Dia 16 - 22 de setembre: Varanasi

Passeig en barca pel riu. Voltant per Varanasi. Amb el sadhu argentí. Retrobament amb l'Angel i la Lucía. Visita a l'altre crematori (sí, som massoquistes). Tornant a fregar el desastre...


Ens llevem d'hora perque diuen que val la pena fer una excursió amb barca pel riu quan surt el sol. De tota manera, no volem sortir a primeríssima hora (quan no hi haurà prou llum per fer bones fotos), sinó que sortim cap a les 7h. Al Ghat del costat de l'hotel, un home ens demana 1000inr per fer el passeig. La Lonely diu que hauria de costar 100, pero el riu baixa molt crescut i l'home diu que son 3 remers i que la feina és molt dura. Regategem per deixar-lo en 600inr (9eur) per 1h riu avall.

Durant l'excursió no veiem res especialment nou: mogollón de gent banyant-se al riu, rentant la roba, nedant, etc. 400 metres més avall d'on llencen els cadàvers al riu. Arribem al Ghat Marmanika (el crematori), que a aquesta hora no té molta activitat. Tornem a pujar, la corrent és forta i els homes suen de valent. Quan acaba l'excursió, 1h aprox., el patró (que només duia el timó), ens demana una propina per als seus homes, i també per a ell. Per no sentir-lo mes, els donem 20inr per cap.

Tornem a l'hotel per esmorzar, trobarem a faltar el banana lassi! Hem quedat amb l'Angel i la Lucía al migdia. Ells arriben avui amb tren de Khajuraho. Aprofitarem el matí passejant tranquil-lament per la ciutat. Varanasi no té monuments d'especial rellevància, és el seu ambient, amb els personatges estrambòtics que trobes al carrer, el que fa que sigui una ciutat única al mon.

I coneixem un d'aquests personatges. Algú ens diu "Hola". No és indi, i està acompanyat de dos nois de la nostra edat i d'un sadhu. Els sadhus (també anomenats baba o santons) són d'allo més curiós: vesteixen només amb uns pantalons taronja (alguns fins i tot van completament despullats), descalcos, amb llargues barbes, melenes emmaranyades o rastes, la majoria d'edat avancada (50 anys o mes)... Aqu se'ls considera homes sants; sent la seva única ocupació la meditació. No tenen una residència fixa, són rodamons que la majoria del temps viuen i dormen al carrer, no per obligació, sinó per convicció. No són captaires o persones que visquin al marge de la societat, simplement han triat viure d'una manera diferent. En qualsevol altre lloc del món serien pàries, observats amb despreci, pero aquí formen part del mobiliari urbà. El noi que ens ha saludat es francès, i està amb un mexicà, un indi i el sadhu, que és... argent! Qualsevol que no l'hagi vist no podra entendre per què ens surt la goteta de suor de l'Arale quan comença a parlar: "Sí, sho soy argentino, boluuudo!!" ;)

Ens quedem amb ells durant gairebé dues hores; tots 4 són personatges curiosos. El francès es informàtic i ha estat voltant pel mon durant diversos anys, treballant de qualsevol cosa a cada país; tot just acaba de tornar d'estar-se 6 mesos col-laborant amb una ONG al Nepal. El mexicà fa dos anys que viu a Varanasi. L'indi toca un instrument curiós dels aborígens australians (la MTV li va gravar un videoclip que ens ensenya i que és espectacular). I l'argentí... bé, és difícil d'explicar. Fa 20 anys que va començar a viatjar pel món, vivint ara uns dies en una pensió barata, ara al carrer, sobrevivint venent petites peces d'artesania que confecciona ell mateix (pero que no porta a sobre i en cap moment fa cap tipus d'intenció de voler vendre'ns). És un home amb una filosofia de la vida molt diferent, amb una personalitat fascinant. Només el fet d'haver quedat a les 13:30h aconsegueix desenganxar-nos.

Despres de 2 dies sense veure'ns, ja tenim un munt d'anècdotes per explicar-nos amb els valencians. 2 dies a la Índia donen per molt ;) Ells encara li estan donant voltes al tema de la seva maleta, resulta que ara els hi han enviat a una adreça desconeguda de Delhi... té tela! Sort que a nosaltres ens va sortir tot bé al final... Esperem que ells també en tinguin i la puguin recuperar, demà a Delhi.

En dos dies a Varanasi ja som experts guies de la ciutat ;) Allò que el primer dia semblava un laberint caòtic, ara són carrers autèntics, per on ens orientem d'una manera relativament fàcil. Varanasi és una ciutat molt gran (3 milions d'habitants), però el centre històric és relativament compacte, i sembla un poble: la gent ja ens coneix i ens saluda, i nosaltres també coneixem als botiguers i alguns vianants. És increïble!

Anem a visitar alguns Ghats pels quals encara no havíem passat. Bàsicament a tots és el mateix, molta gent va al Ganges a netejar-se o purificar-se. En un moment donat, un home ens ofereix una barca per fer un passeig, per només 100inr per cap. Al final ho acabem deixant en 350inr tots 4. Tot i que ja hem fet un passeig al mati, pensem que val la pena tornar a pujar-hi, és barat i veurem una part diferent de la ciutat.

A només 100 metres, hi ha l'altre Ghat on fan cremacions. A diferència del Marmanika, que ens va impressionar per l'ambient però on les cremacions es realitzen en un punt elevat i una mica apartat de la vista, aquí les pires funeràries es troben just al costat del riu, de manera indecentment visible per a tothom... incloent-nos a nosaltres. El barquer ens hi acosta a potser 5 metres de la pira. La olor del fum (barrejada amb una certa flaire a carn xamuscada) és molt forta, algunes cendres ens cauen al damunt, veiem perfectament el que "es cou" si se'm pot perdonar la ironia...

El cert és que aquest crematori no ens agrada gaire, és molt "gore" i veiem bastant més del que necessitàvem... El barquer ens deixa allà una estona, davant mateix de la família que estaran esperant durant les 3 hores que dura la incineració, fins que li diem que ja en tenim prou i que segueixi riu amunt. El corrent és molt fort, i no pot avançar gaire. Ens ensenya un palau i la "casa dels sadhus", on se n'allotgen alguns. En 30 minuts aproximadament tornem a ser a terra. No ha estat una experiència gaire agradable, la olor ens dura una bona estona...

Passejant una estona ens tornem a trobar l'argentí... hem dit ja que Varanasi es com un poble? El nostre tren surt a les 22:35, aixi que aprofitem per anar a comprar a una botiga regentada per un indi que ha viscut 9 anys a Barcelona i parla perfectament castellà (i entén el català). Aquí ens trobem amb el mexicà del matí... hem dit de debò que Varanasi és com un poble? No tenim pressa, estem xerrant tranquil-lament. En un moment donat, quan diem que hem de començar a tirar per no anar justos, ens pregunten el nom del nostre tren. Busco el bitllet... posa "Mughal Sarai". L'indi i el mexicà es miren amb els ulls oberts i ens diuen: "sortiu corrents JA!".

Ens quedem parats. Que passa? Resulta que Mughal Sarai no es el nom del tren, sino el nom de l'estaci... que es troba a 20km de Varanasi!!!! El dia abans, l'home de la taquilla ens va dir vàries vegades que el nostre tren es deia "Mughal Sarai", a nosaltres ens va estranyar tanta insistència en el nom del tren, al cap i a la fi tambe tenen un número... Ara ho entenem, ens ho deia perquè a Varanasi hi ha dues estacions, una al centre de la ciutat i aquesta, que està on Déu va perdre les espardenyes!

Anem corrents a l'hotel, recollim les maletes i anem a buscar un tuk tuk. L'excursió ens porta una estona, el nostre hotel esta al bell mig de la zona peatonal, on no entren els rickshaws. N'agafem un, sense regatejar (250inr). Ens han dit que trigarem una hora aproximadament (el caos circulatori de les ciutats indies és increïble), i encara ens en queden gairebé dues per la sortida del tren, però estem una mica amoïnats, si perdem el tren no sabem si hi hauria una manera alternativa d'arribar a Delhi abans de la sortida del nostre vol a Barcelona...

Arribem a l'estacio a les 21:30h, encara tenim una hora de marge. Uffff!!!! Pel camí anem pensant que ens hem tornat a salvar per la campana, si no ens arriben a preguntar pel nom del tren haguessim anat sens dubte a l'estació principal, i allà estariem esperant... Fins que ens adonéssim que ens trobàvem a l'estació equivocada, i potser no haguéssim estat a temps d'arribar a l'estació adient...

Sigui com sigui, ja estem a l'estació, només falta trobar l'andana. Mirem a les pantalles, surten tots els trens... menys el nostre! Preguntem i ens diuen que el nostre tren no te una andana fixada, que hem d'estar atents a la megafonia (en hindu, iuju!!!). Estem d'allò mes tranquils ;)

Decidim menjar alguna cosa per sopar en un tenderete del mig de les andanes. Mengem tres 'samoses' que estan boníssimes i valen 5inr cadascuna (hem sopat tots dos per menys de mig euro!!!). Aquí ens trobem amb un nen que ens demana menjar. Li donem un paquet de galetes que teníem a la bossa. Craso error! Es queda amb les galetes a les mans i ens senyala la Coca-Cola. Li diem que no, que es conformi amb el que li hem donat. El nen erre que erre; aquí els dónes la mà i t'agafen tot el braç, no en tenen mai prou! Es queda allà palplantat mirant-nos mentre mengem, demanant tota l'estona, sense fer cas a les galetes que li hem donat, vol mes, el que sigui! Al final un empleat de la botiga l'espanta.

Pensem que ja podem sopar... Doncs no. Dos minuts després torna el nen... amb reforços. Ens enrecordem del que va dir l'Ernest, a la Índia hi ha 1000 milions de persones, i la majoria són pobres, no els pots alimentar a tots. I si li dónes a un, de seguida en tens 100 més demanant. Doncs això. Ara ja són 3 o 4 els nens que demanen,  insistentment. Tenim més galetes, decidim donar-los un paquet a cadascun perque se'n vagin. No hi ha manera, guarden les galetes i segueixen allà, ara volen Coca-Cola, patates o el que sigui. Ens senyalen a la botiga, volen que els comprem "no-se-que", la qüestió es demanar...

En tot el viatge no havíem tingut un moment tant incòmode, nosaltres allà menjant i ells palplantats, mirant-nos i senyalant el nostre menjar... Al final, l'empleat surt amb una especie de fuet, amenacant-los perque se'n vagi (els havia fotut crits prèviament vàries vegades, pero no n'havien fet ni cas). Som en una estació on van a parar molt pocs turistes, i suposem que el problema es que han vist que li donàvem menjar a un, i per això són més insistents.

Per cert, mentre mengem, veiem uns simpàtics animalons corretejant pel xiringuito del menjar, ens acabem el sopar procurant fer com els indis i ignorar completament les ratetes que corretegen alegrement per la zona ;)

En un moment donat un noi jove s'asseu al nostre costat i comencem a xerrar. Li expliquem que no sabem l'andana de la qual surt el tren, i el noi s'ofereix a ajudar-nos. M'acompanya per preguntar a un empleat de l'estació (en hindu), i ens diu que el tren sortirà de l'andana 3 o la 4. Hi anem. Ell està pendent de les indicacions de la megafonia (que evidentment són incomprensibles per a nosaltres). Arribat el moment, ens indica que el nostre tren ja s'acosta. Li agraïm la seva ajuda, la veritat es que per ser l'últim tren (el que no podíem perdre de cap manera!) ha estat una aventura més complicada per agafar-lo del que ho havia estat en cap altre punt el viatge ;)

Quan pugem al tren ja veiem que no estem en un tren turístic, som els únics occidentals... pero això no impedirà que dormim tranquil-lament fins que demà a les 7 arribem a Delhi, preparant ja la tornada :(

 Un sadhu 

 Un membre de la casta dels intocables, transportant fusta per a una cremació

Mirades de Varanasi... m'encanta aquesta foto... 

Un altre sadhu

Dia 15 - 21 de setembre: Varanasi

Visitant el crematori (1). Passeig per la zona no turística. A casa de la Rashni. (L'enésim) canvi de plans. Visitant el crematori (2). Les ratetes que escombraven l'escaleta.


Avui dormim més de 8 hores. Iuju!! Ens dutxem i sorpresa! l'aigua no s'apaga! Li donem voltes a les aixetes (n'hi ha 4!) però no hi ha manera... A tot això no hem explicat que ela lavabos indis són una mica peculiars: no tenen dutxa ni banyera, simplement un desaigüe al mig del lavabo i la carxofa allà penjada... Vaja, que si a un li entra cagalera mentre l'altre es dutxa, es mullarà el cul ;)

Al que anava, no hi havia manera de tancar l'aigua (que per cert esperem que no la captin del Ganges; com a mínim no surt marró), així que avisem un noi (sembla que tingui 14 anys però probablement és més gran, els indis sembla que passen de la infància a l'edat adulta saltant-se els passos intermitjos), que no parla anglès. Ho intenta i res. Un altre "nen" el mira, el primer està ja xop... Criden a un tercer, després d'una estona barallant-s'hi, bingo!, l'aigua s'atura. Ara, ja veurem si demà no tornem a tenir merder...

Després d'esmorzar, ens dirigim am Marmanika Ghat. A Varanasi hi ha dos Ghats on es realitzen les cremacions rituals, amb fusta i a l'aire lliure; aquest és el més important i es troba a 5 minuts caminant de l'hotel. El problema és que els carrers són increïblement enrevessats, i és fàcil perdre't... com ens passa a nosaltres. Sortosament, els habitants de Varanasi són amables, i ens indiquen el camí.

Sabem que ens acostem quan comencem a veure piles enormes de fusta, al carrer i dins de magatzema oberts. Al costat de les piles, enormes balances (d'aquestes que tenen dos cistells: en un posen la llenya i a l'altre la llenya) on la família del difunt compra la necessària per a la cremació. Baixem una mica i ens trobem al Ghat. A sota de les escales hi ha un cadàver petit (sembla que pertanyi a un nen o una senyora baixeta), cobert amb un sudari blanc, a sobre d'una espècie de camilla de bambú.

Un noi jove se'ns acosta i ens diu que ena portarà a un lloc des d'on podrem observar millor les cremacions (morbo al poder!). He llegit a la Lonely Planet que no segueixis a aquests nois, perquè després et demanen "una donació". Li dic que no. El noi diu que no podem ser aquí, que això és una zona reservada per la família. No el crec, al voltant no hi ha gairebé gent però els que hi ha no semblen familiars del difunt, no hi ha ningú mirant-lo... La Beth, però, està intranquil-la i dubta, no vol estar-se en un lloc on la nostra presència no estigui permesa...

El noi ho aprofita i ens urgeix a pujar, diu que molts turistes ho fan... Ja, però jo no vull anar-hi! Li dic que ens deixi sols. Insisteix; la Beth està cada vegada més nerviosa i jo començo a empipar-me... Li dic que marxem i segueixo endavant, pel mig d'una zona atepeïda de llenya... El paio segueix a la càrrega, això també és zona restringida...

Jo no em crec ni una paraula i m'estic enfadant, però transigim per culpa d'una vaca que no té altra cosa a fer que passar per allà... El carrer és tant estret que o saltes la vaca o recules, i la punyetera ens fot cap a dins de l'edifici on ens vol fer pujar el noi, que sembla com una casa okupa, però sense graffities ;)

Pugem les escales i trobem un home mal vestit i amb bastanta mala pinta (li fa falta una bona dutxa... i no al Ganges precisament) que ens explica que aquell edifici i el contigu són hospicis pels pobres que van a morir, on els deixen estar-s'hi gratis, i que hem de fer una donació. Li dic que no tenim diners i li ensenyo la cartera, buida (justament ens hem quedat sense diner petit, i la pasta "gansa" la portem amagada). El tio diu que és igual, qud puc pagar amb dòlars o euros. Li dic que tampoc tenim euros. Diu que no problem, que anem a l'hotel a buscar-ne. Li dic que allà tampoc no en tenim. No problem, with credit card!!!!! Estem flipant amb colors, ni que això fos el Corte Inglés!!!

Marxem cap avall. Allà ens trobem novament amb el pesat d'abans, que ens torna a dir que no podem ser aquí. Diuen que tothom que viatja a la India perd la paciència en algun moment; doncs bé, aquest és aquell moment. Ja estic molt emprenyat, em toca els dallonsis veure un noi ben vestit intentant treure profit del dolor aliè, i a sobre mentint... Li dic que estic enfadat, que ens està intentant enganyar i que aquest és un lloc on s'ha de mostrar respecte. Ens diu que tornem a pujar, que no ens cobrarà, però que no parlem amb els altres turistes... Evidentment, estem fent un espectacle i li fa por que algun altre guiri ho escolti i se senti com un imbècil pagant a aquest idiota...

Tornem a pujar; l'home de la credit card ja no hi és. El cadàver que hi havia a la riba l'han pujat a una barca; ara aquesta torna buida. Després sabríem que els nens, les dones embaraçades, els leprosos, els morts per picadura de cobra i els animals no són incinerats, i els seus cadàvers són llençats al riu (per aquest motiu de tant en tant apareixen surant riu avall). El crematori en aquest moment està gairebé buit; des d'aquí només veiem brases.

Sortim i per fi ja no trobem ningú. De tota manera estem una mica estressats amb la discussió prèvia, així que marxem. Comencem a vagar sense rumb, gaudint de la vida de la ciutat, passejant pels carrerons tranquils, sense trànsit. En un moment donat anem a parar a un dels carrers principals, que és un caos perfecte. Aquí sí que hi ha trànsit, i la marabunta és espectacular. Creuem i ens endinsem en una altra zona, allunyada de turistolàndia; aquí no veiem ni un occidental durant tot el matí (tampoc és que abans n'haguem vist una multitut, però sí que n'hi trobàvem de tant en tant). També notem que estem a la India autèntica pel fet que ningú no ens fa cas. Varanasi és com un mercat gegant: està ple de botigues de tot tipus; en un parell d'hores no parem de trobar-ne a banda i banda. Després de l'estrés de primera hora, ara ens estem relaxant.

La Beth vol comprar unes sabates (sí, jo també tinc sensació de dejà vu ;) però té el peu massa gran pels estàndarss indis... No problem, els botiguers surten corrent i suposem que en demanen a d'altres botiguers, per portar-nos sabates més grans. De tota manera, no troba res que la convenci. Finalment acabem trobant-ne unes per les que ens demanen 170inr (2.50eur). Començo a regatejar (més per costum que per altra cosa; els altres botiguers havien començat demanant el doble), però el senyor m'ensenya un cartell que diu "fixed price". Ens explica que a la seva botiga no hi ha preu de guiri i que no es pot regatejar: ell cobra el preu just. Això serveix per confirmar el que ja intuíem: has de treure els productes per la meitat del que et demanen.

Passejant veig una nena amb tratge escolar (amb corbata i tot), i li faig una foto. S'atura i comença a parlar en un anglès perfecte. Es diu Rashni i té 8 anys. Li diu a la Beth que si vol comprar una història per fer-se dibuixos al cos. Li diem que en vam comprar ahir... Ens diu que si volem anar a casa seva, que viu aquí al costat i ens pot fer uns tatuatges de henna... La nena és encantadora, i ens n'hi anem.

La casa realment és allà mateix. Entrem i ens descalcem; els seus avis estan al menjador-cuina-el que sigui allò. La casa està en molt males condicions; la pintura de les parets es cau a trossos, enlloc d'armaris tenen prestatges d'obra amb maletes de la segona guerra mundial on guarden la roba i resta d'objectes personals. Allà tenen uns fogons amb un pot a sobre. Per allà corretegen alegrement uns ratolins, es passegen pels fogons i entren i surten tranquil-lament del pot del menjar, sense que ningú en faci cas... En un moment donat, un ratolí es fica dins del cassó (el foc està apagat, és clar); l'àvia s'hi acosta i l'hi fica un plat al damunt! Juro que no he vist sortir el ratolí... S'entendrà que quan una mica més tard la nena ens ofereix dinar amb ells, declinem amablement la proposta...

Malgrat tot, la nena és un encant... I una ferotge negociadora. Ens embauca com si fossim pardillos i la Beth li diu que ok, que li faci el tatuatge. La nena comença a buscar henna, però no en troba. Remena per tot arreu, no hi ha manera. Ens diu que ens esperem un minut i surt corrents.

Torna al cap d'uns minuts, esbufegant. S'ha fet una carrera fins al mercat per comprar-ne! Mentre treballa, ens explica que va a l'escola de 6:30 a 13:00; dina i a les 16:00 se'n va al Ghat a treballar, venent coses als turistes. A les 21:00 torna a casa, fa els deures i a dormir. Ens ensenya els llibres de text, fotos de la família, ... Al final li donem 200inr pel tatuatge i un kit de pintures; segur que ens hem passat tres pobles, però ens ha robat el cor... Encén la tele i es queda embobada mirant el Doraemon... Aquí els nens es veuen obligats a créixer molt ràpid, però en el fons no són més que nens...

Després d'aquesta experiència, anem a dinar. A la India la majoria de la població és vegetariana, i molts restaurants ho són 100%, no fan servir ni tan sols ous (només vegetals i llet). Dinem en un d'aquests tirat de preu (menys de 200inr -3eur- tots 2), sota la mirada de la nena d'ahir, a la que li vam comprar un kit de pintures, i que ens ha reconegut i s'ha enfadat una mica quan ha vist el tatuatge de la Beth.

Quan acabem, ens "obliga" a anar a la seva botiga. El ritual habitual és treure una llibreta on altres viatgers lloen la botiga, els botiguers, els preus, etc. Normalment busquen el que han escrit altres espanyols. Ho llegim cortèsment, tot i que aquí venen seda i no tenim intencions de comprar-ne. L'home ens comença a preguntar per la nostra vida... fins i tot quant guanyem! Li dic que 1 milió d'euros, però insisteix: 2000? 1500? 1000? 800? Per treure-me'l de sobre li dic que 600 i que paguem 1000 d'hipoteca, així que no podem comprar seda... El tio fa cara de calculadora i ens deixa marxar ;

Tornem a l'hotel. Hem estat pensant en tornar a canviar de plans (i van...); volem cancel-lar el vol que tenim demà i canviar-lo per un tren nocturn. Ens estalviarem una mica de diners (hotel, transport dels aeroports) i tindrem unes hores més a Varanasi. Per internet veiem que hi ha trens que ens anirien bé, així que agafem un tuktuk per anar a l'estació. Regategem, però acabem pagant 200inr (3 eur) per anada i tornada.

A l'estació hi ha una taquilla exclusiva per turistes. El senyor que ens atén ens diu que pel trem que hem mirat no hi ha places, però ens en busca un altre que surt a les 22:30 i arriba a Delhi a primera hora del matí. Ens pregunta si som vegetarians. Per què, que donen menjar? Ens diu que a aquesta hora no, però que si volem, busquem al revisor i lo diem que tenim gana i que no coneixem les normes índies, que probablement ens en donaran ;) Incredible India!

Tornem a l'hotel per cancel-lar el vol per internet. Al final ens costa 40eur la broma, però ens en tornen 60 i segueix sortint molt a compte. Anem a passejar una estona; ja és fosc. De sobte sentim uns paios cantant una cancó gens fúnebre, carregant un mort a sobre d'una camilla de bambú. Un altre cadàver segueix la primera comitiva. Els seguim, així som els guiris ;)

Tornem a estar al crematori, però no té res a veure amb el que hem vist aquest matí. Els focs cremen amb força; les flames ressalten contra el negre firmament. Hi ha una multitut, cada 5 minuts arriba una nova comitiva carregant un difunt, que espera el seu torn. Es veu que aquí cremen entre 200 i 300 cadàvers al dia!

Hi ha crits, empentes, gent carregant llenya a les seves esquenes (són intocables, membres de la casta més baixa, que tradicionalment tenen reservada aquesta feina). Els cadàvers són pujats a la part superior de Ghat, on el fill primogènit, amb el cabell rapat al zero, el fica dins de la seva foguera.

El caos sembla absolut; ningú plora ni fa cara de pena: per ells la mort no és sinó un pas més dins de l'etern cicle de resurreccions, i aquests familiars seus han tingut la sort de morir a Varanasi i així trenquen el cicle i van al paradís...

En un moment donat marxa el llum (les apagades són constants a Varanasi); amb el carrer completament a les fosques, la única llum és la de les pires funeràries. Nosaltres ens trobem en un minúscul temple contigu, on uns monjos custodien dia i nit el foc sagrat que utilitzen per encendre les pires i que ha cremat ininterrompudament des de fa més de 3000 anys!!!

Tothom pot veure "l'espectacle" mentre no fem fotos i ens comportem respectuosament. Decideixo pujar les escales per entrar a la zona de les pires. Les tinc a 5 metres, és impressionant... Els homes passen de pressa pel meu costat pujant llenya que afegeixen a les pires; una comitiva amb un cadàver s'obre pas a empentes entre els homes que criden, les escales amb prou feines fan 2 metres d'ample... En un moment donat, un home em diu "Down!", donant a entendre que ja he vist prou i que allà molesto. Baixo força impressionat.

Tornem a l'hotel, païnt el que hem vist. No ha estat tan gore com em pensava (feia olor a fum, no hem vist escenes macabres més enllà del pas dels cadàvers a mig metre), però malgrat tot, és sens dubte un dels moments que quedaran gravats a la nostra memòria.

Ha tornar a marxar el llum, i els carrers són foscos i amb poca gent; hem d'utilitzar la llanterna i acabem perduts. En un moment donat, unes rates ens passen tranquil-lament entre els peus; la Beth porta les sandàlies noves i comença a fer saltets ;) Accelera, i més ratetes li passen pel costat. Sembla la flautista d'Hamelin ;)

Per sort avui no trobem bitxos a l'habitació...

Vistes de Varanasi des del nostre hotel. 

Encens, en un temple

La Beth i l'encantadora (i embaucadora ;) Rashni 

Gent banyant-se en un Ghat de Varanasi... Sincerament, no estem segurs de que després del bany estiguin més nets que abans...

Un jove fent els rituals de purificació al riu Ganges

Dia 14 - 20 de setembre: Khajuraho - Varanasi

Visitant les cascades de Khajuraho. Jugant-nos-la amb el vol... sempre igual, posant-li emoció! Arribada a Varanasi: arghhhhhh!!!!! Visitant la ciutat: ohhhhhhh!!!!! O com passar de l'odi a l'amor en una passejada...


El despertador sona a les 7h; a les 8:15h ja hem esmorzat (un esmorzar continental que val 200inr -3eur- i que inclou: corn flakes, truita de 2 ous, 3 torrades amb mermelada, un suc, un chai (tè) i un cafè amb llet, tot per a una persona! Sort que n'hem demanat un pels dos...) i hem fet el check out (a la India el check out es fa normalment a les 9h o les 10h!).

Agafem el tuk tuk i anem cap a les cascades. El paissatge és molt maco; camps verds salpicats d'arbres i búfals d'aigua enfonsats en els grans bassals que han deixat les pluges dels monzons, cases desperdigades, pastors de cabres, alguna gent amb bicicleta carregats amb càntirs metàlics suposem que plens de llet, ... Es tracta d'un paissatge bucòlic, molt allunyat del caos al que ens hem habituat aquests dies.

Per entrar al parc cal pagar 440inr pel rickshaw (uns 6eur). És una pasta però som 4, així que no és tant greu... Mentre escric això penso que "és una pasta" ho he posat sincerament, ens hem acostumat als preus de la India i quan tornem a Catalunya fliparem, no voldrem fer un pas fora de casa, tot ens semblarà astronòmicament car!

Amb el preu va inclòs un guia que ens ensenya les catarates i ens fa un autèntic reportatge fotogràfic. El tio se sap tots els llocs on poden fer-se fotos xules, ens fica amb la posada adient i ens demana les càmeres per tirar les fotos. Ens ho passem molt bé, i realment ha fet fotos molt bones. Les catarates en sí són impressionants, però no en plan Niàgara; n'hi ha 6 que van dels 30m d'alçada als 60m, i com que estem al final del monzó, baixa molta aigua però no massa (es veu que al juliol i a l'agost les catarates desapareixen a causa de la quantitat d'aigua que baixa i que inunda tota la gorja). Estem als límits d'un parc nacional amb gran varietat de fauna, incloent cocodrils, però no tenim sort i no podem saludar-ne un ;)

Després de refrescar-nos una mica emprenem el viatge de tornada. La Lucía ens pregunta si portem els bitllets d'avió impresos. Mmmmmm no, per què? Doncs perquè senee bitllet imprès no entres a l'aeroport... Ah! Genial! Nosaltres sempre amb la nostra felicitat ;)

Anem a l'hotel a imprimir els bitllets... No funciona la impressora. Guai, ens pot passar encara alguna cosa més en aquest viatge? Falten 2 hores per a la sortida del vol... Anem a un cibercafè, el tio arrenca l'ordinador... Triga una eternitat... Arrenquem el chrome... Sembla que vagi amb pedals... I el rellotge no s'atura... Entro al gmail... No fotis, ara no va internet! Apareix una icona de xarxa connectada... Sí! Aconseguim imprimir els bitllets (es queixava de que no hi havia tòner, però s'imprimeixen!) i marxem pitant, acomiadant-nos de l'Angel i la Lucía, amb els que finalment hem estat viatjant 6 dies. Ells esperen el tren que surt demà a la nit, així que tornarem a coincidir dissabte a Varanasi...

Arribem a l'aeroport i li paguem 400inr al conductor per tot el tour del matí. Dins està ple de militars armats fent els controls. Evidentment el 99% dels passatgers som occidentals, el preu del viatge (50 euros) és molt econòmic per nosaltres, però una fortuna per als indis! L'aeroport sembla de joguina, només té un vol al dia (que ja és un vol més que el de Castelló i segur que ha costat 100 vegades menys construir-lo ;) Al final hem arribat amb temps, però mira que ens agrada donar-li emoció als nostres viatges jeje.

El mateix avió va fins a Delhi, és com un bus, fa una parada a Varanasi i contiua ;) Al pujar hi ha un cartell a cada porta: per la davantera pugen els que van a Delhi; per la del darrere, els que anem a Varanasi. Esperem que no es separi l'avió a mig vol, una part cap a cada direcció ;)

El vol dura només 50 minuts, quan ens n'adonem, ja hem arrinat. L'aeroport de Varanasi és gran, res a veure amb el de Khajuraho. Quan sortim, busquem un rickshaw, però no n'hi ha, hem d'agafar un taxi prepaid que ens costa 620inr (9eur). Hi ha uns 20km, que triguem 45 minuts en fer-ho.
En aquests 45 minuts veiem més pobresa concentrada que en qualsevol altra etapa del viatge. Val a dir que venim de Khajuraho, però l'impacte inicial és brutal: carrers plens de porqueria, un home despullat caminant pel carrer, txaboles al costat de la via, en definitiva, molta misèria.

El taxi s'atura en una espècie de rotonda i el conductor ens presenta un noi que hi havia per allà i ens diu que ell ens portarà al nostre hotel (li hem dit que teníem reserva a l'Alka perquè diuen que té les millors vistes de Varanasi, tot i que no hem reservat i la nostra intenció és arribar, veure les habitacions i decidir). El centre històric de Varanasi (la zona que està tocant el riu Gamges) està composada de carrers tant estrets que no entren ni cotxes ni rickshaws, per tant ja és normal que el taxi ens deixi fora d'aquesta zona.

El noi ens guia pels estrets carrers, per on amb prou feines pots passar si et trobes una vaca de cara. En dos minuts estem completament desorientats, el noi ens podria estar portant a l'escorxador i no ho sabríem. Quan arribem a l'hotel, el noi ja s'ha ofert 20 vegades per fer-nos de guia, però de moment el que volem és triar hotel, dinar i recuperar-nos de l'impacte inicial que ens ha produït la ciutat.

Les habitacions són bastant cutres, i el lavabo no és per triar coets, però valen 750inr i volem descansar, així que ens hi quedem. Després de fer el check in ens hi fixem millor i veiem que els llençols estan plens de taques (semblen una vaca lletera ;) i al lavabo hi ha més vida salvatge que al parc d'aquest matí ;) Aquesta nit muntarem una orgia, la Beth, jo, i dues dotzenes de simpàtics bitxets ;) Mentre fem el check in, veig un noi que signa com a Pau, em presento i ens diu que porta aquí tres dies molt malalt, fa 2 mesos que va arribar a la India i ara li ha agafat un xungo amb hna febrada que l'ha tingut tres dies sense sortir de l'habitació. Només de pensar en estar 3 dies seguits en aquesta habitació, malalt, m'esgarrifo. El noi fa cara realment d'estar-se morint, s'assembla molt al protagonista de "Into the wild" cap al final de la peli.

Ens diem que no passa res i anem a dinar. Al cap i a la fi, si ens hem de morir Varanasi és el millor lloc, els forns crematoris treballen 24 hores al dia ;) Això de "les millors vistes" que diu a la guia es refereix a un balcó que hi ha en un extrem del menjador. Mentre esperem el dinar m'hi acosto. El balcó sobresurt dins del Ganges, de tal manera que es veu tota la riba, salpicada de Ghats (unes escales que porten dins del riu, perquè els indis puguin banyar-s'hi).

Cal explicar una mica què és Varanasi per entendre tant d'interès en el Ganges i els Ghats. Varanasi és per als hindus l'equivalent a La Meca pels musulmans: tots ela hindus hi han de venir com a mínim una vegada a la vida. A més, creuen que si mors a Varanasi, es trenca el cicle infinit de resurreccions i vas al cel. Òbviament, en una societat tant religiosa, això provoca un flux constant de persones que venen a passar les seves últimes hores aquí. Els que hi moren, són incinerats (en crematoris públics, oberts a la vista de tothom sempre que es comporti respectuosament) i les cendres es llencen al Ganges. Aquí vé la part més escatològica de la India, de la que tothom parla: la llenya és molt cara a la India, i moltes famílies no poden permetre's una cremació completa. Tant és: al Ganges s'hi llencen les restes, encara que siguin a mig consumir. És probable, doncs, que veiem trossos de cadàver surant riu avall...

El Ganges és una claveguera, aigües marrones, que recullen la brutícia de centenars de pobles i ciutats, i que a Varanasi reben una dosi extra de porqueria. Tot i que hem arribat al final del mozó, quan el riu baixa a plena capacitat (jo diria que té el triple de l'amplada de l'Ebre), l'aigua es veu molt bruta. Doncs resulta que hi ha una altra creència que fa referència al riu: banyar-s'hi equival a realitzar 10 sacrificis, i els karmes que es guanyen amb el bany no es destrueixen mai. Per tant, centenars d'indis es fiquen dins de l'aigua putrefacta, es banyen, i fins i tot en beuen!El nostre hotel està situat just al costat d'un d'aquests Ghats, així que podem observar perfectament com un home porta els seus búfals a banyar-se i, tot seguit, una senyora gran baixa i comença rentar-se, glopejant l'aigua que 2 minuts abans estava ocupada pels búfals... En un moment donat, veig baixar una espècie de balsa feta de canya de bambú; a sobre hi ha una massa de color negre parcialment coberta amb una tela blanca... Tot i que està una mica lluny per apreciar detalls, té una forma sospitosament humana...

A tot això la Beth està pensant en no sortir de l'hotel, com aquell que ens van explicar que va anar a Nova York i es va passar una setmana aterrit, tancat a l'habitació ;) Finalment, fa el cor fort i ens aventurem pels carrerons de la mística Varanasi...

Només sortir de l'hotel, ja ho veiem tot diferent. Els carrers estrets (per on amb prou feines pots passar si et trobes amb una vaca), que abans ens havien semblat claustrofòbics i bruts, ara els trobem autèntics i plens de vida. L'estrés que ens havia produït l'excursió pels carrers laberíntics fins a l'hotel (vam pensar que ens seria completament impossible ubicar-nos en aquesta ciutat), s'esvaeix ara davant dels colors i les olors que ens arriben d'arreu. Comencem a gaudir de la sensació d'estar perduts en un lloc realment exòtic, caminant sense rumb. Trobem algun caçaturistes, però ens els treiem fàcilment del damunt.

Els nostres passos ens porten al Ghat Dassawathnat, el més important de Varanasi, on cada vespre té lloc una cerimònia que es veu que és imprescindible. Resistim la pressió constant dels propietaris de les barques ancorades davant del Ghat, que insisteixen en què pugem per veure millor l'espectacle (passant per caixa, és clar). Ens quedem a lea escales del Ghat, si tan impressionant és, podem tornar demà.

I no és gaire impressionant, uns monjos fent unes històries amb uns banos, després amb una espècie de plumeros, i per últim amb foc, dalt d'una terrassa allà al costat... Mentre "gaudim" de l'espectacle ens assalta una nena de 14 anys, molt guapa ella, que parla un anglès excel-lent i ens vol vendre una història per fer dibuixets a la pell. Li'n fa un a la Beth; és molt simpàtica i acabem picant (ni regategem, paguem 100inr). Ens vol portar a la seva botiga, però li diem que demà, que no es passi ;)

Acabada la cerimònia sortim del Ghat i anem a parar al carrer principal. Aquest és un dels moments més impactants de tot el viatge. Hi ha tanta gent que sembla una manifestació; parades que venen menjar, roba, cistells de mimbre, sabates, etc.; un nombre impressionant de gent estranya: santons amb llargues barbes i pinta d'ermitanys, captaires, dones vestides amb saris elegants, de tot! La veritat és que passejar per Varanasi al vespre és una experiència que conservarem sempre en la nostra memòria. No hi ha cap fotografia, cap vídeo, cap paraula que pugui transmetre la sensació única que ens deixa. Quan ho escric tampoc ho entenc; simplement puc expressar la sensació que ens deixa Varanasi amb una frase: quan vam arribar, la Beth no volia sortir de l'hotel; ara, no vol tornar-hi!

Si la India és un país de contrastos, Varanasi porta aquesta màxima a l'extrem, és la India amb majúscules. És la India bruta, la India pobra, la India increïblement caòtica, la India que et deixa amb la boca oberta, la India que exhaspera, la India que emociona, la India que et fa riure, la India que et fa emocionar-te. Crec que hi ha pocs llocs al món que exhibeixin una quantitat tal de contrastos com ho fa aquesta ciutat.

Tornem a l'hotel per sopar i digerir el que hem vist aquesta tarda, com en 10 minuts podem passar d'un extrem a l'altre en la impressió que ens ha donat aquesta ciutat. Demà, per primera vegada en molts dies, no hem de llevar-nos d'hora, però tot i així ens recollim aviat, Varanasi ens ha deixat esgotats!

Les dues senyoretes, al tuk tuk, camí de la cascada, mentre els homes... paguem ;) 

Se sent com la Kate Winlset a Titanic... 

I aquest tío tant guapo no és el Leonardo di Caprio? Ah, no, aquell és més baixet ;) 

L'espectacle de Varanasi...

Dia 13 - 19 de setembre: Khajuraho

Visitant Khajuraho: genial! Aprenent coses molt interessants als temples... Tot i que algunes no les posarem en pràctica! Amb bici pel poble antic. Shopping...

Arribem a Khajuraho amb una hora de retard; si ho arribem a saber no fiquem el despertador a les 6 :( Hem passat una nit plàcida, ben tapadets. Quan baixem, ens trobem la típica marabunta esperant-nos. Agafem un rickshaw a boleo i regategem perquè ens porti al poble (que és a 3km) per 70inr. Durant la última estona al tren hem estat mirant el paissatge, verd llampant i relativament despoblat, i hem estat comentant que el que li hem trobat a faltar a aquest viatge (parlant en passat perquè tenim la sensació de que ja estem a la recta final i podem començar a fer resum) és una mica més de natura i pobles petits. Aquest és el motiu pel qual hem estat dubtant sobre si incloure finalment Khajuraho a la ruta o no.

El primer que ens sorpren de Khajuraho és que es tracta d'un poble molt petit, amb un carrer principal amb hotels i restaurants. El conductor, òbviament, ens porta a un hotel on li donaran comissió. Després d'Agra, ens estimem pagar una mica més i tenir un bon hotel; a més, l'Angel ha enganxat un encostipat de la hòstia (al tren Jaipur-Agra, es veu que li feia mania la manta i no va tapar-se). Les habitacions són una mica humides, així que li demanem al conductor que ens porti a l'hotel que havíem localitzat a la Lonely, l'Harmony. La primera visió no ens convenç molt, les habitacions es veuen una mica cutres. El manager de l'hotel es desviu ensenyant-nos cada vegada millors habitacions, i com que no ens veu amb intenció de quedar-nos va baixant el preu. Desesperat, ens fa una última oferta: 400inr (5.50eur) per nit, per les últimes habitacions que havíem vist. Decidim passar de moment i visitem un hotel adjacent, on trobem habitacions d'un preu superior i inferior qualitat. Per tant, ens quedem a l'Harmony, que finalment resulta ser un encert, amb les seves habitacions econòmiques i impecables, i un bonic passadís ajardinat on prendre una cervesa.

Després d'una dutxa i esmorzar amb una parella de Girona que la Lucía i l'Angel havien conegut fa dies a Udaipur, anem a visitar els temples de l'oest, que són els que han situat Khajuraho al mapa. Es tracta d'un conjunt de temples del segle VIII, perfectament conservats, famosos perquè estan totalment recoberts d'escultures representant escenes del Kama Sutra (i són d'allò més explícita). A banda del seu valor didàctic ;) els temples ens encanten. Es troben dins d'un recinte ajardinat perfectament cuidat, els temples (tot i tenir més de 1000 anys d'antiguitat) es troben en un estat espectacular, són preciosos (amb milers de talles amb un nivell de detall increïble) i es respira una tranquil-litat que no havíem viscut fins ara a la India.
Les talles no només contenen escenes de sexe explícit (que també: orgies amb 9 participants, un home amb 3 dones o un caballer "estimant molt" el seu cavall ;), sinó també escenes de guerra, elefants, camells, dones en actitut sensual, etc. La veritat és que han estat una sorpresa, pensàvem "uff, més temples" i ens hem quedat bocabadats, gaudint molt de la visita durant més de 2 hores.

Després anem a dinar al Bella Italia, on mengem de conya pasta i lassanya, boníssim! Aquesta tarda havíem quedat amb un conductor de rickshaw per fer una excursió que ens havien recomenat els gironins: unes cascades a 18km de distància, els temples de l'est (que són gratuits i estan desperdigats per les rodalies) i el poble antic, on la gent viu d'una manera més autèntica. Malauradament, els dimecres la cascada està tancada (es troba dins d'un parc nacional) i decidim deixar-ho per demà a primera hora, abans d'agafar el vol que surt a les 13:45.

Preguntem si podem fer la resta a peu, i ens diuen que sí... O amb bici. Ens decantem per la segona opció, llogant 4 bicis per tota la tarda per 30inr (0.45eur) cadascuna. L'experiència és fantàstica, Khajuraho és un poble força tranquil i molt petit (8000 habitants), i ens dirigim pedalejant al poble vell. Aquí ens trobem amb una de les coses que havíem trobat a faltar fins ara: nens jugant als que comencem a donar galetes i veiem com se'ls il-lumina la cara, artesants fent pots de fang al carrer, carrers de cases encalades sense gent ni sorolls (amb alguna vaca rumiant, això que no falti), ... Trobem nens jugant a caniques (quins records de la nostra infantesa!); els faig un vídeo amb el mòbil i es tornen bojos quan després els hi ensenyo, és possible que mai s'haguessin vist a sí mateixos en una pantalla amb moviment! La passejada, repartint galetes i somriures, fent fotos o simplement admirant el poble, és genial, no havíem tingut una sensació semblant des que vam tornar del Senegal.

Això sí, aquí els nens són d'allò més espavilats. N'hi ha un que té 12 anys i parla un anglès molt millor que el meu, que ens vol fer de guia, parla com un autèntic comerciant, ens recomana on comprar perquè ens surti més barat,... També hi ha una cara no tant positiva: em diu que està casat. Òbviament li dic que no és possible, encara no té pèl a la cara. El que m'explica és que està promès amb una nena, que les dues famílies van trobar-se una vegada fa uns mesos i van pactar el matrimoni. Ha vist a la nena una vegada i sap que s'haurà de casar amb ella... No estic segur de que sigui totalment cert el que m'explica, però sembla força sincer...

Una estona i 500 fotos més tard ;) tornem a agafar les bicis. Passegem pel mig de camps llaurats de color verd, visitant temples similars als que havíem visitat al matí, però disseminats. L'Angel se'n va a l'hotel, creiem que té febre... Nosaltres 3 seguin una horeta més amb les bicis, estem cansats però és relaxat i fantàstic. Més tard, tornem les bicis i ens anem de compres ;) aprofitant l'ambient tranquil del poble. Al final ens firem pantalons per un tubo i una espècie de gong de meditació del qual m'encapritxo. L'experiència de comprar, amb el ritual del regateig (que no ens agrada gaire) aquí és diferent, com més agradable :) Vas xerrant amb els venedors (alguns parlen fins i tot castellà!), mires la mercaderia, regateges, tradueixes el preu a euros i flipes, ... Aquí hi ha molts sastres, un d'ells ens diu que triem una tela i en 1 hora ens podem emportar una pantalons a mida... Declinem la oferta, però de tota manera és impressionant.

Sopem al Raj Café, un altre encert. Mengem pollastre i un pancake de formatge que estava boníssim. Demà hem de llevar-nos a les 7h (anem millorant) així que tornem d'hora a l'hotel, passejant tranquil-lament pels carrers de Khajuraho, on a aquestes hores (les 22h) ja no hi queda gaire gent. De camí ens aturem a una farmàcia (qualsevol semblança amb les farmàcies espanyoles és pura coincidècia) on comprem ibuprofè per a l'Angel. És molt curiós, aquí venen les pastilles per unitats; evidentment aquí no tenen un sistema de salut públic (que evidentment té enormes avantatges, però que també fomenta un ús excessiu dels medicaments i el malbaratament absurd d'aquests); a la India si algú necessita una medicina l'ha de pagar i compra només la quantitat que necessita. He llegit per algun lloc que la India té una llei que permet a laboratoris indis fabricar genèrics de qualsevol medicament subjecte a patent si no hi ha un tractament de similar eficàcia a un preu econòmic; això evidentment és molt discutit per la industria farmacèutica, però salva milions de vides, posant a disposició de les persones sense recursos tractaments que no haguessin pogut sufragar mai, en haver de pagar preus abusius que omplen les butxaques dels oligarques occidentals.

En fi, anem a dormir; demà toca catarates i la que pot ser la millor o la pitjor parada del viatge: Varanasi, la ciutat sagrada de la India, on els rituals de la vida i la mort s'exhibeixen en públic. Però això serà demà... De moment avui anem a dormir amb la sensació d'haver encertat plenament amb la visita a Khajuraho, ha estat sens dubte una de les grans sorpreses de la India, i el lloc que més ens ha agradat, juntament amb Jaisalmer i el Taj Mahal.

Escultures mmmmm... Molt educatives ;) 

El somriure dels nens. Se't cau la baba...

Una senyora gran. M'encanta aquesta foto.... 

Al poble antic, una dona treballant el fang 

Verano azul ;) 

Dia 12 - 18 de setembre: Agra i Fhatepur Sikri

El Taj Mahal o per què algunes meravelles són meravelloses. Autobús "dels de debò". Fhatepur Sikri (nens, deixeu-me en pau!!!). La mare de tots els embussos. Tren nocturn cap a Khajuraho.


El despertador sona a les 5 del matí per segon dia consecutiu. Ja tenim ganes de fer vacances de les vacances ;)

En teoria l'entrada oest del Taj Mahal (que és la que obre amb la sortida del sol, una mica abans de les 6) està a 5 minuts a peu. En la pràctica, ens perdem i li preguntem a un noi que amablement ens acompanya gairebé fins la porta (i no demana res a canvi, encara queda gent de bona fe a Agra). L'entrada al monument és una mica estafa (en realitat, com a tot arreu, però aquí una mica més): val 50inr per als indis (menys d'un euro) i 700 per als estrangers (10 euros). Amb l'entrada et regalen una ampolla d'aigua i uns cobridors de sabates (perquè no t'hagis de descalçar quan entres al mausuleu. L'altra estafa és que la taquilla està oberta però les portes, tancades. Ens hem llevat a les 5 per veure com surt el sol al Taj Mahal i ens fan esperar fins ben passades les 6, quan el cel ja és totalment clar.

Passem un control de seguretat com als aeroports, fins i tot ens catxegen a tots, i entrem al recinte. Hi ha una altra gran porta, de com a mínim 10 metres d'alçada, i ja comencem a entreveure el Taj. Quan entrem, l'impacte visual és brutal. Personalment no m'havia passat mai emocionar-me veient un edifici; en aquest cas se'm posa la pell de gallina (literalment). La seva bellesa és difícil d'expressar amb paraules, has vist fotos i penses que tampoc serà per tant, però sí que ho és. El Taj Mahal és, sense cap mena de dubtes, la construcció humana més bonica i espectacular que mai he vist. És senzillament preciós. El seu disseny és esquisit, amb els quatre minarets decoratius de 40 metres d'alçada embolcallant l'edifici principal, que tot i ser immens, té una delicadesa sorprenent. Tot el conjunt està alçat sobre una plataforma de marbre, de tal manera que queda totalment emmarcat pel cel, no hi ha res que trenqui la meravellosa armonia visual del conjunt, de marbre blanc amb decoracions florals i escrits del Corà al voltant de la porta. Potser sembla que és una mica exagerada tanta emoció, però realment s'ho val.

Construit al segle XVII per un rei com a homenatge a la seva tercera dona, que va morir durant el part del seu catorzè fill (diuen que va quedar tan afligit que va encanir de la nit al dia), en la seva construcció van participar 20.000 persones durant 8 anys! Fem un parell de fotos ;) durant 3 hores. Per dins l'edifici és sobri i senzill, simplement té les tombes de la reina i del rei, que va ser enterrat aquí trenta anys més tard que la seva estimada esposa.

El check out de l'hotel és a les 10h, així que a les 9h anem fent via. Ens hem tornat a quedar sense pasta (estem canviant poc a poc perquè no volem que ens sobrin rúpies) i vaig a buscar un lloc per canviar moneda. Aquí es regateja tot, i canvio per 69inr per euro quan la primera oferta eren 68. Sembla una petita diferència, però representa més d'un euro canviant-ne 150! Al final ens ha costat 1400inr per parella (20eur) l'habitació, esmorzar i sopar.

Tot seguit agafem un rickshaw per anar a l'estació de tren. No tenim bitllet per aquesta nit; ens hem passat els últims dos dies desfullant la margarida sobre quina ruta fer i encara no ho hem decidit ;) La idea inicial és anar a Khajuraho amb tren, allà agafar un avió a Varanasi, i tornar a Delhi el dia abans del vol a Barcelona, també amb avió. Els vols ja els vam comprar des de casa, però no n'acabo d'estar convençut. L'alternativa és anar avui amb tren nocturn a Varanasi, des d'allà agafar un tren a Orchha i l'últim dia agafar un altre tren cap a Delhi.

La segona ruta és més barata i en certa manera més eficient (a més, ens faria més gràcia anar a Orchha, que és un poblet, que a Khajuraho), però té un greu problema: tots els trens estan en waiting list, incloent el de l'últim dia. Tot i que hem vist que no es tracta d'una dificultat insalvable, en aquest cas no pujar al tren significaria perdre el vol de tornada a Barcelona. Entre això i que ja tenim els bitllets d'avió (cancel-lar-los valdria 50eur), finalment decidim anar cap a Khajuraho, que és la ruta més segura. Comprem els bitllets i ens toca en el mateix compartiment que a l'Angel i la Lucía.

Una vegada solucionat el tema del tren per aquesta nit, anem a l'estació d'autobusos per anar a Fhatepur Sikri. Agafarem el bus "autèntic" que reclamava l'Ernest per recórrer els 18 km que hi ha entre Agra i aquesta antiga capital mogol. L'autobús, evidentment, és una tartana: el motor no té tapa (així poden accedir-hi fàcilment quan comença a sortir fum), té aire condicionat (la part de davant té un gran forat pel qual cola l'aire, condicionat a la temperatura exterior), seients de cuir reclinables (alguns estan permanentment reclinats, d'altres no tenen part del darrere), sortida d'emergència (la porta no tanca, així que en cas d'emergència és fàcil sortir), ... Això sí, barat una estona: 27inr (uns 0.35 eur) per un viatge d'una horeta.
Aquest ha estat el primer lloc on m'he atrevit a menjar alguna cosa típica en un xiringo del carrer. Per tot arreu he vist una cosa rodona que té pasta de full per fora i una espècie de puré de patata picant per dins. Em dic que si tothom va a Varanasi a morir, ara que ja ens hi acostem pot ser un bon moment per menjar-ho ;) Me'n demano 2, que costen 5inr cadascuna i m'ho donen amb una espècie de plat fet amb fulles d'algun arbre cosides i amb una salsa dolceta per sucar. La veritat és que estan boníssimes, són gairebé gratis i a sobre amb envoltori biodegradable. No es pot demanar més!

El viatge passa més ràpid del que pensàvem. Després del rally Bundi-Jaipur, ens sembla que el conductor està passejant a Miss Daisy ;) Això no vol dir que no anés en pla suicida avançant camions i intentant fer el rècord de vaca-slalom, simplement ens hem acostumat a aquesta manera de conduir en la qual només hi ha una norma (sobreviu!) i ja no li trobem tanta emoció. Després l'Angel comentava que vol llogar una moto (conduint ell!), això és com el ionqui que cada vegada necessita una dosi més forta per aconseguir el mateix efecte ;)

Arribem a Fhatepur Sikri i no sabem on anar. Comencem a caminar pel carrer principal, que és un basar súper autèntic, amb gent per tot arreu venent qualsevol cosa: des de fruita (bananes i magranes sobretot) a serveis de barberia, passant per espècies, ferreteria, roba a metres i un llarg etcètera. Li preguntem a un home com anar a la part històrica i, en un esforçat però poc ortodox castellà, ens diu que el seguim.

Evidentment ja tenim guia (que evidentment voldrà cobrar per una feina que no li hem demanat...). Fa un sol de justícia, i hi ha una bona pujada. Quan arribem a dalt, trobem una muralla de sandstone vermella (arenisca en castellà, no sé com es diu en català), amb una gran porta que porta a l'interior. El recinte és una mesquita (a la India conviuen de manera una mica convulsa un munt de religions, però sobretot la hindu i la musulmana). Dins hi ha un exèrcit de nens venent de tot. Són com mosques colloneres; la majoria no passen dels 9 anys i parlen anglès perfectament i fins i tot alguns castellà. Als que preguntem diuen que van a escola de 7 a 11; com que ara ja han plegat la seva feina és tocar els dallonsis als turistes. La veritat és que sap greu per la pobra (en totes les acepcions del terme "pobra") canalla, però són bastant insuportables.

La mesquita en sí ens agrada molt; a més, és la primera vegada que ens deixen entrar en una (a la resta dels viatges, les mesquites estan reservades només per als musulmans, i no tinc intenció de deixar-me circuncidar per entrar a una d'elles ;) Dins trobem gent estudiant el Corà, així com un túnel (tancat) que comunica amb el fort d'Agra, perquè el rei pogués fugir en cas d'emergència. Quan acabem (30 minuts aprox.) li donem 100inr al guia; el fill de sa mare ens demana més! Evidentment, es queda amb això i prou.

Tot seguit anem a veure els palaus (aquí cal pagar entrada i ens lliurem dels nens insuportables). Passem d'agafar un guia i els visitem amb la Lonely. Són molt xulos, tot i que a aquestes alçades del viatge n'hem vist tants que al final ja et semblen tots iguals. De tota manera, val molt la pena fer aquesta visita.

Dinem en l'únic restaurant que hem vist al poble, que deu ser força petit. Com sempre a la India triguen la hòstia en servir, però és perquè el menjar és molt elaborat i el fan al moment. Els valencians mengen pasta, però nosaltres ens fotem un thali per tots dos que està de conya i porta iogurt de postres i tot, per 100inr (1.50 eur entre els dos). És el lloc on hem menjar més barat i un dels més bons.

L'autobús surt a les "quan estigui ple / o d'aquí 25 minuts / o quan li surti d'allà al conductor". El bus està allà aturat, i amb un horari de sortida tan exacte tampoc no volem allunyar-nos molt. De tota manera el mercat té tanta gràcia que ens passem l'estona fent fotos espectaculars en un radi de 100 metres, fins que se'ns acaba la bateria de la càmera (literalment, tant a mi com a la Lucía). Quan es produeix no sabem quina conjunció de planetes, el conductor puja al bus (i nosaltres també). En qüestió de segons, una multitut surt d'on estaven amagats i pugen al bus, que arrenca de seguida.

El viatge de tornada és tranquil, nosaltres esperem arribar a la parada d'autobusos d'on hem sortit... Doncs no, estem a la India! De cop i volta, el bus frena bruscament i tothom comença a baixar. Estem enmig d'un carrer (suposem que d'Agra)... Demanem a un rickshaw que ens porti a l'hotel; regategem per fer-ho per 70inr. S'està fent fosc i volem arribar a temps de veure la posta de sol al Taj Mahal.

De cop i volta (els meus néts també sentiran aquesta batalleta, jo crec que quan sentin la paraula "India" se'n recordaran que s'han oblidat una paella al foc ;) ens trobem immersos en l'embús de trànsit més espectacular que hem viscut mai (i hi estem al bell mig). És un creuament en el qual tenim cotxes, rickshaws i motos "encaixats" en totes direccions. El problema és que no hi ha semàfors, rotonda, o algú controlant el trànsit, i tothom està desesperat per marxar d'aquí, amb la qual cosa es posen histèrics, aixafant els de davant, darrere i el costat, i cada vegada la cosa empitjora. Només algunes bicis o motos aconsegueixen esmunyir-se, però el carrer sembla un tetris (literalment), on cadascú intenta ficar el seu vehicle de manera que no quedi cap forat lliure. El problema és que quan fas línia, els vehicles no desapareixen ;)

De rellotge estem 15 minuts sense avançar 2 metres. Cap al final, sembla que estiguem als autos de xoc, comencem a rebre cops per tot arreu quan un parell de ciutadans es dediquen a resoldre el cub de Rubik en què s'ha convertit la cruïlla ;) Ara giro el rickshaw cap aquí, ara la moto cap allà, ara envio l'altre rickshaw enrere, ara deixo passar una processó amb un carro estirat per cavalls amb una imatge d'un elefant rosa i un munt de gent amb la cara pintada de verd... I sobtadament comencem a tirar. Quan arribem a l'hotel, li donem 100inr al conductor per la benzina extra que ha gastat; no parla gens d'anglès, però ens diu que no... Insistim i s'ho queda. És evident que hi ha una immensa diferència entre els que parlen anglès (que es passen el dia pensant per on te la podran fotre) i els que només parlen hindu, senzills i honestos.

Com que ja és nit tancada i no podem veure el Taj, passegem una mica pels carrers adjacents a l'hotel. És molt curiós veure que hi ha un carrer turístic, però a la que et fiques per un carreró ja trobes la India de debò, la que no és neta, però sí que és autèntica i exòtica, amb barberies obertes on li fan un massatge facial a un paio que sembla que li estiguin fotent una pallissa, i caravanes de camells que suposem que porten als estables.

En aquesta passejada tranquil-la reflexiono sobre el que hem vist fins ara. La India és dura, crua i de vegades lletja, però és súmmament sincera. Hi ha pobresa evident, però per què ha de ser millor la nostra pobresa amagada? No perquè no la veiem deixa d'existir. Com a mínim la India t'ho ensenya tot: allò bo i allò dolent, el que et pot enamorar i el que pot fer que la odiïs, les dolces olors de les espècies i les pudors d'alguns carrers, els xiscles dels monos saltant per les teulades i els clàxons continus dels cotxes, t'ho ensenya tal com és, sense edulcorant, i o t'agrada o no, però no s'amaga darrere d'una bonica façana com de vegades fem a casa nostra, no amaga la merda a sota de la catifa perquè el convidat pensi que tot és perfecte quan en realitat està podrit per dins. La India és així, única i sincera. Això és el que fa que tants la odiïn, però és també el que enamora a tants altres.

Anem sopar a l'hotel, paguem i cap a l'estació. A les 23:15 arriba el tren; localitzem el nostre vagó, ens abriguem per suportar el fred polar que fa allà dins, i ens fiquem a dormir: demà a les 6 ens hem de llevar perquè arribem a Khajuraho (una millora respecte a les 5 dels dos últims dies), una ciutat amb la que no tenim gaires expectatives posades, però que utilitzarem com a escala per a la nostra última destinació: Varanasi.

Satant davant del Taj Mahal... I no, no és un muntatge ;)

El Taj reflexat a l'aigua amb la primera llum del matí

La Beth amb el curiós"gorro" que ens han fet ficar per entrar a la mesquita

Una dona llegint el Corà

Venda d'espècies al mercat de Fatehpur Sikri

No és la Blancaneus, i esperem que la poma no estigui enverinada... Instants al mercat de Fatehpur Sikri

Dia 11 - 17 de setembre: Agra

L'aventura de la waiting list... I l'aventura del rickshaw a Agra. Primera visió del Taj Mahal: ohhhh!!!!!! 

Sona el despertador a les 5 del matí... Quina mandra, això són unes bones vacances i no estar-se una setmana a la Riviera Maia! ;) Ahir ja van deixat fet el check out (3000inr -42eur- per parella, comptant dues nits, dos sopars, un esmorzar, un dinar i la laundry -vam aprofitar aquí per rentar tota la nostra roba, ja que havíem portat la d'una setmana comptant en rentar-la a mig camí-). La veritat és que la relació qualitat-preu d'aquest hotel és fantàstica!

Quan sortim evidentment encara és tot fosc, però a la mateixa cantonada hi ha un grup d'una desena de rickshaws amb els seus conductors (suposo que hi dormen dins...). És sorprenent, perquè no estem pas en un carrer principal, però s'ha de tenir en compte que la immensa majoria dels indis no disposen de mitjà de transport privat, i utilitzen els rickshaws a tot hora. Regategem poc perquè ja és tard i pugem en un d'ells. Per arrencar-lo, el conductor utilitza una corda amb nusos que lliga al motor i estira amb força (com els motocultors). Ho intenta 1, 2, 3, 4, 5 vegades sense èxit. Nosaltres ja ens estem posant nerviosos, cada vegada és més tard i no sabem què és el que haurem de fer per poder pujar al tren... El conductor agafa una corda d'un altre rickshaw i ho torna a provar. Res. Una altra vegada. Res. Pànic. Una tercera. Brummmmmm! Sospir. Ja podem sortir cagant llets!!

Arribem a l'estació quan falten 20 minuts per la sortida del tren. Anem als mostradors, ens havien dit que busquéssim el num. 10 però només n'hi ha 9... M'acosto a un d'ells, el que veig més buit. Hi ha gent per tot arreu, i suposo que allò de "fila india" no té res a veure amb aquest país, perquè estan tots apilotonats al voltant del mostrador; ara fico un peu cap aquí, ara un cop de colze discret, ara una senyora gran s'esmunyeix per sota i es fica al davant... El temps va passant, i el tren que no sabem si ens portarà a Agra a punt de sortir...

Quan aconsegueixo arribar al mostrador, el senyor mira el meu bitllet i em diu "mostrador 10". Collons, això ja ho sabia jo! Però on és? Inside, right. Veus, allò de "parlar com un indi" SÍ que té a veure amb ells, són d'un explícit ;)

Doncs res, anem "inside" colant-nos al control de seguretat (tampoc és que siguem els únics en fer-ho ;) i anem a la "right". Davant nostre tenim el tren aturat a l'andana, que surt en 5 minuts. On nassos està el mostrador 10??? Comencem a caminar per l'andana, i passem per una sala d'espera, el cloackroom (guardarroba), una altra sala d'espera, despatxos,... Finalment trobem unes pantalles on diu alguna cosa així com "electronic booking enquire". Hi ha unes llistes de passatgers. Ens busquem a la primera. No luck. A la segona... Yes!!! Aquí estem, i posa "status cnf". Suposem que vol dir "confirmed"... Queden 2 minuts perquè surti el tren, l'Angel i la Lucía estan buscant el revisor per veure si ens pot ajudar; anem cap a ells i ja l'han trobat. Li ensenyem la reserva i efectivament està ok (en realitat ens han confirmat els dos bitllets, el de classe sleeper i el d'AC3). Lògicament pujarem a AC3; en teoria hauríem de poder cancel-lar l'altre, però total ens van costar 4eur i ens en tornariem la meitat, així que lògicament passem i busquem directament el nostre vagó. És el contigu al dels valencians; pugem i quedem que ens veiem a Agra, d'aquí 4h.

Al tren ens han tocat dues literes al passadís (els vagons tenen compartiments de 6 persones (3 lliteres per banda) que es tanquen amb una cortina, i 2 lliteres més al passadís (t'estires en paral-lel al passadís). Tot i que pugui semblar un rotllo és una canya, jo pujo a la de dalt, tanco la cortina i em quedo dormit fins que em sona l'alarma a les 10h. La Beth no té tanta sort, ella té la finestra a un costat per on li entra llum, i la gent que passa no para d'obrir-li la cortina per veure qui s'amaga al darrere ;)
Amb l'estona que falta, aprofitem per esmorzar (ahir vam entrar en un súper "modern" -amb preus indis- i vam comprar suc i unes galetes). Amb 2 minuts de retard arribem a la ciutat que acull una de les 7 meravelles del món: el Taj Mahal.

Agra rep cada any 3 milions de turistes, i això comporta, com a Jaipur, que hi hagi un nombre inversemblant de gent disposada a buscar els límits de la teva paciència. Només baixar del tren ja tinc 3 tios al damunt preguntant-me si vull un rickshaw, si tinc hotel, etc. Busquem el mostrador del "rickshaw prepaid"; això significa que pagues a una agència del govern i ells li dónen després els diners al conductor (amb un resguard que li entregues quan et deixa a destí). En teoria se suposa que és més barat que negociar-ho pel teu compte; en la pràctica ens va costat 100inr tots 4 quan a la tornada faríem el recorregut invers per 70inr (regatejant).

Amb el nostre resguard, pugem al rickshaw perquè ens porti a l'hotel que hem triat: Kamal, que surt a la Lonely i unes noies li havien recomenat a la Lucía. De camí, el conductor es fa el simpàtic i ens diu que ell coneix un hotel millor i més barat, que mirem el Kamal si volem però que és car pel que ofereixen. Anem l'Angel i jo a veure les habitacioms del Kamal. No podem dir que siguin maques, ni de bon tros, i especialment el lavabo necessita una bona reforma. No està brut, però tampoc menjaria al terra ;) Les habitacions sense aire condicionat són barates: 650inr una i 750inr l'altra, sense cap diferència significativa entre les dues.

Pugem a dalt per veure les vistes del restaurant. Increïble, tenim a tocar el Taj, ocult únicament un dels minarets per una de les portes de la muralla que envolta el complex (que són monuments per sí mateixes). És només un edifici, però és soberbi, preciós, crec que no es pot explicar amb paraules ni transmetre-ho amb una fotografia; has de veure'l amb els teus propis ulls, la bellesa dels seus colors, del seu disseny, per poder entendre-ho.

Malgrat tot, no estem convençuts de l'hotel, sens dubte el pitjor de tots els que portem de viatge. Decidim donar una oportunitat al conductor, tot i que sabem que els donen elevades comissions (un 40% de l'import final) i això ho acabes pagant després. El primer que ens ensenya és un antre de mala mort, molt més brut i pel mateix preu si fa no fa. Quan li diem que és car ens enseya una habitació que té un llit gegant, amb forma rodona, i ens diu que allà podem dormir els 4... Es pensa que volem fer una orgia o què? ;) Evidentment, marxem.

El conductor insisteix que coneix un altre hotel que està millor. Nosaltres volem anar al Shiva, que també apareix a la Lonely, però ell diu que és en una zona on no poden entrar rickshaws (cert) i que hi ha una bona caminata (mentida). Transigim, i ens porta a un altre hotel semblant al Kamal però més car. Decidim que ens quedem al Kamal, tot i la insistència (interessada) del conductor.

Aquesta conducta ens hagués hagut de previndre, però ens ha menjat el coco i el contractem per a tot el dia, per 400inr (uns 5eur) per visitar els principals punts d'interès de la ciutat. La primera parada és al fort d'Agra. S'assembla una mica al d'Amber, és molt impressionant; amb un fossar que rodeja les muralles i diversos edificis al seu interior, destacant una torre on el fill del rei que va construir el Taj Mahal va tancar al seu pare després de destronar-lo.

Tot seguit anem a dinar. Havíem vist un restaurant que ens feia gràcia a la Lonely, i li diem al conductor. Aquest ens diu que està molt lluny i que ens porta a un altre millor. Li insistim que volem anat al que diem nosaltres, però ell com si sentís ploure. Al final ens acaba portant on li surt dels **. Només entrar ja veiem que no és el que volem, hi ha fins i tot un paio tocant un instrument suposem que típic. Els preus són d'escàndol (per la India), i no estem disposats a pagar-los, així que marxem. El conductor insisteix en portar-nos on li donen comissió, i ens tria un altre restaurant amb preus econòmics. El problema és que no hi ha menjar occidental, i la Lucía ja no s'atreveix amb el menjar indi. Marxem. El conductor erre que erre que jo us porto on a mi em dóna la gana. El tercer lloc és només una mica més barat que el primer, però estem cansats de donar voltes i ens quedem. Com a mínim les racions són generoses i el menjar és bo.
Després de dinar, el nostre dictador, vull dir, conductor, ens porta al Baby Taj, que és com un Taj Mahal en miniatura (infinitament menys impactant). De camí comença a caure un aiguat d'aquests que sembla que s'ha trencat una comporta al cel, però que sabem que durarà només una estona. Aquí tornem a tenir una anècdota per explicar als néts ;) Resulta que a mig camí, plovent a bots i barrals, el rickshaw s'atura. El conductor diu que "no problem", però el trasto (que sens dubte és més vell que nosaltres) diu que jo d'aquí no em moc que plou massa. Aleshores el conductor ens diu a mi i a l'Angel que si podem baixar a espitjar! Ja ens veus tots dos amb la que estava caient espitjant un rickshaw (a sobre feia pujada) mentre les noies (i el conductor!) estaven tranquil-lament assegudes...

Evidentment el trasto no arrenca, i el tio ens diu que el Baby Taj està a 1 minut caminant, que el visitem i ell mentrestant buscarà un mecànic... Ens esperem allà dins fins que deixa de ploure, i quan sortim el rickshaw ja està arreglat.

Després anem a visitar un altre monument que no val la pena esmentar, i per últim ens dirigim a l'altra banda del riu, on hi ha un parc que ofereix unes vistes meravelloses del Taj des del darrere, mentre el sol es pon. Evidentment, no fem ni una sola foto ;)

En teoria ja hem d'anar a l'hotel, però en Hitler decideix que és el moment ideal per anar de compres. El tio es fa el simpàtic, però passa olímpicament de nosaltres quan li diem que no volem anar de botiguetes (ens diu directament que li donen comissió). Ens porta a una botiga de marbre, on tenien coses xules que no teníem cap intenció de comprar (i així li fem saber al botiguer només entrar per la porta). Després de 5 minuts marxem educadament.

Per fi, el conductor ens porta a l'hotel (hem aconseguit convèncer-lo d'anar a una botiga enlloc de 3). Quan ens deixa, ens pregunta si ens ha donat un bon servei i ens demana una tip (propina). Li dic que nanai, i començo a explicar-li que si segueix exercint tanta pressió sobre els turistes, el més probable és que aquests, com nosaltres, acabim emprenyats i no li donin propina. El tio em talla a mig discurs perquè veu que s'està començant a congregar gent per veure quin és l'embolic (els indis són tafaners com ells sols). Bé, si no li interessa la meva opinió, allà ell.

Sopem a l'hotel (una truita i un fruit lassi; que és com un iogurt líquid amb trossos de fruita dins) i anem a dormir d'hora; demà volem matinar per veure la sortida del sol des del Taj Mahal.

El Taj Mahal, al capvespre. Ohhh!

Dia 10 - 16 de setembre: Jaipur

Visita al fort d'Amer i la ciutat de Jaipur. No, thank you, I don't want to buy anything!!!! Tindrem plaça demà al tren?

Avui matinem perquè hem contractat un rickshaw per anar al fort d'Amer, que es troba a 11km de distància, i hem quedat a les 7:30h per entrar a primera hora i esquivar les cues (és un lloc megaturístic). Ens portarà, s'esperarà allà 3h i ens tornarà per 400inr (no hem regatejat... mal fet).

Jaipur en sí no és una ciutat bonica; tampoc és lletja, simplement és anodina, sense gràcia (és la capital del Rajasthan, i té més de 3 milions d'habitants). Pel camí trobem alguns camells, arossegant carros com si fossin cavalls, i també algun elefant, que puja al fort a "treballar" (és molt típic que els turistes facin la pujada fins al fort a sobre d'un elefant, tot i que nosaltres no tenim intenció de fer-ho).

Quan arribem al pàrquing del fort, hi ha una munió de gent (indis venent coses). El primer que ens atrapa és un encantador de serps, i ja m'enganxa per ficar-me el turbant i tocar la cobra que surt del cistell de mimbre (jo sempre provant coses rares, ja ho sé ;) En realitat no sembla gaire autèntic, la cobra estava ensinistrada i sortia del cistell independentment de que el tio toqués la flauta o no...

L'Angel i la Lucía volen pujar a l'elefant, nosaltres ens estimem més pujar caminant (són 5 minuts i creiem que és una turistada; a més, això ja ho vam fer a Sri Lanka). Pugem per un camí peatonal, per on només veiem indis, es veu que tots els guiris fan el guiri i pugen pel camí elefantil ;) Amber és un suplici de gent venent coses, explorant els límits de la nostra paciència i donant un nou significat a la paraula "plasta". Això és el que pensàvem que trobaríem tothora a la India, però no perquè només ho haguem vist aquí és menys molest.

Se'na acosta un senyor de 72 anys i ens diu que és guia oficial. A la Lonely recomana contractar un guia, i només val 200inr a pagar entre 4, així que "ens el quedem". La visita és prou interessant, i el palau és impressionant, tot i que a aquestes alçades del viatge, la nostra capacitat d'impressió ha quedat ja una mica saturada. Sigui com sigui, val la pena la visita.

Marxem esquivant els venedors, que són una autèntica tortura, i ens aturem al palau de l'aigua, que es troba "flotant" enmig d'un llac i que no està obert al públic. Està bé, sense més. El rickshaw ens deixa davant del palau dels vents, des d'on les dones del maharaja podien observar la vida de la ciutat amagades darrere dels seus murs. És xulo de veure.

Després d'esmorzar, anem a visitar l'observatori astronòmic, que té una sèrie d'instruments de fa 400 anys que s'utilitzaven per estudiar els estels. Bé, sense més. L'únic que ens falta per visitar és el palau de la ciutat, però val 300inr per barba i ja estem cansats (i una mica agobiats amb la insistència constant dels venedors) així que passem d'entrar.

Dediquem la tarda a passejar (i fer 4 compres, amb un regateig ferotge; per fer-nos una idea, unes polseres que ens demanaven 150inr les treiem per 50inr, una tercera part!). Tornem a l'hotel a descansar, perquè demà hem de llevar-nos a les 5h per (si tenim sort) agafar el tren a les 6h. El resum de Jaipur és que es tracta d'una ciutat gran i la que menys ens ha agradat fins al moment, sort que vam anar al cinema i això ho ha compensat!

Després de sopar anem a dormir pensant en l'aventura que ens espera demà si finalment no trobem plaça... Però la recompensa val la pena, si tot va bé demà veurem... el Taj Mahal!

 Mirallet, mirallet, quines són les dues noies més guapes? ;)

 Un cavall... Perdó, una vaca... Mmmmm... Què és? 

Un típic home rajastaní

Dia 9 - 15 de setembre: Bundi - Jaipur

Terror: se'n diu d'allò que hom sent constantment en el trajecte en cotxe des de Bundi a Jaipur. Ai Romeo! Ens la juguem amb la waitlist. Un vespre a un cinema indi: Incredible India!


A les 9:30h hem quedat amb el taxi a la botiga del Romeo. Aquest ens havia promès una macedònia per esmorzar; fa 7 dies que no mengem fruita i vé molt de gust! Mentre ens la prepara arriba el taxista, amb un cotxe model Tata Indica, una mica més gran que un Saxo, però hi cabem bé, sobretot perquè l'Angel i la Lucía viatgen amb una única maleta... Resulta que els hi va passar el mateix que a nosaltres, i la maleta d'ell encara és a Delhi... Mentre esmorzem, el Romeo ens demana si podem esperar una mica, que el cotxe té un problema amb una roda i l'arreglen en 10 minuts... Comencem bé!

Els 10 minuts es converteixen en 45, finalment marxem a les 11h. Al cap de 10 minuts comença a ploure, però fa calor i demamem al conductor que posi en marxa l'aire condicionat. Ens mira i ens diu que li hem de pagar 400inr més! Nosaltres li havíem dit clarament al Romeo que volíem el cotxe amb aire; sense aire teníem una oferta millor! El tio diu que triem: pagar o calor (a tot això l'home no parla anglès). Com que ens neguem, truca al Romeo i me'l passa (realment li passa a l'Angel, però com que ell no parla bé l'anglès, m'encoloma a mi el mort). El Romeo diu que no li vam dir que volíem aire, i que ara no pot fer res: o li paguem al conductor o no ens el ficarà (ell és només un intermediari que cobra comissió). Després de discutir una estona, ho donem per impossible i decidim que passarem calor. De tota manera, tampoc és tan greu; quan deixa de ploure obrim les finestres i s'està bé.

Si ens pensàvem que el conductor del bus de Jaisalmer a Jodhpur era el Carlos Sainz, aquest és el Fernando Alonso. El tio és un autèntic fitipaldi; la carretera està en força bones condicions pel que fa a l'asfalt, i això li permet anar a tota llet. La veritat és que cada vegada que miro endavant veig passar tota la meva vida pel davant dels meus ulls... És increïble: la carretera té dos carrills, però no hi ha línies pintades. Veiem un camió davant nostre, i un autobús avançant-lo. Al nostre conductor no se li acudeix res més que avançar a l'autobús (i sí, hi ha dos carrils!)... Però és que de cara vé un altre autobús!!! No passa res, al final ens ha sobrat gairebé un segon! I evidentment el conductor pitant tota l'estona, com si fos culpa dels altres estar dins de la carretera! Crec que avui haurem de llençar la roba interior...

Tot el viatge és una carrera constant, sembla que se li hagi calat foc a casa! Per acabar-ho d'adobar, a mig camí s'atura en una zona on hi havia un parell de garitos per menjar i es comença a mirar la roda. Baixem també i veiem que està gairebé desinflada... Ara ho entenc: vol arribar a Jaipur abans de que es desinfli del tot ;) Ens demana que fem un chai mentre ell soluciona el problema. Al cap d'uns 15 minuts sembla que ha trobat un inflador i reprenem el camí.

Arribem a Jaipur cap a les 15h. Hem mirat a la guia la Aitithi Guesthouse, que està molt a prop de l'estació. Al conductor li costa déu i ajuda trobar-la. La guesthouse està de conya; és com un hotel, amb habitacions grans i espaioses que ens costaran 1000inr (no podem regatejar). Ens quedem a dinar allà mateix, és econòmic. Avui també mengem pasta ;)

Després de dinar hem d'anar a l'estació. Al canviar la ruta, no tenim bitllets de tren per anar dilluns fins a Agra. L'Angel i la Lucía els tenen reservat des d'Espanya, però quan ho hem mirat per Internet no queden places en cap tren per dilluns, així que anirem a reservar-los directament a l'estació. A la India tenen un mecanisme molt curiós de reserves de tren: si no queden places lliures, pots comprar igualment i et fiquen en waitlist, una espècie de cua d'espera on tens un número (que és la teva posició a la cua). Conforme la gent va cancel-lant les seves reserves, vas pujant a la llista. Quan arriba el moment de la sortida, si has pujat prou, tens plaça. Si no, et qurdes amb un pam de nassos ;)

En realitat, per pujar a la waitlist no és necessari que algú cancel-li el viatge. Els trens aquí fan recorreguts molt llargs (de milers de quilòmetres). Quan algú reserva una plaça, el sistema la dóna per ocupada durant tot el trajecte del tren. Però si aquest algú baixa a una estació intermitja, òbviament aquella plaça s'allibera per a la resta del trajecte, i si tu estàs a la waitlist te la pots quedar. No sé per quin estrany motiu, això no ho quadren fins a l'últim moment, així que és relativament fàcil que puguis pujar al tren encara que estiguis amb un número una mica alt a la waitlist.

Nosaltres reservem en el mateix tren que els valencians, i en dues classes per tenir més possibilitats: sleeper class (la més cutre, sense aire condicionat) i AC3 (la que hem agafat fins ara). Tenim el número 10 a AC3 i el trenta-i-tants a sleeper, però l'home de la taquilla creu que tenim més possibilitats a sleeper, perquè hi ha molts més vagons.

En el cas que finalment no tinguem plaça, tenim dues possibilitats:

a) Pujar al vagó de l'Angel i la Lucía, buscar al revisor i explicar-li la situació... Donant-li 300inr per lubricar la relació ;) Sembla que és un mètode que funciona força bé, i com que el trajecte és diurn (de les 6h a les 11h) podem compartir la llitera amb ells. De tota manera, sempre pots trobar-te amb un revisor que no vulgui entrar al joc...

b) Agafar un autobús, que trigarà una mica més, però total si ens hem llevat a les 5h per estar a les 6h a l'estació, podem agafar-lo a les 7h i a les 13h ja serem a Agra...
Però bé, estic avançant aconteixements. De moment aquesta tarda tenim previst anar al cine. Sé que sembla estrany fer un viatge de milers de quilòmetres a un país exòtic i anar al cinema, però a Jaipur hi ha el Raj Mandir, la sala més famosa de la India. Aquest és un cinema com els antics: una única sala on projecten la pel-lícula d'estrena. Fins les 21:30h no comença la sessió, així que aprofitem per passejar una mica. La zona on estem recorda al carrer Pelai de Barcelona... si li treus el soroll constant dels clàxons, els rickshaws que passen pel carrer, i sobretot si no mires als carrers laterals, on tornes a trobar la India en tota la seva cruesa (carrers bruts i foscos, edificis en males condicions, ...). En canvi, el carrer principal està net i farcit de botigues modernes amb tot tipus de marques occidentals.

Sopem a un restaurant econòmic recomenat per la Lonely. Com a Udaipur, quan entrem ens adonem que és un lloc de classe: cambrers amb uniforme, estovalles de tela, ... De tota manera els preus de la carta estan bé, i tenim més d'una hora fins les 21h, que és quan obren les taquilles del cinema, així que ens quedem. El menjar és bo però són lents de solemnitat; al final sortim passades les 21h! Hem pagat unes 700inr (10eur) tots 4, no està malament per ser un lloc pijo ;)

A la India hi ha el costum de tenir 2 cues, una per homes i una altra per les dones; normalment hi ha molta menys gent a la cua femenina, així que van elles a comprar les entrades. Aquí tornem a veure el morro que tenen els indis: vé una senyora i se'ls posa al davant sense cap mena de dissimul (hi havia 2 dones a la cua, així que era més que evident que s'estava colant ;) El preu de les entrades: 80inr (1.10eur) cadascuna.

Quan entrem al cine al-lucinem. Un hall immens, decorat amb color rosa, blau cel i blanc, ple de gent (ho caben més de 1000 persones)... Potser així explicat sembla que sigui cutre o cursi, però en viu sembla Disneylàndia :) Ens arriba una flaire a crispetes i ens hi dirigim com mosques a la mel... Valen 35inr; total: 195inr (2.50eur) les dues entrades i les crispetes :)

Les portes de la sala s'obren quan falten 10 minuts per les 21:30h. Les entrades són numerades, però la gent entra corrents i empentant, de manera histèrica, com si s'estigués cremant el cine ;) Quan comença la peli FLIPEM així en majúscules ;) Hem vingut a veure  Ek tha tiger, la última superproducció de Bollywood. Quan apareix el protagonista, tothom comença a cridar i xiular, sembla que estiguem en un concert del Bruce Sprinsgteen ;) I quan apareix la prota femenina ja no diguem, és com al Camp Noi en un Barça-Madrid quan marca un gol el Messi ;) I així tota l'estona, a la que es veu una mica de "rotllo" entre els dos protagonistes (que per cert no es fan cap petó davant de la càmera, només abraçades i petons a la galta) l'auditori enfervoreix.

La peli en sí és divertida, amb molta acció (exageradíssima fins a l'extrem), però també amb comèdia i amb els típics números musicals "made in Bollywood". Evidentment parlen hindu, intercalant algunes frases o paraules en anglès, però no ens costa entendre-la, l'argument és força simple. Dins del cinema els indis tampoc són gaire educats: sona el mòbil i es posen a parlar en un to gens dissimulat, fins i tot un home ha començat a discutir-se amb un altre pel seient, durant més de 5 minuts, sense que aparentment això no li importés a ningú... En conjunt ha estat una experiència memorable, ens ho hem passat d'allò més bé :) Hem tornat a l'hotel cantant la cançoneta de la peli ;)

Les noies Bond ;)