Dia 10
30 de juny - Kumai (Borneo) - Semarang - Yogyakarta (Java)
Avui ha estat un dia poc productiu des del punt de vista turístic. Ho podem resumir com: taxi fins aeroport. Stop. Avió fins a Semarang (Java). Stop. Taxi fins estació de busos. Stop. Bus fins a Yogyakarta. Stop. Bus des de l'estació de busos fins a l'hotel. Stop. Sopar. Stop fins demà :D
En resum: fins al gorro de busos ;)
El nostre destí avui era la ciutat de Yogyakarta (Yogya pels amics), situada al centre de Java. Com que des de Pangkalan Bun (Borneo) no hi ha vols directes fins a Yogya, vam agafar-ne un fins a Semarang, que, suposadament (MOLT SUPOSADAMENT) està a 2.5 hores de Yogya. A les 8:30, el Jenie ens ha recollit a l'hotel i ens ha portat a l'aeroport; de camí ens ha estat explicant que està intentant fer créixer el seu negoci per involucrar més gent local (dels que vivien al parc abans de que aquest s'establís) i així donar-los oportunitats de feina i que no hagin d'acabar a les companyies de plantació de palma, que estan destruint el seu territori. A Internet havíem llegit reviews meravelloses del Jenie; el cert és que té una energia que ens recorda molt al Demba, el guia que vam tenir a Senegal i que, sincerament, és la persona que més ens ha impactat en tots els nostres viatges. Malauradament, l'èxit del Jenie fa que ara ja no pugui fer els tours personalment. Estem molt contents amb el nostre guia, però sí que és veritat que ens dóna la sensació de que el Jenie és una d'aquelles persones en un milió que té un aura especial, que et magnetitza. De tota manera, estem satisfets sabent que estem col·laborant amb gent del territori, i que els nostres diners no es perden en intermediaris que possiblement mai no han trepitjat el parc i sens dubte no faran res per conservar-lo.
El vol fins a Semarang ha anat bé, una altra vegada ens han donat seients de business class, així que hem anat la mar d'amples :D Ja veuràs quan tornem i agafem un vol de RyanAir, ens donarà un patatús :P Quan hem arribat a Semarang, el primer que hem fet és anar a buscar els bitllets pel següent vol, d'aquí a 2 dies. No sé si ho hem comentat, però la majoria de companyies indonèsies no tenen venda online (sí, en ple segle XXI!) i els indonesis agafen l'avió com qui agafa el bus: es presenten a l'aeroport una estona abans del vol i compren els bitllets pel mateix dia :S Nosaltres som una mica més previsors i aprofitem que arribem a un aeroport per comprar el següent vol, així no tenim tot el viatge tancat (tenim una certa capacitat d'improvitzar, de fet ja hem canviat 2 vols de dia!), però tampoc no ens arrisquem a quedar-nos amb cara de tontos si resulta que justament el vol que volem agafar està ple. El vol de Java a Sulawesi era una mica més car que els altres dos que hem agafat (60 euros cadascú), però tot i així està força bé de preu.
Tot seguit, hem agafat un taxi fins a l'estació d'autobusos. Els aeroports indonesis són molt catxondos i donen el monopoli del taxi a una única companyia; això fa que no hi hagi competència i els tios fiquen el preu que volen (de fet, no van amb taxímetre, sinó per zones). Hem hagut de pagar 70.000 rúpies (4 euros) pel trajecte de 15 minuts (sí, sé que no sembla molt, però pels estàndards indonesis és una pasta...). Quan arribem a l'estació d'autobusos, ens porten a una oficina per vendre'ns el bitllet: 100.000 rúpies cadascú (6 euros). L'Ernest ens havia dit que no cal comprar els bitllets a la guixeta, sinó que se li paga directament al conductor. Així doncs, aquestes "oficines" no són més que intermediaris que agafen a l'incaut turista i li treuen una pasta. Quan li diem que a la guia diu que el mateix trajecte val 40.000 enlloc de 100.000, ens ensenya "amablement" la porta de sortida.
Caminem 10 metres i arribem a la zona on estan aparcats els busos. Alguns es veuen força bé, i altres són tartanes que no sembla que puguin fer el viatge ni d'aquí al desguàs ;) Preguntem quin és el que porta a Yogya i podríem dir que no és dels millors busos que hem anat. Aire condicionat? No. Espai per les cames? Tampoc. Espai per les motxilles? Tampoc. Total, que entre tots dos ocupem 6 seients, 3 per seure nosaltres (de costat, de cara no hi cabem ;) i 3 més per les motxilles (és curiós, el bus té 2 seients a l'esquerra, i 3 a la dreta). Per sort el bus va gairebé buit, així que creiem (il·lusos nosaltres!) que tampoc no anirem tant malament, total són dues hores i mitja... ejem... sí, pobrets, ells...
Quan portem 10 minuts (el bus estava en marxa des que hem pujat i sense el conductor, sembla que els hi regalin la benzina), em plantejo si potser hi ha algun altre bus una mica millor i podem viatjar una mica més còmodes... però just quan m'aixeco, puja el conductor i arrenca. En fi, part de la gràcia és viatjar com els locals, i segur que és més barat... Tal com arrenca el bus, hi ha un home (suposem que és el revisor), que treu el cap per la porta (que evidentment està oberta) i va cridant "Yogya, Yogya, Yogya" tota l'estona a la gent que va caminant per la carretera. Evidentment, aquí la gent que no té molta pasta va caminant des de la ciutat cap a l'estació de bus, i aquest espera caçar-ne algun, ja que el bus va mig buit. Puja algú, però seguim estant relativament còmodes.
Al cap de 30 minuts o així, el bus s'atura en una intersecció, i comença a pujar gent. Primer un tio que cantava tot tocant l'ukelele, i que tenia el mateix do musical que un gat al que li trepitgen la cua mentre li pessiguen els ous :D Li donem 2000 rúpies perquè calli, si hem d'anar així fins a Semarang ens tirarem del bus en marxa :D Tot seguit, un home venent tisores i ganivets (va deixant un paquet a cada passatger, i un minut després torna i els recull -els paquets o la pasta, la dona del nostre costat li ha comprat un-). A continuació, un home venent beguda, després un altre venent menjar, un altre venent no-sé-què de la Hello Kitty, un altre de begudes, un altre de menjar, un de carteres... i així fins l'infinit, allò sembla la Pasarel·la Gaudí ;) Aprofitem per comprar alguna cosa de menjar a un d'ells, són les 14h i ja tenim gana. La veritat és que estava bo, i era tant barat que podríem dir que hem menjat gratis ;)
Després de mitja hora aturats, per fi arrenquem de nou. El bus està més ple, potser a tres quarts. A tot això, el revisor ens ha cobrat, després de mirar-nos amb cara de "nens sou uns abusons ocupant 6 places", ens ha cobrat tres bitllets, 25.000 rúpies cada bitllet (els nostres dos i un per les motxilles, encara s'ha enrotllat i no ens ha cobrat 6). Total, que el viatge ens ha costat 75.000 rúpies, uns 5 euros, enlloc dels 12 que ens volia cobrar l'altre home per un bus amb aire condicionat i totes les comoditats del món. És genial això de viatjar com els locals, i a sobre t'estalvies un dineral :P Amb el que ens hem estalviat, ens permetrem algun capritx quan tornem, potser una bossa de pipes :D
Mitja hora més de bus i tornem a aturar-nos. De nou comencen a desfilar venedors, i el bus cada vegada s'omple més. Ens treuen un dels llocs de les bosses i, finalment, una noia s'asseu al seient del nostre costat. Ara el bus ja està completament ple, i nosaltres comencem a entendre com se senten les sardines quan les fiquen dins de la llauna ;) Per sort, portem ja 1 hora de camí, podem aguantar una hora i mitja més, i no vegis tu com de divertit és viatjar com els locals... I la pasta que ens hem estalviat, no ens oblidem d'això! :D
Una hora després, comencem a estar cansats, el viatge s'està fent llarg. Ha pujat més gent al bus, ara està tant ple que hi ha gent de peu al passadís. El paissatge, que al començament era exhuberant, amb turons del color verd llampant dels caps d'arròs, s'ha tornat monòton, una successió sense fi de zona urbanitzada: cases baixes, cadascuna amb una botiga a la planta baixa, el típic paissatge de les zones interurbanes d'Indonèsia. Dormim una estona, però entre la calor, els crits del revisor "Yogya, Yogya, Yogya" (però que no veus que no hi cap una agulla al bus, bon home?), i la incomoditat de no poder moure't un milímetre (són MOOOLT més còmodes dels seients de RyanAir ;) no tenim gaire èxit. Eh, però ens hem estalviat 7 euros, tu! ;)
Passen els minuts, els minuts es converteixen en hores, i les hores en dies... bé, tant, no ;) Cinc hores després de sortir (sense parada per fer pipí, només perquè pugin venedors) arribem a l'estació de busos de Yogya. A aquestes alçades, ens fan mal tots els ossos, però encara no podem cantar victòria, hem d'arribar fins al carrer dels backpackers, Malioboro Street, i buscar un hotel on passar la nit. Només baixar del bus, ens assalten uns taxistes, demanen 70.000 rúpies. Sí, home, pagarem 5 euros pel taxi! Que s'han begut l'enteniment??? Es nota que no saben que som catalans... :D Res, directes al bus! Yogya té una xarxa de busos urbans molt bona (TransYogya), hi ha parades elevades, amb tres treballadors (una taquillera que et cobra, un tio que li agafa el ticket a la taquillera i el passa per una màquina per validar-lo -i deixar-te passar- i un altre que s'ho mira tot). Això és Indonèsia, les hores són barates! Com el bus, per cert... 3000 rúpies (uns 20 cèntims) cada bitllet. Ala, 4 euros i mig més estalviats... ens apareix el símbol del dòlar als ulls només de pensar-hi :D
Esperem 10 minuts, fins que arriba el bus 3A i ens fan pujar. És un bus modern, amb aire condicionat i seients còmodes ;) I, sobretot, només val 3000 rúpies ;) Som feliços :D
Ja s'ha fet fosc, anem passant carrers força buits (és clar, la gent està menjant, estem al Ramadà). Finalment, uns 25 minuts més tard, el revisor (sí, el bus té conductor i revisor, per què ficar una persona a treballar quan pots tenir-ne 2?) ens diu "Malioboro" i baixem. Això no té res a veure amb la idea de carrer de backpackers que portàvem, està completament buit, ni una botiga, ni un hotel, ni un turista, ni un indonesi... Hi ha uns homes amb uns rickshaws (dels que van amb bici, no dels motoritzats com hem vist en altres països asiàtics, sinó de força humana, com a la Índia); un d'ells ens veu cara de perduts i molt amablement ens diu que hem de tornar a la parada del bus per fer transbordament, això encara no és Malioboro. Anem a passar una altra vegada per guixeta, i l'home vé corrents i diu que no cal pagar un altre bitllet, que hem de fer transbordament i prou. Ens hem estalviat 6000 rúpies més! Ens fa mal tot el cos i estem fins als nassos d'autobusos, però estalviar-nos 40 cèntims ens fa oblidar tots els mals, visca! :D
30 minuts més tard, el revisor diu "Malioboro" i sí, això sí que sembla un carrer de backpackers: multituds pel carrer, una successió de xiringos per menjar i botigues per gastar rúpies en samarretes i "oleh-oleh", que és com es diu "souvenir" en indonesi (no és conya): segurament el primer turista que va venir a Indonèsia era andalús i quan li van dir el preu dels souvenirs va dir "olé olé tus huevos, shaval, darme un puñao que me los llevo pá Sevilla" :D
Hem buscat un hotel a la guia que té bona pinta (és el més barat, però no l'hem triat per això ;) Està en un carreró secundari, ens fiquem el primer a la dreta i ja ens comencen a assaltar buscavides, preguntant d'on som i on anem (jo li dic a un "¿de dónde soy o de dónde vengo?", però es veu que aquí no veuen l'APM, perquè se'm queda mirant amb cara de poker ;) Això és com un laberint, petits carreros peatonals, amb tot de trencants a dreta i esquerra, de nit i amb les motxilles al damunt... Finalment, trobem l'hotel, amb un indonesi enganxat a l'esquena com una paparra. Malauradament, està ple. Preguntem al del davant, i també està ple. Ens deiem convèncer pel buscavides, que ens porta a un hotel (força maco, això sí) on treuen una "segona llista de preus", crec jo, de sota del mostrador, 450.000 rúpies la nit (25 euros). Li diem que és caríssim per nosaltres, i fem mitja volta.
El buscavides ens comença a portar per carrerons i carrerons, això és com la marxeta però sense brúixola ;) Pregunta en un parell de llocs, tots plens. Sembla que això de venir en temporada alta i de nit ens pot portar algun problema (jo abans dormo al ras que pagar 25 euros per una nit d'hotel ;) Finalment, trobem un tal "Utar Losmen" (després sabríem que "Losmen" significa guesthouse), on ens demanen 175.000 per una habitació amb aire condicionat i esmorzar inclòs. L'habitació està prou bé i el lavabo té WC per seure i tot, no sabeu el que costa fer popò en un WC indonesi... oi que sóc fi? Millor no explicar la nostra experiència de la nit anterior a l'hotel de Kumai, és força escatològic :P
Una dutxa d'aigua freda més tard (hem pagat 11 euros la nit, tampoc no podem demanar luxes asiàtics) estem una mica més recuperats i anem a fer un volt. Trobem un restaurant xulíssim per sopar, està molt ben decorat amb quadres a les parets, llum tènue i música de cabaret dels anys 50... el sopar està prou bo, i gaudim d'uns bons banana lassi (no són com els de la Índia, però no ens podem queixar).
Ens anem a dormir d'hora, estem rebentats després de tantes hores de viatge (hem sortit a les 8:30 de Kumai i hem arribat a l'hotel de Yogya a les 19h, així que ha estat una bona pallissa). Comptant les rúpies que ens hem estalviat, ens adormim feliçment :D
30 de juny - Kumai (Borneo) - Semarang - Yogyakarta (Java)
Avui ha estat un dia poc productiu des del punt de vista turístic. Ho podem resumir com: taxi fins aeroport. Stop. Avió fins a Semarang (Java). Stop. Taxi fins estació de busos. Stop. Bus fins a Yogyakarta. Stop. Bus des de l'estació de busos fins a l'hotel. Stop. Sopar. Stop fins demà :D
En resum: fins al gorro de busos ;)
El nostre destí avui era la ciutat de Yogyakarta (Yogya pels amics), situada al centre de Java. Com que des de Pangkalan Bun (Borneo) no hi ha vols directes fins a Yogya, vam agafar-ne un fins a Semarang, que, suposadament (MOLT SUPOSADAMENT) està a 2.5 hores de Yogya. A les 8:30, el Jenie ens ha recollit a l'hotel i ens ha portat a l'aeroport; de camí ens ha estat explicant que està intentant fer créixer el seu negoci per involucrar més gent local (dels que vivien al parc abans de que aquest s'establís) i així donar-los oportunitats de feina i que no hagin d'acabar a les companyies de plantació de palma, que estan destruint el seu territori. A Internet havíem llegit reviews meravelloses del Jenie; el cert és que té una energia que ens recorda molt al Demba, el guia que vam tenir a Senegal i que, sincerament, és la persona que més ens ha impactat en tots els nostres viatges. Malauradament, l'èxit del Jenie fa que ara ja no pugui fer els tours personalment. Estem molt contents amb el nostre guia, però sí que és veritat que ens dóna la sensació de que el Jenie és una d'aquelles persones en un milió que té un aura especial, que et magnetitza. De tota manera, estem satisfets sabent que estem col·laborant amb gent del territori, i que els nostres diners no es perden en intermediaris que possiblement mai no han trepitjat el parc i sens dubte no faran res per conservar-lo.
El vol fins a Semarang ha anat bé, una altra vegada ens han donat seients de business class, així que hem anat la mar d'amples :D Ja veuràs quan tornem i agafem un vol de RyanAir, ens donarà un patatús :P Quan hem arribat a Semarang, el primer que hem fet és anar a buscar els bitllets pel següent vol, d'aquí a 2 dies. No sé si ho hem comentat, però la majoria de companyies indonèsies no tenen venda online (sí, en ple segle XXI!) i els indonesis agafen l'avió com qui agafa el bus: es presenten a l'aeroport una estona abans del vol i compren els bitllets pel mateix dia :S Nosaltres som una mica més previsors i aprofitem que arribem a un aeroport per comprar el següent vol, així no tenim tot el viatge tancat (tenim una certa capacitat d'improvitzar, de fet ja hem canviat 2 vols de dia!), però tampoc no ens arrisquem a quedar-nos amb cara de tontos si resulta que justament el vol que volem agafar està ple. El vol de Java a Sulawesi era una mica més car que els altres dos que hem agafat (60 euros cadascú), però tot i així està força bé de preu.
Tot seguit, hem agafat un taxi fins a l'estació d'autobusos. Els aeroports indonesis són molt catxondos i donen el monopoli del taxi a una única companyia; això fa que no hi hagi competència i els tios fiquen el preu que volen (de fet, no van amb taxímetre, sinó per zones). Hem hagut de pagar 70.000 rúpies (4 euros) pel trajecte de 15 minuts (sí, sé que no sembla molt, però pels estàndards indonesis és una pasta...). Quan arribem a l'estació d'autobusos, ens porten a una oficina per vendre'ns el bitllet: 100.000 rúpies cadascú (6 euros). L'Ernest ens havia dit que no cal comprar els bitllets a la guixeta, sinó que se li paga directament al conductor. Així doncs, aquestes "oficines" no són més que intermediaris que agafen a l'incaut turista i li treuen una pasta. Quan li diem que a la guia diu que el mateix trajecte val 40.000 enlloc de 100.000, ens ensenya "amablement" la porta de sortida.
Caminem 10 metres i arribem a la zona on estan aparcats els busos. Alguns es veuen força bé, i altres són tartanes que no sembla que puguin fer el viatge ni d'aquí al desguàs ;) Preguntem quin és el que porta a Yogya i podríem dir que no és dels millors busos que hem anat. Aire condicionat? No. Espai per les cames? Tampoc. Espai per les motxilles? Tampoc. Total, que entre tots dos ocupem 6 seients, 3 per seure nosaltres (de costat, de cara no hi cabem ;) i 3 més per les motxilles (és curiós, el bus té 2 seients a l'esquerra, i 3 a la dreta). Per sort el bus va gairebé buit, així que creiem (il·lusos nosaltres!) que tampoc no anirem tant malament, total són dues hores i mitja... ejem... sí, pobrets, ells...
Quan portem 10 minuts (el bus estava en marxa des que hem pujat i sense el conductor, sembla que els hi regalin la benzina), em plantejo si potser hi ha algun altre bus una mica millor i podem viatjar una mica més còmodes... però just quan m'aixeco, puja el conductor i arrenca. En fi, part de la gràcia és viatjar com els locals, i segur que és més barat... Tal com arrenca el bus, hi ha un home (suposem que és el revisor), que treu el cap per la porta (que evidentment està oberta) i va cridant "Yogya, Yogya, Yogya" tota l'estona a la gent que va caminant per la carretera. Evidentment, aquí la gent que no té molta pasta va caminant des de la ciutat cap a l'estació de bus, i aquest espera caçar-ne algun, ja que el bus va mig buit. Puja algú, però seguim estant relativament còmodes.
Al cap de 30 minuts o així, el bus s'atura en una intersecció, i comença a pujar gent. Primer un tio que cantava tot tocant l'ukelele, i que tenia el mateix do musical que un gat al que li trepitgen la cua mentre li pessiguen els ous :D Li donem 2000 rúpies perquè calli, si hem d'anar així fins a Semarang ens tirarem del bus en marxa :D Tot seguit, un home venent tisores i ganivets (va deixant un paquet a cada passatger, i un minut després torna i els recull -els paquets o la pasta, la dona del nostre costat li ha comprat un-). A continuació, un home venent beguda, després un altre venent menjar, un altre venent no-sé-què de la Hello Kitty, un altre de begudes, un altre de menjar, un de carteres... i així fins l'infinit, allò sembla la Pasarel·la Gaudí ;) Aprofitem per comprar alguna cosa de menjar a un d'ells, són les 14h i ja tenim gana. La veritat és que estava bo, i era tant barat que podríem dir que hem menjat gratis ;)
Després de mitja hora aturats, per fi arrenquem de nou. El bus està més ple, potser a tres quarts. A tot això, el revisor ens ha cobrat, després de mirar-nos amb cara de "nens sou uns abusons ocupant 6 places", ens ha cobrat tres bitllets, 25.000 rúpies cada bitllet (els nostres dos i un per les motxilles, encara s'ha enrotllat i no ens ha cobrat 6). Total, que el viatge ens ha costat 75.000 rúpies, uns 5 euros, enlloc dels 12 que ens volia cobrar l'altre home per un bus amb aire condicionat i totes les comoditats del món. És genial això de viatjar com els locals, i a sobre t'estalvies un dineral :P Amb el que ens hem estalviat, ens permetrem algun capritx quan tornem, potser una bossa de pipes :D
Mitja hora més de bus i tornem a aturar-nos. De nou comencen a desfilar venedors, i el bus cada vegada s'omple més. Ens treuen un dels llocs de les bosses i, finalment, una noia s'asseu al seient del nostre costat. Ara el bus ja està completament ple, i nosaltres comencem a entendre com se senten les sardines quan les fiquen dins de la llauna ;) Per sort, portem ja 1 hora de camí, podem aguantar una hora i mitja més, i no vegis tu com de divertit és viatjar com els locals... I la pasta que ens hem estalviat, no ens oblidem d'això! :D
Una hora després, comencem a estar cansats, el viatge s'està fent llarg. Ha pujat més gent al bus, ara està tant ple que hi ha gent de peu al passadís. El paissatge, que al començament era exhuberant, amb turons del color verd llampant dels caps d'arròs, s'ha tornat monòton, una successió sense fi de zona urbanitzada: cases baixes, cadascuna amb una botiga a la planta baixa, el típic paissatge de les zones interurbanes d'Indonèsia. Dormim una estona, però entre la calor, els crits del revisor "Yogya, Yogya, Yogya" (però que no veus que no hi cap una agulla al bus, bon home?), i la incomoditat de no poder moure't un milímetre (són MOOOLT més còmodes dels seients de RyanAir ;) no tenim gaire èxit. Eh, però ens hem estalviat 7 euros, tu! ;)
Passen els minuts, els minuts es converteixen en hores, i les hores en dies... bé, tant, no ;) Cinc hores després de sortir (sense parada per fer pipí, només perquè pugin venedors) arribem a l'estació de busos de Yogya. A aquestes alçades, ens fan mal tots els ossos, però encara no podem cantar victòria, hem d'arribar fins al carrer dels backpackers, Malioboro Street, i buscar un hotel on passar la nit. Només baixar del bus, ens assalten uns taxistes, demanen 70.000 rúpies. Sí, home, pagarem 5 euros pel taxi! Que s'han begut l'enteniment??? Es nota que no saben que som catalans... :D Res, directes al bus! Yogya té una xarxa de busos urbans molt bona (TransYogya), hi ha parades elevades, amb tres treballadors (una taquillera que et cobra, un tio que li agafa el ticket a la taquillera i el passa per una màquina per validar-lo -i deixar-te passar- i un altre que s'ho mira tot). Això és Indonèsia, les hores són barates! Com el bus, per cert... 3000 rúpies (uns 20 cèntims) cada bitllet. Ala, 4 euros i mig més estalviats... ens apareix el símbol del dòlar als ulls només de pensar-hi :D
Esperem 10 minuts, fins que arriba el bus 3A i ens fan pujar. És un bus modern, amb aire condicionat i seients còmodes ;) I, sobretot, només val 3000 rúpies ;) Som feliços :D
Ja s'ha fet fosc, anem passant carrers força buits (és clar, la gent està menjant, estem al Ramadà). Finalment, uns 25 minuts més tard, el revisor (sí, el bus té conductor i revisor, per què ficar una persona a treballar quan pots tenir-ne 2?) ens diu "Malioboro" i baixem. Això no té res a veure amb la idea de carrer de backpackers que portàvem, està completament buit, ni una botiga, ni un hotel, ni un turista, ni un indonesi... Hi ha uns homes amb uns rickshaws (dels que van amb bici, no dels motoritzats com hem vist en altres països asiàtics, sinó de força humana, com a la Índia); un d'ells ens veu cara de perduts i molt amablement ens diu que hem de tornar a la parada del bus per fer transbordament, això encara no és Malioboro. Anem a passar una altra vegada per guixeta, i l'home vé corrents i diu que no cal pagar un altre bitllet, que hem de fer transbordament i prou. Ens hem estalviat 6000 rúpies més! Ens fa mal tot el cos i estem fins als nassos d'autobusos, però estalviar-nos 40 cèntims ens fa oblidar tots els mals, visca! :D
30 minuts més tard, el revisor diu "Malioboro" i sí, això sí que sembla un carrer de backpackers: multituds pel carrer, una successió de xiringos per menjar i botigues per gastar rúpies en samarretes i "oleh-oleh", que és com es diu "souvenir" en indonesi (no és conya): segurament el primer turista que va venir a Indonèsia era andalús i quan li van dir el preu dels souvenirs va dir "olé olé tus huevos, shaval, darme un puñao que me los llevo pá Sevilla" :D
Hem buscat un hotel a la guia que té bona pinta (és el més barat, però no l'hem triat per això ;) Està en un carreró secundari, ens fiquem el primer a la dreta i ja ens comencen a assaltar buscavides, preguntant d'on som i on anem (jo li dic a un "¿de dónde soy o de dónde vengo?", però es veu que aquí no veuen l'APM, perquè se'm queda mirant amb cara de poker ;) Això és com un laberint, petits carreros peatonals, amb tot de trencants a dreta i esquerra, de nit i amb les motxilles al damunt... Finalment, trobem l'hotel, amb un indonesi enganxat a l'esquena com una paparra. Malauradament, està ple. Preguntem al del davant, i també està ple. Ens deiem convèncer pel buscavides, que ens porta a un hotel (força maco, això sí) on treuen una "segona llista de preus", crec jo, de sota del mostrador, 450.000 rúpies la nit (25 euros). Li diem que és caríssim per nosaltres, i fem mitja volta.
El buscavides ens comença a portar per carrerons i carrerons, això és com la marxeta però sense brúixola ;) Pregunta en un parell de llocs, tots plens. Sembla que això de venir en temporada alta i de nit ens pot portar algun problema (jo abans dormo al ras que pagar 25 euros per una nit d'hotel ;) Finalment, trobem un tal "Utar Losmen" (després sabríem que "Losmen" significa guesthouse), on ens demanen 175.000 per una habitació amb aire condicionat i esmorzar inclòs. L'habitació està prou bé i el lavabo té WC per seure i tot, no sabeu el que costa fer popò en un WC indonesi... oi que sóc fi? Millor no explicar la nostra experiència de la nit anterior a l'hotel de Kumai, és força escatològic :P
Una dutxa d'aigua freda més tard (hem pagat 11 euros la nit, tampoc no podem demanar luxes asiàtics) estem una mica més recuperats i anem a fer un volt. Trobem un restaurant xulíssim per sopar, està molt ben decorat amb quadres a les parets, llum tènue i música de cabaret dels anys 50... el sopar està prou bo, i gaudim d'uns bons banana lassi (no són com els de la Índia, però no ens podem queixar).
Ens anem a dormir d'hora, estem rebentats després de tantes hores de viatge (hem sortit a les 8:30 de Kumai i hem arribat a l'hotel de Yogya a les 19h, així que ha estat una bona pallissa). Comptant les rúpies que ens hem estalviat, ens adormim feliçment :D
Mira que sou garrepes!!! xDD
ReplyDelete«...aquestes "oficines" no són més que intermediaris que agafen a l'incaut turista i li treuen una pasta.»
Home, més que 'incaut', jo diria 'assenyat' :-P
Jajajaja, sí, potser el teu adjectiu és més adient :D
DeletePerò encara em descobreixo despertant-me per la nit i pensant en els 7 euros que ens vam estalviar, i em torno a dormir amb al-legria i felicitat :D
Jua jua jua!!! No us ho haviem dit? Benvinguts a viatgar en transport local!! No us queixeu tant que es genial, és la forma de coneixèr a la gent i al pais... i Sergi, nosaltres que ja formem part del Inserso ho aguantem força bé i sense tantes queixes...
ReplyDeleteA seguir disfrutant l'efecte sanwitch!!!
Jeje això ho dius ara, segur que quan portes 8 hores amb la cara ficada dins del sobaco d'un tio que se t'ha adormit al damunt li dius a l'Ernest "ostres com estic disfrutant, a veure si li podem dir al conductor que faci una volta extra i podem allargar una estona la diversió" :P
Delete(A la Beth literalment se li va adormir un home al damunt)