Dia 15
5 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)
Avui ha tornat a ser un d'aquells dies sorprenents en els quals te n'adones que, de vegades, és indiferent com hagis planificat el viatge, els moments memorables apareixen de sobte, com per accident.
Estàvem esmorzant al porxo del bungalow quan ha aparegut l'Hendrik, el guia d'ahir. Avui la nostra idea era llogar una moto i visitar el sud de Rantepao, on hi ha diversos punts d'interès fàcilment accessibles per lliure. Per tant, no esperàvem veure l'Hendrik, i ens ha fet gràcia que ens vingués a visitar. La sorpresa ha vingut quan ens ha preguntat si ens faria gràcia anar de bodes OoO Resulta que el seu cosí es casava avui, i com que ahir, per curiositat, li vam preguntar com eren els casaments Toraja, ha pensat que potser ens feia gràcia anar-hi, sense cobrar-nos res, "perquè vosaltres sou amics", ens ha dit (també li ha dit a un altre noi canadenc, però a aquest sí que li ha demanat 100.000 rúpies).
Com que nosaltres ens apuntem a un bombardeig, li hem dit que és clar que sí, però que no portem roba de mudar. Ens ha dit que ens fiquessim roba normal, que no passava res, però millor que no portéssim la samarreta del candidat a les eleccions, per no crear polèmica al casament ;)
Total, que hem agafat una moto a l'hotel (una mica més cara que les altres vegades, 80.000 rúpies, uns 5 euros) i l'hem seguit cap al poblet on se celebrava el casament, a uns 15 minuts de Rantepao. Com que son cristians, els nuvis s'han casat a l'església (on nosaltres no hem anat), i tot seguit feien la cerimònia tradicional Toraja en una de les places on fan també els funerals. Quan hem arribat, ja hi havia més de 300 persones, les dones ben mudades, i els nens i nenes vestits a la manera tradicional. Els convidats de cada poble, i cada família, estaven dins d'una de les cases tradicionals (que no tenen parets, només sostre). Hem conegut la dona i el fill de l'Hendrik, i ens hem assegut amb ells. Hi havia uns músics, tocant cançons Toraja i indonèsies, amenitzant l'espera. Nosaltres l'espera l'hem amenitzant tot fent fotos, i deixant-nos fer per part dels altres convidats (semblava que fossim nosaltres els que ens casàvem, tothom ens mirava i volia parlar amb nosaltres ;)
En un moment donat, se'ns ha presentat el germà del nuvi (un d'ells, són 11 germans!), i ens ha convidat a seure a la "zona vip", una zona amb cadires des d'on tindríem una millor perspectiva quan vinguessin els nuvis que, per cert, s'han fet de pregar, ja que han trigat més de 2 hores en arribar. Al final l'espera s'ha fet una mica llarga, ja que la última mitja hora o així ens l'hem passat asseguts, i una mica cohibits per com ens estaven tractant (ens han donat un regalet de casament i tot!).
Finalment han arribat els nuvis, precedits per unes 30 persones, vestides totes amb elaborades vestimentes tradicionals (molt guapes les noies, i elegants els nois, amb un matxet al cinto). Els nuvis portaven també vestits tradicionals Toraja, súmmament elaborats. Estaven seriosos, solemnes, i amb la vestimenta, realment semblava que fossin maharajas. Han pujat a una estrada, flanquejats pels pares d'un i de l'altra (també vestits a la manera tradicional). Un noi jove ha començat a parlar, ens han dit que utilitza una forma especial de llengua toraja, reservada només per les cerimònies funeràries i els casaments, literalment li deien "alt toraja". Ha estat una estona xerrant i, quan ha acabat, un altre home ha pres la paraula i els nuvis han signat. No hi ha hagut intercanvi d'anells (suposem que ho han fet a l'església), ni els convidats cridant allò del petó de cine damunt de la cadira, tot era molt formal i solemne.
En un moment donat, el germà del nuvi ha tornat i ens ha demanat si volíem dinar. Resulta que els casaments Toraja no són com els nostres, no hi ha un banquet on t'asseus a taula i els cambrers van portant el menjar, sinó que cada grup de convidats porta menjar (l'Hendrik va matar ahir un porc i el van estar cuinant tota la nit). El menjar és el tradicional Toraja: porc cuinat dins de llargs troncs de bambú. Els nuvis en porten també, i cadascú va menjant conforme li vé de gust. Tant formal com és la cerimònia, ens ha xocat molt que no mengessin tots plegats.
De fet, nosaltres hem menjat una mica apartats, porc amb arròs i unes broixetes que picaven una mica però que també estaven molt bones. Quan hem acabat, el germà del nuvi (què atent aquest noi, li ha fet molta gràcia tenir-nos per allà), ens ha acompanyat perquè poguessim saludar els nuvis i fer-nos unes fotos amb ells. Li hem preguntat com es diu "felicitats" en indonesi. Quan hem saludat als pares i als nuvis en indonesi es partien la caixa, de fet l'indonesi és molt fàcil perquè té els mateixos sons que el català i es pronuncia tal i com s'escriu, així que hem après unes quantes paraules i sempre que saludem, donem les gràcies, o diem adéu en indonesi, es pixen de riure, sembla que no es creuen que un guiri pugui parlar la seva llengua. De fet, en algun cas he tingut problemes quan després de saludar en indonesi a algú, aquest ens ha començat a fotre una parrafada que ens ha deixat amb cara de tontos, es veu que pronunciem tant bé que es pensen que parlem bahasa indonesia :D
Total, que hem saludat els nuvis, els pares i els nombrosos germans, tots en han donat les gràcies per venir (les gràcies a vosaltres, per deixar-nos venir, no? ;) i ja hem marxat, aquí tampoc fan ball. En resum, ha estat molt interessant, una mica massa llarg, però ens ha agradat molt, i és una altra d'aquelles experiències que estem vivint a Indonèsia de manera totalment casual i que estan convertint aquest viatge en memorable.
A tot això ja eren les tres de la tarda, ens quedaven encara 3 hores de sol, que hem aprofitat per anar cap al sud de Rantepao (que eren els nostres plans originals). Com que no podíem fer totes les visites previstes (i de fet, vàries d'elles eren una mica més del mateix que ja hem vist aquests últims dies), hem decidit de fer les dues que semblaven més interessants: Londa i Ke’te Kesu.
La carretera cap al sud està en bones condicions, però no hi ha gaires indicacions i hem hagut de preguntar un parell de vegades per trobar el desviament cap a Londa. A partir d'aquí, hi havia una carretera bastant feta caldo, calia anar una mica amb compte, però no era molta estona (5 o 10 minuts). Londa és una gran cova utilitzada per fer enterraments. Hi ha uns guies locals amb unes làmpares de gas per ensenyar-te l'interior, però com que som garrepes, hem decidit que amb la nostra súper llanterna n'hi havia prou. Quan hem entrat, allò estava fosc com la gola del llop, el terra relliscava, i de tant en tant et trobaves un taüt trencat amb calaveres i ossos a la vista... no hi havia ningú més, amb prou feines ens hi veiem, i semblava que estiguessim dins de la peli de la Bruja de Blair ;)
Intel·ligentment, hem decidit de reconsiderar la nostra decisió i agafar un guia (30.000 rúpies -2 euros-), la qual cosa ha fet que l'experiència canviés radicalment. El guia portava una làmpara de gas, que il·luminava suau però suficientment el camí. Ens ha anat explicant el que veiem, potser el més impressionant és quan hem trobat dues calaveres una al costat de l'altra, i ens ha dit que pertanyien a dos joves enamorats que no s'havien pogut casar a causa de pressions familiars (eren cosins) i s'havien suïcidat. Així explicat sembla que hagi de fer molt mal rotllo, però suposo que ja estem curats d'espants, i ens hem dedicat a fer-nos fotos amb les calaveres, jugant amb la iso i la obertura de camp per obtenir la millor il·luminació ;) Crec que estem pujant de nivell de frikisme ;)
El guia ens ha preguntat si volíem donar la volta, quan hem arribat a un tram estret, on ens havíem de ficar a quatre grapes. Sense pensar-ho gaire, hem dit que no, que endavant. La resta del camí era tot així, a estones fins i tot hem hagut de reptar, i ha hagut algun moment que hem pensat que si el camí s'estretava encara més potser no podríem continuar. A tot això, amb la il·luminació de la làmpara de gas allà al davant, i els esquelets al darrere, ha estat una experiència molt emocionant ;) La veritat és que la cova ens ha encantat, tot i que en algun moment feia una mica de yuyu, ha estat genial (i per aquells desconfiats, sí, ens ha encantat a tots dos ;)
Després de la cova, hem retrocedit cap a Ke'te Kesu. La carretera passa pel mig d'un paissatge de camps d'arròs amb les muntanyes al fons, també preciós. El poble en sí consisteix en una dotzena de cases tradicionals; al darrere del poble hi ha una paret vertical amb tombes, "tau taus" (les figures que representen els morts) i taüts penjant, alguns d'ells han caigut i ara estan trencats a terra, amb els ossos a la vista (que sembla que els han recol·locat estratègicament per crear un efecte més fantasmagòric). Seguint el camí de les tombes, hem arribat a una cova; en aquest cas molt més petita que Londa, el major interès de la qual era contemplar un grup de 20 o 30 ratpenats que estaven penjats del sostre, a l'entrada. Tot plegat, ens ha donat la sensació de que això era com un "Tana Toraja en miniatura", no perquè fos un fake (és autèntic), sinó perquè sembla que aquí hi ha concentrat, en petites dosis, tot el que hem estat veient aquests dies en diferents indrets de la regió. Per aquest motiu, normalment això està fins als topes de turistes, però avui no n'hi havia gairebé cap.
De fet, estem al juliol (temporada alta) i no hem trobat gaire turisme enlloc (ni aquí ni a la resta d'Indonèsia). Ahir ens van donar l'explicació: s'està disputant el mundial de futbol, i la gent ha decidit ajornar les vacances per quan acabi. Com que nosaltres tornem a casa el dia que es disputa la final, bingo!, viatge en temporada alta sense turistes emprenyant per tot arreu ;) A respecte del futbol, ens ha sorprès la dèria que tenen a Indonèsia amb el futbol, i especialment amb el Barça, que sembla que és l'equip preferit de tots els indonesis: trobes samarretes del Barça per tot arreu, i quan li diem a la gent que som de Barcelona, sempre ens reciten l'alineació (també hem trobat alguns del Madrid, però són els menys).
Ja s'havia fet fosc, així que hem tornat la moto i hem anat a sopar a un warung cutrecillo que hi ha al costat de la parada del bus. Allà hem menjat uns fideus amb unes mandonguilles sospitoses, però val més no ratllar-se, i ens hem fet a la idea que són de pollastre ;)
A les 20:30 hem anat a buscar el bus; aquest matí hem comprat els bitllets i ens han assegurat de que els seients es reclinen tots dos; per si les mosques hem canviat de companyia (vam venir amb Kharisma i tornem amb Primadona). Ens han dit que ens deixaran directament a l'aeroport, la qual cosa ens va de conya, perquè arribarem sobre les 6h i a les 9h agafem un vol cap a la que serà la última etapa del nostre viatge: Bali. Amb l'emoció d'anar cap a un nou lloc, però la tristesa de marxar d'un indret que ha deixat un record inesborrable en la nostra memòria, ens adormim, pregant perquè al conductor no li doni per apujar el volum de la música.
5 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)
Avui ha tornat a ser un d'aquells dies sorprenents en els quals te n'adones que, de vegades, és indiferent com hagis planificat el viatge, els moments memorables apareixen de sobte, com per accident.
Estàvem esmorzant al porxo del bungalow quan ha aparegut l'Hendrik, el guia d'ahir. Avui la nostra idea era llogar una moto i visitar el sud de Rantepao, on hi ha diversos punts d'interès fàcilment accessibles per lliure. Per tant, no esperàvem veure l'Hendrik, i ens ha fet gràcia que ens vingués a visitar. La sorpresa ha vingut quan ens ha preguntat si ens faria gràcia anar de bodes OoO Resulta que el seu cosí es casava avui, i com que ahir, per curiositat, li vam preguntar com eren els casaments Toraja, ha pensat que potser ens feia gràcia anar-hi, sense cobrar-nos res, "perquè vosaltres sou amics", ens ha dit (també li ha dit a un altre noi canadenc, però a aquest sí que li ha demanat 100.000 rúpies).
Com que nosaltres ens apuntem a un bombardeig, li hem dit que és clar que sí, però que no portem roba de mudar. Ens ha dit que ens fiquessim roba normal, que no passava res, però millor que no portéssim la samarreta del candidat a les eleccions, per no crear polèmica al casament ;)
Total, que hem agafat una moto a l'hotel (una mica més cara que les altres vegades, 80.000 rúpies, uns 5 euros) i l'hem seguit cap al poblet on se celebrava el casament, a uns 15 minuts de Rantepao. Com que son cristians, els nuvis s'han casat a l'església (on nosaltres no hem anat), i tot seguit feien la cerimònia tradicional Toraja en una de les places on fan també els funerals. Quan hem arribat, ja hi havia més de 300 persones, les dones ben mudades, i els nens i nenes vestits a la manera tradicional. Els convidats de cada poble, i cada família, estaven dins d'una de les cases tradicionals (que no tenen parets, només sostre). Hem conegut la dona i el fill de l'Hendrik, i ens hem assegut amb ells. Hi havia uns músics, tocant cançons Toraja i indonèsies, amenitzant l'espera. Nosaltres l'espera l'hem amenitzant tot fent fotos, i deixant-nos fer per part dels altres convidats (semblava que fossim nosaltres els que ens casàvem, tothom ens mirava i volia parlar amb nosaltres ;)
En un moment donat, se'ns ha presentat el germà del nuvi (un d'ells, són 11 germans!), i ens ha convidat a seure a la "zona vip", una zona amb cadires des d'on tindríem una millor perspectiva quan vinguessin els nuvis que, per cert, s'han fet de pregar, ja que han trigat més de 2 hores en arribar. Al final l'espera s'ha fet una mica llarga, ja que la última mitja hora o així ens l'hem passat asseguts, i una mica cohibits per com ens estaven tractant (ens han donat un regalet de casament i tot!).
Finalment han arribat els nuvis, precedits per unes 30 persones, vestides totes amb elaborades vestimentes tradicionals (molt guapes les noies, i elegants els nois, amb un matxet al cinto). Els nuvis portaven també vestits tradicionals Toraja, súmmament elaborats. Estaven seriosos, solemnes, i amb la vestimenta, realment semblava que fossin maharajas. Han pujat a una estrada, flanquejats pels pares d'un i de l'altra (també vestits a la manera tradicional). Un noi jove ha començat a parlar, ens han dit que utilitza una forma especial de llengua toraja, reservada només per les cerimònies funeràries i els casaments, literalment li deien "alt toraja". Ha estat una estona xerrant i, quan ha acabat, un altre home ha pres la paraula i els nuvis han signat. No hi ha hagut intercanvi d'anells (suposem que ho han fet a l'església), ni els convidats cridant allò del petó de cine damunt de la cadira, tot era molt formal i solemne.
En un moment donat, el germà del nuvi ha tornat i ens ha demanat si volíem dinar. Resulta que els casaments Toraja no són com els nostres, no hi ha un banquet on t'asseus a taula i els cambrers van portant el menjar, sinó que cada grup de convidats porta menjar (l'Hendrik va matar ahir un porc i el van estar cuinant tota la nit). El menjar és el tradicional Toraja: porc cuinat dins de llargs troncs de bambú. Els nuvis en porten també, i cadascú va menjant conforme li vé de gust. Tant formal com és la cerimònia, ens ha xocat molt que no mengessin tots plegats.
De fet, nosaltres hem menjat una mica apartats, porc amb arròs i unes broixetes que picaven una mica però que també estaven molt bones. Quan hem acabat, el germà del nuvi (què atent aquest noi, li ha fet molta gràcia tenir-nos per allà), ens ha acompanyat perquè poguessim saludar els nuvis i fer-nos unes fotos amb ells. Li hem preguntat com es diu "felicitats" en indonesi. Quan hem saludat als pares i als nuvis en indonesi es partien la caixa, de fet l'indonesi és molt fàcil perquè té els mateixos sons que el català i es pronuncia tal i com s'escriu, així que hem après unes quantes paraules i sempre que saludem, donem les gràcies, o diem adéu en indonesi, es pixen de riure, sembla que no es creuen que un guiri pugui parlar la seva llengua. De fet, en algun cas he tingut problemes quan després de saludar en indonesi a algú, aquest ens ha començat a fotre una parrafada que ens ha deixat amb cara de tontos, es veu que pronunciem tant bé que es pensen que parlem bahasa indonesia :D
Total, que hem saludat els nuvis, els pares i els nombrosos germans, tots en han donat les gràcies per venir (les gràcies a vosaltres, per deixar-nos venir, no? ;) i ja hem marxat, aquí tampoc fan ball. En resum, ha estat molt interessant, una mica massa llarg, però ens ha agradat molt, i és una altra d'aquelles experiències que estem vivint a Indonèsia de manera totalment casual i que estan convertint aquest viatge en memorable.
A tot això ja eren les tres de la tarda, ens quedaven encara 3 hores de sol, que hem aprofitat per anar cap al sud de Rantepao (que eren els nostres plans originals). Com que no podíem fer totes les visites previstes (i de fet, vàries d'elles eren una mica més del mateix que ja hem vist aquests últims dies), hem decidit de fer les dues que semblaven més interessants: Londa i Ke’te Kesu.
La carretera cap al sud està en bones condicions, però no hi ha gaires indicacions i hem hagut de preguntar un parell de vegades per trobar el desviament cap a Londa. A partir d'aquí, hi havia una carretera bastant feta caldo, calia anar una mica amb compte, però no era molta estona (5 o 10 minuts). Londa és una gran cova utilitzada per fer enterraments. Hi ha uns guies locals amb unes làmpares de gas per ensenyar-te l'interior, però com que som garrepes, hem decidit que amb la nostra súper llanterna n'hi havia prou. Quan hem entrat, allò estava fosc com la gola del llop, el terra relliscava, i de tant en tant et trobaves un taüt trencat amb calaveres i ossos a la vista... no hi havia ningú més, amb prou feines ens hi veiem, i semblava que estiguessim dins de la peli de la Bruja de Blair ;)
Intel·ligentment, hem decidit de reconsiderar la nostra decisió i agafar un guia (30.000 rúpies -2 euros-), la qual cosa ha fet que l'experiència canviés radicalment. El guia portava una làmpara de gas, que il·luminava suau però suficientment el camí. Ens ha anat explicant el que veiem, potser el més impressionant és quan hem trobat dues calaveres una al costat de l'altra, i ens ha dit que pertanyien a dos joves enamorats que no s'havien pogut casar a causa de pressions familiars (eren cosins) i s'havien suïcidat. Així explicat sembla que hagi de fer molt mal rotllo, però suposo que ja estem curats d'espants, i ens hem dedicat a fer-nos fotos amb les calaveres, jugant amb la iso i la obertura de camp per obtenir la millor il·luminació ;) Crec que estem pujant de nivell de frikisme ;)
El guia ens ha preguntat si volíem donar la volta, quan hem arribat a un tram estret, on ens havíem de ficar a quatre grapes. Sense pensar-ho gaire, hem dit que no, que endavant. La resta del camí era tot així, a estones fins i tot hem hagut de reptar, i ha hagut algun moment que hem pensat que si el camí s'estretava encara més potser no podríem continuar. A tot això, amb la il·luminació de la làmpara de gas allà al davant, i els esquelets al darrere, ha estat una experiència molt emocionant ;) La veritat és que la cova ens ha encantat, tot i que en algun moment feia una mica de yuyu, ha estat genial (i per aquells desconfiats, sí, ens ha encantat a tots dos ;)
Després de la cova, hem retrocedit cap a Ke'te Kesu. La carretera passa pel mig d'un paissatge de camps d'arròs amb les muntanyes al fons, també preciós. El poble en sí consisteix en una dotzena de cases tradicionals; al darrere del poble hi ha una paret vertical amb tombes, "tau taus" (les figures que representen els morts) i taüts penjant, alguns d'ells han caigut i ara estan trencats a terra, amb els ossos a la vista (que sembla que els han recol·locat estratègicament per crear un efecte més fantasmagòric). Seguint el camí de les tombes, hem arribat a una cova; en aquest cas molt més petita que Londa, el major interès de la qual era contemplar un grup de 20 o 30 ratpenats que estaven penjats del sostre, a l'entrada. Tot plegat, ens ha donat la sensació de que això era com un "Tana Toraja en miniatura", no perquè fos un fake (és autèntic), sinó perquè sembla que aquí hi ha concentrat, en petites dosis, tot el que hem estat veient aquests dies en diferents indrets de la regió. Per aquest motiu, normalment això està fins als topes de turistes, però avui no n'hi havia gairebé cap.
De fet, estem al juliol (temporada alta) i no hem trobat gaire turisme enlloc (ni aquí ni a la resta d'Indonèsia). Ahir ens van donar l'explicació: s'està disputant el mundial de futbol, i la gent ha decidit ajornar les vacances per quan acabi. Com que nosaltres tornem a casa el dia que es disputa la final, bingo!, viatge en temporada alta sense turistes emprenyant per tot arreu ;) A respecte del futbol, ens ha sorprès la dèria que tenen a Indonèsia amb el futbol, i especialment amb el Barça, que sembla que és l'equip preferit de tots els indonesis: trobes samarretes del Barça per tot arreu, i quan li diem a la gent que som de Barcelona, sempre ens reciten l'alineació (també hem trobat alguns del Madrid, però són els menys).
Ja s'havia fet fosc, així que hem tornat la moto i hem anat a sopar a un warung cutrecillo que hi ha al costat de la parada del bus. Allà hem menjat uns fideus amb unes mandonguilles sospitoses, però val més no ratllar-se, i ens hem fet a la idea que són de pollastre ;)
A les 20:30 hem anat a buscar el bus; aquest matí hem comprat els bitllets i ens han assegurat de que els seients es reclinen tots dos; per si les mosques hem canviat de companyia (vam venir amb Kharisma i tornem amb Primadona). Ens han dit que ens deixaran directament a l'aeroport, la qual cosa ens va de conya, perquè arribarem sobre les 6h i a les 9h agafem un vol cap a la que serà la última etapa del nostre viatge: Bali. Amb l'emoció d'anar cap a un nou lloc, però la tristesa de marxar d'un indret que ha deixat un record inesborrable en la nostra memòria, ens adormim, pregant perquè al conductor no li doni per apujar el volum de la música.
Es que teniu sort, nois,,, ja es casualitat que es celebri una boda a la familia del vostre guia al dia següent,,, sou afortunats!!
ReplyDeleteapa, seguiu disfrutant
Sí, vam flipar quan ens ho va dir. La veritat és que venir fins a Tana Toraja és una mica pal pel tema del transport, però és recomanable 100%, pensàvem que el que valia la pena era el tema dels enterraments, però al final han estat un cúmul d'experiències, molt impressionant!
Delete