Per les meravelloses carreteres índies. Visita a Ranakpur i Kumbalgarhar. Arribada a Udaipur i sopar en un lloc molt i molt autèntic.
Ens aixequem ben d'hora perquè hem quedat a les 8:30 amb el conductor del taxi. Mentre esperem l'esmorzar, passem mitja horeta veient un grup de micos (una vintena) saltant de teulat en teulat. És una escena bucòlica: els sorolls de la ciutat despertant-se, i els monos dibuixats contra les blaves façanes dels edificis, amb l'espectacular fort al fons. Jodhpur és el lloc on hem vist més fauna autòctona fins ara (dins de la pròpia ciutat): micos, esquirols, vaques, un elefant, un camell (també al mig del carrer, ahir a la tarda), cabres, gossos, gats i 800.000 indis ;) I, per sort, de moment no podem afegir rates i cucaratxes a aquesta llista, ara que ens havíem fet a la idea que en veuríem... Jejeje
Tot seguit fem el check out. Al final la factura ens puja 3300inr (46eur) per les 2 nits, 2 sopars i 2 esmorzars. Cal tenir en compte que ens agrada fer una cerveseta al vespre i això aquí és un luxe: 180inr (2,5eur) cadascuna. Tenint en compte que una Coca-Cola val 20inr (0,30eur) resulta evident que els indis no deuen beure gaire cervesa... Malgrat tot al final ha pujat més del que ens pensàvem, però ha compensat amb l'encant de la guesthouse.
Avui també li hem vist el plumero al sr. Joshni (el propietari), que ens va buscar el taxi. Ahir a la tarda vam pactar amb ell el preu. Per les referències que teníem, el preu pot oscil-lar entre les 1800inr i les 2500, visitant Ranakpur pel camí. Nosaltres volem anar ambé a Kumbalgarh, que suposa un parell d'hores més. La primera oferta eren 3000inr només per Ranakpur i 3500inr pels 2. Després d'apretar-lo una mica quedem en 2700 i 3000, respectivament. Per la diferència triem la segona opció; així aprofitem el dia sencer. Sabem que estem pagant de més, però l'alternativa era passar-nos tota la tarda donant voltes per aconseguir una rebaixa de potser 500 o 600inr, o sigui, menys de 10eur. Doncs bé, quan avui hem fet el check out, l'amable sr. Joshni ens ha dit que li paguéssim a ell el 30% del preu, i la resta al taxista quan arribem a Udaipur. Així doncs, ja sabem la comissió que s'ha emportat per fer una trucada: 900inr, gairebé el mateix que ens ha cobrat per l'habitació cada nit! En fi, és el problema d'anar amb poc temps: acabes pagant més per aprofitar-lo...
Sembla que hem tingut sort i ens ha tocat un conductor tranquil, si més no pels estàndards indis: de moment avui encara no hem temut gaire per la nostra vida ;) Una cosa que ens ha fet molta gràcia és que la majoria de camions tenen pintat al darrere en gran "blow horn" (que literalment significa "sopla el cuerno" -sí, com el del Boromir del senyor dels anells jeje) o simplement "horn please" ("cuerno, por favor"). Evidentment és una invitació a tocar el clàxon perquè s'apartin, i us podem assegurar que els conductors indis s'ho prenen amb molta seriositat i no perden la ocasió de posar-ho en pràctica ;)
Actualitzem: ja hem temut per la nostra vida, i vàries vegades :) El Rajhastan és un estat força desèrtic, i el canvi climàtic l'està castigant amb monzons cada vegada més minsos, però sembla que hem enganxat just la setmana de les pluges, i això té conseqüències devastadores a les carreteres. La que porta de Jodhpur a Ranakpur passa per una zona muntanyosa, plena de torrents desbordats que en ocasions aneguen la carretera. En una ocasió creuem un riu d'uns 15 metres d'amplada; no hi ha pont o si l'hi ha està per sota del nivell de l'aigua, que baixa amb força. No és que sigui l'Amazonas, però fa yuyu. Hi ha una multitut a banda i banda del riu, alguns creuen amb l'aigua gairebé a l'alçada dels genolls. Hi ha uns gossos que van pràcticament nedant. El nostre conductor xerra amb uns quants dels que estaven al nostre cantó del riu, s'ho pensa una mica, gas a fondo i en 15 segons ja estem a l'altre cantó i recordem que fa 1 minut que aguantàvem la respiració ;) La resta del camí alterna trams en bones condicions, on potser anem a 80km/h, amb una majoria de trams que semblen més propis d'una pista 4x4. Però per aquí passen cotxes, camions, autobusos i vaques. En aquesta carretera, que té molts revolts, el conductor assenyala els avançaments tocant el clàxon; així, si posem per cas (hipotètic) de que estiguessim avançant a un autobús enmig d'una corba tancada a l'esquerra (recordem que els indis condueixen al revés, així que en una corba a l'esquerra la visibilitat és nul-la), amb un precipici a la dreta, només cal pitar contínuament i així el (possible) conductor que vingui en direcció contrària amablement frenarà (o es llençarà pel precipici, total a nosaltres ens és igual ;) Recordeu allò de que hem temut vàries vegades per la nostra vida? Doncs això ;)
Els paissatges són molt diferents del que havíem vist fins ara: muntanyes baixetes (com al prepirineu), prats d'un color verd llampant, i un nombre relativament baix de persones (en un païs de més de 1.000 milions de persones, hi ha gent absolutament a tot arreu ;)Cap a les 12:30h arribem a Ranakpur. Aquest és un conjunt de temples jainistes fets de marbre. L'enclavament, enmig de la selva, és espectacular. A Jaisalmer ja vam veure temples jainistes que ens van agradar molt amb els seus relleus detallats de persones i animals; aquests, amb els seus centenars de columnes gravades, són encara millors.
A fora hi ha un gran grup de micos saltant sobre els cotxes i intentant entrar dins dels temples. Imaginem que per evitar-ho, hi ha gossos a les portes que se'ls queden mirant quan s'acosten. Deuen ser una bona dissuassió, perquè dins no n'hem trobat cap.
Finiquitada la visita hem anat a dinar, enmig d'un aiguat impressionant. El conductor ens ha portat a un restaurant on segur que li paguen comissió, però hem dinat prou bé i el preu no era exagerat (510inr, uns 7eur). El tio ens volia cobrar 560inr, perquè un plat que valia 100 ens l'havia cobrat a 150. Quan li hem dit ha fet cara de "perdoneu, no sé el preu". Com si no sapigués el preu dels seus plats; ens volia cobrar la comissió del taxi! Al restaurant només hi havia una altra parella que curiosament eren espanyols. Estaran 2 mesos a la India i deien que és el seu viatge més curt: són assafatos de vol i es passen 6 mesos treballant i 6 viatjant. Hi ha gent que s'ho munta de conya... I no miro a ningú, eh Ernest ;)
Després 45 mints més fins arribar a Khumbalgarhar. Aquest és un recinte rodejat per una muralla de 36km de perímetre, enclavat enmig de la selva, amb un palau, 300 temples i fins i tot dos poblets al seu interior. Quan arribem està plovent, però ens posem les capelines i no hi ha problema per fer la visita. Aquí trobem una senyora gran que ens convida a passar dins d'un petit santuari (minúscul, només una habitació sense llum natural, il-luminada tènuament per la trèmula flama d'una metxa). La dona no parla gaire anglès, i amb la seva veu cascada comença a anomenar els déus als quals es rendeix tribut al santuari. Tot seguit ens pinta al front un punt de color groc, que encara no sabem què significa. L'experiència és mística; tot i que no hi creiem, entre la llum de la metxa, la veu de la senyora i tot plegat, ens acabem imbuïnt d'una màgica sensació que ens costarà d'oblidar.
Tornem al camí per recórrer l'hora i mitja fins a Udaipur, on arribem quan ja és fosc. Udaipur és considerada la ciutat més romàntica de la India, i es troba a la riba d'un gran llac artificial (com Banyoles, però en estil indi ;) Dins del llac hi ha un dels hotels més luxosos del món, al qual només pot arribar-se en barca. Aquest és el nostre... bé, en realitat no ;) El propietari de la guesthouse de Jodhpur ens havia recomenat la Poonam Haveli, on pagarem 800inr (11eur) per una.habitació que està més o menys bé (neta però sense més). Aquest hotel no té res a veure amb els anteriors, té una recepció "convencional" i li falta tot l'encant que li sobrava als altres dos. Fins i tot veiem una cuca dins de l'habitació...
Decidim sortir a sopar fora per estalviar, que tot és molt car ;) En realitat a Udaipur estarem només avui i demà al matí, així que volem aprofitar el vespre per situar-nos. Els nois que hem conegut al migdia ens han parlat del Queen Cafe, un lloc molt curiós i una mica difícil de trobar. Ensopeguem amb ell de casualitat. Quan entrem, veiem que té com un altell on una parella que al menys tenen 70 anys estan dormitant estirats a terra, mirant la tele. Quan entrem, l'home s'aixeca i ens fa passar. Són les 21h, i li diem que no volem molestar. Ell diu que res, que passem si us plau. Ens sap greu, la senyora sembla que tingui 90 anys i l'hem fet aixecar, però l'home insiteix. El menjador (sota l'altell) és tan petit que només hi cap una taula de 8 comensals. Estem sols. La carta té molt bona pinta, i els preus són baixíssims, fins i tot per la India. Mengem un curry de carbassa espectacular i el senyor ens encoloma unes boles de xocolata amb coco casolanes que per si soles ja compensen tot el viatge a la India: espectaculars! I per si fos poc, també ens deixa provar uns dolços de mango, que també son molt bons i ens acabem emportant 2 a 50inr la bosseta, això acaba sent el més car del sopar. La veritat és que en tot moment tenim la sensació d'estar sopant al menjador de casa d'uns avis; per acabar-ho de confirmar, apareix la néta d'uns 4 anys i comença a rentar-se les dents a una pica que hi ha tot just al nostre costat. Ha estat una experiència d'allò més curiosa...
Tornem a l'hotel, passejant tranquil-lament per la ciutat que, tot i l'hora que és (les 23h) encara està força animada. Quan arribem, aprofito la wifi a l'habitació per informar-me del què està succeint al nostre país, i m'entero de la històrica manifestació de la Diada, que ha creuat fronteres però que obviament ningú no ens havia comentat ;)
Ens aixequem ben d'hora perquè hem quedat a les 8:30 amb el conductor del taxi. Mentre esperem l'esmorzar, passem mitja horeta veient un grup de micos (una vintena) saltant de teulat en teulat. És una escena bucòlica: els sorolls de la ciutat despertant-se, i els monos dibuixats contra les blaves façanes dels edificis, amb l'espectacular fort al fons. Jodhpur és el lloc on hem vist més fauna autòctona fins ara (dins de la pròpia ciutat): micos, esquirols, vaques, un elefant, un camell (també al mig del carrer, ahir a la tarda), cabres, gossos, gats i 800.000 indis ;) I, per sort, de moment no podem afegir rates i cucaratxes a aquesta llista, ara que ens havíem fet a la idea que en veuríem... Jejeje
Tot seguit fem el check out. Al final la factura ens puja 3300inr (46eur) per les 2 nits, 2 sopars i 2 esmorzars. Cal tenir en compte que ens agrada fer una cerveseta al vespre i això aquí és un luxe: 180inr (2,5eur) cadascuna. Tenint en compte que una Coca-Cola val 20inr (0,30eur) resulta evident que els indis no deuen beure gaire cervesa... Malgrat tot al final ha pujat més del que ens pensàvem, però ha compensat amb l'encant de la guesthouse.
Avui també li hem vist el plumero al sr. Joshni (el propietari), que ens va buscar el taxi. Ahir a la tarda vam pactar amb ell el preu. Per les referències que teníem, el preu pot oscil-lar entre les 1800inr i les 2500, visitant Ranakpur pel camí. Nosaltres volem anar ambé a Kumbalgarh, que suposa un parell d'hores més. La primera oferta eren 3000inr només per Ranakpur i 3500inr pels 2. Després d'apretar-lo una mica quedem en 2700 i 3000, respectivament. Per la diferència triem la segona opció; així aprofitem el dia sencer. Sabem que estem pagant de més, però l'alternativa era passar-nos tota la tarda donant voltes per aconseguir una rebaixa de potser 500 o 600inr, o sigui, menys de 10eur. Doncs bé, quan avui hem fet el check out, l'amable sr. Joshni ens ha dit que li paguéssim a ell el 30% del preu, i la resta al taxista quan arribem a Udaipur. Així doncs, ja sabem la comissió que s'ha emportat per fer una trucada: 900inr, gairebé el mateix que ens ha cobrat per l'habitació cada nit! En fi, és el problema d'anar amb poc temps: acabes pagant més per aprofitar-lo...
Sembla que hem tingut sort i ens ha tocat un conductor tranquil, si més no pels estàndards indis: de moment avui encara no hem temut gaire per la nostra vida ;) Una cosa que ens ha fet molta gràcia és que la majoria de camions tenen pintat al darrere en gran "blow horn" (que literalment significa "sopla el cuerno" -sí, com el del Boromir del senyor dels anells jeje) o simplement "horn please" ("cuerno, por favor"). Evidentment és una invitació a tocar el clàxon perquè s'apartin, i us podem assegurar que els conductors indis s'ho prenen amb molta seriositat i no perden la ocasió de posar-ho en pràctica ;)
Actualitzem: ja hem temut per la nostra vida, i vàries vegades :) El Rajhastan és un estat força desèrtic, i el canvi climàtic l'està castigant amb monzons cada vegada més minsos, però sembla que hem enganxat just la setmana de les pluges, i això té conseqüències devastadores a les carreteres. La que porta de Jodhpur a Ranakpur passa per una zona muntanyosa, plena de torrents desbordats que en ocasions aneguen la carretera. En una ocasió creuem un riu d'uns 15 metres d'amplada; no hi ha pont o si l'hi ha està per sota del nivell de l'aigua, que baixa amb força. No és que sigui l'Amazonas, però fa yuyu. Hi ha una multitut a banda i banda del riu, alguns creuen amb l'aigua gairebé a l'alçada dels genolls. Hi ha uns gossos que van pràcticament nedant. El nostre conductor xerra amb uns quants dels que estaven al nostre cantó del riu, s'ho pensa una mica, gas a fondo i en 15 segons ja estem a l'altre cantó i recordem que fa 1 minut que aguantàvem la respiració ;) La resta del camí alterna trams en bones condicions, on potser anem a 80km/h, amb una majoria de trams que semblen més propis d'una pista 4x4. Però per aquí passen cotxes, camions, autobusos i vaques. En aquesta carretera, que té molts revolts, el conductor assenyala els avançaments tocant el clàxon; així, si posem per cas (hipotètic) de que estiguessim avançant a un autobús enmig d'una corba tancada a l'esquerra (recordem que els indis condueixen al revés, així que en una corba a l'esquerra la visibilitat és nul-la), amb un precipici a la dreta, només cal pitar contínuament i així el (possible) conductor que vingui en direcció contrària amablement frenarà (o es llençarà pel precipici, total a nosaltres ens és igual ;) Recordeu allò de que hem temut vàries vegades per la nostra vida? Doncs això ;)
Els paissatges són molt diferents del que havíem vist fins ara: muntanyes baixetes (com al prepirineu), prats d'un color verd llampant, i un nombre relativament baix de persones (en un païs de més de 1.000 milions de persones, hi ha gent absolutament a tot arreu ;)Cap a les 12:30h arribem a Ranakpur. Aquest és un conjunt de temples jainistes fets de marbre. L'enclavament, enmig de la selva, és espectacular. A Jaisalmer ja vam veure temples jainistes que ens van agradar molt amb els seus relleus detallats de persones i animals; aquests, amb els seus centenars de columnes gravades, són encara millors.
A fora hi ha un gran grup de micos saltant sobre els cotxes i intentant entrar dins dels temples. Imaginem que per evitar-ho, hi ha gossos a les portes que se'ls queden mirant quan s'acosten. Deuen ser una bona dissuassió, perquè dins no n'hem trobat cap.
Finiquitada la visita hem anat a dinar, enmig d'un aiguat impressionant. El conductor ens ha portat a un restaurant on segur que li paguen comissió, però hem dinat prou bé i el preu no era exagerat (510inr, uns 7eur). El tio ens volia cobrar 560inr, perquè un plat que valia 100 ens l'havia cobrat a 150. Quan li hem dit ha fet cara de "perdoneu, no sé el preu". Com si no sapigués el preu dels seus plats; ens volia cobrar la comissió del taxi! Al restaurant només hi havia una altra parella que curiosament eren espanyols. Estaran 2 mesos a la India i deien que és el seu viatge més curt: són assafatos de vol i es passen 6 mesos treballant i 6 viatjant. Hi ha gent que s'ho munta de conya... I no miro a ningú, eh Ernest ;)
Després 45 mints més fins arribar a Khumbalgarhar. Aquest és un recinte rodejat per una muralla de 36km de perímetre, enclavat enmig de la selva, amb un palau, 300 temples i fins i tot dos poblets al seu interior. Quan arribem està plovent, però ens posem les capelines i no hi ha problema per fer la visita. Aquí trobem una senyora gran que ens convida a passar dins d'un petit santuari (minúscul, només una habitació sense llum natural, il-luminada tènuament per la trèmula flama d'una metxa). La dona no parla gaire anglès, i amb la seva veu cascada comença a anomenar els déus als quals es rendeix tribut al santuari. Tot seguit ens pinta al front un punt de color groc, que encara no sabem què significa. L'experiència és mística; tot i que no hi creiem, entre la llum de la metxa, la veu de la senyora i tot plegat, ens acabem imbuïnt d'una màgica sensació que ens costarà d'oblidar.
Tornem al camí per recórrer l'hora i mitja fins a Udaipur, on arribem quan ja és fosc. Udaipur és considerada la ciutat més romàntica de la India, i es troba a la riba d'un gran llac artificial (com Banyoles, però en estil indi ;) Dins del llac hi ha un dels hotels més luxosos del món, al qual només pot arribar-se en barca. Aquest és el nostre... bé, en realitat no ;) El propietari de la guesthouse de Jodhpur ens havia recomenat la Poonam Haveli, on pagarem 800inr (11eur) per una.habitació que està més o menys bé (neta però sense més). Aquest hotel no té res a veure amb els anteriors, té una recepció "convencional" i li falta tot l'encant que li sobrava als altres dos. Fins i tot veiem una cuca dins de l'habitació...
Decidim sortir a sopar fora per estalviar, que tot és molt car ;) En realitat a Udaipur estarem només avui i demà al matí, així que volem aprofitar el vespre per situar-nos. Els nois que hem conegut al migdia ens han parlat del Queen Cafe, un lloc molt curiós i una mica difícil de trobar. Ensopeguem amb ell de casualitat. Quan entrem, veiem que té com un altell on una parella que al menys tenen 70 anys estan dormitant estirats a terra, mirant la tele. Quan entrem, l'home s'aixeca i ens fa passar. Són les 21h, i li diem que no volem molestar. Ell diu que res, que passem si us plau. Ens sap greu, la senyora sembla que tingui 90 anys i l'hem fet aixecar, però l'home insiteix. El menjador (sota l'altell) és tan petit que només hi cap una taula de 8 comensals. Estem sols. La carta té molt bona pinta, i els preus són baixíssims, fins i tot per la India. Mengem un curry de carbassa espectacular i el senyor ens encoloma unes boles de xocolata amb coco casolanes que per si soles ja compensen tot el viatge a la India: espectaculars! I per si fos poc, també ens deixa provar uns dolços de mango, que també son molt bons i ens acabem emportant 2 a 50inr la bosseta, això acaba sent el més car del sopar. La veritat és que en tot moment tenim la sensació d'estar sopant al menjador de casa d'uns avis; per acabar-ho de confirmar, apareix la néta d'uns 4 anys i comença a rentar-se les dents a una pica que hi ha tot just al nostre costat. Ha estat una experiència d'allò més curiosa...
Tornem a l'hotel, passejant tranquil-lament per la ciutat que, tot i l'hora que és (les 23h) encara està força animada. Quan arribem, aprofito la wifi a l'habitació per informar-me del què està succeint al nostre país, i m'entero de la històrica manifestació de la Diada, que ha creuat fronteres però que obviament ningú no ens havia comentat ;)
Nosaltres amb el punt de la bona sort que ens va fer la senyora de Kumbalgargh
A Kumbalbargh, quina boira!
A Ranakpur... estava ple de monos (i el que surt a la foto no ho es ;)
Espero que torneu sans i estalvis, eh? Quines aventures! Molts petonets!
ReplyDeleteJo també ho espero jejeje. La veritat és que està sent el viatge més accidentat que hem fet; però per altra banda ho estem disfrutant a tope! Petons!
ReplyDelete