Dia 9
29 de juny - Parc Tanjung Puting - Kumai (Borneo)
Després de la meravellosa experiència d'ahir, avui ens llevem amb el soroll de la selva... i la de la nostra tripulació, que han començat a menjar cap a les 3:30h de la matinada. El motiu d'aquest comportament estrany és que avui comença el Ramadan a Indonèsia. Durant el Ramadan, que dura un mes, els musulmans no poden menjar ni beure des de la sortida del sol fins que aquest es pon (tampoc no poden mantenir relacions sexuals, insultar ni tenir mals pensaments). Suposem que entre unes coses i altres els tios haurien d'estar de mala llet tot el dia, però per a ells és un període de reflexió, ho tenen interioritzat a la seva cultura i és un moment important de l'any. Doncs bé, com que durant el dia no poden menjar ni beure, fan un gran àpat de matinada per aguantar tot el dia, i quan es fa fosc, tornen a fer-se un festí.
Com que nosaltres no som musulmans ni tenim cap intenció de practicar el Ramadà, seguim dormint fins a les 6, que ja clareja. Sortim a donar un volt, seguint uns camins que utilitzen els rangers. Aquí la selva és molt diferent, poc tupida. Ens explica el guia que es tracta d'una zona en regeneració, perquè fa uns anys aquí hi havia cultius; quan la zona va ser inclosa dins del parc, van reforestar-la. El problema és que el sòl de Borneo és molt poc fèrtil, i els arbres triguen molts anys en créixer, i per això els arbres aquí són encara petits.
Esmorzem i continuem riu avall. Una hora més tard arribem al punt d'alimentació 2. Aquí trobem força gent, incloent un grup d'indonesis (els primers turistes locals que hem vist al parc). El camí fins al punt d'alimentació és d'uns 15 minuts; el nostre guia ens busca un camí alternatiu on no hi ha ningú i des d'on anem veient una orangutana i la seva cria saltant d'arbre en arbre a sobre dels nostres camps, acompanyats únicament dels sorolls de la selva i de les nostres passes. Borneo té més de 7000 espècies d'arbres diferents (per comparació, la Gran Bretanya en té només 35!), i per aquest motiu, cada zona del parc és diferent, hi ha una diversitat espectacular.
Quan arribem al destí, ja han posat el menjar i hi ha un orangutà agafant tants plàtans com pot a la boca i a les mans, i marxant com si fos un lladre, ràpidament. L'explicació d'aquest comportament la trobem un minut després, quan fa la seva entrada el mascle alfa de la zona, que s'asseu a menjar i foragita la resta d'orangutans... tret d'una femella i la seva cria (crescuda), suposem que es tracta de la reina.
Tot i que hi ha força gent (potser 30 persones), veure els orangutans segueix sent una experiència màgica. El seu comportament és tan humà que no pots evitar pensar en ells com si fossin persones, amb els seus sentiments i anhels. Per això és tant trist pensar en la situació en la que es troben, amb el seu hàbitat destruint-se a gran velocitat. Els orangutans viuen entre 50 i 60 anys, i el seu cicle vital és gairebé idèntic al nostre. Per aquest motiu, els adults tenen aproximadament la nostra edat; això ens fa reflexionar en com de dur ha de ser per a molts d'ells recordar la seva joventut, quan el seu món era tan diferent i no veien perillar el seu futur.
L'amenaça principal per a la seva supervivència és la deforestació desenfrenada, sobretot deguda a les plantacions de palma, per extreure'n l'oli. El guia (que també té la nostra edat) ens ha explica que quan ell era un nen, la vida aquí era molt més relaxada, la gent agafava de la terra el que necessitava per sobreviure: tallava la llenya necessària, pescava per menjar, cultivava per la seva família. Després va arribar la globalització, van aterrar les grans corporacions provinents de Java, Xina o els EUA, arrossegant milions d'immigrants a la recerca de feina (immigrants que no coneixen la terra ni en tenen un especial apreci), i va accelerar-se un procés que ja feia anys que es produïa a menor escala: la destrucció del territori per accedir als recursos naturals (finits, lògicament) de la illa.
Reflexions mediambientals a banda, quan finalment marxen els orangutans i tornem al klotok per continuar baixant cap al port de Kumai i acabar el nostre viatge, anem parlant amb el guia, admirant el paissatge que corre plàcidament pel nostre costat, i pensem en com de feliços ens hem sentit aquests tres dies. En conjunt és una de les millors experiències que mai hem viscut. Han estat tres dies que, en començar, ens preníem com una excursió, però que ara que s'acaba, ens adonem que és un viatge en sí mateix. Un viatge natural espectacular, però també un viatge cultural, ja que hem estat 3 dies amb la nostra tripulació, el nostre guia (i també els altres guies i turistes que hem anat trobant als punts d'alimentació), i durant tot aquest temps hem tingut moltes oportunitats de mantenir llargues converses, intercanviar opinions i, també, fer moltes bromes, que han fet que ens sentissim tremendament feliços d'haver vingut fins aquí i, per què no dir-ho, tremendament tristos d'haver de marxar.
Però malauradament demà hem d'agafar un avió, i cap al migdia arribem al port de Kumai. Ens acomiadem del Ipan, el Jonni i l'Ula, amb els qui hem compartit aquests moments meravellos. El Robby ens acompanyarà a l'hotel. Aquí només hi ha dos hotels i ens quedarem al millor, que tot i que no és cap meravella (per exemple, el lavabo no té WC com els nostres, sinó del tipus oriental, sense tassa, no hi ha pica, i la dutxa no té aigua calenta), és barat (150.000 IRD la nit amb A/C, 9 euros) i està bastant net, així que no hi ha problema.
Després del check in (avui no ens han demanat proves de que estem casats ;) anem a treure diners al caixer per pagar l'excursió. Hem de treure 5 milions, que formen un gruix de bitllets força impactant. Li donem al Robby, ja que el seu cap està fent un tour i li ha demanat que ens ho cobri ell. Aproximadament són 300 euros, i quan té els diners ens mira i amb una certa amargor ens diu que amb això pot viure la seva família tot un mes. Està preocupat per la feina, té 3 fills i només fa de guia en temporada alta, així que no té clar què podrà fer al setembre, quan marxin els turistes. Ens passem un parell d'hores xerrant, i prenent un suc d'alvocat per llepar-se els dits.
Amb tristesa ens acomiadem d'ell, fem una migdiada reparadora i sortim a donar un volt just quan es pon el sol. El carrer principal del poble està ple de restaurants, amb les portes mig tancades (estem al Ramadà, els musulmans no poden menjar ni beure durant el dia, però alguns fan trampes i per això els restaurants estan amb la porta mig ajustada, perquè des de fora no puguis veure qui hi ha dins). Ens uns minuts, el sol es pon completament, i els carrers queden gairebé deserts. Sembla com un poble de l'oest americà, nosaltres dos caminant per un carrer ample, fosc, sense ni un ànima a la vista, només amb els llums de l'interior de les cases i establiments... L'explicació a aquesta "abducció col·lectiva" és fàcil: acaba de fer-se fosc, i els afamats musulmans estan tots tancats a casa, menjant i bebent!
Arribem a la mesquita (una d'elles, un poble de 23.000 habitants i té 8 mesquites!), és molt bonica, tota il·luminada, de marbre, un gran contrast amb la resta d'edificis del poble, que no estan en gaires bones condicions de manteniment. Decidim anar a prendre un altre suc, ens hem tornat addictes ;) i a planificar la següent etapa del viatge, que encara no tenim clara. Al cap d'una estona, comencem a sentir la crida a la oració, i anem passejant de nou cap a la mesquita, just quan comença a marxar la gent. És força espectacular, hi ha centenars de persones, totes vestides de la manera tradicional: les dones amb vel i vestit, els homes amb faldilla i el típic gorro musulmà (té nom, però no el recordem). La gent ens mira, i molts ens saluden, somrient. Els més atrevits, s'acosten a intercanviar quatre frases en un anglès vacil·lant. Està clar que aquí paren pocs turistes, la majoria arriben de l'aeroport al klotok i del klotok de tornada a l'aeroport, i per això estem creant sensació per allà on anem ;) Som com el Brad Pitt i l'Angelina Jolie, però en guapos :D
Caminant pel carrer, de cop s'atura una moto, i veiem un gran somriure a la foscor (sembla el gat de Chesire d'Alícia al País de les Meravelles ;) És el Jonni, el nostre assisstent del klotok, que no parla res d'anglès però li ha fet molta gràcia trobar-nos (i a nosaltres trobar-lo a ell :) Parem a sopar en un warung (2 euros tots dos), i cap a l'hotel a dormir, demà (per fi!) no ens cal matinar, hem quedat a les 8:30 per anar a l'aeroport i tornar cap a Java.
29 de juny - Parc Tanjung Puting - Kumai (Borneo)
Després de la meravellosa experiència d'ahir, avui ens llevem amb el soroll de la selva... i la de la nostra tripulació, que han començat a menjar cap a les 3:30h de la matinada. El motiu d'aquest comportament estrany és que avui comença el Ramadan a Indonèsia. Durant el Ramadan, que dura un mes, els musulmans no poden menjar ni beure des de la sortida del sol fins que aquest es pon (tampoc no poden mantenir relacions sexuals, insultar ni tenir mals pensaments). Suposem que entre unes coses i altres els tios haurien d'estar de mala llet tot el dia, però per a ells és un període de reflexió, ho tenen interioritzat a la seva cultura i és un moment important de l'any. Doncs bé, com que durant el dia no poden menjar ni beure, fan un gran àpat de matinada per aguantar tot el dia, i quan es fa fosc, tornen a fer-se un festí.
Com que nosaltres no som musulmans ni tenim cap intenció de practicar el Ramadà, seguim dormint fins a les 6, que ja clareja. Sortim a donar un volt, seguint uns camins que utilitzen els rangers. Aquí la selva és molt diferent, poc tupida. Ens explica el guia que es tracta d'una zona en regeneració, perquè fa uns anys aquí hi havia cultius; quan la zona va ser inclosa dins del parc, van reforestar-la. El problema és que el sòl de Borneo és molt poc fèrtil, i els arbres triguen molts anys en créixer, i per això els arbres aquí són encara petits.
Esmorzem i continuem riu avall. Una hora més tard arribem al punt d'alimentació 2. Aquí trobem força gent, incloent un grup d'indonesis (els primers turistes locals que hem vist al parc). El camí fins al punt d'alimentació és d'uns 15 minuts; el nostre guia ens busca un camí alternatiu on no hi ha ningú i des d'on anem veient una orangutana i la seva cria saltant d'arbre en arbre a sobre dels nostres camps, acompanyats únicament dels sorolls de la selva i de les nostres passes. Borneo té més de 7000 espècies d'arbres diferents (per comparació, la Gran Bretanya en té només 35!), i per aquest motiu, cada zona del parc és diferent, hi ha una diversitat espectacular.
Quan arribem al destí, ja han posat el menjar i hi ha un orangutà agafant tants plàtans com pot a la boca i a les mans, i marxant com si fos un lladre, ràpidament. L'explicació d'aquest comportament la trobem un minut després, quan fa la seva entrada el mascle alfa de la zona, que s'asseu a menjar i foragita la resta d'orangutans... tret d'una femella i la seva cria (crescuda), suposem que es tracta de la reina.
Tot i que hi ha força gent (potser 30 persones), veure els orangutans segueix sent una experiència màgica. El seu comportament és tan humà que no pots evitar pensar en ells com si fossin persones, amb els seus sentiments i anhels. Per això és tant trist pensar en la situació en la que es troben, amb el seu hàbitat destruint-se a gran velocitat. Els orangutans viuen entre 50 i 60 anys, i el seu cicle vital és gairebé idèntic al nostre. Per aquest motiu, els adults tenen aproximadament la nostra edat; això ens fa reflexionar en com de dur ha de ser per a molts d'ells recordar la seva joventut, quan el seu món era tan diferent i no veien perillar el seu futur.
L'amenaça principal per a la seva supervivència és la deforestació desenfrenada, sobretot deguda a les plantacions de palma, per extreure'n l'oli. El guia (que també té la nostra edat) ens ha explica que quan ell era un nen, la vida aquí era molt més relaxada, la gent agafava de la terra el que necessitava per sobreviure: tallava la llenya necessària, pescava per menjar, cultivava per la seva família. Després va arribar la globalització, van aterrar les grans corporacions provinents de Java, Xina o els EUA, arrossegant milions d'immigrants a la recerca de feina (immigrants que no coneixen la terra ni en tenen un especial apreci), i va accelerar-se un procés que ja feia anys que es produïa a menor escala: la destrucció del territori per accedir als recursos naturals (finits, lògicament) de la illa.
Reflexions mediambientals a banda, quan finalment marxen els orangutans i tornem al klotok per continuar baixant cap al port de Kumai i acabar el nostre viatge, anem parlant amb el guia, admirant el paissatge que corre plàcidament pel nostre costat, i pensem en com de feliços ens hem sentit aquests tres dies. En conjunt és una de les millors experiències que mai hem viscut. Han estat tres dies que, en començar, ens preníem com una excursió, però que ara que s'acaba, ens adonem que és un viatge en sí mateix. Un viatge natural espectacular, però també un viatge cultural, ja que hem estat 3 dies amb la nostra tripulació, el nostre guia (i també els altres guies i turistes que hem anat trobant als punts d'alimentació), i durant tot aquest temps hem tingut moltes oportunitats de mantenir llargues converses, intercanviar opinions i, també, fer moltes bromes, que han fet que ens sentissim tremendament feliços d'haver vingut fins aquí i, per què no dir-ho, tremendament tristos d'haver de marxar.
Però malauradament demà hem d'agafar un avió, i cap al migdia arribem al port de Kumai. Ens acomiadem del Ipan, el Jonni i l'Ula, amb els qui hem compartit aquests moments meravellos. El Robby ens acompanyarà a l'hotel. Aquí només hi ha dos hotels i ens quedarem al millor, que tot i que no és cap meravella (per exemple, el lavabo no té WC com els nostres, sinó del tipus oriental, sense tassa, no hi ha pica, i la dutxa no té aigua calenta), és barat (150.000 IRD la nit amb A/C, 9 euros) i està bastant net, així que no hi ha problema.
Després del check in (avui no ens han demanat proves de que estem casats ;) anem a treure diners al caixer per pagar l'excursió. Hem de treure 5 milions, que formen un gruix de bitllets força impactant. Li donem al Robby, ja que el seu cap està fent un tour i li ha demanat que ens ho cobri ell. Aproximadament són 300 euros, i quan té els diners ens mira i amb una certa amargor ens diu que amb això pot viure la seva família tot un mes. Està preocupat per la feina, té 3 fills i només fa de guia en temporada alta, així que no té clar què podrà fer al setembre, quan marxin els turistes. Ens passem un parell d'hores xerrant, i prenent un suc d'alvocat per llepar-se els dits.
Amb tristesa ens acomiadem d'ell, fem una migdiada reparadora i sortim a donar un volt just quan es pon el sol. El carrer principal del poble està ple de restaurants, amb les portes mig tancades (estem al Ramadà, els musulmans no poden menjar ni beure durant el dia, però alguns fan trampes i per això els restaurants estan amb la porta mig ajustada, perquè des de fora no puguis veure qui hi ha dins). Ens uns minuts, el sol es pon completament, i els carrers queden gairebé deserts. Sembla com un poble de l'oest americà, nosaltres dos caminant per un carrer ample, fosc, sense ni un ànima a la vista, només amb els llums de l'interior de les cases i establiments... L'explicació a aquesta "abducció col·lectiva" és fàcil: acaba de fer-se fosc, i els afamats musulmans estan tots tancats a casa, menjant i bebent!
Arribem a la mesquita (una d'elles, un poble de 23.000 habitants i té 8 mesquites!), és molt bonica, tota il·luminada, de marbre, un gran contrast amb la resta d'edificis del poble, que no estan en gaires bones condicions de manteniment. Decidim anar a prendre un altre suc, ens hem tornat addictes ;) i a planificar la següent etapa del viatge, que encara no tenim clara. Al cap d'una estona, comencem a sentir la crida a la oració, i anem passejant de nou cap a la mesquita, just quan comença a marxar la gent. És força espectacular, hi ha centenars de persones, totes vestides de la manera tradicional: les dones amb vel i vestit, els homes amb faldilla i el típic gorro musulmà (té nom, però no el recordem). La gent ens mira, i molts ens saluden, somrient. Els més atrevits, s'acosten a intercanviar quatre frases en un anglès vacil·lant. Està clar que aquí paren pocs turistes, la majoria arriben de l'aeroport al klotok i del klotok de tornada a l'aeroport, i per això estem creant sensació per allà on anem ;) Som com el Brad Pitt i l'Angelina Jolie, però en guapos :D
Caminant pel carrer, de cop s'atura una moto, i veiem un gran somriure a la foscor (sembla el gat de Chesire d'Alícia al País de les Meravelles ;) És el Jonni, el nostre assisstent del klotok, que no parla res d'anglès però li ha fet molta gràcia trobar-nos (i a nosaltres trobar-lo a ell :) Parem a sopar en un warung (2 euros tots dos), i cap a l'hotel a dormir, demà (per fi!) no ens cal matinar, hem quedat a les 8:30 per anar a l'aeroport i tornar cap a Java.
Ei, no us penseu que aixo del ramadan nomes es fa a Indonesia, es a nivell mondial. Jo en conec uns quants musulmans que tambe fan trampes aqui a Catalunya, je,je,
ReplyDeleteEsteu fent un viatge collonut, anims desde aquí!!
És súper divertit veure els restaurants mig tancats i a tope de gent a dins... a l'aeroport de Yogya havien ficat uns biombos a les terrasses de les cafeteries, perquè no veiessis gaire a la gent que es ficava com el Quico de donuts :-)
DeleteJa ho he dit, que volem fotos? :-P
ReplyDeleteAixò de la deforestació per l'oli de palma és un problema molt greu. Total, perquè nosaltres puguem comprar sabó o cereals uns quants cèntims més barats (o a preus irrisoris)...
Ja hem penjat fotos, és una mica complicat :S
DeleteAixò de l'oli de palma és complex, perquè amb el desenvolupament dels grans països asiàtics ara hi ha 2000 milions més de consumidors, i aquests no tenen cap tipus de consciència ecològica. A menys que es fes un pla a nivell mundial per frenar-ho, pretendre que se solucioni el problema a partir dels actes individuals i la responsabilitat de compra de cadascú, és una quimera. Que no vol dir quedar-se aturat i no fer res! El que passa és que em temo que és un problema que no se solucionarà perquè no hi ha voluntat política per fer-ho (caldria ajudar econòmicament els habitants de Borneo, i les grans corporacionsque ho control.len no es quedaran de braços creuats). Molt em temo que el futur dels boscos de Borneo és molt negre :-(
Hola nens. Que xulo es veu tot. En el proper viatge haurem de plantejar-nos fer aquesta part d'Indonesia. Nosaltres vem fer el Borneo de Malasia que també es guapissim.
ReplyDeleteA nosaltres és el que més ens ha agradat d'Indonèsia (i mira que ens està agradant moltíssim tot). Anar amb el vaixell remuntant el riu a poc a poc, dormir amb el soroll de la selva de fons, i tota la fauna (no només els orangutans, que són genials) és una cosa que no té preu!
Delete