Cadaqués, 15 de maig de 2016

Cadaqués, 15 de maig de 2016

Aquesta nit he dormit en un lloc tot estrany, en un matalàs a terra. Com que no n'estic acostumat i m'agrada molt bellugar-me a la nit (el papa diu que faig el ball de Sant Vito), a les 2 de la matinada m'he trobat amb el cap a terra, i evidentment no m'ha agradat gaire. La mama no ha sigut gaire comprensiva, només m'ha donat el pit i m'ha tornat a abandonar allà al terra! Amb tota la calma li he demanat més atenció, i ella m'ha correspost agafant-me en braços, però al cap de 5 minuts de portar-me amunt i avall ja s'ha cansat (tot i que jo li estava recordant constantment amb una cantarella d'allò més agradable que encara em sentia una mica molest per haver-me despertat amb el cap a sobre de la rajola, quan jo em mereixo un coixí de plomes).

Total, que al final sí que m'he emprenyat una mica i he practicat una mica el "si bemol" (fins aleshores estava en un "do menor"). Aleshores s'ha sentit un moviment com un ós despertant de la seva hibernació i el papa s'ha aixecat, tot ensopegant amb el llit i les cadires, m'ha agafat i m'ha mirat als ulls tendrament mentre em feia un petó. A tot això jo ja havia trobat el to exacte del Freddie Mercury, i amb el que m'havia costat arribar-hi tampoc no era com per deixar-ho estar de cop! Però balanceig amunt balanceig avall al final m'ha entrat la morrinya i m'he acabat clapant.

M'he despertat al cap de 15 minuts, però la mama ha actuat ràpid aquesta vegada, i una altra vegada a les 7, que és l'hora d'anar al cole... però es veu que avui no toca, i la mama m'ha pujat al seu llit, visca! M'ha agradat tant dormir amb els papes que no m'he llevat fins a les 9.

Com que els meus papes són més lents que "el caballo del malo" no he aconseguit marxar de casa fins les 11... N'hi ha un fart! Algú vol adoptar a un nen d'un any? Sóc guapo i bo, menjo molt bé i canto millor que el Bisbal (la qual cosa, de fet, no és difícil)...

Quan per fi ens hem posat en marxa hem anat a la platja, on hi havia sorra, pedres i nens. Genial! El papa m'ha portat a l'aigua i m'he mullat una mica els peus, però era molt i molt freda! Hem anat saltant i la sorra mullada em feia una mica de cosa, però m'ho he passat molt bé amb una nena que hi havia allà amb nosaltres.

Amb tanta emoció m'ha agafat son, i els papes han aprofitat per anar a menjar unes braves al costat del mar, és veu que eren molt bones, perquè després en parlaven tot el dia... Pesats! Estava tan cansat que he dormit una hora i mitja, i no m'he despertat ni tan sols quan els papes han decidit d'anar a fer una excursió per un camí de terra ple de bonys... És clar, com que portava el cotxet el papa, i ell és un excel·lent i delicat conductor, jo no notava cap bony, i podia anar plàcidament dormint :) De fet, he obert una mica un ull i he vist que feia molta pujada (tot i que el papa, que és el més fort del món, pujava amb el cotxet xiulant alegrement, donant-li una mà a la mama, que també anava fent saltironets mentre tararejava una cançoneta). Total, que he pensat que si em despertava els entorpiria una mica la pujada, i he decidit d'esperar-me al moment just... quan estàvem a dalt de tot :)

Quan he obert els ulls m'he trobat amb unes vistes espectaculars, mai havia vist res igual! Es veia tot el poble allà al fons, les casetes com formigues de color blanc, un mar immens de color blau (de quin color havia de ser si no?) amb velers aquí i allà, i el cel sense un núvol... Hi havia una mica de precipici, però no em feia gens de por, perquè el papa em tenia ben agafat i... he dit ja que és el papa més fort del món? He begut una mica d'aigua i hem anat baixant a buscar un lloc amb una mica d'ombra, on m'han donat de... esmorzar? re-esmorzar? pre-dinar? Whatever (uau, ja fico paraules en anglès i tot, sóc un crack!), m'han omplert la panxa, que tenia un forat ben gran!

Després de menjar, el papa m'ha portat caminant un bon tros. Hem trobat unes bicis allà aparcades, i això ha estat, amb diferència, el millor de l'excursió :) Les he pogut tocar: les rodes, els pedals, la cadena (però molt poquet, el papa -he dit ja que és un tocagaites?- m'ha tret les mans ràpid quan encara gairebé no me les havia embrutat), ... He estat una estoneta fins que m'he cansat el papa m'ha arrossegat lluny de les bicis mentre jo movia les cames, els braços i emetia un missatge sonor que no entenc per quin set sous el papa ha ignorat olímpicament, penso que estava ben clar! Per sort, després hem trobat unes margarides que també m'han agradat molt, un gos que corria per allà que m'ha extasiat i, el millor de tot... una moto! Oooooohhhhhh! 

A tot això es veu que els papes tenien gana i m'han ficat al cotxet (mmmm... què els he fet jo?). Per sort, hem anat a dinar a un restaurant que es diu "El Barroco" i que era meravellós, com la cambra dels secrets de Harry Potter (que encara no conec, però coneixeré, no ho dubteu). Es veu que el restaurant el va dissenyar un tal Dalí, que no sé qui era però em sembla que estava ben volat. Hi havia un munt de coses "oooohhhhh": un acordió, dos pianos, llibres, tot de trastos per tot arreu, que es podien tocar, agafar, llençar a terra, trenc... No no no no, no patiu, que no he trencat res! No puc dir que no he trencat mai un plat (un dia em va caure un de dalt de la taula, jo només el volia mirar per sota... sniff!) però he estat molt cuidadós al restaurant :) 

El restaurant serveix especialitats libaneses, jo no tinc ni idea d'on és el Líban, però segur que els papes m'hi porten algun dia :) Als papes els ha agradat molt el menjar, a mi m'ha agradat "a seques" (també és veritat que no m'han deixat tastar tot, segur que el més bo s'ho han guardat per ells...). Quan marxàvem, l'amo del restaurant els hi ha demanat als papes que escriguin bons comentaris a un lloc que es diu "Trip Avisador" o alguna cosa així, es veu que hi ha molta gent que hi escriu i diu que el restaurant és molt car, i el senyor demana a tothom que fiqui comentaris per dir que no és veritat, que és barat... No sé si potser li funcionaria millor abaixar els preus, jo només tinc un any i no n'entenc gaire, però penso que seria més fàcil, no?

De tota manera, no devia ser astronòmicament car, perquè el papa no s'ha posat blau ni res quan ha pagat, i jo ja començo a saber que el papa és una mica "de la Virgen del Puño Cerrado", així que suposo que li ha semblat un preu mitjanament acceptable (tampoc no l'he vist dient-li al senyor "sí, no pateixi, de seguida vaig a escriure un comentari dient que és molt barat").

Després de dinar, hem anat a l'apartament a fer la migdiada, la mama i jo, una hora i mitja :) El papa jugava amb l'ordinador, deu ser que no tenia son. Nota mental: el papa no necessita dormir. Aquesta nit a les 2 de la matinada podrem jugar amb ell quan ens despertem. Fi de la nota mental.

Quan ens hem despertat, hem berenat una mica (no vegis quin estrés de viatge, tot el dia dormint i menjant, això no és vida!) i hem sortit a passejar. Hem anat a comprar i a la platja a jugar amb la sorra, fins que s'ha fet tard i ha començat a fer una mica de fred. Cap a casa, a sopar una truita boníssima que ha fet el papa (també és un gran cuiner, no vegis quin papa més meravellós que m'ha tocat!) i després ens hem banyat amb la mama per relaxar-nos. M'ho he passat molt bé jugant a la banyera amb ella, i quan hem anat a dormir estava tan cansat i relaxat que m'he quedat clapat en un tres i no res.

Girona i Cadaqués, 14 de maig del 2016

Cadaqués, 15 de maig del 2016

Ahir vaig visitar Girona per primera vegada, què xulo! Es veu que feien una festa especial, estava tot ple de gent i hi havia flors per tot arreu. M'ho vaig passar d'allò més bé caminant pels carrers de pedra, i vaig trobar un con de color blau llampant que en va fascinar. Me'l volia endur a casa, però el tocagaites del papa no em va deixar. Buuuuuu!

Vaig conèixer al President Puigdemont, però no li vaig fer gaire cas, la veritat. En canvi, el gos aquell blanc que hi havia al seu costat era molt interessant! Després vam anar a dinar a un bar del call jueu, el lloc era molt xulo, però els entrepans eren una mica... per no utilitzar paraules que encara no conec direm "birria"... el papa diu que segurament els van preparar quan els jueus van construir l'edifici...

Després de l'àpat vam anar a menjar unes crepes... Això era una altra cosa :) Els papes se'n van menjar un de xocolata i a mi em van donar un d'espinacs... Qui se suposa que ha de mantenir la línia, eh? A mi em diuen "gordet" i a tothom li fa gràcia, però només amb espinacs costa molt de mantenir, aquesta panxeta!

De camí a Cadaqués em vaig quedar fregit al cotxe, i això que ja m'he fet gran i m'han canviat de cadireta, ara ja vaig mirant endavant :) Però la panxa plena, el run-run i la suavitat del papa conduint (o la falta d'aquesta) van fer que m'estimés més tancar els ulls que estar patint gaudint del viatge... Res, que la mama i jo vam estar dormint fins que es van acabar les corbes i vam veure tot de casetes blanques enmig del blau del cel i el mar, que es fonien allà a l'horitzó, amb una línia difusa que... espera, que tinc un any recent fet! Vols dir que no aniré per poeta, jo?

Reprenent el fil de la història, vam arribar just a temps de que el papa pogués veure el partit del Barça en el que es jugava la Lliga (va guanyar, visca!). Mentre ell era al bar veient a 22 tios adults fument patades a una pilota, jo m'ho vaig passar teta al parc del davant, on hi havia uns nens celebrant un aniversari i on vaig estar als gronxadors, al tobogan... Molt divertit!!!

Quan em vaig cansar del parc Quan els papes em van arrossegar fora del parc, ignorant els inequívocs senyals auditius que els enviava per indicar-los que allò no era ben bé el que necessitava, vam anar a... un altre parc :) Visca, potser els senyals auditius sí que havien tingut efecte :) Aquest altre parc està just al davant del mar, és molt bonic!

Aquest parc va durar poc, ja era tard i els papes volien tenir un sopar romàntic... ja ho sabeu, que estan enamorats de mi, oi? Doncs això, vam anar a sopar romànticament tots tres a un restaurant on vam menjar una cosa rodona i aixafada, que semblava el Mundodisco però on enlloc de mags estrafalaris, hi havia bolets i formatge... Tenia un nom estrany, sonava a "patsi", "pizzi", o alguna cosa així... No n'havia menjat mai, però em vaig llepar els dits (literalment!), i ja m'he apuntat mentalment que quan els papes em vulguin donar crema de carbassó per sopar (eccccssss!) els demanaré que em donin "pitsa" :D

Com que a tot això ja eren les 22h i jo estava una mica cansat, vam anar a l'apartament i en "zero coma" ja estava dormint <poseu aquí una foto d'un nen preciós amb els ulls tancats i la boca semioberta, i un "Ohhhh kamacu" dels lectors>. Els papes van aprofitar per pujar al terrat a menjar ciereres tot gaudint de la fresqueta i les meravelloses vistes de Cadaqués :) Van estar-s'hi fins a altes hores de la matinada, crec que ja eren passades les 23h quan van baixar a dormir... És que diuen que això de viatjar amb nens és una mica més cansat que abans, no sé on ho deuen haver sentit...

5 de setembre - Dubrovnik - Barcelona

Avui és el nostre últim dia del viatge :( Queda un dia de vacances, a casa, perquè aquesta vegada hem estat una mica més assenyats i hem deixat un dia de marge abans d'anar a treballar per poder desfer les maletes i reubicar-nos... Serà que ens estem fent grans?

El dia s'ha llevat plujós. Hem tingut sol tot el viatge, i avui volíem anar a la platja, però em sembla que serà que no ;)

Hem aprofitat el matí plujós per descansar a l'apartament, llegir una estona, i fer una mica de recapitulació del viatge. Però abans farem un breu resum del dia, que tot i que no ha estat intens des del punt de vista turístic, tampoc ha estat desaprofitat.

Cap a les 12 ha deixat de ploure i hem sortit a passejar. Ens allotgem fora del casc antic, a la península de Lapad, que està a només 10 minuts amb bus del centre, però on els allotjaments són molt més econòmics (o menys cars).

A 2 minuts de l'apartament comença un passeig peatonal ple de restaurants, que desemboca al mar. D'aquí surt un camí (semblant al camí de ronda de la Costa Brava), que voreja la costa, molt bonic. El camí té escales de ciment aquí i allà per baixar a les roques i al mar. Hi havia poquíssima gent i hem gaudit molt de la passejada tranquila fins a l'hora de dinar.

Hem anat a un dels restaurants del passeig on ens hem fet un petit luxe i hem agafat un menú de 3 plats que era molt bo (i ens ha costat menys de 40€ ;)

Després, a l'apartament a fer les maletes i una migdiada, que el vol sortia a les 22:30 i calia descansar una mica. La Vesna ens va dir que ens podia buscar un taxi per anar a l'aeroport, per 35€. L'alternativa era anar amb autobús, calia arribar fins a l'estació (2 busos, perquè havíem de fer transbord), i allà agafar un bus que costa 6€ per persona fins a l'aeroport. Total, que evidentment és més barat anar amb bus, però carregats amb les bosses, i a l'hora que el Gerard hauria d'estat començant a dormir, ens ha semblat que (per una vegada a la vida) valia la pena no ser garrepes i agafar el taxi.

El taxista ha resultat ser el marit de la Vesna... ben mirat, era lògic suposar-ho. No ens ha sabut gens greu, s'han portat súper bé amb nosaltres i són molt enrotllats. Hem comegut també a la nena, que amb nou mesos ja camina! Ara, això sí, d'alçada el Gerard ja l'atrapa :)

L'aeroport de Dubrovnik és molt petit, no hem tingut cap problema i (sense que serveixi de precedent) hem arribat amb temps de sobres, així que ens hem pogut relaxar jugant amb el Gerard, que s'ha adormit una hora abans d'embarcar. Ens hem esperat a pujar els últims, hem deixat el cotxet a la porta de l'avió i el Gerard ha seguit plàcidament adormit als braços de la Beth fins que s'han obert les portes de l'avió (a Barcelona!). Dues hores i mitja, despegar, turbulències i aterrar, i amb prou feines ha entreobert els ulls un parell de vegades per assegurar-se de que els papes estaven amb ell gaudint de la relaxant i soporífera melodia dels turborreactors a tota llet ;)

Quan s'han obert els llums i la gent ha començat a parlar sí que s'ha ficat una mica nerviós, i és la primera notícia que han tingut la majora de passatgers de que dins de l'avió viatjava un nadó de 4 mesos; de fet ens han felicitat un parell de vegades per com de bé s'ha portat :)

Una vegada ens hem posat en moviment, s'ha tornat a posar en mode hibernació :) Hem hagut d'esperar moltíssim les maletes, sobretot el cotxet. Al final, havíem d'aterrar a les 0:30 i hem acabat sortint de l'aeroport a les 2 :(

Ens ha vingut a buscar l'avi, que pobre ha hagut d'esperar-se un munt d'estona. Al cotxe s'ha despertat (el Gerard, els altres ens estàvem adormint tots ;) però s'ha quedat relaxadet mirant-se les mans fins que hem arribat a casa (de fet, l'hem pujat a l'habitació dins del maxicosi i no ha dit ni mu fins que la Beth se l'ha posat a la teta).

Quan s'ha cansat de menjar, la Beth l'ha posat al bressol... amb els ulls oberts com a taronges. Teníem el llum apagat, i ell s'anava mirant les manetes i anava xerrant, com si digués "hola, casa", " hola, bressol, he tornat", "ala, quin mòbil més xulo tinc a sobre del llit, no m'enrecordava", ... :D

Evidentment, estàvem 100% convençuts de que:

1. No s'adormiria.

2. Si, per un casual, s'acabava adormint, es despertaria, com sempre, entre les 6:30 i les 7:30.

Doncs:

1. S'ha adormit (ell solet).

2. Ens hem despertat nosaltres a les 9:30 i el nen seguia profundament adormit :) Quan ens hem mogut, ha pensat que ja devia ser hora d'aixecar-se, ha obert els ulls i ens ha mirat amb un somriure radiant :D

Resumint: tenim un nen que és un sol :D

.........................  

I fins aquí el relat de les primeres vacances en família SBG ;)

Tot seguit, les promeses conclusions.

El millor:

- Dubrovnik. Ens ha encantat. És veritat que té un aire a Port Aventura, amb tant de guiri, però és una ciutat absolutament preciosa.

- L'excursió a les muralles de Kotor. A part de les vistes, ens va fer il.lusió fer la nostra primera "sortida a la muntanya" amb el Gerard, i no només sobreviure-hi, sinó gaudir-la a tope. A més, així vam justificar haver carregat amb les botes de muntanya tot el viatge ;)

- Que la noia de l'apartament de Kotor es pensés que tenim 23 anys :)

- Els autobusos urbans de Dubrovnik. Passen cada 10 minuts, les línies estan molt clares, els busos són còmodes i quan ens acostem amb el cotxet ens obren la porta del darrere, on pots entrar amb el cotxet obert sense haver d'agafar el Gerard en braços.

- La Vesna, propietària de l'apartament de Dubrovnik, tot amabilitat. Ens va venir a buscar a l'estació d'autobus, ens ha deixat quedar tot l'últim dia fins les 19h sense cobrar-nos res, ens va explicar un munt de coses el primer dia... Hem quedat encantats!

- Que tothom que ens veia amb el Gerard s'acostava i li parlava. En serbi, en croat, en anglès, en francès, en castellà o en català, en tots els idiomes ell responia igual: rient i movent els bracets, provocant inevitablement un somriure d'alegria en el seu interlocutor.

- Sentir tantes vegades la frase "He's so cute" o "Uau, he's really beautiful", dirigides a mi... mmmmm... no, més aviat dirigides a la minúscula i millorada versió de mi que portem al cotxet :D

- Que el Gerard ha après a dormir (gairebé) tota la nit. Portem 5 nits seguides que només s'ha despertat una vegada, entre 6 i 7 hores dormint del tirón :) Si tornem a casa i comença a dormir pitjor, em sembla que no ens quedarà més remei que agafar-nos un any sabàtic i marxar de viatge. Ohhhh quina pena!! XD

- Demostrar-nos a nosaltres mateixos (i a tots els incrèduls) que és possible viatjar de motxilero amb un bebè de 4 mesos. Vale, motxileros pijos, acceptem pop com a animal de companyia ;) Però és possible gaudir del viatge, adaptant-te al seu ritme (ell sempre és la prioritat número 1) però sense haver de renunciar a la nostra forma de viatjar.

El pitjor:

- La sensació de ser un canijo al costat dels mastodontes dels montenegrins. Quins trossos d'homes!

- El conductor del bus Kotor-Dubrovnik. Un borde de nassos.

- Que s'espatllés el bus (sí, el del conductor borde). El Gerard es va posar nerviós perquè no es podia adormir, cada vegada feia més calor, la Beth també es va posar nerviosa... Sort que va sortir del bus, el nen va adormir-se i ens van canviar de bus per un altre qur va arrencar ràpid i el Gerard no es va despertar...

- Els 40€ (quaranta euros!!) que vam pagar per dinar el primer dia. És que no se'm passa el disgust... :D

- Que el temps passi tan ràpid quan estàs de vacances...

Moments Sergi&Beth©:

Durant aquests dies, com sempre ens acostuma a passar, hem tingut uns quants moments que fàcilment haguessin pogut acabar en catàstrofe ;)

- El dia de l'excursió a les muralles de Kotor ens vam oblidar les mugroneres a l'apartament (si arriba a tenir gana el Gerard a mitja hora de distància de les mugroneres... Buff!). Quan vam arribar a l'apartament i la Beth les va veure a sobre de la taula (haver-m'ho recordat abans de marxar)... diguem que tinc sort de conservar els meus estris de fabricació de nens al seu lloc ;)

- El penúltim dia a Dubrovnik, ens vam adonar que no teníem el canviador... i feia 5 hores de la última vegada que l'havíem utilitzat :( Vam refer les nostres passes en sentit invers (sí, caminant cap enrera ;) fins al restaurant on havíem dinat. Hi havia la mateixa cambrera, que ens va reconèixer, i quan la Beth li va preguntar pel canviador, ens va somriure i ens el va treure de dins del restaurant :) Sort, em vaig estalviar una pasta (la del canviador i la del munt de coses que haguessin acabat entrant a la mateixa comanda ;)

- També el penúltim dia de Dubrovnik, vam estar a punt d'haver de fer el boca a boca a un americà amb claustrofòbia dins d'un ascensor... Va ser un moment una mica xungo (segurament més pel pobre home, que casi la palma, que per nosaltres que ens ho miràvem, és clar ;)

- El mateix dia (Déu n'hi dó!) vam perdre la pipa del Gerard! La portem en un portapipes enganxat al cotxet, es va obrir i va caure al terra. Ho vam veure a l'entrar a l'apartament, quan el volíem posar a dormir. Tenint en compte que només s'adorm amb la pipa, va ser un d'aquells moments "Houston, tenemos un problema" que tan ens agraden... Era de nit, plovia... Per sort la Beth la va trobar al costat de l'apartament!

- El dia que havíem d'anar d'Herceg Novi a Kotor, anàvem tranquils pensant que hi ha mil busos que fan aquell recorregut, sense pensar que era diumenge i... què passa els diumenges amb la freqüència del transport públic? Per sort, de casualitat, vam arribar 45 minuts abans de que passés l'últim...

- L'últim dia de Kotor, després de dinar vam agafar el cotxet, vam penjar-hi la bossa i comencem a caminar carrer avall, ben contents amb la panxa plena. Ens notàvem molt lleugers, i de cop i volta me n'adono que ens havíem deixat al Gerard al restaurant!!!

(És broma, malpensats!) XD

El que sí que és cert és que ens havíem deixat la càmera, i a la mateixa bossa hi portem els passaports... Saps aquell moment quan estàs a 35 graus a ple sol però notes una gota de suor freda caient per l'esquena? Per sort, estàvem només a 15 metres de distància, vam tornar corrents i el cambrer, que acabava de trobar la bossa al terra, ens la va donar. No sé quina mania tenen els nostres passaports de voler-se quedar als llocs quan nosaltres marxem :P

4 de setembre - Dubrovnik

Ahir vam demanar als Set déus de Westeros que la nit fos igual de bona que aquestes últimes, i sembla que ens han escoltat: avui el Gerard ha dormit 7 hores i quart del tirón! Igual igual que l'Ona a la seva edat :P. Ha dormit tanta estona que la Beth s'ha despertat quan feia sis hores que dormia perquè li feien mal els pits de tan plens com els tenia! :D Avui li demanarem als Set que ens toqui l'Euromillones, a veure si ens fan el mateix cas ;)

Després d'esmorzar hem anat a buscar el bus per acostar-nos de nou al centre. Ahir vam veure una gent que fan tours pel centre, d'una hora i quart, i t'expliquen la història de la ciutat. No són molt cars (12€/pax), i els fan en castellà. També en fan un altre de Game of Thrones, on t'ensenyen totes les localitzacions que s'han utilitzat per a gravar la sèrie, però era més car (24€) i, sobretot, el problema és que passava per llocs amb escales. El problema de les escales és que per ficar el Gerard a la manduca cal buscar el moment que li agafa son, i això va renyit amb tenir una hora concreta per fer-ho.

Total, que vam decidir que faríem el tour matinal (a les 11:30). Al bus el Gerard, com sempre, ha estat protagonista. La gent flipa que viatgem amb un nen tan petit (de fet, la Vesna, la propietària de l'apartament, que té una nena de 9 mesos, ens va dir que quan va veure la reserva no s'ho creia, que a ella només de pensar-ho se li posaven els pèls de punta). És que té bons gens, el Gerard :D

Havíem d'estar al meeting point a les 11:15 per començar a les 11:30, i hem arribat a les 11:28, amb dos minuts de marg... espera... bueno, que ens ha sobrat temps ;) Per sort, han començat tard, així ens ha donat temps d'adormir el Gerard (no vegis quina marmota de nen que tenim :D).

El tour ha estat interessant, però feia molta calor. El nen s'ha despertat només començar, i hem patit per si el podríem acabar o hauríem de marxar a la meitat. Però el Gerard és un campió i ha estat content tota l'estona (nosaltres jugàvem una mica amb ell mentre escoltàvem la guia, no és que el Gerard hagi agafat una llibreta per prendre apunts ;) En resum, ens ha agradat fer-ho.

Hem anat voltant i després a dinar. Tot seguit, hem anat a la platja, que (suposadament) té unes vistes fantàstiques de la ciutat, però calia baixar moltes escales i el sol picava amb força (al Gerard encara no li pot tocar el sol directament), així que hem fet mitja volta.

Durant tot el dia ens hem trobat un munt d'espanyols i catalans, ahir fins i tot vam conèixer una parella de Molins amb la seva filla petita. Deuen ser de la nostra edat si fa no fa, sembla mentida que nonens haguem vist mai allà i ens coneguem a l'altra punta d'Europa...

En el nostre intent de batre el rècord Guiness de mitjans de transport utilitzats per un nadó de 4 mesos, avui hi hem afegit el telefèric (si el veiés l'avi Antoni, cauria de cul ;) N'hi ha un que puja fins al cim de la muntanya que hi ha darrere de la ciutat (300 metres d'alçada) i que et proporciona unes vistes espectaculars de Dubrovnik. No és barat (15€), i sí que és una mica turistada, però les vistes són molt molt xules i l'alternativa (pujar-hi a peu) no és encara viable amb el nen.

A dalt del telefèric hi ha una fortificació amb un museu (que mostra fotografies de la ciutat durant la guerra dels balcans); no l'hem visitat però ha de ser impactant. Impactant també ha estat l'experiència que hem tingut a l'ascensor que hi ha per baixar una planta i anar a un dels miradors: hem pujat els tres i un senyor nord-americà d'uns 65-70 anys, prim, amb bigoti, i vestit com si anés a fer un safari per Kenya. Hem pitjat el botó i s'han tancat les portes. El senyor ens ha començat a parlar; primer ens ha preguntat pel nen, d'on érem, hem parlat una mica de Barcelona, de què treballem, si és difícil trobar feina a Espanya... A tot això, l'ascensor no es movia (les portes estaven tancades) i el senyor ha començat a suar i a respirar entretalladament. Ens ha dit que tenia un problema amb la respiració, i que aquella situació no era bona per ell...

Hem començat a apretar els botons de l'ascensor, però no feia cas. Les portes seguien tancades, l'ascensor no es bellugava, a aquell home semblava que li agafaria un atac de cor en qüestió de segons... Per uns instants ens hem vist atrapats allà, amb un home moribund :S El senyor ha començat a picar fort a la porta i a cridar als de fora; el Gerard, per sort, dormia. Al final, hem trobat el botó d'obertura de les portes, l'home ha sortit pitant i nosaltres hem respirat tranquils. Tot ha durat potser dos minuts, però ha estat una experiència una mica angoixant.

Després de gaudir de les vistes i de presenciar un atac de claustrofòbia, hem baixat cap a la ciutat vella. El telefèric té l'estació al nord de la muralla, just al costat exterior. Per entrar-hi, hi havia dues possibilitats: fer una caminada per fora i anar a buscar una de les dues portes principals, o entrar per una porta secundària que no havíem descobert fins ara. Hi havia unes quantes escales, i la Beth m'ha dit que no ho veia clar, que ella podia portar el nen en braços però jo hauria de carregar el cotxet. M'ha semblat que no eren gaires escales, i com que sóc un imbè... valent, he insistit en baixar les (3 o 4, he pensat) escales. Craso error!!! Dins de la muralla hem anat a parar a un carrer de la part de dalt de la ciutat, i per arribar al centre hi havia un carrer tot ple d'escales, llarg llarg llarg (es veia la gent al final, així petiteta petiteta ;) i, és clar, com que havia insistit jo, m'he fet el fort (ah, no passa res, això ho baixem en un moment -amb la millor veu de xulo putes que m'ha sortit-). Collons, si hi havia escales! He arribat a baix com si hagués corregut una marató! :D

Després d'això, hem estat fent el ronso, llegint a la part de fora de les muralles, mirant el mar i el sol ponent-se darrere de la ciutat, i fent temps per poder fer un tastet de Dubrovnik de nit (volíem entrar a la disco de moda, però ens ho hem repensat, de moment la "night life" haurà de quedar aparcada ;)

Demà se'ns acaben les vacances :( No només em fa pena tornar a casa (que també!); aquest viatge està sent especial perquè hem estat molts dies seguits tots tres junts, i a partir de dilluns ja hauré de treballar i no podré estar amb el Gerard tot el dia, fent-lo riure, adormint-lo, jugant amb ell, fent-li un miler de fotos, donant-li la teta... calla, que això tampoc ho faig ara ;)

3 de setembre - Dubrovnik

I finalment hem arribat a Kings Landing. Després d'una curta cavalcada de 10 minuts des de la nostra posada, hem albirat les muralles de la ciutat i hem desmuntat dels nostres cavalls just davant de la porta principal, custodiada per dos soldats (Lannister, sense dubte, mirant el blasó que portaven gravat al seu escut).

Hem deixat les armes (l'espasa, els escuts i els arcs) a l'entrada; és ben sabut que els civils no podem entrar armats a Kings Landing. Avui hi havia molta afluència de visitants vinguts de tots els racons de Westeros; la majoria meridionals com nosaltres, però també hem vist gent del nord, i alguns de Quarth també (reconeixibles pels seus ulls axinats). No hem vist morenos de les terres més enllà del mar, probablement degut a la guerra soterrada que hi ha entre la Daenerys i els Lannister.

Tanta cavalcada li ha fet venir son al Gerard, així que s'ha quedat adormit al carromat i s'ha perdut l'entrada a la ciutat, que es realitza a través d'un pont llevadís que salva el fossar; creues una primera porta, un espai entremuralles, i una segona porta que et dóna accés a la ciutat emmurallada.

Hem de dir que possiblement ha estat la primera impressió més brutal que hem tingut mai d'una ciutat; només travessar les muralles (que són dobles, i enormes) s'obre un gran carrer flanquejat a banda i banda per majestuosos edificis. El terra està adoquinat amb marbre, els baixos estan ocupats pels mercaders i algunes tabernes. Naturalment, el trànsit està prohibit (ni carruatges ni cavalls); no hem vist soldats, però sembla que la mala fama de Kings Landing és immerescuda, ja que tothom es comporta molt cívicament i no hem vist prostitutes, lladres ni captaires pels carrers.

A banda i banda del carrer principal hi ha carrers més estrets, que al començament són a peu pla però després es converteixen en escales, que condueixen a les parts altes de la ciutat (més properes a la muralla), on de ben segur viuen els mercaders adinerats i els nobles de la ciutat. Tots els carrers tenen el seu encant, tots els edificis estan construïts seguint un patró similar, i amb el mateix tipus de pedra revestint les façanes. Aquí i allà una església (dedicada al culte del Déu únic) apareix enmig dels edificis. La gran catedral, on el Septon suprem té la seva seu, s'alça majestuosa a l'altra banda de la ciutat.

Només entrar ens hem quedat amb la boca oberta; no podíem deixar de mirar a banda i banda, sense saber si era millor continuar endavant o endinsar-nos en un d'aquells carrerons secundaris tan encisadors. Clar que aquí sempre t'arrisques a trobar-te cara a cara amb el Perro o la Montaña, o enmig d'un duel i sortir-ne malparat, però la temptació era tan gran...

Hem seguit endavant, fins arribar a la porta de l'altre extrem de la ciutat. Alguns dels paratges els reconeixíem de les cròniques que ens han transmès els joglars de l'HBO (l'associació oficial de cantaires de Westeros), per exemple, part del recorregut que no fa gaire va haver de fer la Cersey despullada, o la balconada des d'on van condemnar a mort el Ned Stark.

L'altra porta és si cap més espectacular, també amb el seu pont llevadís i que dóna al costat del mar. Ens hem entretingut fent retrats (en portem un munt, ja veurem si ens hi cabran a la bossa tots els frescos) i hem estat passejant fins l'hora de dinar.

Hem dinat força bé per 200 kunas, que vénen a ser 30 de les nostres monedes d'or. La tabernera era molt simpàtica i ha estat jugant una mica amb el Gerard, que sempre respon amb rialles a les carantonyes que li fa tothom que s'hi acosta.

Després de dinar, hem seguit voltant pels carrers de la capital dels Set Regnes. Hem trobat una porta secundària que permet sortir del recinte emmurallat i va a parar a un passeig que hi ha davant d'un petit port on hi havia unes desenes d'embarcacions (sens dubte, propietat dels rics banquers, burgesos i comerciants de la ciutat). El passeig va a parar a un espigó habilitat pel bany, on vilatans i forasters per igual gaudien de l'aigua. Amb el sol començant a baixar per la part contrària de la ciutat, la muralla anava canviant de tonalitat (gris, ocre, marró clar, ...) i creava imatges de les que es queden gravades a la retina durant anys.

A les 17:30 ens hem dirigit cap a una de les entrades de les muralles, que es poden recórrer de punta a punta. Hi ha un guarda que recauda un impost reial (segur que utilitzen les riqueses per pagar els festins dels Lannister) de 100 kunas per persona (14 monedes d'or, al canvi). És una mica car, però val la pena sense cap mena de dubte.

Les muralles són simplement espectaculars. Són les més ben conservades de tot el món conegut, i el seu perímetre és de dos quilòmetres, que has de recórrer sempre en el sentit de les agulles del rellotge, ja que hi ha trams una mica estrets i donat que molts forasters volen pujar-hi, així no es generen cues.

Hem deixat el carruatge del Gerard a la porta, un dels guardes ens ha dit que el vigilaria perquè no vingués un malfactor i ens el prengués, i la Beth ha carregat al Gerard al portanens. Hem calculat bé el moment de fer l'excursió, perquè ja no piqués el Sol amb força, i també perquè el Gerard comencés a tenir son, se'ns ha adormit als 5 minuts.

Hem estat una mica més d'una hora per donar la volta. Hi ha molts trams amb escales; la muralla puja i baixa tal i com ho fa el terreny sobre el que està construïda la ciutat. Passes per algunes torres defensives, i hi ha un tram que passa al costat mateix del mar, a una alçada molt considerable. El cert és que des d'allà dalt te n'adones per què aquesta ciutat no ha estat mai conquerida, és una autèntica fortificació.

I amb això hem acabat el dia per avui. Una cavalcada de 10 minuts de tornada i a sopar a la nostra cambra de la posada (el propietari de la qual, tot amabilitat, ens ha encès una torxa a l'exterior perquè poguessim sopar a la fresca mentre el Gerard dormia :)

Com a resum del dia, crec que podem afirmar amb rotunditat que aquesta és la ciutat més impressionant que hem visitat mai. L'encant de les seves muralles, tots els edificis, l'empedrat dels carrers, la seva ubicació ocupant una petita península que s'endinsa al mar... És màgica; és cert que hi ha molts forasters, però tot i així és un lloc únic, que crec que val la pena visitar al menys un cop a la vida. Ha sobrepassat les nostres expectatives (que no eren petites), i ens hem quedat amb ganes de més (sort que encara tenim dos dies!).

I així deixo constància, en aquest pergamí, per a les generacions futures, de la nostra experiència en el nostre primer dia a Kings Landing. Que la benevolència dels Set ens acompanyi aquesta nit, com ho ha fet en les últimes del nostre periple per Westeros.