Dia 5
25 de juny - Volcà Ijen (Java)
Ahir vam acabar l'entrada del blog preguntant-nos si valdria la pena la suprema matinada per fer l'excursió de l'Ijen. Doncs la resposta és un rotund sí! Avui hem viscut una de les millors experiències de la nostra vida, realment ha estat fantàstic, una combinació increïble de paissatges que semblen trets d'un conte, espectacles naturals únics al món, i un intercanvi cultural brutal, d'aquells que et fan reflexionar sobre els teus valors i els de l'espècie humana en general.
Però anem a pams. El despertador sonava a quarts d'una, però una combinació de nervis, soroll (a fora de l'habitació hi havia gent de gresca fins les tantes) i un matalàs més incòmode que el llit d'un fakir ens han fet despertar molt abans, amb la qual cosa hem dormit unes escasses 3 hores. Per tant, hem decidit corregir la nostra opinió de l'hotel (evidentment esbiaixada per haver gaudit una horeta del jacuzzi d'aigües volcàniques), i li posarem un 5 justet.
Sigui com sigui, a la 1 ens ficàvem en marxa. Mitja hora més tard, arribàvem al peu de l'Ijen, on hi havia reunit un grup d'homes (potser una vintena), esperant al davant d'un "cafè" (ho posem entre cometes, perquè era una mena de cabanya de fusta amb 4 taules on venien de tot, des de cigarrets fins a càmeres, passant per menjar i beguda, regentat per un home eixut d'uns 70 anys). Els nois (després ho sabríem) eren els miners de l'Ijen, que esperaven a les 2:30, ja que sembla que a aquesta hora és quan els guardes del parc (el volcà es troba en un entorn protegit) els deixaven passar.
A tot això, cal fer una introducció de què és l'Ijen i què el fa tant únic. Aquest volcà (que curiosament va ser portada de la National Geographic de fa un parell de mesos) té una caldera sulfúrica: es tracta d'un volcà en actiu que emet sofre contínuament. Aquest sofre és recollit per un grup d'uns 200 miners, que cada dia es juguen la vida pujant a buscar-lo i baixant-lo fins al peu, on el venen a la companyia que explota el volcà (naturalment, per un sou de misèria). El sofre emès pel volcà, per la nit, i al contactar amb l'aire fresc, entra en combustió espontània, emetent unes flames de color blau espectaculars.
Després d'esperar una estona (ben abrigats, el volcà es troba a més de 2000 metres d'alçada i fot rasca), hem començat la pujada, acompanyats d'un dels miners (anomenat Anton), que ens faria de guia. Abans de sortir, l'Anton ens ha aconseguit una altra llanterna (només en portàvem una) i màscares, ja que el sofre emet un fum bastant pestilent i no gaire bo per la salut.
La pujada fins al cràter són uns 3 quilòmetres de PUJADA així en majúscules; el cert és que feia dies que no caminàvem per la muntanya i ha estat una mica dur, ja que el camí és súmmament costerut i no dóna treva. Possiblement això fa que l'Ijen no sigui una atracció turística de masses; de fet aquesta nit potser hi hem pujat una vintena de persones. Com que a més el ritme de cadascú és diferent, al final vas pujant pràcticament en soledat, amb la única companyia del guia i un cel estrellat preciós, on es veia la Via Làctia perfectament definida. La llàstima és que pujàvem esbufegant, així que la major part del camí te'l passes intentant sobreviure a la pujada (i vigilant on fiques els peus, recordeu que era negra nit). De tant en tant ens avançava algun grup de turistes més motivats que nosaltres, i miners carregant els cistells (buits), que pujaven gairebé xiulant mentre nosaltres trèiem els budells ;)
Hem trigat una hora i quart aproximadament en arribar al cim (el cràter pròpiament dit). Aquí hi havia un cartell que indicava (en anglès) que no està permesa la baixada a la caldera per motius de seguretat. Hem seguit al guia, ignorant l'avís, però el cert és que, una vegada fet, ens sembla que el cartell és força exagerat i possiblement està dirigit als típics inconscients que es dediquen a pujar a la muntanya amb sabates de taló ;) Certament cal anar amb compte, però tampoc no és que tinguis un riu de lava al costat, no ha estat una baixada més complicada que d'altres que hem fet anteriorment.
Conforme et vas acostant, ja comences a veure l'espectacle: allà al fons, unes flames blaves ballen, al costat d'unes llumetes blanques, corresponents als miners que estan recollint el sofre. Els miners treballen de nit, ja que de dia, amb el sol, faria massa calor. Quan hem arribat a baix, ens hem hagut de posar les mascaretes, ja que el fum era molt intens, i en funció de com bufava el vent, et venia de cara i t'irritava la gola i els ulls. Això no ha estat obstacle perquè fes com 300 fotos, la veritat és que es tracta d'un espectacle natural realment espectacular. A més, hi havia molt poca gent (15 o 20 com a màxim, a banda d'una desena de miners treballant), així que podies gaudir-lo amb molta tranquil·litat.
Ens hi hem estat potser una hora, fins que el nostre guia ha començat a preocupar-se i ha vingut a veure si havíem pres mal. La Beth l'ha mirat amb cara de resignació, ha mirat la càmera, m'ha mirat a mi, i ha fet un gest que podríem traduir com "si li cau la càmera dins del volcà tampoc no em posaria a plorar" ;)
Quan m'han aconseguit desenganxar de les flames, el guia ens ha portat a veure el llac que ocupa el fons de la caldera. Ja començava a albirar l'alba, i sobtadament hem pres consciència d'on estàvem: dins d'un volcà, envoltats per les parets del cràter (de potser 100 metres d'alçada), amb un llac d'aigües de color turquesa, una zona de sofre cremant amb flames blaves i tot de llumetes pujant per la paret (els turistes que ja havien començat a enfilar per poder veure la sortida del sol des de dalt).
La pujada cap amunt ha estat una d'aquelles experiències màgiques que guardarem per sempre en la nostra memòria: poc a poc anava augmentant la llum, la qual cosa apagava les flames blaves, pero simultàniament omplia de colors el cràter: el groc llampant del sofre, el turquesa del llac, les diferents tonalitats de gris de les parets, el blanc del fum emanant del sofre en combustió, el blau cel del firmament, el color bru de la pell dels miners que esforçadament pujaven, saltant de roca en roca, carregats amb 80 kg de sofre pels quals cobraran uns paupèrrims 2 euros.
Quan hem arribat a dalt, cap a les 5:30, ja era ple dia, i aquí encara ens esperava una altra sorpresa: el paissatge que rodeja l'Ijen és d'una bellesa sublim. A l'haver pujat de nit, no érem conscients de què era el que ens rodejava, però al donar l'últim pas i treure el cap del cràter, un conjunt de muntanyes cobertes per una vegetació selvàtica d'un verd llampant ens han donat la benvinguda. La veritat és que ens hem quedat amb la boca oberta, no sabíem si mirar cap a dins del cràter o cap a fora, la bellesa de l'indret és incomparable.
A aquella hora ja hi havia força més turistes (els que no volen matinar tant perquè no s'atreveixen a baixar a les fosques i es perden el 50% de l'espectacle), i alguns dels miners intentaven treure'n profit, venent alguns souvenirs que fan amb el sofre que extreuen. La veritat és que no ens ha sabut gens de greu comprar alguna cosa, aquests homes tenen la feina més dura que hem vist mai. I el més increïble és que s'ho prenen amb humor, sempre tenen un somriure sincer, intentaven parlar amb nosaltres (per aprendre una mica d'anglès que els pugui ajudar a sortir, ni que sigui una mica, de la misèria). Els feia molta gràcia que siguem de Barcelona, aquí tenen com una mena d'obsessió amb el Barça i el Messi :)
Una de les coses que més ens ha impactat ha estat una petita anècdota: pujava un noi carregat amb els dos cistells, esbufegant, i un altre dels miners, que estava allà descansant, ha agafat una pedra d'un parell de quilos i li ha posat al damunt del sofre, tot rient. El noi, enlloc d'engegar-lo a pastar fang per la broma pesada, s'ha posat a riure, i ràpidament s'hi han afegit la resta de miners que estaven allà. El bromista ràpidament li ha tret la pedra, i l'altre ha continuat amb el seu esforçat camí, sense perdre el somriure. Ens ha semblat impressionant que aquesta gent, amb una feina tant absolutament dura, siguin capaços de prendre's la vida amb aquesta filosofia.
Hem començat la baixada, amb compte perquè, evidentment, era igual d'empinada que la pujada ;) Mentre baixàvem, ens hem anat creuant amb miners carregats. La veritat és que ens sembla increïble que aquests homes siguin capaços de pujar i baixar amb tot aquest pes al damunt, quan nosaltres gairebé no podíem carregant amb els 500 grams de la càmera... De pujada, havíem trobat una zona de descans que utilitzen els miners per recuperar forces abans d'encarar la baixada. Allà hi havia alguns cistells carregats, i el guia m'ha dit que intentés agafar-ne un. Aquest, teòricament, pesava poc (uns 50 kg), ells en porten normalment entre 70kg i 80kg. Doncs bé, he hagut de fer un gran esforç (i perquè m'ha ajudat ell) únicament per posar-me dempeus, ja no et dic intentar fer una passa. Aquests homes fan 2 viatges al dia, 9km cada viatge (4.6km de pujada i 4.6km de baixada), 7 dies a la setmana, sense vacances ni caps de setmana, ni baixes per malaltia ni pagues extra. Com comentàvem amb un noi holandès que hem conegut, a partir d'ara ens ho pensarem 2 vegades abans de queixar-nos de la nostra feina...
Una altra anèctoda del dia l'hem viscut amb una noia alemanya que ens ha acompanyat gairebé tota la pujada, es donaven ànims mútuament amb la Beth, en plan "va que podem, som noies fortes" ;) Xerrant amb ella, ens ha preguntat si encara estudiàvem... ens hem rigut i li hem dit que fa molt de temps que no estudiem, i li hem preguntat l'edat: 22 anys. Quan li hem dit que tenim 34 gairebé ha caigut de cul :P Tot i que l'explicació segurament era la foscor, ens ha fet il·lusió, ves ;)
Hem arribat a baix a les 7 del matí... normalment a aquesta hora encara estem dormint, i avui ja havíem fet el dia ;) Després d'esmorzar, hem enfilat el camí cap al nostre següent destí: el volcà Bromo, situat a unes 6 hores de viatge. El camí és espectacular, passant per un paissatges verds (boscos i plantacions de cafè, bàsicament), salpicats de petits poblets preciosos, on tothom anava vestit de manera tradicional musulmana. Malgrat la bellesa del que vèiem per la finestra, el cansament ha pogut amb nosaltres i ens hem passat mig camí roncant ;)
Després de canviar de conductor (quan he passat per la ciutat on viu el que ens ha acompanyat aquests dos dies, que per cert s'esforçava però no parlava gairebé res d'anglès), hem arribat a Cemoro Lawang, un petit poble al peu del Bromo. Hem buscat un hotel que hem vist recomenat a la Lonely (com que som uns garrepes, hem agafat una habitació barata -175.000 rúpies, 11 euros-, les habitacions bones -amb lavabo a dins- valien 550.000 rúpies -35 euros, estan bojos aquests indonesis ;) i ens hem passat la tarda descansant i passejant pel poble. Ha baixat la boira, i això li dóna un aire de melanconia genial. El poble és minúscul (un grapat de cases, algunes d'elles reconvertides en homestays, i un parell d'hotels), amb camps de cols i vegetals que segur que mengem però que fora del súper no els reconeixem ;) Genial!
Demà toca matinar una altra vegada... a les 3:45 hem de ser al cotxe!!!! Això són unes bones vacances de relax, i la resta són tonteries :P
25 de juny - Volcà Ijen (Java)
Ahir vam acabar l'entrada del blog preguntant-nos si valdria la pena la suprema matinada per fer l'excursió de l'Ijen. Doncs la resposta és un rotund sí! Avui hem viscut una de les millors experiències de la nostra vida, realment ha estat fantàstic, una combinació increïble de paissatges que semblen trets d'un conte, espectacles naturals únics al món, i un intercanvi cultural brutal, d'aquells que et fan reflexionar sobre els teus valors i els de l'espècie humana en general.
Però anem a pams. El despertador sonava a quarts d'una, però una combinació de nervis, soroll (a fora de l'habitació hi havia gent de gresca fins les tantes) i un matalàs més incòmode que el llit d'un fakir ens han fet despertar molt abans, amb la qual cosa hem dormit unes escasses 3 hores. Per tant, hem decidit corregir la nostra opinió de l'hotel (evidentment esbiaixada per haver gaudit una horeta del jacuzzi d'aigües volcàniques), i li posarem un 5 justet.
Sigui com sigui, a la 1 ens ficàvem en marxa. Mitja hora més tard, arribàvem al peu de l'Ijen, on hi havia reunit un grup d'homes (potser una vintena), esperant al davant d'un "cafè" (ho posem entre cometes, perquè era una mena de cabanya de fusta amb 4 taules on venien de tot, des de cigarrets fins a càmeres, passant per menjar i beguda, regentat per un home eixut d'uns 70 anys). Els nois (després ho sabríem) eren els miners de l'Ijen, que esperaven a les 2:30, ja que sembla que a aquesta hora és quan els guardes del parc (el volcà es troba en un entorn protegit) els deixaven passar.
A tot això, cal fer una introducció de què és l'Ijen i què el fa tant únic. Aquest volcà (que curiosament va ser portada de la National Geographic de fa un parell de mesos) té una caldera sulfúrica: es tracta d'un volcà en actiu que emet sofre contínuament. Aquest sofre és recollit per un grup d'uns 200 miners, que cada dia es juguen la vida pujant a buscar-lo i baixant-lo fins al peu, on el venen a la companyia que explota el volcà (naturalment, per un sou de misèria). El sofre emès pel volcà, per la nit, i al contactar amb l'aire fresc, entra en combustió espontània, emetent unes flames de color blau espectaculars.
Després d'esperar una estona (ben abrigats, el volcà es troba a més de 2000 metres d'alçada i fot rasca), hem començat la pujada, acompanyats d'un dels miners (anomenat Anton), que ens faria de guia. Abans de sortir, l'Anton ens ha aconseguit una altra llanterna (només en portàvem una) i màscares, ja que el sofre emet un fum bastant pestilent i no gaire bo per la salut.
La pujada fins al cràter són uns 3 quilòmetres de PUJADA així en majúscules; el cert és que feia dies que no caminàvem per la muntanya i ha estat una mica dur, ja que el camí és súmmament costerut i no dóna treva. Possiblement això fa que l'Ijen no sigui una atracció turística de masses; de fet aquesta nit potser hi hem pujat una vintena de persones. Com que a més el ritme de cadascú és diferent, al final vas pujant pràcticament en soledat, amb la única companyia del guia i un cel estrellat preciós, on es veia la Via Làctia perfectament definida. La llàstima és que pujàvem esbufegant, així que la major part del camí te'l passes intentant sobreviure a la pujada (i vigilant on fiques els peus, recordeu que era negra nit). De tant en tant ens avançava algun grup de turistes més motivats que nosaltres, i miners carregant els cistells (buits), que pujaven gairebé xiulant mentre nosaltres trèiem els budells ;)
Hem trigat una hora i quart aproximadament en arribar al cim (el cràter pròpiament dit). Aquí hi havia un cartell que indicava (en anglès) que no està permesa la baixada a la caldera per motius de seguretat. Hem seguit al guia, ignorant l'avís, però el cert és que, una vegada fet, ens sembla que el cartell és força exagerat i possiblement està dirigit als típics inconscients que es dediquen a pujar a la muntanya amb sabates de taló ;) Certament cal anar amb compte, però tampoc no és que tinguis un riu de lava al costat, no ha estat una baixada més complicada que d'altres que hem fet anteriorment.
Conforme et vas acostant, ja comences a veure l'espectacle: allà al fons, unes flames blaves ballen, al costat d'unes llumetes blanques, corresponents als miners que estan recollint el sofre. Els miners treballen de nit, ja que de dia, amb el sol, faria massa calor. Quan hem arribat a baix, ens hem hagut de posar les mascaretes, ja que el fum era molt intens, i en funció de com bufava el vent, et venia de cara i t'irritava la gola i els ulls. Això no ha estat obstacle perquè fes com 300 fotos, la veritat és que es tracta d'un espectacle natural realment espectacular. A més, hi havia molt poca gent (15 o 20 com a màxim, a banda d'una desena de miners treballant), així que podies gaudir-lo amb molta tranquil·litat.
Ens hi hem estat potser una hora, fins que el nostre guia ha començat a preocupar-se i ha vingut a veure si havíem pres mal. La Beth l'ha mirat amb cara de resignació, ha mirat la càmera, m'ha mirat a mi, i ha fet un gest que podríem traduir com "si li cau la càmera dins del volcà tampoc no em posaria a plorar" ;)
Quan m'han aconseguit desenganxar de les flames, el guia ens ha portat a veure el llac que ocupa el fons de la caldera. Ja començava a albirar l'alba, i sobtadament hem pres consciència d'on estàvem: dins d'un volcà, envoltats per les parets del cràter (de potser 100 metres d'alçada), amb un llac d'aigües de color turquesa, una zona de sofre cremant amb flames blaves i tot de llumetes pujant per la paret (els turistes que ja havien començat a enfilar per poder veure la sortida del sol des de dalt).
La pujada cap amunt ha estat una d'aquelles experiències màgiques que guardarem per sempre en la nostra memòria: poc a poc anava augmentant la llum, la qual cosa apagava les flames blaves, pero simultàniament omplia de colors el cràter: el groc llampant del sofre, el turquesa del llac, les diferents tonalitats de gris de les parets, el blanc del fum emanant del sofre en combustió, el blau cel del firmament, el color bru de la pell dels miners que esforçadament pujaven, saltant de roca en roca, carregats amb 80 kg de sofre pels quals cobraran uns paupèrrims 2 euros.
Quan hem arribat a dalt, cap a les 5:30, ja era ple dia, i aquí encara ens esperava una altra sorpresa: el paissatge que rodeja l'Ijen és d'una bellesa sublim. A l'haver pujat de nit, no érem conscients de què era el que ens rodejava, però al donar l'últim pas i treure el cap del cràter, un conjunt de muntanyes cobertes per una vegetació selvàtica d'un verd llampant ens han donat la benvinguda. La veritat és que ens hem quedat amb la boca oberta, no sabíem si mirar cap a dins del cràter o cap a fora, la bellesa de l'indret és incomparable.
A aquella hora ja hi havia força més turistes (els que no volen matinar tant perquè no s'atreveixen a baixar a les fosques i es perden el 50% de l'espectacle), i alguns dels miners intentaven treure'n profit, venent alguns souvenirs que fan amb el sofre que extreuen. La veritat és que no ens ha sabut gens de greu comprar alguna cosa, aquests homes tenen la feina més dura que hem vist mai. I el més increïble és que s'ho prenen amb humor, sempre tenen un somriure sincer, intentaven parlar amb nosaltres (per aprendre una mica d'anglès que els pugui ajudar a sortir, ni que sigui una mica, de la misèria). Els feia molta gràcia que siguem de Barcelona, aquí tenen com una mena d'obsessió amb el Barça i el Messi :)
Una de les coses que més ens ha impactat ha estat una petita anècdota: pujava un noi carregat amb els dos cistells, esbufegant, i un altre dels miners, que estava allà descansant, ha agafat una pedra d'un parell de quilos i li ha posat al damunt del sofre, tot rient. El noi, enlloc d'engegar-lo a pastar fang per la broma pesada, s'ha posat a riure, i ràpidament s'hi han afegit la resta de miners que estaven allà. El bromista ràpidament li ha tret la pedra, i l'altre ha continuat amb el seu esforçat camí, sense perdre el somriure. Ens ha semblat impressionant que aquesta gent, amb una feina tant absolutament dura, siguin capaços de prendre's la vida amb aquesta filosofia.
Hem començat la baixada, amb compte perquè, evidentment, era igual d'empinada que la pujada ;) Mentre baixàvem, ens hem anat creuant amb miners carregats. La veritat és que ens sembla increïble que aquests homes siguin capaços de pujar i baixar amb tot aquest pes al damunt, quan nosaltres gairebé no podíem carregant amb els 500 grams de la càmera... De pujada, havíem trobat una zona de descans que utilitzen els miners per recuperar forces abans d'encarar la baixada. Allà hi havia alguns cistells carregats, i el guia m'ha dit que intentés agafar-ne un. Aquest, teòricament, pesava poc (uns 50 kg), ells en porten normalment entre 70kg i 80kg. Doncs bé, he hagut de fer un gran esforç (i perquè m'ha ajudat ell) únicament per posar-me dempeus, ja no et dic intentar fer una passa. Aquests homes fan 2 viatges al dia, 9km cada viatge (4.6km de pujada i 4.6km de baixada), 7 dies a la setmana, sense vacances ni caps de setmana, ni baixes per malaltia ni pagues extra. Com comentàvem amb un noi holandès que hem conegut, a partir d'ara ens ho pensarem 2 vegades abans de queixar-nos de la nostra feina...
Una altra anèctoda del dia l'hem viscut amb una noia alemanya que ens ha acompanyat gairebé tota la pujada, es donaven ànims mútuament amb la Beth, en plan "va que podem, som noies fortes" ;) Xerrant amb ella, ens ha preguntat si encara estudiàvem... ens hem rigut i li hem dit que fa molt de temps que no estudiem, i li hem preguntat l'edat: 22 anys. Quan li hem dit que tenim 34 gairebé ha caigut de cul :P Tot i que l'explicació segurament era la foscor, ens ha fet il·lusió, ves ;)
Hem arribat a baix a les 7 del matí... normalment a aquesta hora encara estem dormint, i avui ja havíem fet el dia ;) Després d'esmorzar, hem enfilat el camí cap al nostre següent destí: el volcà Bromo, situat a unes 6 hores de viatge. El camí és espectacular, passant per un paissatges verds (boscos i plantacions de cafè, bàsicament), salpicats de petits poblets preciosos, on tothom anava vestit de manera tradicional musulmana. Malgrat la bellesa del que vèiem per la finestra, el cansament ha pogut amb nosaltres i ens hem passat mig camí roncant ;)
Després de canviar de conductor (quan he passat per la ciutat on viu el que ens ha acompanyat aquests dos dies, que per cert s'esforçava però no parlava gairebé res d'anglès), hem arribat a Cemoro Lawang, un petit poble al peu del Bromo. Hem buscat un hotel que hem vist recomenat a la Lonely (com que som uns garrepes, hem agafat una habitació barata -175.000 rúpies, 11 euros-, les habitacions bones -amb lavabo a dins- valien 550.000 rúpies -35 euros, estan bojos aquests indonesis ;) i ens hem passat la tarda descansant i passejant pel poble. Ha baixat la boira, i això li dóna un aire de melanconia genial. El poble és minúscul (un grapat de cases, algunes d'elles reconvertides en homestays, i un parell d'hotels), amb camps de cols i vegetals que segur que mengem però que fora del súper no els reconeixem ;) Genial!
Demà toca matinar una altra vegada... a les 3:45 hem de ser al cotxe!!!! Això són unes bones vacances de relax, i la resta són tonteries :P
Jolines, quina enveja! Ja tinc ganes de veure les fotos del volcà i rodalies...
ReplyDeleteI aquests miners deuen tenir músculs com roques :-O
Doncs la veritat és que no semblen pas l'Arnold Schwarzenegger, són més aviat esquifits. Això sí, tot fibra!
DeleteJa hem pujat fotos, perquè pugueu fer-vos una idea. No tenen gaire qualitat (són fotos de la pantalla de la càmera), però de moment és el que podem fer!
Sergi ja tinc ganes de veure les fotos. A nosaltres ens van dir que era "molt perillos" i no hi vem anar. Ara pel que dius potser ens ho haurem de replantejar en el proper viatge.
ReplyDeleteSegurament és menys perillós que fer barranquisme a la illa Reunion ;) Suposo que el problema és que fa 3 o 4 anys es va matar un turista francès que va relliscar, però vaja, el mateix et pot passar pujant al Pedraforca.
Deleteja em fa rabia que sigui tant xulo aixo de l,ijen, ja,,, no ho vaig veure!!
ReplyDeleteJa tinc ganes de veure les fotos, perque les fotos de visor de camera son bastant m...doses,,, jo ho feia millor al meu blog!
En fi, disfruteu molt parelleta.
Una abraçada envejosa desde Molins
PD.... no et fiquis amb els meus viatges que em reboto, eh?