El final d'una experiència meravellosa

Dia 9
29 de juny - Parc Tanjung Puting - Kumai (Borneo)

Després de la meravellosa experiència d'ahir, avui ens llevem amb el soroll de la selva... i la de la nostra tripulació, que han començat a menjar cap a les 3:30h de la matinada. El motiu d'aquest comportament estrany és que avui comença el Ramadan a Indonèsia. Durant el Ramadan, que dura un mes, els musulmans no poden menjar ni beure des de la sortida del sol fins que aquest es pon (tampoc no poden mantenir relacions sexuals, insultar ni tenir mals pensaments). Suposem que entre unes coses i altres els tios haurien d'estar de mala llet tot el dia, però per a ells és un període de reflexió, ho tenen interioritzat a la seva cultura i és un moment important de l'any. Doncs bé, com que durant el dia no poden menjar ni beure, fan un gran àpat de matinada per aguantar tot el dia, i quan es fa fosc, tornen a fer-se un festí.

Com que nosaltres no som musulmans ni tenim cap intenció de practicar el Ramadà, seguim dormint fins a les 6, que ja clareja. Sortim a donar un volt, seguint uns camins que utilitzen els rangers. Aquí la selva és molt diferent, poc tupida. Ens explica el guia que es tracta d'una zona en regeneració, perquè fa uns anys aquí hi havia cultius; quan la zona va ser inclosa dins del parc, van reforestar-la. El problema és que el sòl de Borneo és molt poc fèrtil, i els arbres triguen molts anys en créixer, i per això els arbres aquí són encara petits.

Esmorzem i continuem riu avall. Una hora més tard arribem al punt d'alimentació 2. Aquí trobem força gent, incloent un grup d'indonesis (els primers turistes locals que hem vist al parc). El camí fins al punt d'alimentació és d'uns 15 minuts; el nostre guia ens busca un camí alternatiu on no hi ha ningú i des d'on anem veient una orangutana i la seva cria saltant d'arbre en arbre a sobre dels nostres camps, acompanyats únicament dels sorolls de la selva i de les nostres passes. Borneo té més de 7000 espècies d'arbres diferents (per comparació, la Gran Bretanya en té només 35!), i per aquest motiu, cada zona del parc és diferent, hi ha una diversitat espectacular.

Quan arribem al destí, ja han posat el menjar i hi ha un orangutà agafant tants plàtans com pot a la boca i a les mans, i marxant com si fos un lladre, ràpidament. L'explicació d'aquest comportament la trobem un minut després, quan fa la seva entrada el mascle alfa de la zona, que s'asseu a menjar i foragita la resta d'orangutans... tret d'una femella i la seva cria (crescuda), suposem que es tracta de la reina.

Tot i que hi ha força gent (potser 30 persones), veure els orangutans segueix sent una experiència màgica. El seu comportament és tan humà que no pots evitar pensar en ells com si fossin persones, amb els seus sentiments i anhels. Per això és tant trist pensar en la situació en la que es troben, amb el seu hàbitat destruint-se a gran velocitat. Els orangutans viuen entre 50 i 60 anys, i el seu cicle vital és gairebé idèntic al nostre. Per aquest motiu, els adults tenen aproximadament la nostra edat; això ens fa reflexionar en com de dur ha de ser per a molts d'ells recordar la seva joventut, quan el seu món era tan diferent i no veien perillar el seu futur.

L'amenaça principal per a la seva supervivència és la deforestació desenfrenada, sobretot deguda a les plantacions de palma, per extreure'n l'oli. El guia (que també té la nostra edat) ens ha explica que quan ell era un nen, la vida aquí era molt més relaxada, la gent agafava de la terra el que necessitava per sobreviure: tallava la llenya necessària, pescava per menjar, cultivava per la seva família. Després va arribar la globalització, van aterrar les grans corporacions provinents de Java, Xina o els EUA, arrossegant milions d'immigrants a la recerca de feina (immigrants que no coneixen la terra ni en tenen un especial apreci), i va accelerar-se un procés que ja feia anys que es produïa a menor escala: la destrucció del territori per accedir als recursos naturals (finits, lògicament) de la illa.

Reflexions mediambientals a banda, quan finalment marxen els orangutans i tornem al klotok per continuar baixant cap al port de Kumai i acabar el nostre viatge, anem parlant amb el guia, admirant el paissatge que corre plàcidament pel nostre costat, i pensem en com de feliços ens hem sentit aquests tres dies. En conjunt és una de les millors experiències que mai hem viscut. Han estat tres dies que, en començar, ens preníem com una excursió, però que ara que s'acaba, ens adonem que és un viatge en sí mateix. Un viatge natural espectacular, però també un viatge cultural, ja que hem estat 3 dies amb la nostra tripulació, el nostre guia (i també els altres guies i turistes que hem anat trobant als punts d'alimentació), i durant tot aquest temps hem tingut moltes oportunitats de mantenir llargues converses, intercanviar opinions i, també, fer moltes bromes, que han fet que ens sentissim tremendament feliços d'haver vingut fins aquí i, per què no dir-ho, tremendament tristos d'haver de marxar.

Però malauradament demà hem d'agafar un avió, i cap al migdia arribem al port de Kumai. Ens acomiadem del Ipan, el Jonni i l'Ula, amb els qui hem compartit aquests moments meravellos. El Robby ens acompanyarà a l'hotel. Aquí només hi ha dos hotels i ens quedarem al millor, que tot i que no és cap meravella (per exemple, el lavabo no té WC com els nostres, sinó del tipus oriental, sense tassa, no hi ha pica, i la dutxa no té aigua calenta), és barat (150.000 IRD la nit amb A/C, 9 euros) i està bastant net, així que no hi ha problema.

Després del check in (avui no ens han demanat proves de que estem casats ;) anem a treure diners al caixer per pagar l'excursió. Hem de treure 5 milions, que formen un gruix de bitllets força impactant. Li donem al Robby, ja que el seu cap està fent un tour i li ha demanat que ens ho cobri ell. Aproximadament són 300 euros, i quan té els diners ens mira i amb una certa amargor ens diu que amb això pot viure la seva família tot un mes. Està preocupat per la feina, té 3 fills i només fa de guia en temporada alta, així que no té clar què podrà fer al setembre, quan marxin els turistes. Ens passem un parell d'hores xerrant, i prenent un suc d'alvocat per llepar-se els dits.

Amb tristesa ens acomiadem d'ell, fem una migdiada reparadora i sortim a donar un volt just quan es pon el sol. El carrer principal del poble està ple de restaurants, amb les portes mig tancades (estem al Ramadà, els musulmans no poden menjar ni beure durant el dia, però alguns fan trampes i per això els restaurants estan amb la porta mig ajustada, perquè des de fora no puguis veure qui hi ha dins). Ens uns minuts, el sol es pon completament, i els carrers queden gairebé deserts. Sembla com un poble de l'oest americà, nosaltres dos caminant per un carrer ample, fosc, sense ni un ànima a la vista, només amb els llums de l'interior de les cases i establiments... L'explicació a aquesta "abducció col·lectiva" és fàcil: acaba de fer-se fosc, i els afamats musulmans estan tots tancats a casa, menjant i bebent!

Arribem a la mesquita (una d'elles, un poble de 23.000 habitants i té 8 mesquites!), és molt bonica, tota il·luminada, de marbre, un gran contrast amb la resta d'edificis del poble, que no estan en gaires bones condicions de manteniment. Decidim anar a prendre un altre suc, ens hem tornat addictes ;) i a planificar la següent etapa del viatge, que encara no tenim clara. Al cap d'una estona, comencem a sentir la crida a la oració, i anem passejant de nou cap a la mesquita, just quan comença a marxar la gent. És força espectacular, hi ha centenars de persones, totes vestides de la manera tradicional: les dones amb vel i vestit, els homes amb faldilla i el típic gorro musulmà (té nom, però no el recordem). La gent ens mira, i molts ens saluden, somrient. Els més atrevits, s'acosten a intercanviar quatre frases en un anglès vacil·lant. Està clar que aquí paren pocs turistes, la majoria arriben de l'aeroport al klotok i del klotok de tornada a l'aeroport, i per això estem creant sensació per allà on anem ;) Som com el Brad Pitt i l'Angelina Jolie, però en guapos :D

Caminant pel carrer, de cop s'atura una moto, i veiem un gran somriure a la foscor (sembla el gat de Chesire d'Alícia al País de les Meravelles ;) És el Jonni, el nostre assisstent del klotok, que no parla res d'anglès però li ha fet molta gràcia trobar-nos (i a nosaltres trobar-lo a ell :) Parem a sopar en un warung (2 euros tots dos), i cap a l'hotel a dormir, demà (per fi!) no ens cal matinar, hem quedat a les 8:30 per anar a l'aeroport i tornar cap a Java.

Vivint una aventura digna del National Geographic

Dia 8
28 de juny - Parc nacional Tanjung Puting (Borneo)

Durant tota la nit ha caigut un xàfec considerable, per sort, la barca té unes lones protectores que ens protegeixen de la pluja, així que no ens ha molestat. Ens despertem juntament amb la selva, a quarts de sis, quan surt el sol. En aquest viatge està prohibit dormir fins tard ;)

La nostra cuinera ens fa començar bé el dia, amb un magnífic esmorzar. No tenim pressa, ja que a últma hora vam decidir d'allargar la nostra estada a Borneo un dia més, així que podem fer el tour amb més calma del que és habitual (per una vegada que fem 3 setmanes de vacances, ho aprofitem!). Passem una estoneta passejant per la selva, fins que l'abundància de mosquit (i l'absència d'altres preses a banda de nosaltres) ens fan tornar cap a la barca.

Ens passem les següents 4 hores remuntant el riu. Asseguts a la proa, fem fotos i gaudim del paissatge. De tant en tant, aturem el vaixell perquè hem trobat fauna: "monos narigudos", un petit cocodril, una orangutana i la seva cria menjant al costat del riu... L'aigua baixa de color marró perquè 80 km riu amunt hi ha una mina d'or, el guia ens explica que quan ell era jove (té 33 anys, així que encara està fet un nen ;) el riu tenia l'aigua negra transparent; de fet, trobem un afluent on es pot veure perfectament el canvi. Realment, no és transparent, sinó que, a causa de la quantitat de vegetació que hi ha, l'aigua està plena de partícules orgàniques que fan que sembli un mirall, i reflecteix totalment el cel i els arbres del costat.

Això ho veiem més clarament quan abandonem el riu Sekonyer per pujar per un dels seus afluents, el que ens portarà al tercer campament (el segon el visitarem demà). Aquest nou riu és molt més estret (uns 5 metres d'amplada), i el viatge es fa encara més espectacular. Tens la sensació d'estar vivint una autèntica aventura, com si fossim exploradors del National Geographic (de fet, aquest parc ha estat portada de la revista un parell de vegades). El Robby (el guia) ens va explicant curiositats de la selva en el seu peculiar spanglish: parla un anglès acceptable, i xapurreja algunes paraules d'espanyol, que està encantat d'utilitzar sempre que té la ocasió. També ens fa molta gràcia que cada vegada que veu alguna cosa xula ens diu "mira, un kamacu!" :D Es nota que no som els primers catalans que passem per aquí, i fem com la San Miguel: allà on anem, triomfem ;)

Arribem al nostre destí. L'hora de l'alimentació dels orangutans són les 14:00; abans tornem a gaudir d'un dels festins que ens prepara l'Ula, la cuinera. Juro que ja comencen a no cordar-me els pantalons :P Durant la part final del viatge hem adoptat una mascota: un camaleó que ha saltat al nostre vaixell i que hem batejat com a "Robby the Lizard". Malauradament, mentre dinàvem ha tingut la idea de saltar al vaixell del costat, però ha calculat malament el salt i s'ha fotut de lloros (en plan "Humor Amarillo" :D ). Ha caigut a l'aigua i l'hem vist cuetejar, però no tenim clar que hagi sobreviscut a la caiguda. I mira que nosaltres ja havíem pensat de buscar-li un lloc per viure al costat del Roger :D

Des de l'embarcament fins al punt d'alimentació hi ha una llarga passarel·la de fusta, seguida d'un camí d'uns 15-20 minuts preciós pel mig de la selva, que fem sols acompanyats del guia. De camí ens trobem amb un orangutà femella dalt dels arbres (corre més ella saltant d'arbre en arbre que nosaltres pel terra), un porc senglar i, ja arribant, un "gibón". Aquest últim és un simi (no un mono, perquè no té cua), com la meitat de gran que un orangutà, que no havíem vist fins ara.

Avui hi ha més o menys la mateixa gent que ahir, però l'entorn és més obert (la selva no és tant tupida), i hi ha més orangutans a la vista (allà a les alçades). Quan el ranger deixa les bananes a la plataforma, baixa una mare amb dos cries, passa pel mig de nosaltres i es dirigeix cap al menjar. El gibón també baixa a veure si pesca alguna cosa, tot i que un altre orangutá s'hi enfronta i el foragita. A la part de baix, 4 o 5 porcs senglars s'acosten també per rebuscar les sobres (les pells de plàtan que se'ls cauen als orangutans). De moment no hi ha cap mascle, però hi ha femelles per tot arreu, algunes baixen pels arbres on estem nosaltres i ens passen pel costat per anar a la plataforma. En un moment donat, la mare amb les 2 cries passa pel mig del grup de turistes i s'asseu en un dels bancs que hi ha preparats per nosaltres, com si estigués mirant també l'espectacle! Ens fem un fart de riure (i de fer-nos fotos!). Cal recordar que són animals salvatges, i molt forts, però aquesta orangutana en particular està molt acostumada a les persones i sembla que no és agressiva.

De cop i volta, comencen a caure gotes. El guia ja ens ha avisat que plouria, però només fa un quart d'hora que som aquí i la pluja ens vol esguerrar el moment! En pocs minuts està plovent amb ganes, sort que portem capelines! El problema és que no podem fer fotos amb el xàfec, i a més als orangutans tampoc no es agrada gaire la pluja, així que fugen a busar un refugi :(

La majoria de turistes tornen cap al vaixell; de fet, la majoria fan el tour d'un dia menys que nosaltres i tenen una mica de pressa per tornar riu avall. Nosaltres decidim esperar una mica més a veure si s'atura la pluja i tornen els orangutans. Als pocs minuts, una femella que portava una estona refugiada a dalt d'un arbre baixa i es dirigeix al menjador, amb una cria d'uns pocs anys. Fa molta gràcia veure com utilitza la seva mà com a paraigües per protegir el seu fill. Una mica més tard, apareix un mascle. No és el mascle alfa (anomenat Tom), que es veu que és enorme, però aquest també és molt gran, molt més que el que vam veure ahir. Foragita la femella i es queda ell sol amb el festí, sota la pluja que ha afluixat una mica.

Sembla que ens quedarem amb les ganes de veure en Tom, deu estar control·lant el seu territori (l'altre mascle no estaria aquí menjant tranquil·lament amb el Tom donant voltes perl voltant). Torna a ploure amb ganes, hem fet ja moltes fotos, i els pocs turistes que quedaven marxen. Com sempre, ens fem els remolons, i ens quedem nosaltres sols (amb el guia) un minut més mirant com menja el mascle. Sobtadament, aquest es posa de peu i arrenca a córrer. El guia ens crida "Tom!", i marxa ràpidament cap enrere, fent-nos gestos perquè el seguim "i sense rexistar". Ipso facto veiem una immensa bola de pèl vermell sortir disparada de la nostra esquerra i passa com una exhal·lació perseguint l'altre mascle, que fuig com si li anés la vida (i potser l'hi va!).

Al cap d'uns segons, per on havia aparegut (fugaçment) el Tom, veiem una nova femella. Es tracta de la femella alfa, la favorita del Tom, "la seva reina". Aquesta és diferent de totes les altres femelles, té una espècie de papada de color negre, que es veu que és degut a que, com a reina, pot menjar més que les altres femelles i se li acumula el greix en aquesta zona, de tal manera que queda com un símbol de poder. El problema és que aquesta femella és molt agressiva i territorial, així que el Robby ens urgeix a apartar-nos, és perillós ja que ha mossegat a algun turista (i una queixalada seva et pot trencar el braç amb moltíssima facilitat). Ens apartem una mica, i ens quedem a l'expectativa.

De sobte, el Tom torna per on havia marxat. És immens, està en la plenitut de la vida (té 31 anys, gairebé com nosaltres!). Enlloc de dirigir-se a la plataforma a menjar, vé cap a nosaltres. Evidentment, reculem ràpidament, deixant-li espai. Aleshores, puja a un arbre (sembla mentida com pot ser tant àgil, pesa més de 120 kg!) on hi ha una femella esperant. El Tom arriba al seu costat en 2 segons, l'agafa, li obre les cames, i intenta copular amb ella dalt de l'arbre. A sota, la "reina" s'ho mira, en plan vouyer ;) Nosaltres estem a uns 10 metres, amb la boca oberta.

Sembla que al Tom no li resulta còmoda la postura, perquè decideix tirar cap avall, estirant de la femella "a lo bruto", que tampoc és que s'estigués resistint però que no sembla que tingui tanta pressa com ell. El Tom arriba al terra, estira a la femella a sota seu, i "dale que te pego". La femella s'agafa a un arbre amb una mà, i comença a xisclar; els cossos dels dos orangutans estan xops, i sobre ells cau un suau plugim. Tot plegat és bestial, però estranyament humà. Som espectadors privilegiats, estem els dos orangutans, nosaltres tres i la reina, mirant-s'ho des de l'altra banda.

La còpula no dura més de dos minuts. En acabat, la parella es queda immòbil, el Tom a sobre de la femella. Hi ha un silenci absolut, sembla que la selva sencera està a l'expectativa. Un parell de minuts més tard, el Tom s'aixeca, passa pel costat de la reina, i es dirigeix cap a la plataforma d'alimentació (ha de recuperar forces, sembla que no li preocupa l'ejacuĺació precoç ;)

Jo (amb la prudència que em caracteritza) començo a acostar-me, per poder fer fotos, però el Robby em fa gestos prou explícits de que no és bona idea acostar-se, ja que la reina acaba de desaparèixer i segurament no està de bon humor (jo no ho estaria en el seu lloc ;) Sembla que aquesta femella en concret, a banda d'agressiva, és súmament intel·ligent, i és capaç de preparar una emboscada, així que és millor marxar si volem tornar a casa amb les dos cames i els dos braços. Donat que encara ens queden 2 setmanes de viatge (única i exclusivament per aquest motiu ;) decidim fer cas al guia (un dels dos ho decideix sense vacil·lar i l'altre es fa una mica de pregar, s'accepten apostes sobre qui és qui ;)

Tornem cap al vaixell amb la sensació de ser uns privilegiats, ha estat una experiència fantàstica, brutal, emocionant, colpidora. El fet de ser únicament nosaltres els espectadors de l'escena, enmig de la vegetació, amb la pluja suau, tant a prop, ha fet que tot fos més impactant encara.

De camí encara trobem dues sorpreses més: una formiga gegant (és enorme, de debò!), i una planta carnívora (menja formigues, però suposem que de mida estàndard ;)

Baixem un tros de riu i atraquem per passar la nit. Passem el que queda de tarda xerrant amb el Robby, mentre veiem com es pon el sol a la selva. Aprofitem tambe per dutxar-nos amb l'aigua del riu (aquí està neta) i gaudim d'un altre sopar esplèndit (estem pensant en emportar-nos la cuinera de souvenir, no sé si ens la deixaran passar pel control de seguretat a l'aeroport ;)

Tot plegat ha estat un dia estranyament intens. Potser el fet de que el viatge sigui molt relaxat, gaudint del paissatge passant lentament, fa que et quedi més gravat a la memòria, però sens dubte ens anem a dormir amb la sensació d'estar vivint una autèntica aventura.

Caminant entre orangutans

Dia 7
27 de juny - Parc nacional Tanjung Puting (Borneo)

Avui no hem matinat gaire... fins a les 6 no sonava el despertador. Comparat amb els dies anteriors, això és glòria ;) Ens resulta curiosa la seguretat de l'aeroport: el Sergi passa amb el mòbil i les claus a la butxaca, la màquina comença a pitar i una noia de seguretat fa una ràpida ullada i li diu que segueixi endavant :D A tot això, a la maleta de mà portem aigua, suc, ... i cap problema. Ni tan sols ens demanen els passaports ni una vegada i això que aquest és el segon aeroport més important d´Indonèsia :D I un altre detall curiós: la targeta d'embarcament està escrita a mà.

A l'avió (i creiem que en tot l'aeroport) no hi ha cap altre estranger, tots són indonesis. Possiblement per això ens donen tracte VIP i ens asseuen a la primera fila de l'avió :D El vol transcorre sense incidents però arribem mitja hora tard, fent honor a la fama de les companyies indonèsies. A l'aeroport, ens espera en Jenie, un noi amb el que havíem contactat a través d'internet per organitzar l'excursió al parc de Tanjung Puting. Quan ens veu ens crida "Betty y Santi?" i nosaltres li diem "sí, Beth i Sergi, are you Jenie?" i ell respon afirmativament. El noi sembla una mica estressat, ens comenta que hem de pagar un suplement si volem fer la visita completa que nosaltres ja teníem contractada. No entenem res. Tot s'aclareix quan s'adona que no som la parella que ell esperava i li agafa un atac de riure histèric :D Ens presenta el Robby, que serà el nostre guia els propers 3 dies.

Arribem al poble de Kumai i pugem al klotok que ens està esperant. Un klotok és un petit vaixell amb una planta inferior per la tripulació i la coberta, amb un sostre de lona, destinada a nosaltres. La nostra tripulació són: el capità Ipan, el seu assistent Jonni, la cuinera Ula i el guia Robby. L'encant que té aquesta excursió és que al klotok només hi anirem nosaltres, a part de la tripulació, i l'utilitzarem per remuntar el riu i endinsar-nos a la selva, on passarem 3 dies i 2 nits. Com a curiositat el vaixell té aquest nom pel soroll que fa el motor: klo-toc-klo-toc... que originals aquests indonesis :D

Partim de seguida i als pocs minuts ja entrem dins de la zona del parc nacional: selva a banda i banda d'un riu d'aigües argilenques i el soroll d'incomptables animalons. En poc menys de 2 hores, ens aturem al primer dels 3 campaments que visitarem. A Tanjung Puting viuen uns 6000 orangutans salvatges en llibertat i és la seu del centre d'estudi d'aquests animals més important del món. Aquest centre disposa de 5 campaments de rehabilitació, on recullen orangutans que han estat en captivitat i els alliberen, proporcionant-los alimentació una vegada al dia, que els animals poden aprofitar si volen. D'aquests campaments, 3 estan oberts al públic. Sortosament, el parc està excel·lentment gestionat i només hi ha un màxim de 20 klotoks simultàniament en un mateix campament :)

Als 5 minuts de baixar del vaixell, ens trobem per primera vegada amb un orangutà. Es tracta d'un mascle que està penjat d'un arbre a un metre i mig d'alçada. Ens quedem embaladits mirant-lo, sense crèure'ns que es tracta realment d'un animal de carn i ossos. Amb nosaltres hi ha una desena més de turistes. Ens preguntem què fa allà aquell orangutà, i no triguem en saber-ho: de seguida arriba un ranger del parc amb un gran sac ple de bananes, i l'orangutà s'oblida ràpidament dels guiris que no es mengen, baixa de l'arbre i comença a perseguir el ranger. Nosaltres hi anem al darrere, mantenint una distància prudencial: són animals molt grans i forts: les femelles 4 vegades més que una persona, i els mascles fins a 8 vegades més que nosaltres.

El camí fins a la plataforma d'alimentació són uns 10 minuts pel mig de la selva, un camí preciós (que no mirem gaire, tot sigui dit, perquè tenim els ulls clavats en l'orangutà). Ens expliquen que hi ha un mascle alfa, que és el que té el dret sobre totes les femelles de la seva zona; el que està davant nostre és un mascle jove, un aspirant al lloc de l'actual mascle alfa. Quan ens acostem al final del camí veiem que els arbres (molt alts, potser 20 metres) comencen a moure's: són els altres orangutans, que s'acosten a buscar el menjar.

El ranger deixa totes les bananes a la plataforma, i s'aparta. Nosaltres estem a menys de 5 metres, i mirem bocabadats com els orangutans van saltant d'arbre en arbre amb una agilitat increïble. Hi ha el mascle que anava davant nostre i unes 5 femelles adultes (una portava un bebè), més un parell d'orangutans joves. Mengen per torns, tot i que no sembla que estiguin organitzats, sinó que van baixant, s'atipen ràpidament (tot vigilant que no s'acosti un orangutà més fort que ells) i marxen amb les mans i la boca plena de provisions. És increïble com utilitzen els seus peus com si fossin mans: tenen el dit gros del peu prènsil (com el de la mà), i per tant poden utilitzar els peus per penjar-se d'un arbre, agafar menjar o qualsevol altra cosa.

La veritat és que es tracta d'una experiència fascinant. Ens passem més d'una hora contemplant-ho (i fent fotos ;). Quan es dispersen els orangutans, enfilem el camí de tornada. Passem per un antic cementiri musulmà; el guia ens explica que fa anys allà hi havia un poble, on vivia el seu avi, i que va ser traslladat quan van fundar el parc. Pugem al vaixell, on la cuinera ens obsequia amb una tapeta de banana fregida, per llepar-se els dits.

Arrenquem i baixem un tros riu avall, a mig camí ens aturem perquè hem divisat un grup de "monos narigudos", uns micos endèmics de Borneo que són increïblement graciosos a causa del seu nas. No es pot explicar, cal veure'ls en foto, però tenen una cara sorprenentment humana (especialment les femelles), i són molt divertits de veure.

Continuem riu avall; ja s'està fent fosc i gaudim d'una posta de sol increïble, amb el cel reflectint-se al riu, tot emmarcat per la selva. El guia ens vol portar a un lloc romàntic per sopar, que trobem al cap de 15 o 20 minuts: ja és completament fosc, però alguns arbres estan il·luminats com si fossin arbres de nadal: es tracta de cuques de llum, n'hi ha un munt! No n'havíem vist mai, i fan molta llum per ser un bitxet tant petit. Ens preparen el sopar amb espelmes i les cuques de llum de fons, súper xulo! Els sopar està per llepar-se el dits, el cert és que aquesta cuinera és increïble, per dinar ja ens ha preparat un peix amb salsa boníssim, i ara per sopar ens ha fet una espècie de gambes amb gabardina i espinacs d'aigua, acompanyats de sopa de verdura i arròs. A aquest pas, tornarem a casa amb 10 kg de més ;)

Quan acabem de sopar, tornem a arrencar per pujar novament el riu fins a l'embarcader on passarem la nit. Baixem per passejar una estona, el guia ens vol ensenyar l'enèsima meravella que amaguen les selves de Borneo: uns bolets fosforescents. Primer en trobem un grapat, però caminant una mica més endins del bosc de seguida trobem zones on n'hi ha a desenes. És espectacular, sembla que estiguem al món d'Avatar :) Només faltaria que els bolets estiguessin flotant enlloc de ser al terra ;)

Mentre passejàvem, ens han preparat el llit: dues colxonetes a la coberta, amb una mosquitera perquè no ens ataquin aquests animalons tant simpàtics que es riuen del nostre repel·lent "especial climes tropicals". Ens adormim tot escoltant els sons de la selva: ocells, grills, granotes, monos, ... tota una simfonia natural!

El Bromo: un volcà molt diferent

Dia 6
26 de juny - Bromo (Java) - Surabaya (Java)

A les 3:30 comença a sonar el despertador... Maleïdes vacances ;)

Arribem "puntuals" com sempre a la cita amb el conductor; havíem quedat a la porta de l'hotel, però allà només hi ha uns nois que volen vendre souvenirs... no comencem gaire bé. Al cap d'un quart d'hora (les 4 tocades) comencen a passar jeeps pel carrer, però de moment ni rastre del nostre conductor. Un home de l'hotel ens demana el número d'habitació, fa una trucada i ens diu que en 5 minuts ja vé el nostre jeep. Passen els minuts i res, un munt de jeeps carrer amunt, però cap s'atura al nostre hotel. Finalment, cap a les 4:20, ens diuen que ens fiquem en un dels jeeps. Nosaltres esperàvem veure el conductor d'ahir (ens havia dit que vindria ell), però ens diuen que no, que hem de pujar en aquell jeep. No entenent res, pugem, i comença el rally Cemoro Lawang-Bromo. I diem rally perquè el tio corria com si el perseguís la ex-dona, pel mig del "mar de sorra", com li diuen a l'extensió erma que hi ha entre el poble de Cemoro Lawang i la muntanya que es troba davant del Bromo i que s'utilitza com a mirador privilegiat per veure la sortida del sol.

Botant amunt i avall arribem a destí, uns 15 minuts màxim de trajecte. Una petita pujada i ens asseiem, amb uns 40 o 50 turistes més (molts indonesis, probablement la meitat), a esperar que es faci de dia. Poc a poc desapareixen els estels i comencem a intuir les formes de les muntanyes del davant. A l'esquerra, el Bromo, un volcà amb una àmplia caldera, no gaire alt, que treu un continu núvol de fum. Al seu costat, un altre volcà, amb foma perfectament cònica, com si l'hagués dibuixat un nen. I al fons, un altre, el més alt d'Indonèsia (més de 3000 metres), retallat contra el firmament. Feia un fred que pelava, així que hem hagut d'exercitar els dits apretant el disparador de la càmera ;)

Com acostuma a passar, la bellesa del paissatge no es perceb durant la primera mitja hora; quan el sol ja comença a despuntar i a il·luminar les muntanyes és quan el Bromo desplega la seva majestuositat. El que fa aquesta zona tant curiosa és que es tracta de volcans dins d'un súper volcà: ens trobem a la part superior d'un cràter que fa quilòmetres d'amplada; i al seu interior han aparegut uns altres volcans. El fons de la caldera és completament pla (un desert de sorra marró fosc, amb traços de gespa verda), i per això els dos "baby volcans" del seu interior tenen una forma tant perfecta. El poble de Cemoro Lawang, on ens allotjàvem, es troba a la part superior del cràter (ja diem que és un "mega cràter").

La veritat és que és molt bonic, no arriba al nivell de l'Ijen, però és el segon millor volcà que hem vist mai ;) Seriosament, val la pena matinar. Quan ens cansem de fer fotos i de congelar-nos vius, tirem cap avall i el Carlos Sainz, vull dir, el nostre conductor, ens porta cap al Bromo. Aquests indonesis són molt vius, i ens deixen a 3km del volcà. Per què? Doncs perquè hi ha uns homes que per 20.000 rúpies (poc més d'un euro) t'ofereixen portar-te en cavall. Evidentment, passem i hi anem caminant. El tros del final consisteix en uns 300 graons que pugen per la falda del volcà. Hem arribat a dalt esbufegant, entre dos dies dormint poc, la caminata de l'Ijen, i moltes hores de bus, les cames ja comencen protestar (i això que estem en plena forma) ;)

Una vegada a dalt, podem veure la caldera del volcà, amb un enorme forat del qual surt fum sense parar. És ben bé la idea que tens d'un volcà, només li falta la lava sortint a xorro ;) De fet, el Bromo és molt actiu, i de tant en tant han de tallar l'accés a causa de les erupcions. Sortosament, avui estava dormint, suposo que no es volia llevar tant d'hora com nosaltres ;)

A dalt del cràter hi ha una barana que protegeix de la caiguda a la caldera, durant un tram d'uns 100 metres. Més enllà, hi ha un "camí" d'un metre d'amplada que continua rodejant tot el cràter, amb una caiguda (fatal) cap al cantó de dins de la caldera, i una caiguda lleugerament menys mortal cap al cantó de l'exterior del cràter. El camí no té cap tipus de protecció, i recorre el cràter al llarg de potser un quilòmetre. Des d'on estavem nosaltres es podia veure com els més agosarats el feien, fins arribar al punt més alt (es veia la gent així petiteta a la llunyania). Qualsevol persona amb dos dits de seny s'hagués quedat a la protecció de la barana. Com que la Beth té dos dits de seny, s'hi ha quedat. "Y hasta ahí puedo leer".*

Mentre la Beth esperava la tornada (o no) del Sergi, ha descobert que a Indonèsia succeeix com a la Índia: la gent no està acostumada a veure turistes i els fem molta gràcia. Al Bromo hi ha molt de turista indonesi (eren majoria), així que com que la veien sola, la miraven amb curiositat i li demaven de fer-se fotos amb ella. Beth superstar 2 ;)

Una vegada fet el cabra, vull dir, feta la visita del volcà, hem tornat cap al jeep. A aquella hora allò s'havia omplert de gent i semblava les Rambles (sembla que als indonesis no els fa gràcia matinar i han començat a arribar en tropel a partir de les 7). Total, que hi havia (sense exagerar) més de 100 jeeps, tots més o menys iguals, i no trobavem el nostre. Com que *ejem* a un de nosaltres li agrada un pèl massa fer fotos ja anàvem tard. Total, que quan al final l'hem trobat ja fèiem 30 minuts tard, i el conductor estava que trinava. La tornada ha estat digna de Need for Speed, ni la Esperanza Aguirre corre tant ;)

Hem fet el checkout i hem anat a comprar esmorzar a una botigueta del poble. Hem de dir que Cemoro Lawang ens ha encantat, tot i ser turístic, no sembla un decorat enfocat al turista, hi ha horts, petites botigues per a ells, ... La majoria de turistes arriben de nit i se'n van a les 9 del matí següent, així que bàsicament hi van a dormir. La gent del poble deuen viure bàsicament del transport al Bromo (jeeps i els cavalls), i les botiguetes de guiris que hi ha al peu del volcà. Això fa que el poble en sí no s'hagi pervertit, i conserva tot l'encant d'un poble rural javanès. Per altra banda, contràriament al que ens pensàvem (per les nostres experiències prèvies en països de majoria musulmana), la gent de Java és extraordinàriament agradable. Són simpàtics, pressionen molt poc al turista (accepten un "no, gràcies" sense insistir!), legals (no intenten fotre-te-la contínuament, tot i que lògicament procuren vendre't el màxim possible) i en general sempre els veus de bon humor. Una prova més que de vegades els prejudicis no porten enlloc.

A partir de les 9:30h, unes quantes hores de bus fins a Surabaya. Aquesta ciutat (la segona més gran del país, una metròpoli de 8 milons d'habitants) no té cap interès i ningú la visita, però l'hem utilitzat com a escala per agafar demà l'avió cap a Borneo. Després de fer unes gestions a l'aerport (és una llarga història, que ha acabat amb nosaltres una mica emprenyats i pagant l'exorbitant xifra de 10 euros de més), hem anat amb taxi a un hotel que havíem buscat per internet perquè està a prop de l'aeroport. El taxista ens ha demanat 50.000 rúpies per la carrera; quan li hem dit "no, taximeter" el tio ens ha fet baixar! No és la primera vegada que ens passa, però toca una mica els nassos :S

El problema és que tots els taxistes ens han demanat el mateix preu (o més), així que al final hem tornat amb la cua entre les cames i pagant les 50.000 rúpies... Quan hem arribat a l'hotel (vindria a ser un tipu "Ibis"), ens ha donat el preu (més barat que el que havíem vist a Booking, per 280.000 rúpies -18 euros- ens inclou el taxi fins a l'aeroport demà) i els passaports. Fins aquí, normal. Ens ha preguntat si estàvem casats, i li hem dit que sí. I aleshores ens ha demanat un document que ho demostrés. Com? Per què? Evidentment no portem el llibre de família al damunt! "I no teniu una foto del vostre casament?". Ein? Què ha begut aquest home? Doncs resulta que l'hotel es regeix per la Syariah (la llei islàmica) i no poden donar una habitació a una parella que no estigui casada (no hi a smiley per a "ous com a plats", però si n'hi hagués, és el que caldria utilitzar aquí). Hem començat a buscar pel mòbil, però no portem a sobre cap foto del nostre casament... Per sort, la Beth li ha dit "mira els anells, et serveix com a prova?" i l'home, tímidament, ha dit que sí, i ens ha demanat disculpes... És un d'aquells petits moments surrealistes que fan que un viatge així valgui la pena ;)

Després d'una bona migdiada, hem sortit a donat un volt. Com que Surabaya és 0 turística, la majoria de la gent no ha vist mai a un occidental, i se'ns quedava mirant tothom pel carrer ;) Semblava que fossim un home orquestra ;) Hem entrat en un súper i la gent (els propis treballadors) s'amagaven darrere dels prestatges per poder-nos mirar dissimuladament ;) Ens ha fet molta gràcia, era com a la Índia però en educat i tímit ;)

Quan ens hem cansat de la nostra fama i els paparazzi, hem tornat a l'hotel a dormir. Demà anem a Borneo, en el que (creiem) serà una de les millors etapes del viatge: visitarem un parc nacional on viuen orangutans.

---------------------------------------

* Donat que estic escrivint l'entrada del blog, encara sóc viu. I de fet no era tant perillós com sembla, si proves de caminar recte per una vorera d'1 metre d'amplada és impossible no encertar. La qual cosa no treu que ha estat una experiència molt emocionant ;)

** Nota per patidores: no tenim previst visitar cap més volcà a Indonèsia, així que no repetiré l'experiència ;)

Un dia impressionant en un lloc únic

Dia 5

25 de juny - Volcà Ijen (Java)

Ahir vam acabar l'entrada del blog preguntant-nos si valdria la pena la suprema matinada per fer l'excursió de l'Ijen. Doncs la resposta és un rotund sí! Avui hem viscut una de les millors experiències de la nostra vida, realment ha estat fantàstic, una combinació increïble de paissatges que semblen trets d'un conte, espectacles naturals únics al món, i un intercanvi cultural brutal, d'aquells que et fan reflexionar sobre els teus valors i els de l'espècie humana en general.

Però anem a pams. El despertador sonava a quarts d'una, però una combinació de nervis, soroll (a fora de l'habitació hi havia gent de gresca fins les tantes) i un matalàs més incòmode que el llit d'un fakir ens han fet despertar molt abans, amb la qual cosa hem dormit unes escasses 3 hores. Per tant, hem decidit corregir la nostra opinió de l'hotel (evidentment esbiaixada per haver gaudit una horeta del jacuzzi d'aigües volcàniques), i li posarem un 5 justet.

Sigui com sigui, a la 1 ens ficàvem en marxa. Mitja hora més tard, arribàvem al peu de l'Ijen, on hi havia reunit un grup d'homes (potser una vintena), esperant al davant d'un "cafè" (ho posem entre cometes, perquè era una mena de cabanya de fusta amb 4 taules on venien de tot, des de cigarrets fins a càmeres, passant per menjar i beguda, regentat per un home eixut d'uns 70 anys). Els nois (després ho sabríem) eren els miners de l'Ijen, que esperaven a les 2:30, ja que sembla que a aquesta hora és quan els guardes del parc (el volcà es troba en un entorn protegit) els deixaven passar.

A tot això, cal fer una introducció de què és l'Ijen i què el fa tant únic. Aquest volcà (que curiosament va ser portada de la National Geographic de fa un parell de mesos) té una caldera sulfúrica: es tracta d'un volcà en actiu que emet sofre contínuament. Aquest sofre és recollit per un grup d'uns 200 miners, que cada dia es juguen la vida pujant a buscar-lo i baixant-lo fins al peu, on el venen a la companyia que explota el volcà (naturalment, per un sou de misèria). El sofre emès pel volcà, per la nit, i al contactar amb l'aire fresc, entra en combustió espontània, emetent unes flames de color blau espectaculars.

Després d'esperar una estona (ben abrigats, el volcà es troba a més de 2000 metres d'alçada i fot rasca), hem començat la pujada, acompanyats d'un dels miners (anomenat Anton), que ens faria de guia. Abans de sortir, l'Anton ens ha aconseguit una altra llanterna (només en portàvem una) i màscares, ja que el sofre emet un fum bastant pestilent i no gaire bo per la salut.

La pujada fins al cràter són uns 3 quilòmetres de PUJADA així en majúscules; el cert és que feia dies que no caminàvem per la muntanya i ha estat una mica dur, ja que el camí és súmmament costerut i no dóna treva. Possiblement això fa que l'Ijen no sigui una atracció turística de masses; de fet aquesta nit potser hi hem pujat una vintena de persones. Com que a més el ritme de cadascú és diferent, al final vas pujant pràcticament en soledat, amb la única companyia del guia i un cel estrellat preciós, on es veia la Via Làctia perfectament definida. La llàstima és que pujàvem esbufegant, així que la major part del camí te'l passes intentant sobreviure a la pujada (i vigilant on fiques els peus, recordeu que era negra nit). De tant en tant ens avançava algun grup de turistes més motivats que nosaltres, i miners carregant els cistells (buits), que pujaven gairebé xiulant mentre nosaltres trèiem els budells ;)

Hem trigat una hora i quart aproximadament en arribar al cim (el cràter pròpiament dit). Aquí hi havia un cartell que indicava (en anglès) que no està permesa la baixada a la caldera per motius de seguretat. Hem seguit al guia, ignorant l'avís, però el cert és que, una vegada fet, ens sembla que el cartell és força exagerat i possiblement està dirigit als típics inconscients que es dediquen a pujar a la muntanya amb sabates de taló ;) Certament cal anar amb compte, però tampoc no és que tinguis un riu de lava al costat, no ha estat una baixada més complicada que d'altres que hem fet anteriorment.

Conforme et vas acostant, ja comences a veure l'espectacle: allà al fons, unes flames blaves ballen, al costat d'unes llumetes blanques, corresponents als miners que estan recollint el sofre. Els miners treballen de nit, ja que de dia, amb el sol, faria massa calor. Quan hem arribat a baix, ens hem hagut de posar les mascaretes, ja que el fum era molt intens, i en funció de com bufava el vent, et venia de cara i t'irritava la gola i els ulls. Això no ha estat obstacle perquè fes com 300 fotos, la veritat és que es tracta d'un espectacle natural realment espectacular. A més, hi havia molt poca gent (15 o 20 com a màxim, a banda d'una desena de miners treballant), així que podies gaudir-lo amb molta tranquil·litat.

Ens hi hem estat potser una hora, fins que el nostre guia ha començat a preocupar-se i ha vingut a veure si havíem pres mal. La Beth l'ha mirat amb cara de resignació, ha mirat la càmera, m'ha mirat a mi, i ha fet un gest que podríem traduir com "si li cau la càmera dins del volcà tampoc no em posaria a plorar" ;)

Quan m'han aconseguit desenganxar de les flames, el guia ens ha portat a veure el llac que ocupa el fons de la caldera. Ja començava a albirar l'alba, i sobtadament hem pres consciència d'on estàvem: dins d'un volcà, envoltats per les parets del cràter (de potser 100 metres d'alçada), amb un llac d'aigües de color turquesa, una zona de sofre cremant amb flames blaves i tot de llumetes pujant per la paret (els turistes que ja havien començat a enfilar per poder veure la sortida del sol des de dalt).

La pujada cap amunt ha estat una d'aquelles experiències màgiques que guardarem per sempre en la nostra memòria: poc a poc anava augmentant la llum, la qual cosa apagava les flames blaves, pero simultàniament omplia de colors el cràter: el groc llampant del sofre, el turquesa del llac, les diferents tonalitats de gris de les parets, el blanc del fum emanant del sofre en combustió, el blau cel del firmament, el color bru de la pell dels miners que esforçadament pujaven, saltant de roca en roca, carregats amb 80 kg de sofre pels quals cobraran uns paupèrrims 2 euros.

Quan hem arribat a dalt, cap a les 5:30, ja era ple dia, i aquí encara ens esperava una altra sorpresa: el paissatge que rodeja l'Ijen és d'una bellesa sublim. A l'haver pujat de nit, no érem conscients de què era el que ens rodejava, però al donar l'últim pas i treure el cap del cràter, un conjunt de muntanyes cobertes per una vegetació selvàtica d'un verd llampant ens han donat la benvinguda. La veritat és que ens hem quedat amb la boca oberta, no sabíem si mirar cap a dins del cràter o cap a fora, la bellesa de l'indret és incomparable.

A aquella hora ja hi havia força més turistes (els que no volen matinar tant perquè no s'atreveixen a baixar a les fosques i es perden el 50% de l'espectacle), i alguns dels miners intentaven treure'n profit, venent alguns souvenirs que fan amb el sofre que extreuen. La veritat és que no ens ha sabut gens de greu comprar alguna cosa, aquests homes tenen la feina més dura que hem vist mai. I el més increïble és que s'ho prenen amb humor, sempre tenen un somriure sincer, intentaven parlar amb nosaltres (per aprendre una mica d'anglès que els pugui ajudar a sortir, ni que sigui una mica, de la misèria). Els feia molta gràcia que siguem de Barcelona, aquí tenen com una mena d'obsessió amb el Barça i el Messi :)

Una de les coses que més ens ha impactat ha estat una petita anècdota: pujava un noi carregat amb els dos cistells, esbufegant, i un altre dels miners, que estava allà descansant, ha agafat una pedra d'un parell de quilos i li ha posat al damunt del sofre, tot rient. El noi, enlloc d'engegar-lo a pastar fang per la broma pesada, s'ha posat a riure, i ràpidament s'hi han afegit la resta de miners que estaven allà. El bromista ràpidament li ha tret la pedra, i l'altre ha continuat amb el seu esforçat camí, sense perdre el somriure. Ens ha semblat impressionant que aquesta gent, amb una feina tant absolutament dura, siguin capaços de prendre's la vida amb aquesta filosofia.

Hem començat la baixada, amb compte perquè, evidentment, era igual d'empinada que la pujada ;) Mentre baixàvem, ens hem anat creuant amb miners carregats. La veritat és que ens sembla increïble que aquests homes siguin capaços de pujar i baixar amb tot aquest pes al damunt, quan nosaltres gairebé no podíem carregant amb els 500 grams de la càmera... De pujada, havíem trobat una zona de descans que utilitzen els miners per recuperar forces abans d'encarar la baixada. Allà hi havia alguns cistells carregats, i el guia m'ha dit que intentés agafar-ne un. Aquest, teòricament, pesava poc (uns 50 kg), ells en porten normalment entre 70kg i 80kg. Doncs bé, he hagut de fer un gran esforç (i perquè m'ha ajudat ell) únicament per posar-me dempeus, ja no et dic intentar fer una passa. Aquests homes fan 2 viatges al dia, 9km cada viatge (4.6km de pujada i 4.6km de baixada), 7 dies a la setmana, sense vacances ni caps de setmana, ni baixes per malaltia ni pagues extra. Com comentàvem amb un noi holandès que hem conegut, a partir d'ara ens ho pensarem 2 vegades abans de queixar-nos de la nostra feina...

Una altra anèctoda del dia l'hem viscut amb una noia alemanya que ens ha acompanyat gairebé tota la pujada, es donaven ànims mútuament amb la Beth, en plan "va que podem, som noies fortes" ;) Xerrant amb ella, ens ha preguntat si encara estudiàvem... ens hem rigut i li hem dit que fa molt de temps que no estudiem, i li hem preguntat l'edat: 22 anys. Quan li hem dit que tenim 34 gairebé ha caigut de cul :P Tot i que l'explicació segurament era la foscor, ens ha fet il·lusió, ves ;)

Hem arribat a baix a les 7 del matí... normalment a aquesta hora encara estem dormint, i avui ja havíem fet el dia ;) Després d'esmorzar, hem enfilat el camí cap al nostre següent destí: el volcà Bromo, situat a unes 6 hores de viatge. El camí és espectacular, passant per un paissatges verds (boscos i plantacions de cafè, bàsicament), salpicats de petits poblets preciosos, on tothom anava vestit de manera tradicional musulmana. Malgrat la bellesa del que vèiem per la finestra, el cansament ha pogut amb nosaltres i ens hem passat mig camí roncant ;)

Després de canviar de conductor (quan he passat per la ciutat on viu el que ens ha acompanyat aquests dos dies, que per cert s'esforçava però no parlava gairebé res d'anglès), hem arribat a Cemoro Lawang, un petit poble al peu del Bromo. Hem buscat un hotel que hem vist recomenat a la Lonely (com que som uns garrepes, hem agafat una habitació barata -175.000 rúpies, 11 euros-, les habitacions bones -amb lavabo a dins- valien 550.000 rúpies -35 euros, estan bojos aquests indonesis ;) i ens hem passat la tarda descansant i passejant pel poble. Ha baixat la boira, i això li dóna un aire de melanconia genial. El poble és minúscul (un grapat de cases, algunes d'elles reconvertides en homestays, i un parell d'hotels), amb camps de cols i vegetals que segur que mengem però que fora del súper no els reconeixem ;) Genial!

Demà toca matinar una altra vegada... a les 3:45 hem de ser al cotxe!!!! Això són unes bones vacances de relax, i la resta són tonteries :P

De camí cap a l'Ijen

Dia 4
24 de juny

Kuta (Bali) - Sempol (Volcà Ijen - Java)

Avui ha estat bàsicament un dia perdut. No perquè ens hagi passat res estrany, no comenceu a patir! Simplement, en hem passat el dia sencer de viatge, i no ha estat gaire profitós des del punt de vista turístic (en dóna fè la quantitat de fotos que hem fet avui...4 o 5 ;)

Hem començat el dia com ahir, amb un bon pancake de banana... És que les vacances són dures, tu ;) Taxi fins al punt de trobada, on hem esperat el cotxe de l'agència, que consistia en una furgoneta de 10 places, que compartíem amb el conductor i una parella de Suïssa amb la qual hem fet mig trajecte (ells continuaven directament cap al Bromo, que és l'altre volcà que nosaltres visitarem demà).

Tot i que al mapa sembla petita, la distància entre Kuta i l'extrem occidental de Bali (on hem agafat el ferry cap a Java) és considerable, i hi hem estat tot el matí. Hem parat a dinar en un warung de carretera, on hem començat a descobrir que aquells que diuen que el menjar indonesi no és per tirar coets tenen raó... De fet, no era dolent, però la textura... :P (Xavi dixit) ;)

Es tractava d'un self service, i anaves agafant el que et venia de gust. El problema és que es veia clarament la naturalesa d'algunes coses (trossets de pollastre, un ou "més o menys ferrat", arròs blanc), però la resta semblaven com trossets de peix o tofu, que un cop et ficaves a la boca tenien una textura rara... sí, em sap greu, no hi ha una altra manera d'explicar-ho :D Entre això i que picava una mica, no ens ha acabat de fer el pes.

Després de dinar, hem continuat fins a Gilimanuk, on hem pujat a un ferry (amb cotxe inclòs, hi pugen cotxes, camions, motos i fins i tot autobusos), d'on ens han fet baixar al cap de 5 minuts (sembla que estava espatllat, millor això que no pas que ho descobreixin a mig camí ;) Total, que hem hagut de pujar en un altre ferry (que com l'altre, segurament la seva època de glòria va ser en l'època de les pel·lícules en blanc i negre). El trajecte, en quilòmetres, és molt curt (des d'un port es veu perfectament l'altre, deu ser menys que l'estret de Gibraltar), però el ferry anava més lent que "el caballo del malo" (em sap greu per la xarnegada, però en català quedava tant malament com insultar a algú dient-li "brètol" ;P )

Total, que hem trigat més d'una hora en arribar a Java que, pels que no ho sabeu, a banda de ser un llenguatge de programació, és la illa més poblada del món (més de 100 milions d'habitants), el primer productor de cafè i seu de la capital del país. Curiosament (els no interessats en la lingüística podeu saltar al següent paràgraf), la llengua oficial d'Indonèsia és el "bahasa indonesi", parlat per gairebé tothom, però que és la llengua materna d'únicament el 5% de la població. És com si a Espanya la llengua oficial fos el gallec enlloc del castellà (i tothom parlés gallec com a segona llengua).

A tots els efectes, Java sembla un altre país. Començant pel fus horari (hem endarrerit el rellotge una hora), continuant per la religió (aquí gairebé tots són musulmants, a Bali són hindús), i fins i tot el paissatge (el que hem vist de moment) sembla diferent, més agreste.

El camí cap a l'Ijen són unes 3 hores de pujada, per una carretera plena de revolts enmig de la selva. La pluja, que ha fet aparició al poc de començar, afegia un toc melancòlic al paissatge. Tot plegat, no s'ha fet pesat, tot i les hores acumulades. No portàvem hotel reservat, així que el conductor ha triat per nosaltres (només hi ha 2 hotels a les immediacions de l'Ijen, així que és fàcil deduir que ens ha portat al que més li convenia). De tota manera, no estem gens decebuts, les habitacions són barates (250.000 rúpies) i l'hotel ens ha agradat, té fins i tot un jacuzzi d'aigües termals del qual hem gaudit abans de sopar :) De fet, havíem llegit força males crítiques dels dos hotels, tant a la guia com per Internet, i potser per portar baixes expectatives, aquest ens ha sorprès molt gratament.

Després de sopar, hem anat a dormir ben d'hora, ja que demà ens hem de llevar... atenció... redoble de tambors... a la 1h!!!!! (però de la matinada, eh!!!). Direu... però esteu bojos!!! Doncs, una mica, potser sí ;) Demà sabrem si ha valgut la pena la matinada :)

Voltant per Bali... en moto :)

DIA 3, 23 de juny
KUTA (Bali)

Comencem el dia com déu mana, amb un pancake de banana :) Un cop esmorzats lloguem una moto per l'increïble preu de 50.000IDR; és a dir: 4 euros tot el dia!

Comencem a perdre'ns pels carrers de Kuta, buscant un lloc per reservar l'excursió dels propers dies; hem preguntat al nostre hotel (hi ha un home que canvia diners i també fa d'agència turística) però l'hem vist bastant despistat (sembla que no és una ruta tant comú com pensàvem, probablement estan més acostumats a vendre excursions per la pròpia illa), així que hem anat a buscar una agència que havíem trobat per Internet. Al final, el transport de tots dos durant 3 dies, incloent el ferry de Bali a Java, ens ha sortit per dos milions i mig (de rúpies, no d'euros!). A això cal afegir entrades als parcs, hotel i menjar... vaja, que possiblement haguessim pogut pactar amb un guia local (sense agència) un millor preu, però tampoc no ens rasgarem les vestidures, la diferència (en euros) seria poca.

Una vegada fets els "deures", ens dirigim amb la moto al nostre primer objectiu del dia: el Pura Ula Watu, un temple situat al sud de la illa, que al mapa sembla que estigui al costat de Kuta, però que entre la circulació i les poques indicacions (que ens han fet donar la volta més de 3 i 4 vegades), ens costa més d'1 hora arribar-hi. La circulació a Bali és bastant caòtica, les carreteres estan col·lapsades (cotxes, camions, autobusos i moltes, moltes motos). La major part del camí el passem en zona urbana. Les construccions acostumen a tenir una o dos plantes, amb una botiga a la planta baixa. En general, ens dóna la sensació que el nivell de vida dels balinesos és força bo; clarament no estem en un país ric, però tot es veu en bon estat i es nota que s'estan desenvolupant a tota marxa.

Com a nota curiosa, hem de dir que la nostra moto no va amb benzina sinó amb... vodka! I a més, no de qualsevol marca, no: Absolut. Ens ha sortit sibarita ;) L'explicació és que a tot arreu trobes gent venent benzina, a 10.000 rúpies l'ampolla d'Absolut :) D'entrada ens ha semblat barat (0.60 euros el litre), fins que hem trobat una benzinera de debò, i el litre estava marcat a 5.500 rúpies (la meitat... és barata aquí la benzina!).

La zona del temple és preciosa; està enclavat a dalt d'un penya segat i amb tot de monos voltant per allà (diuen que et treguis les ulleres i les arracades, i que vagis molt amb compte amb la càmera, perquè són molt trapelles!). Fa un sol espatarrant, però tot i la calor, ens hi estem força estona, gaudint de les magnífiques vistes.

Bali està plagat de temples (literalment n'hi ha un a cada cantonada!), però pel que hem vist fins ara són més façana que altra cosa. En aquest cas, la zona d'oració està tancada (és només pels feligresos), però des de fora ja es veu tot el que hi ha.

Sortim d'Ulu Watu al migdia, i parem a dinar a un dels nombrosos Warung que hi ha a la carretera. Un Warung, teòricament, és un "chiringuito" de carrer, però s'ha pervertit la paraula i actualment vol dir "restaurant barat". La carta està en indonesi, així que demanem "a cegues" dos plats que ens sona que són els més típics: nasi goreng (arròs fregit) i mei goreng (noodles). Estava ben bo, i barat ho era una estona: 2 euros tots dos, incloent 2 coca coles! Vaja, que tenim unes ganes de tornar a Barcelona per poder gaudir dels nostres restaurants de menú degustació a 40 euros que no vegis ;)

Després de dinar decidim d'anar a la platja. El pla original era visitar un altre temple (el més important de Bali), però aquí les distàncies enganyen molt (Bali és com Mallorca i Tenerife juntes, així que no és pas petita!), i amb el trànsit i tot plegat ens dóna la sensació que trigarem 2 hores només en arribar. La moto que hem llogat és un ciclomotor (acostumats a la nostra, sembla de joguina), i quan portes mitja hora al damunt el cul comença a protestar ;) I és que el sillín de la moto és més dur que la cara d'en Millet ;)

Així doncs, descartem la opció temple i anem a la platja d'Ulu Watu (uns quilòmetres més enllà del temple). De camí fem "el primo" perquè ens despistem i ens tornem a ficar al pàrquing del temple, on un senyor ens demana "amb suma amabilitat" que paguem les 2000 rúpies que val. Tot i que intentem fer-li entendre que ja hem pagat abans, no baixa del burro. Total, que paguem el ticket per estar 1 minut dins del pàrquing ;)

Per arribar a la platja cal baixar un tram de graons ben empinats, el tros del final fa una mica de yuyu perquè no té baranes i és molt estret. Però la veritat és que recompensa, la platja és possiblement la més bonica que hem vist mai. És com una gran cova volcànica amb el terra de sorra (la zona de platja en sí potser fa 30 metres d'ample). Al fons es veu bastanta gent surfejant, les onades són molt fortes i és força espectacular veure el que fan. Ens hi estem una estona, gaudint de les magnífiques vistes (i d'una Bintang, la cervesa indonèsia per excelència).

Continuem uns quilòmetres més enllà fins a la platja de Padang Padang, que també és molt bonica, i on també trobem unes desenes de surferos gaudint de les onades. Ens hi quedem fins que es comença a fer fosc, i ja enfilem de tornada cap a Kuta. Com a tots els països tropicals, aquí es fa fosc aviat (a les 18h ja és de nit). Sopem en un warung a prop de l'hotel, no hem pensat en demanar "no spicy" i se'ns salten les llàgrimes. Creiem que es tracta d'una estratègia comercial: hem de demanar el doble de beguda per poder apagar l'incendi que se'ns havia declarat a la boca ;)

Comença una nova aventura... Indonèsia!

Dia 1
21 de juny

Barcelona - Amsterdam - Singapur - Bali

Comença el viatge!!! Per variar, només començar ja ens han passat coses rares ;)

Volem amb KLM, doncs resulta que ara aquesta companyia només factura on-line (o a l'aeroport, en unes màquines de check-in). Com que nosaltres facturàvem maletes (i perquè la impressora no ens funciona), no havíem facturat... total, que quan hem arribat a l'aeroport els avions estaven plens i hem de viatjar separats.

Per sort, utilitzem les nostres dots negociadores i aconsseguim canviar el seient amb un noi que viatjava sol; per desgràcia per la Beth, el noi que ens canvia el seient era alt, ros i "catxes", així que no sabem ben bé si va sortir guanyant amb el canvi ;)

20 hores més tard i un parell d'avions després, arribem a Bali. Seguint la norma no escrita de que tots els homes d'aquesta família són cabuts, el Sergi passa de llarg del tauler d'informació dels taxis oficials i decideix negociar un millor preu amb un taxista que ens assalta pel carrer. La veritat és que ho fa prou bé, el preu oficial són 50.000IDR i nosaltres paguem 70.000 :D I a més amb un taxista pirata amb cotxe particular de l'any de la catapum i que li posa molta voluntat, però no té ni idea d'on està el nostre hotel, al qual arribem després de 10 trucades desesperades del tio a algú que ho deu estar buscant pel google maps :D

Quan per fi arribem a l'hotel, trobem que està molt bé. I tenint en compte el preu, 17 euros la nit, encara més: té un pati interior molt mono, amb ofrenes florals pel Déus (a Bali són hindús), la gent és molt simàtica, i l'habitació està molt xula. Total, una ganga!