Dia 19
9 de juliol - Ubud (Bali)
Avui ens hem llevat d'hora per primera vegada des que som a Ubud. Mira que amb la carrerilla que portàvem de tot el viatge llevant-nos a hores intempestives (les 00:30h, les 3:30h, les 5:30h...) ha estat arribar a Ubud i canviar de xip... o potser és que el nostre cervell, de manera inconscient, ens està recordant que el final de les vacances s'acosta, i ens està preparant per quan tornem ;) Sigui com sigui, a les 9h ja ens posàvem en marxa, cap a Besakih, el temple més important de Bali, situat a la falda del Gunung Agung, la muntanya més alta de Bali.
El camí des d'Ubud és llarg, està potser a uns 50km, i amb les carreteres balineses, on cada dos per tres et surt un gos, un nen, un pollastre, una moto o un camió del marge de la carretera i se't fica al bell mig, a banda de que en determinats trams sembla que estiguis conduint per una carretera recent bombardejada, la velocitat màxima difícilment supera els 50km/h, i de mitjana segur que anem a 25km/h com a màxim, així que distàncies que a casa nostra semblen curtes, aquí signifiquen un llarg desplaçament. Total, que entre pitos i flautes hem arribat a Besakih cap a les 11h.
A la guia havíem llegit que aquí els timos i les molèsties al turista són bastant bèsties, i només arribat ja ho hem vist. Ens han fet aparcar la moto i ens han dit que si no contractàvem un guia local no podíem entrar al temple, que només el podríem veure per fora. Com que a la Lonely avisava especialment de que et dirien això, i que no era veritat, els hem dit que OK, que el visitaríem només per fora, però que no volíem guia. Ens han dit que calia caminar com un 1km fins al temple, i de seguida hem vist gent fent el trajecte amb moto, així que segona ensarronada! Hem fet mitja volta i hem agafat la moto per estalviar-nos la caminata, que no tenia cap més interès que un munt de botigues a banda i banda.
Un cop a dins del recinte, una altra vegada el mateix: un home (que ens ha dit que no era guia, que era un "guardià del temple") ens ha fet donar mitja volta, dient que calia anar acompanyat d'un balinès per entrar al temple (ens ensenyava com d'altres turistes tenien un guia amb ells), i no ens el podíem treure del damunt. Com que m'emprenya quan em volen prendre per tonto, li he dit que em semblava perfecte que vingués amb nosaltres a fer la visita, si volia, però que no li pensava donar ni una rúpia, i que no volia discussions després, per tant això havia de quedar ben clar d'entrada. El tio no s'ho ha pres gaire bé, i ens ha deixat marxar, mentre remugava.
Una vegada passada aquesta "pantalla", la resta ha estat més bé. El temple està format per un conjunt d'edificis molt bonics, i té unes magnífiques vistes de les terres baixes de Bali (està a més de 1000 metres d'alçada). Com que no teníem un guia pressionant-nos, hem explorat una zona on no hi havia cap dels altres turistes que havien caigut a les garres dels buscavides, segurament perquè feia pujada i als "guies" no els vé de gust caminar. Doncs justament aquí hem trobat l'edifici més bonic, amb una escalinata tallada amb forma de drac i una magnífica portalada.
A continuació hem tornat a pujar a la moto, amb l'objectiu d'arribar a Padang Bai, una població de platja on es pot fer snorkel. Volíem agafar la Sidemen Road, una carretera panoràmica que, segons la Lonely, corre pel mig de la vall més bonica de Bali. No ens ha costat gens trobar la carretera, només hem hagut de parar a preguntar... no sé... 30 vegades... fins i tot un noi que ens ha avançat amb la moto ha afluixat, se'ns ha ficat al costat (a 40km/h per la carretera de les gallines i els batxes que comentàvem abans) i ens ha dit que el seguíssim, jo crec que ens ha vist cara d'estar més perduts que un pingüí al Sahara :D
Quan finalment hem arribat a la Sidemen Road, li hem donat la raó al redactor de la Lonely, el paratge és absolutament preciós; la carretera està en força bon estat i va serpentejant al costat de camps d'arròs, amb les muntanyes cobertes de vegetació selvàtica al fons. Ens hem aturat quan hem vist un turonet que ens ha fet gràcia i hi hem pujat, a dalt hi havia un temple (sense ningú), hi hem fet una ofrena (els balinesos estan obsessionats amb les ofrenes, i una dona ens havia venut "pack d'ofrenes") i hem gaudit de les meravelloses vistes. El cert és que el temple no apareix a cap guia (és difícil que hi apareguin tots els temples de Bali, tenint en compte que cada població, per petita que sigui, en té com a mínim 3, i que moltes cases en tenen un de particular), però era molt molt maco.
Hem seguit tirant carretera avall, fins que hem arribat a Padang Bai, cap les 15h, i hem aprofitat per dinar en un warung. Hem demanat peix (estem en una població marinera), i estava boníssim (i bé de preu). Després ens hem dirigit cap a la platja Blue Lagoon, que està a un km de la població (que tampoc no ens ha semblat que tingui res d'especial). Aquí el menda s'ha volgut banyar, perquè l'aigua estava calenta, fent oïdes sordes a la guia, que posava que cal vigilar amb les fortes corrents (sí, la neurona de la prudència segueix d'Erasmus). L'aigua no cobria gaire, i calia esquivar una mica de corall mort. Al cap d'uns metres, ha començat a cobrir i m'he deixat portar, durant un minut màxim. Quan m'he donat la volta, la Beth estava allà a la llunyania, les onades eren molt fortes, i he pensat "millor tornem a on toquis a terra, nen". Hem començat a nedar, però per cada dues braçades que m'acostaven a la platja, la corrent em tornava una cap a dins del mar, així que m'he hagut d'esforçar de valent per arribar a la zona on tocava (sort que estic en una perfecta forma física ;). Bromes a banda, pot ser realment perillós, si enlloc d'1 minut et deixes portar una estona més, pots tenir greus problemes per tornar a la platja. Quan per fi he arribat a la zona on tocava al terra, allò estava ple de corall mort, i amb la fortíssima ressaca (la del mar, ahir jo no vaig beure ;) m'he fet unes bones esgarrinxades, ja que la corrent se m'enduia i semblava que estigués dins d'una centrifugadora. "Moraleja": amb el mar no es juga.
Una vegada arribat "sa" i estalvi a la platja, i amb un parell de tirites als peus, ens hem dedicat a la passió preferida dels balinesos: fer volar estels. És curiosa l'afició que tenen, a tot arreu veus desenes d'estels als cel, alguns volant tan alt (200 metres o més) que fins i tot els han hagut de prohibir als voltants de l'aeroport, per por a que espatilliin els rotors dels avions! Total, que la Beth estava obsessionada... vull dir... que la Beth volia desesperadament... tampoc... que a la Beth li feia gràcia... (ara sí?) comprar un estel, missió que hem acomplert aquest matí a Besakih. El que hem descobert és que a) els estels no porten manual d'instruccions i b) fer volar un estel és tan intuitiu com instal·lar l'OpenOffice al Gentoo Linux (broma d'informàtics frikis) ;) Total, que no ens en hem sortit, tot i que ha vingut un noi amablement a ajudar-nos, que ens ha dit que era culpa del vent (ah, el vent, el vent, ara ho entenem tot, no pot ser que no tinguem habilitat, nooooo!).
Quan ja es començava a fer fosc, hem tornat cap a Ubud; aquesta vegada ha estat una mica més fàcil... menys difícil... trobar-ho, tot i que ha començat a ploure amb ganes a mig camí, i ja era completament fosc. Quan hem arribat, hem anat a l'hotel a descansar una estona i després a sopar a un restaurant que ens havia recomenat l'Ernest, i que havíem "guardat" per l'últim dia... doncs resulta que estava tancat! :( Al final, hem marxat d'Ubud sense anar al "Sopa", que és com es diu el lloc. Com a contrapartida, hem anat a un tailandès, on hem menjat un Pad Thai molt bo (però no tant com els que fan a Tailàndia ;)
I així acaba la nostra estància de 4 dies a Ubud. Marxem amb la sensació de que no hem vist gaire el poble (tant anar amunt i avall amb la moto), però que ens hem sentit molt bé. Poques vegades hem tingut aquesta sensació en tots els nostres viatges, però en aquest cas penso que és molt possible que algun dia hi tornem. Indonèsia s'ha revel·lat com un destí espectacular, possiblement el país que més ens ha agradat en el seu conjunt, ja que conjuga una autenticitat fora de dubte (gairebé al mateix nivell que la Índia), amb una amabilitat i senzillesa dels seus habitants que et fa amb ganes de quedar-te aquí per sempre. Precisament Bali no és el que més ens ha agradat (també és cert que veníem de 2 setmanes absolutament espectaculars), però a Ubud hem tingut la sensació de que com més dies hi estàvem, més còmodes ens sentíem, i per la seva situació geogràfica (just al mig de l'arxipèlag), qualsevol viatge per Indonèsia probablement hagi de passar per aquí. Total, que si podem, jo crec que repetirem Ubud, i farem les visites que ens han quedat pendents (i que ens estimem més no enumerar, ja que segur que els que hi han estat diran "sacrilegi! heu estat a Ubud i no heu vist .." ;)
9 de juliol - Ubud (Bali)
Avui ens hem llevat d'hora per primera vegada des que som a Ubud. Mira que amb la carrerilla que portàvem de tot el viatge llevant-nos a hores intempestives (les 00:30h, les 3:30h, les 5:30h...) ha estat arribar a Ubud i canviar de xip... o potser és que el nostre cervell, de manera inconscient, ens està recordant que el final de les vacances s'acosta, i ens està preparant per quan tornem ;) Sigui com sigui, a les 9h ja ens posàvem en marxa, cap a Besakih, el temple més important de Bali, situat a la falda del Gunung Agung, la muntanya més alta de Bali.
El camí des d'Ubud és llarg, està potser a uns 50km, i amb les carreteres balineses, on cada dos per tres et surt un gos, un nen, un pollastre, una moto o un camió del marge de la carretera i se't fica al bell mig, a banda de que en determinats trams sembla que estiguis conduint per una carretera recent bombardejada, la velocitat màxima difícilment supera els 50km/h, i de mitjana segur que anem a 25km/h com a màxim, així que distàncies que a casa nostra semblen curtes, aquí signifiquen un llarg desplaçament. Total, que entre pitos i flautes hem arribat a Besakih cap a les 11h.
A la guia havíem llegit que aquí els timos i les molèsties al turista són bastant bèsties, i només arribat ja ho hem vist. Ens han fet aparcar la moto i ens han dit que si no contractàvem un guia local no podíem entrar al temple, que només el podríem veure per fora. Com que a la Lonely avisava especialment de que et dirien això, i que no era veritat, els hem dit que OK, que el visitaríem només per fora, però que no volíem guia. Ens han dit que calia caminar com un 1km fins al temple, i de seguida hem vist gent fent el trajecte amb moto, així que segona ensarronada! Hem fet mitja volta i hem agafat la moto per estalviar-nos la caminata, que no tenia cap més interès que un munt de botigues a banda i banda.
Un cop a dins del recinte, una altra vegada el mateix: un home (que ens ha dit que no era guia, que era un "guardià del temple") ens ha fet donar mitja volta, dient que calia anar acompanyat d'un balinès per entrar al temple (ens ensenyava com d'altres turistes tenien un guia amb ells), i no ens el podíem treure del damunt. Com que m'emprenya quan em volen prendre per tonto, li he dit que em semblava perfecte que vingués amb nosaltres a fer la visita, si volia, però que no li pensava donar ni una rúpia, i que no volia discussions després, per tant això havia de quedar ben clar d'entrada. El tio no s'ho ha pres gaire bé, i ens ha deixat marxar, mentre remugava.
Una vegada passada aquesta "pantalla", la resta ha estat més bé. El temple està format per un conjunt d'edificis molt bonics, i té unes magnífiques vistes de les terres baixes de Bali (està a més de 1000 metres d'alçada). Com que no teníem un guia pressionant-nos, hem explorat una zona on no hi havia cap dels altres turistes que havien caigut a les garres dels buscavides, segurament perquè feia pujada i als "guies" no els vé de gust caminar. Doncs justament aquí hem trobat l'edifici més bonic, amb una escalinata tallada amb forma de drac i una magnífica portalada.
A continuació hem tornat a pujar a la moto, amb l'objectiu d'arribar a Padang Bai, una població de platja on es pot fer snorkel. Volíem agafar la Sidemen Road, una carretera panoràmica que, segons la Lonely, corre pel mig de la vall més bonica de Bali. No ens ha costat gens trobar la carretera, només hem hagut de parar a preguntar... no sé... 30 vegades... fins i tot un noi que ens ha avançat amb la moto ha afluixat, se'ns ha ficat al costat (a 40km/h per la carretera de les gallines i els batxes que comentàvem abans) i ens ha dit que el seguíssim, jo crec que ens ha vist cara d'estar més perduts que un pingüí al Sahara :D
Quan finalment hem arribat a la Sidemen Road, li hem donat la raó al redactor de la Lonely, el paratge és absolutament preciós; la carretera està en força bon estat i va serpentejant al costat de camps d'arròs, amb les muntanyes cobertes de vegetació selvàtica al fons. Ens hem aturat quan hem vist un turonet que ens ha fet gràcia i hi hem pujat, a dalt hi havia un temple (sense ningú), hi hem fet una ofrena (els balinesos estan obsessionats amb les ofrenes, i una dona ens havia venut "pack d'ofrenes") i hem gaudit de les meravelloses vistes. El cert és que el temple no apareix a cap guia (és difícil que hi apareguin tots els temples de Bali, tenint en compte que cada població, per petita que sigui, en té com a mínim 3, i que moltes cases en tenen un de particular), però era molt molt maco.
Hem seguit tirant carretera avall, fins que hem arribat a Padang Bai, cap les 15h, i hem aprofitat per dinar en un warung. Hem demanat peix (estem en una població marinera), i estava boníssim (i bé de preu). Després ens hem dirigit cap a la platja Blue Lagoon, que està a un km de la població (que tampoc no ens ha semblat que tingui res d'especial). Aquí el menda s'ha volgut banyar, perquè l'aigua estava calenta, fent oïdes sordes a la guia, que posava que cal vigilar amb les fortes corrents (sí, la neurona de la prudència segueix d'Erasmus). L'aigua no cobria gaire, i calia esquivar una mica de corall mort. Al cap d'uns metres, ha començat a cobrir i m'he deixat portar, durant un minut màxim. Quan m'he donat la volta, la Beth estava allà a la llunyania, les onades eren molt fortes, i he pensat "millor tornem a on toquis a terra, nen". Hem començat a nedar, però per cada dues braçades que m'acostaven a la platja, la corrent em tornava una cap a dins del mar, així que m'he hagut d'esforçar de valent per arribar a la zona on tocava (sort que estic en una perfecta forma física ;). Bromes a banda, pot ser realment perillós, si enlloc d'1 minut et deixes portar una estona més, pots tenir greus problemes per tornar a la platja. Quan per fi he arribat a la zona on tocava al terra, allò estava ple de corall mort, i amb la fortíssima ressaca (la del mar, ahir jo no vaig beure ;) m'he fet unes bones esgarrinxades, ja que la corrent se m'enduia i semblava que estigués dins d'una centrifugadora. "Moraleja": amb el mar no es juga.
Una vegada arribat "sa" i estalvi a la platja, i amb un parell de tirites als peus, ens hem dedicat a la passió preferida dels balinesos: fer volar estels. És curiosa l'afició que tenen, a tot arreu veus desenes d'estels als cel, alguns volant tan alt (200 metres o més) que fins i tot els han hagut de prohibir als voltants de l'aeroport, per por a que espatilliin els rotors dels avions! Total, que la Beth estava obsessionada... vull dir... que la Beth volia desesperadament... tampoc... que a la Beth li feia gràcia... (ara sí?) comprar un estel, missió que hem acomplert aquest matí a Besakih. El que hem descobert és que a) els estels no porten manual d'instruccions i b) fer volar un estel és tan intuitiu com instal·lar l'OpenOffice al Gentoo Linux (broma d'informàtics frikis) ;) Total, que no ens en hem sortit, tot i que ha vingut un noi amablement a ajudar-nos, que ens ha dit que era culpa del vent (ah, el vent, el vent, ara ho entenem tot, no pot ser que no tinguem habilitat, nooooo!).
Quan ja es començava a fer fosc, hem tornat cap a Ubud; aquesta vegada ha estat una mica més fàcil... menys difícil... trobar-ho, tot i que ha començat a ploure amb ganes a mig camí, i ja era completament fosc. Quan hem arribat, hem anat a l'hotel a descansar una estona i després a sopar a un restaurant que ens havia recomenat l'Ernest, i que havíem "guardat" per l'últim dia... doncs resulta que estava tancat! :( Al final, hem marxat d'Ubud sense anar al "Sopa", que és com es diu el lloc. Com a contrapartida, hem anat a un tailandès, on hem menjat un Pad Thai molt bo (però no tant com els que fan a Tailàndia ;)
I així acaba la nostra estància de 4 dies a Ubud. Marxem amb la sensació de que no hem vist gaire el poble (tant anar amunt i avall amb la moto), però que ens hem sentit molt bé. Poques vegades hem tingut aquesta sensació en tots els nostres viatges, però en aquest cas penso que és molt possible que algun dia hi tornem. Indonèsia s'ha revel·lat com un destí espectacular, possiblement el país que més ens ha agradat en el seu conjunt, ja que conjuga una autenticitat fora de dubte (gairebé al mateix nivell que la Índia), amb una amabilitat i senzillesa dels seus habitants que et fa amb ganes de quedar-te aquí per sempre. Precisament Bali no és el que més ens ha agradat (també és cert que veníem de 2 setmanes absolutament espectaculars), però a Ubud hem tingut la sensació de que com més dies hi estàvem, més còmodes ens sentíem, i per la seva situació geogràfica (just al mig de l'arxipèlag), qualsevol viatge per Indonèsia probablement hagi de passar per aquí. Total, que si podem, jo crec que repetirem Ubud, i farem les visites que ens han quedat pendents (i que ens estimem més no enumerar, ja que segur que els que hi han estat diran "sacrilegi! heu estat a Ubud i no heu vist .." ;)
Serà possible, mira que ets temerari!!! ¬¬ I la Beth no et fot bronques, o ja passa de tu perquè està curada d'espants?
ReplyDeleteEstà clar que també sabeu gaudir més del que us ofereix el país perquè sou viatgers experimentats i sabeu com "gestionar" la majoria de situacions. A mi, els pesats de Besakih m'haurien pres el pèl, i a més a mi m'emprenya molt que m'assaltin d'aquesta manera. Buf!