Dia 13
3 de juliol - Rantepao (Tana Toraja - Sulawesi)
La nit ha l'autobus "deluxe" ha estat un infern. El bus tenia wifi. "Ohhh! Brutal! Excels! Kamehàmic!", com diria en Basté. Però la wifi no fa que dormis com un nadó. El que ajuda molt a dormir és una cosa ben simple: el silenci! Resulta que el nostre conductor devia tenir son, i a quarts de dues de la matinada s'ha aturat a una "àrea de servei" (és a dir, un xiringo cutre al costat de la carretera), ha encès els llums i ha ficat la música a tot drap. Evidentment, ens hem despertat, i fins que no ha arrencat de nou al cap de mitja hora ha estat impossible que tornessim a dormir.
A tot això, els súper seients de la hòstia en vinagreta que es reclinen com si fossin llits són força còmodes: però resulta que els nostres eren els del final del tot (possiblement perquè vam comprar els bitllets a última hora), i un dels dos no es reclinava (perquè xocava amb una espècie de columna que hi ha al final del bus). Hem començat la nit amb la Beth en aquell seient, estirada al meu damunt, i tot anava força bé fins que al conductor li ha donat per aturar-se i despertar-nos a tots perquè compartim el seu patiment...
Total, que he aprofitat que el conductor estava despistat parlant amb la gent del bar per afluixar el volum, tornar al nostre seient, ficar-nos taps a les orelles i intentar dormir de nou. Gairebé ho havíem aconseguit quan el tio ha tornat a fotre la música a tota hòstia. Mira que hi ha música per ficar en un bus nocturn (no sé jo, l'Albert Pla a mi em fa venir son ;) però no, el tio ha ficat la Shakira i música de l'estil. Allò semblava una disoteca, portàvem els taps a les orelles però no servien per res. Al bus anava una monja (sí, amb l'hàbit i tot), jo estava esperant l'inevitable moment en el que s'aixecaria i començaria a desmelenar-se en plan Sister Act ;)
Com que era impossible dormir amb aquell escàndol, finalment he decidit aixecar-me jo, anar cap al conductor i demanar-li "amablement" que fes el favor d'afluixar el volum, per atendre la nostra necessitat fisiològica de descansar. Suposo que he estat prou amable, perquè el tio se m'ha quedat mirant com el gat d'Shrek, ha abaixat el volum i no hem tornat a sentir música en tota la nit :D
De tota manera, la carretera és d'aquelles d'anunci de Biodramina, i té tants forats que sembla com si l'haguessin minat, així que anàvem botant tota l'estona, allò era com el Dragon Kahn ;) I si a sobre t'han despertat just quan portaves un parell d'hores dormint, ens ha costat la hòstia tornar a dormir.
A les 6 en punt arribàvem a Rantepao, el poble més important de la regió de Tana Toraja. Només baixar, tots adormits, ja ens han assaltat uns quants tios demanant-nos on anàvem. A un d'ells li hem dit que a fer un cafè, i ja se'ns ha enganxat i ens ha portat a un bar que estava obert. Una vegada allà, hem mirat un hotel de la Lonely que pintava bé, i el noi (que es diu Hendrik) ens ha començat a explicar què podíem fer (amb ell com a guia, naturalment) els propers tres dies. Ens ha fet un plàning complert, en plan Viajes el Corte Inglés ;)
La nostra idea era agafar un guia per un o dos dies, i després llogar una moto per fer-ho per lliure. El noi ens ha caigut bé, parla un anglès molt bo i no ens ha pressionat gaire. El preu ens ha semblat una mica car (750.000 rúpies -uns 45 euros- per dia, amb el cotxe, la benzina, el conductor i ell), i ho hem negociat perquè ens ho deixi per 650.000.
Ens ha acompanyat a l'hotel, que està de conya: 250.000 rúpies (15 euros) amb esmorzar inclòs. Són bungalows de fusta, amb el disseny tradicional de les cases Toraja (la teulada amb forma de vaixell, súper xules) i... atenció... aigua calenta! Sí... oh sí... no vegis quin gustet dutxar-se amb aigua calenta després d'una setmana de dutxes d'aigua freda!
Hem quedat amb l'Henrik a les 8. Resulta que ell avui està ocupat amb un altre client, així que ens farà de guia un amic seu. No ens ha agradat gaire (ho hagués pogut dir d'entrada), així que li hem dit que porti al seu amic, l'entrevistarem i si no ens agrada, no fem el tour amb ell (a veure si al final ens porta un guia que no parla anglès o que és molt borde). Per sort, el nostre temor es dissipa aviat, el noi es diu Daud, és també natiu Toraja, parla un anglès fluid i és molt simpàtic.
El primer que cal saber dels Toraja és que són una petita ètnia del centre de Sulawesi la vida dels quals gira al voltant de la mort. Quan una persona es mor, la tenen dins de casa (momifiquen el cadàver i el fiquen dins d'un taüt dins de casa) fins que reuneixen els diners suficients per preparar un funeral com Déu mana. Mentrestant, consideren que la persona no és morta, sinó que encara està malalta. Per tant, s'asseuen al seu costat, li ofereixen menjar o la beguda que li agradava en vida, la saluden a l'entrar... extraordinàriament curiós.
Una vegada preparats (poden passar 6 mesos, 1 any o fins i tot ens han explicat el cas d'una família que ha trigat 30 anys en fer el funeral pel seu ésser estimat!), fan una gran cerimònia funeraria, que dura entre 1 i 5 dies, en funció de la capacitat econòmica de la família. Els Toraja són cristians-animistes, i creuen que, perquè l'esperit de la persona pugui anar al cel, ha d'anar acompanyat de les ànimes de mots animals. Així doncs, als funerals Toraja se sacrifiquen búfals, porcs i pollastres. Els búfals són especialment importants, i tenen uns preus astronòmics: entre 7.000 euros els més barats i 40.000 euros un d'albí amb taques negres i ulls blaus (que es veu que és com la Claudia Schiffer dels búfals). En un funeral es poden sacrificar 20, 30 o 50 búfals, depenent de l'estatus de la família. En un país on el sou mensual està entre els 150 i els 250 euros al mes, és increïble que siguin capaços de gastar-se aquesta fortuna en un funeral, literalment estan estalviant tota la vida per poder enviar adequadament els seus morts al més enllà.
A tot això, el primer que hem fet és anar al mercat més important de la regió, que se celebra una vegada cada 6 dies, i on vé gent de tots els racons de Tana Toraja a vendre i comprar búfals i porcs pels enterraments. Està a 5 minuts de Rantepao amb cotxe, i quan baixem, flipem. És com estar en un mercat medieval, o de l'oest americà: desenes (més de 100 segur) de búfals lligats pel nas, enmig d'un recinte circular (com una plaça de toros, en petit i sense graderies); els venedors al voltant, fumant i xerrant, amb tot de pollastres per allà campant. Hi ha 3 o 4 recintes similars, el guia ens va explicant el preu aproximat de cada búfal, mentre caminem esquivant (de vegades sense gaire fortuna) els excrements dels animals, que estan per tot arreu. Hi ha alguns compradors que miren i remiren, és com si compressis un cotxe, no agafes el primer que et passa pel davant!
Si la secció de búfals impressiona, la dels porcs encara ho fa més. Es tracta d'un recinte amb sotre, compartimentat com una granja, amb potser uns 250 porcs en total. Els van agafant, els lliguen per les potes, els passen un pal de bambú entre les potes lligades, els carreguen entre 2 i se'ls emporten (en alguns casos els carreguen en ranxeres, però n'hem vist un que el lligava a la moto!). A tot això, el porc xiscla com si li anés la vida (que realment l'hi va, pobre), i no para de remenar-se violentament. No és un espectacle apte per a estómacs sensibles, i a la Beth casi li agafa un patatús, hem hagut de marxar ràpid d'allà.
La resta del mercat és una mica més "convencional", dins dels estàndards de païsoss com la Índia o Cambodja, és a dir, un caos de parades de verdura, peix assecat, carrets de plàtan fregit, fruita, roba, llibres, ... els colors, les olors, els sorolls, la multitud, ens recorden molt els mercats exòtics que hem vist en aquests dos països, però aquí tot és com un pèl més "salvatge" si se'ns permet l'expressió: per exemple, trobem gent amb un pollastre (viu) sota el braç (hi ha venedors que porten sacs d'aquests de patates de 50kg plens de pollastres, la gent va allà, li paga, i s'emporta l'animal per dinar). A tota la regió viuen unes 600.000 persones, i sembla que la meitat estiguin aquí al mercat. Quan sortim, veiem desenes de ranxeres que venen, amb un búfal carregat; alguns es vendran avui per als funerals d'aquesta setmana, i d'altres tindran sort i viuran una setmana més.
Després del mercat, anem a presenciar el funeral d'una dona de classe mitjana-alta. Per arribar al poblat passem per una carretera en bon estat, i després per un camí de pedra, uns 5 o 10 km. Quan arribem, veiem potser una desena de búfals esperant; només entrar al recinte on s'està celebrant la cerimònia (una gran plaça rodejada per una desena de cases tradicionals Toraja), passem pel costat de dos homes que estan treient els budells a un porc que acaben de sacrificar... potser ens acabarem tornant vegetarians :S
A la cerimònia potser hi ha 1000 persones, i ni un turista. Ens presenten a una de les nétes de la finada, que ens convida a seure, i ens porta tè i pastetes. Nosaltres li donem un cartró de tabac i li donem les condolències en indonesi. Són molt atents i simpàtic, allò no és una festa trista, sinó una celebració (cal tenir en compte que la dona fa un any i mig que va morir!). Hi ha un "speaker" que va parlant, indicant quins són els convidats que venen a continuació, que es presenten amb els seus animals pel sacrifici. Els Toraja mantenen una espècie de comptabillitat, i apunten exactament el valor de cada animal que porten els seus convidats: quan els toqui a ells anar al funeral d'aquell convidat, hauran de portar un animal d'exactament el mateix valor. Súmmament curiós!
Avui és el segon dia del funeral i sacrificaran 2 búfals (a part d'uns quants porcs). Arribat el moment, en lliguen un al mig de la plaça, s'acosta un home, desenfunda un llarg ganivet, i amb un ràpid moviment li talla la jugular al búfal, que fa uns quants salts d'agonia mentre la sang brota com per un sortidor, i cau a terra, on s'estremeix durant uns segons fins que resta immòbil. Tot plegat impressiona molt, però de fet no fan patir a l'animal, i després ho aprofitaran tot (pell, carn i ossos), així que és molt més civilitzat que les corrides de toros. Al cap d'un moment, porten a un altre búfal, al lliguen al costat del que acaben de sacrificar, i tornen a utilitzar el mateix procediment. Al cap de 5 minuts, s'acosten uns homes i amb gran habilitat comencen a separar la pell, i després a escorxar els dos búfals: això serà el dinar d'avui de la multitud que està convidada al funeral.
Mentrestant, un grup d'uns vint homes es fiquen en rotllana i comencen a ballar i cantar davant de la casa on està el taüt, és un ball molt tribal, com els que es veuen als vídeos de la Polinèsia. Quan acaben, vé un altre grup de convidats, amb les seves ofrenes. Després d'un parell d'hores, ens acomiadem dels anfitrions i marxem. Tot plegat ha estat molt impressionant, hem tingut la sensació d'estar dins d'un documental cultural; cal dir que allò no és pas un circ preparat pel turista (només hem coincidit una estoneta amb un altre grup de turistes), sinó que és una de les experiències més autèntiques que hem viscut mai. A estones surrealista, però molt interessant i emocionant.
Tot seguit, hem anat a veure les tombes infantils. Fins fa uns 50 anys, els Toraja enterraven els nadons (només als que no els havien sortit encara les dents) dins d'un arbre d'una espècie en concret, que té una fusta tova. Feien un forat a l'arbre, ficaven el cos del nen de peu, en posició fetal, i ho tancaven amb una porteta de fusta. Ells creien que el nen seguia vivint dins de l'arbre, i per aquest motiu, el cos no podia estar mirant en la direcció de la casa dels pares (o voldria tornar-hi). Regularment (encara avui dia) porten ofrenes als nens, com aigua, llet o un caramel, i no mengen mai el fruit de l'arbre, ja que seria com menjar-se al propi nen. Amb el temps, el forat es tanca, i el cos queda completament incrustat a l'interior de l'arbre. Ens ha impressionat molt, es respirava un ambient de pau...
La següent visita ha estat a una cova on "enterraven" els morts. Realment no els enterraven, sinó que deixaven els taüts penjant d'unes vigues. Amb el temps, els taüts han caigut, i el lloc està ple d'ossos humans: calaveres, fèmurs, peronés... a banda de les restes dels taüts. En un forats a les parets, hi ha unes titelles que representen les persones mortes. Tot plegat, una mica escabrós, però suposo que avui ja estàvem curats d'espants i no ens ha donat mal rotllo, de fet ens ha agradat molt.
Passant per un paissatge espectacular de camps d'arròs, hem arribat a una paret vertical on fan les tombes per enterrar les persones d'alta alcúrnia; concretament, aquí només es poden enterrar els familiars del rei del sud de la Tana Toraja. Precisament estaven construint una d'elles: dos homes, amb escarpa i martell, amb un andami inestable de 15 metres d'alçada fet de bambú, fan un forat d'1.5 per 1.5 metres, que donarà a una estància de 2.5m per 10m, i dos metres i mig d'alçada. Tota la feina els portarà uns sis mesos treballant de sol a sol 6 dies a la setmana, i el guia diu que és una bona feina, ben pagada. Des d'on som, sentim el clink-clonk de l'escarpa picant la pedra (els dos homes són dins de la tomba, ja van per la meitat). Allà mateix hi ha una precària cabana on viuen els dos homes, amb una col·lecció d'escarpes i unes brases, on les fiquen al roig per esmolar-les regularment.
Després de dinar, anem directament a l'hotel, estem rebentats de tantes emocions i gairebé sense dormir tota la nit! El poble és petit, passegem una estoneta, sopem i a dormir, aquesta nit segur que no ens desperta ni un terratrèmol!
3 de juliol - Rantepao (Tana Toraja - Sulawesi)
La nit ha l'autobus "deluxe" ha estat un infern. El bus tenia wifi. "Ohhh! Brutal! Excels! Kamehàmic!", com diria en Basté. Però la wifi no fa que dormis com un nadó. El que ajuda molt a dormir és una cosa ben simple: el silenci! Resulta que el nostre conductor devia tenir son, i a quarts de dues de la matinada s'ha aturat a una "àrea de servei" (és a dir, un xiringo cutre al costat de la carretera), ha encès els llums i ha ficat la música a tot drap. Evidentment, ens hem despertat, i fins que no ha arrencat de nou al cap de mitja hora ha estat impossible que tornessim a dormir.
A tot això, els súper seients de la hòstia en vinagreta que es reclinen com si fossin llits són força còmodes: però resulta que els nostres eren els del final del tot (possiblement perquè vam comprar els bitllets a última hora), i un dels dos no es reclinava (perquè xocava amb una espècie de columna que hi ha al final del bus). Hem començat la nit amb la Beth en aquell seient, estirada al meu damunt, i tot anava força bé fins que al conductor li ha donat per aturar-se i despertar-nos a tots perquè compartim el seu patiment...
Total, que he aprofitat que el conductor estava despistat parlant amb la gent del bar per afluixar el volum, tornar al nostre seient, ficar-nos taps a les orelles i intentar dormir de nou. Gairebé ho havíem aconseguit quan el tio ha tornat a fotre la música a tota hòstia. Mira que hi ha música per ficar en un bus nocturn (no sé jo, l'Albert Pla a mi em fa venir son ;) però no, el tio ha ficat la Shakira i música de l'estil. Allò semblava una disoteca, portàvem els taps a les orelles però no servien per res. Al bus anava una monja (sí, amb l'hàbit i tot), jo estava esperant l'inevitable moment en el que s'aixecaria i començaria a desmelenar-se en plan Sister Act ;)
Com que era impossible dormir amb aquell escàndol, finalment he decidit aixecar-me jo, anar cap al conductor i demanar-li "amablement" que fes el favor d'afluixar el volum, per atendre la nostra necessitat fisiològica de descansar. Suposo que he estat prou amable, perquè el tio se m'ha quedat mirant com el gat d'Shrek, ha abaixat el volum i no hem tornat a sentir música en tota la nit :D
De tota manera, la carretera és d'aquelles d'anunci de Biodramina, i té tants forats que sembla com si l'haguessin minat, així que anàvem botant tota l'estona, allò era com el Dragon Kahn ;) I si a sobre t'han despertat just quan portaves un parell d'hores dormint, ens ha costat la hòstia tornar a dormir.
A les 6 en punt arribàvem a Rantepao, el poble més important de la regió de Tana Toraja. Només baixar, tots adormits, ja ens han assaltat uns quants tios demanant-nos on anàvem. A un d'ells li hem dit que a fer un cafè, i ja se'ns ha enganxat i ens ha portat a un bar que estava obert. Una vegada allà, hem mirat un hotel de la Lonely que pintava bé, i el noi (que es diu Hendrik) ens ha començat a explicar què podíem fer (amb ell com a guia, naturalment) els propers tres dies. Ens ha fet un plàning complert, en plan Viajes el Corte Inglés ;)
La nostra idea era agafar un guia per un o dos dies, i després llogar una moto per fer-ho per lliure. El noi ens ha caigut bé, parla un anglès molt bo i no ens ha pressionat gaire. El preu ens ha semblat una mica car (750.000 rúpies -uns 45 euros- per dia, amb el cotxe, la benzina, el conductor i ell), i ho hem negociat perquè ens ho deixi per 650.000.
Ens ha acompanyat a l'hotel, que està de conya: 250.000 rúpies (15 euros) amb esmorzar inclòs. Són bungalows de fusta, amb el disseny tradicional de les cases Toraja (la teulada amb forma de vaixell, súper xules) i... atenció... aigua calenta! Sí... oh sí... no vegis quin gustet dutxar-se amb aigua calenta després d'una setmana de dutxes d'aigua freda!
Hem quedat amb l'Henrik a les 8. Resulta que ell avui està ocupat amb un altre client, així que ens farà de guia un amic seu. No ens ha agradat gaire (ho hagués pogut dir d'entrada), així que li hem dit que porti al seu amic, l'entrevistarem i si no ens agrada, no fem el tour amb ell (a veure si al final ens porta un guia que no parla anglès o que és molt borde). Per sort, el nostre temor es dissipa aviat, el noi es diu Daud, és també natiu Toraja, parla un anglès fluid i és molt simpàtic.
El primer que cal saber dels Toraja és que són una petita ètnia del centre de Sulawesi la vida dels quals gira al voltant de la mort. Quan una persona es mor, la tenen dins de casa (momifiquen el cadàver i el fiquen dins d'un taüt dins de casa) fins que reuneixen els diners suficients per preparar un funeral com Déu mana. Mentrestant, consideren que la persona no és morta, sinó que encara està malalta. Per tant, s'asseuen al seu costat, li ofereixen menjar o la beguda que li agradava en vida, la saluden a l'entrar... extraordinàriament curiós.
Una vegada preparats (poden passar 6 mesos, 1 any o fins i tot ens han explicat el cas d'una família que ha trigat 30 anys en fer el funeral pel seu ésser estimat!), fan una gran cerimònia funeraria, que dura entre 1 i 5 dies, en funció de la capacitat econòmica de la família. Els Toraja són cristians-animistes, i creuen que, perquè l'esperit de la persona pugui anar al cel, ha d'anar acompanyat de les ànimes de mots animals. Així doncs, als funerals Toraja se sacrifiquen búfals, porcs i pollastres. Els búfals són especialment importants, i tenen uns preus astronòmics: entre 7.000 euros els més barats i 40.000 euros un d'albí amb taques negres i ulls blaus (que es veu que és com la Claudia Schiffer dels búfals). En un funeral es poden sacrificar 20, 30 o 50 búfals, depenent de l'estatus de la família. En un país on el sou mensual està entre els 150 i els 250 euros al mes, és increïble que siguin capaços de gastar-se aquesta fortuna en un funeral, literalment estan estalviant tota la vida per poder enviar adequadament els seus morts al més enllà.
A tot això, el primer que hem fet és anar al mercat més important de la regió, que se celebra una vegada cada 6 dies, i on vé gent de tots els racons de Tana Toraja a vendre i comprar búfals i porcs pels enterraments. Està a 5 minuts de Rantepao amb cotxe, i quan baixem, flipem. És com estar en un mercat medieval, o de l'oest americà: desenes (més de 100 segur) de búfals lligats pel nas, enmig d'un recinte circular (com una plaça de toros, en petit i sense graderies); els venedors al voltant, fumant i xerrant, amb tot de pollastres per allà campant. Hi ha 3 o 4 recintes similars, el guia ens va explicant el preu aproximat de cada búfal, mentre caminem esquivant (de vegades sense gaire fortuna) els excrements dels animals, que estan per tot arreu. Hi ha alguns compradors que miren i remiren, és com si compressis un cotxe, no agafes el primer que et passa pel davant!
Si la secció de búfals impressiona, la dels porcs encara ho fa més. Es tracta d'un recinte amb sotre, compartimentat com una granja, amb potser uns 250 porcs en total. Els van agafant, els lliguen per les potes, els passen un pal de bambú entre les potes lligades, els carreguen entre 2 i se'ls emporten (en alguns casos els carreguen en ranxeres, però n'hem vist un que el lligava a la moto!). A tot això, el porc xiscla com si li anés la vida (que realment l'hi va, pobre), i no para de remenar-se violentament. No és un espectacle apte per a estómacs sensibles, i a la Beth casi li agafa un patatús, hem hagut de marxar ràpid d'allà.
La resta del mercat és una mica més "convencional", dins dels estàndards de païsoss com la Índia o Cambodja, és a dir, un caos de parades de verdura, peix assecat, carrets de plàtan fregit, fruita, roba, llibres, ... els colors, les olors, els sorolls, la multitud, ens recorden molt els mercats exòtics que hem vist en aquests dos països, però aquí tot és com un pèl més "salvatge" si se'ns permet l'expressió: per exemple, trobem gent amb un pollastre (viu) sota el braç (hi ha venedors que porten sacs d'aquests de patates de 50kg plens de pollastres, la gent va allà, li paga, i s'emporta l'animal per dinar). A tota la regió viuen unes 600.000 persones, i sembla que la meitat estiguin aquí al mercat. Quan sortim, veiem desenes de ranxeres que venen, amb un búfal carregat; alguns es vendran avui per als funerals d'aquesta setmana, i d'altres tindran sort i viuran una setmana més.
Després del mercat, anem a presenciar el funeral d'una dona de classe mitjana-alta. Per arribar al poblat passem per una carretera en bon estat, i després per un camí de pedra, uns 5 o 10 km. Quan arribem, veiem potser una desena de búfals esperant; només entrar al recinte on s'està celebrant la cerimònia (una gran plaça rodejada per una desena de cases tradicionals Toraja), passem pel costat de dos homes que estan treient els budells a un porc que acaben de sacrificar... potser ens acabarem tornant vegetarians :S
A la cerimònia potser hi ha 1000 persones, i ni un turista. Ens presenten a una de les nétes de la finada, que ens convida a seure, i ens porta tè i pastetes. Nosaltres li donem un cartró de tabac i li donem les condolències en indonesi. Són molt atents i simpàtic, allò no és una festa trista, sinó una celebració (cal tenir en compte que la dona fa un any i mig que va morir!). Hi ha un "speaker" que va parlant, indicant quins són els convidats que venen a continuació, que es presenten amb els seus animals pel sacrifici. Els Toraja mantenen una espècie de comptabillitat, i apunten exactament el valor de cada animal que porten els seus convidats: quan els toqui a ells anar al funeral d'aquell convidat, hauran de portar un animal d'exactament el mateix valor. Súmmament curiós!
Avui és el segon dia del funeral i sacrificaran 2 búfals (a part d'uns quants porcs). Arribat el moment, en lliguen un al mig de la plaça, s'acosta un home, desenfunda un llarg ganivet, i amb un ràpid moviment li talla la jugular al búfal, que fa uns quants salts d'agonia mentre la sang brota com per un sortidor, i cau a terra, on s'estremeix durant uns segons fins que resta immòbil. Tot plegat impressiona molt, però de fet no fan patir a l'animal, i després ho aprofitaran tot (pell, carn i ossos), així que és molt més civilitzat que les corrides de toros. Al cap d'un moment, porten a un altre búfal, al lliguen al costat del que acaben de sacrificar, i tornen a utilitzar el mateix procediment. Al cap de 5 minuts, s'acosten uns homes i amb gran habilitat comencen a separar la pell, i després a escorxar els dos búfals: això serà el dinar d'avui de la multitud que està convidada al funeral.
Mentrestant, un grup d'uns vint homes es fiquen en rotllana i comencen a ballar i cantar davant de la casa on està el taüt, és un ball molt tribal, com els que es veuen als vídeos de la Polinèsia. Quan acaben, vé un altre grup de convidats, amb les seves ofrenes. Després d'un parell d'hores, ens acomiadem dels anfitrions i marxem. Tot plegat ha estat molt impressionant, hem tingut la sensació d'estar dins d'un documental cultural; cal dir que allò no és pas un circ preparat pel turista (només hem coincidit una estoneta amb un altre grup de turistes), sinó que és una de les experiències més autèntiques que hem viscut mai. A estones surrealista, però molt interessant i emocionant.
Tot seguit, hem anat a veure les tombes infantils. Fins fa uns 50 anys, els Toraja enterraven els nadons (només als que no els havien sortit encara les dents) dins d'un arbre d'una espècie en concret, que té una fusta tova. Feien un forat a l'arbre, ficaven el cos del nen de peu, en posició fetal, i ho tancaven amb una porteta de fusta. Ells creien que el nen seguia vivint dins de l'arbre, i per aquest motiu, el cos no podia estar mirant en la direcció de la casa dels pares (o voldria tornar-hi). Regularment (encara avui dia) porten ofrenes als nens, com aigua, llet o un caramel, i no mengen mai el fruit de l'arbre, ja que seria com menjar-se al propi nen. Amb el temps, el forat es tanca, i el cos queda completament incrustat a l'interior de l'arbre. Ens ha impressionat molt, es respirava un ambient de pau...
La següent visita ha estat a una cova on "enterraven" els morts. Realment no els enterraven, sinó que deixaven els taüts penjant d'unes vigues. Amb el temps, els taüts han caigut, i el lloc està ple d'ossos humans: calaveres, fèmurs, peronés... a banda de les restes dels taüts. En un forats a les parets, hi ha unes titelles que representen les persones mortes. Tot plegat, una mica escabrós, però suposo que avui ja estàvem curats d'espants i no ens ha donat mal rotllo, de fet ens ha agradat molt.
Passant per un paissatge espectacular de camps d'arròs, hem arribat a una paret vertical on fan les tombes per enterrar les persones d'alta alcúrnia; concretament, aquí només es poden enterrar els familiars del rei del sud de la Tana Toraja. Precisament estaven construint una d'elles: dos homes, amb escarpa i martell, amb un andami inestable de 15 metres d'alçada fet de bambú, fan un forat d'1.5 per 1.5 metres, que donarà a una estància de 2.5m per 10m, i dos metres i mig d'alçada. Tota la feina els portarà uns sis mesos treballant de sol a sol 6 dies a la setmana, i el guia diu que és una bona feina, ben pagada. Des d'on som, sentim el clink-clonk de l'escarpa picant la pedra (els dos homes són dins de la tomba, ja van per la meitat). Allà mateix hi ha una precària cabana on viuen els dos homes, amb una col·lecció d'escarpes i unes brases, on les fiquen al roig per esmolar-les regularment.
Després de dinar, anem directament a l'hotel, estem rebentats de tantes emocions i gairebé sense dormir tota la nit! El poble és petit, passegem una estoneta, sopem i a dormir, aquesta nit segur que no ens desperta ni un terratrèmol!
Es una experiencia antropològic meravellosa, oi que sí?, estic molt content de que hagueu pogut viure-la amb tranquilitat, i que hagueu pogut coincidir amb el mercat setmanal d epasar Bolú, Heu tingut sort.
ReplyDeleteTot plegat es una mica "gore", pero super interessant,,, semblea que t,hagis ficat dins un documental. Tal com ho explica el Sergi he recordat vividament el nostre viatge, mes o menys vam fer el mateix, encara que nosaltres vam agafar l,autobus diurn, i no vam veure la casa dels morts,,,
Us ha plogut gaire? a nosaltres ens van caure un parel de xafexs tropicals impressionants,,, d,aquells que duren mitaja hora pero plou com en tota una nit,,,
Ja us envejo, ja,,, apa! seguiu disfrutant!!
Doncs hem tingut molta sort amb el temps. En tot el viatge només ens ha plogut una vegada, la del parc a Borneo, que ens va anar genial perquè van marxar tots els guiris i vam poder veure el Tom, el gran mascle alfa. Ha plogut un parell de nits, però de dia, ni gota :-)
DeleteMare meva, jo no miraria ni el documental! És la primera vegada que em salto algun paràgraf dels vostres emocionants i *super* detallats relats, i tot i així no sé si tindré malsons aquesta nit :-P
ReplyDeleteTambé és el primer cop que no friso per veure les fotos de l'etapa (que aviam si en pengeu de les etapes anteriors, que ja toca!); haureu de fer una versió de l'àlbum de fotos i del vídeo apta per a l'Ona i sa mare!
És una mica heavy, de tota manera no vaig fer fotos de mal gust, no pateixis. La Beth volia que treiés la descripció del sacrifici del búfal, però no hem tingut temps de modificar l'entrada del blog, sorry! No és per estómacs sensibles, però és una gran experiència cultural, i no són bàrbars, ho fan per menjar i els animals viuen molt més bé aquí, en llibertat corretejant pel camp, que a les nostres granges. El tema del sacrifici impacta perquè no hi estem acostumats (els nostres avis sí que ho han viscut, però Tana Toraja és molt més que aquest titular, la veritat és que hem tingut un munt d'experiències en només 3 dies!
DeleteNo pateixis, que les altres entrades del blog són aptes per menors ;-)
Quina sort que ho hagueu pogut veure. Tenim uns amics que hi van anar fa un mes i van tenir molt mala sort. Hi havia eleccions i no celebraven cap enterro.
ReplyDeleteL'experiencia es genial i es d'aquelles coses que s'han de veure abans de que s'acabin massifican.
Quan hi vem anar jo tenia l'impressió d'estar dins un reportatge del National Geographic... i com a molt erem 10 turistes nosaltres inclosos.
Jo realment pensava que seria una mica com un circ, al cap i a la fi és temporada alta, però gairebé no hem vist turistes, i a l'enterrament érem un grup de 5 espanyols i nosaltres, i els altres van estar-s'hi menys d'una hora (eren els típics que volen veure tot Indonèsia en 15 dies, i anaven corrents d'un lloc cap a un altre), així que va ser súper autèntic :-)
Delete