Visitant el crematori (1). Passeig per la zona no turística. A casa de la Rashni. (L'enésim) canvi de plans. Visitant el crematori (2). Les ratetes que escombraven l'escaleta.
Avui dormim més de 8 hores. Iuju!! Ens dutxem i sorpresa! l'aigua no s'apaga! Li donem voltes a les aixetes (n'hi ha 4!) però no hi ha manera... A tot això no hem explicat que ela lavabos indis són una mica peculiars: no tenen dutxa ni banyera, simplement un desaigüe al mig del lavabo i la carxofa allà penjada... Vaja, que si a un li entra cagalera mentre l'altre es dutxa, es mullarà el cul ;)
Al que anava, no hi havia manera de tancar l'aigua (que per cert esperem que no la captin del Ganges; com a mínim no surt marró), així que avisem un noi (sembla que tingui 14 anys però probablement és més gran, els indis sembla que passen de la infància a l'edat adulta saltant-se els passos intermitjos), que no parla anglès. Ho intenta i res. Un altre "nen" el mira, el primer està ja xop... Criden a un tercer, després d'una estona barallant-s'hi, bingo!, l'aigua s'atura. Ara, ja veurem si demà no tornem a tenir merder...
Després d'esmorzar, ens dirigim am Marmanika Ghat. A Varanasi hi ha dos Ghats on es realitzen les cremacions rituals, amb fusta i a l'aire lliure; aquest és el més important i es troba a 5 minuts caminant de l'hotel. El problema és que els carrers són increïblement enrevessats, i és fàcil perdre't... com ens passa a nosaltres. Sortosament, els habitants de Varanasi són amables, i ens indiquen el camí.
Sabem que ens acostem quan comencem a veure piles enormes de fusta, al carrer i dins de magatzema oberts. Al costat de les piles, enormes balances (d'aquestes que tenen dos cistells: en un posen la llenya i a l'altre la llenya) on la família del difunt compra la necessària per a la cremació. Baixem una mica i ens trobem al Ghat. A sota de les escales hi ha un cadàver petit (sembla que pertanyi a un nen o una senyora baixeta), cobert amb un sudari blanc, a sobre d'una espècie de camilla de bambú.
Un noi jove se'ns acosta i ens diu que ena portarà a un lloc des d'on podrem observar millor les cremacions (morbo al poder!). He llegit a la Lonely Planet que no segueixis a aquests nois, perquè després et demanen "una donació". Li dic que no. El noi diu que no podem ser aquí, que això és una zona reservada per la família. No el crec, al voltant no hi ha gairebé gent però els que hi ha no semblen familiars del difunt, no hi ha ningú mirant-lo... La Beth, però, està intranquil-la i dubta, no vol estar-se en un lloc on la nostra presència no estigui permesa...
El noi ho aprofita i ens urgeix a pujar, diu que molts turistes ho fan... Ja, però jo no vull anar-hi! Li dic que ens deixi sols. Insisteix; la Beth està cada vegada més nerviosa i jo començo a empipar-me... Li dic que marxem i segueixo endavant, pel mig d'una zona atepeïda de llenya... El paio segueix a la càrrega, això també és zona restringida...
Jo no em crec ni una paraula i m'estic enfadant, però transigim per culpa d'una vaca que no té altra cosa a fer que passar per allà... El carrer és tant estret que o saltes la vaca o recules, i la punyetera ens fot cap a dins de l'edifici on ens vol fer pujar el noi, que sembla com una casa okupa, però sense graffities ;)
Pugem les escales i trobem un home mal vestit i amb bastanta mala pinta (li fa falta una bona dutxa... i no al Ganges precisament) que ens explica que aquell edifici i el contigu són hospicis pels pobres que van a morir, on els deixen estar-s'hi gratis, i que hem de fer una donació. Li dic que no tenim diners i li ensenyo la cartera, buida (justament ens hem quedat sense diner petit, i la pasta "gansa" la portem amagada). El tio diu que és igual, qud puc pagar amb dòlars o euros. Li dic que tampoc tenim euros. Diu que no problem, que anem a l'hotel a buscar-ne. Li dic que allà tampoc no en tenim. No problem, with credit card!!!!! Estem flipant amb colors, ni que això fos el Corte Inglés!!!
Marxem cap avall. Allà ens trobem novament amb el pesat d'abans, que ens torna a dir que no podem ser aquí. Diuen que tothom que viatja a la India perd la paciència en algun moment; doncs bé, aquest és aquell moment. Ja estic molt emprenyat, em toca els dallonsis veure un noi ben vestit intentant treure profit del dolor aliè, i a sobre mentint... Li dic que estic enfadat, que ens està intentant enganyar i que aquest és un lloc on s'ha de mostrar respecte. Ens diu que tornem a pujar, que no ens cobrarà, però que no parlem amb els altres turistes... Evidentment, estem fent un espectacle i li fa por que algun altre guiri ho escolti i se senti com un imbècil pagant a aquest idiota...
Tornem a pujar; l'home de la credit card ja no hi és. El cadàver que hi havia a la riba l'han pujat a una barca; ara aquesta torna buida. Després sabríem que els nens, les dones embaraçades, els leprosos, els morts per picadura de cobra i els animals no són incinerats, i els seus cadàvers són llençats al riu (per aquest motiu de tant en tant apareixen surant riu avall). El crematori en aquest moment està gairebé buit; des d'aquí només veiem brases.
Sortim i per fi ja no trobem ningú. De tota manera estem una mica estressats amb la discussió prèvia, així que marxem. Comencem a vagar sense rumb, gaudint de la vida de la ciutat, passejant pels carrerons tranquils, sense trànsit. En un moment donat anem a parar a un dels carrers principals, que és un caos perfecte. Aquí sí que hi ha trànsit, i la marabunta és espectacular. Creuem i ens endinsem en una altra zona, allunyada de turistolàndia; aquí no veiem ni un occidental durant tot el matí (tampoc és que abans n'haguem vist una multitut, però sí que n'hi trobàvem de tant en tant). També notem que estem a la India autèntica pel fet que ningú no ens fa cas. Varanasi és com un mercat gegant: està ple de botigues de tot tipus; en un parell d'hores no parem de trobar-ne a banda i banda. Després de l'estrés de primera hora, ara ens estem relaxant.
La Beth vol comprar unes sabates (sí, jo també tinc sensació de dejà vu ;) però té el peu massa gran pels estàndarss indis... No problem, els botiguers surten corrent i suposem que en demanen a d'altres botiguers, per portar-nos sabates més grans. De tota manera, no troba res que la convenci. Finalment acabem trobant-ne unes per les que ens demanen 170inr (2.50eur). Començo a regatejar (més per costum que per altra cosa; els altres botiguers havien començat demanant el doble), però el senyor m'ensenya un cartell que diu "fixed price". Ens explica que a la seva botiga no hi ha preu de guiri i que no es pot regatejar: ell cobra el preu just. Això serveix per confirmar el que ja intuíem: has de treure els productes per la meitat del que et demanen.
Passejant veig una nena amb tratge escolar (amb corbata i tot), i li faig una foto. S'atura i comença a parlar en un anglès perfecte. Es diu Rashni i té 8 anys. Li diu a la Beth que si vol comprar una història per fer-se dibuixos al cos. Li diem que en vam comprar ahir... Ens diu que si volem anar a casa seva, que viu aquí al costat i ens pot fer uns tatuatges de henna... La nena és encantadora, i ens n'hi anem.
La casa realment és allà mateix. Entrem i ens descalcem; els seus avis estan al menjador-cuina-el que sigui allò. La casa està en molt males condicions; la pintura de les parets es cau a trossos, enlloc d'armaris tenen prestatges d'obra amb maletes de la segona guerra mundial on guarden la roba i resta d'objectes personals. Allà tenen uns fogons amb un pot a sobre. Per allà corretegen alegrement uns ratolins, es passegen pels fogons i entren i surten tranquil-lament del pot del menjar, sense que ningú en faci cas... En un moment donat, un ratolí es fica dins del cassó (el foc està apagat, és clar); l'àvia s'hi acosta i l'hi fica un plat al damunt! Juro que no he vist sortir el ratolí... S'entendrà que quan una mica més tard la nena ens ofereix dinar amb ells, declinem amablement la proposta...
Malgrat tot, la nena és un encant... I una ferotge negociadora. Ens embauca com si fossim pardillos i la Beth li diu que ok, que li faci el tatuatge. La nena comença a buscar henna, però no en troba. Remena per tot arreu, no hi ha manera. Ens diu que ens esperem un minut i surt corrents.
Torna al cap d'uns minuts, esbufegant. S'ha fet una carrera fins al mercat per comprar-ne! Mentre treballa, ens explica que va a l'escola de 6:30 a 13:00; dina i a les 16:00 se'n va al Ghat a treballar, venent coses als turistes. A les 21:00 torna a casa, fa els deures i a dormir. Ens ensenya els llibres de text, fotos de la família, ... Al final li donem 200inr pel tatuatge i un kit de pintures; segur que ens hem passat tres pobles, però ens ha robat el cor... Encén la tele i es queda embobada mirant el Doraemon... Aquí els nens es veuen obligats a créixer molt ràpid, però en el fons no són més que nens...
Després d'aquesta experiència, anem a dinar. A la India la majoria de la població és vegetariana, i molts restaurants ho són 100%, no fan servir ni tan sols ous (només vegetals i llet). Dinem en un d'aquests tirat de preu (menys de 200inr -3eur- tots 2), sota la mirada de la nena d'ahir, a la que li vam comprar un kit de pintures, i que ens ha reconegut i s'ha enfadat una mica quan ha vist el tatuatge de la Beth.
Quan acabem, ens "obliga" a anar a la seva botiga. El ritual habitual és treure una llibreta on altres viatgers lloen la botiga, els botiguers, els preus, etc. Normalment busquen el que han escrit altres espanyols. Ho llegim cortèsment, tot i que aquí venen seda i no tenim intencions de comprar-ne. L'home ens comença a preguntar per la nostra vida... fins i tot quant guanyem! Li dic que 1 milió d'euros, però insisteix: 2000? 1500? 1000? 800? Per treure-me'l de sobre li dic que 600 i que paguem 1000 d'hipoteca, així que no podem comprar seda... El tio fa cara de calculadora i ens deixa marxar ;
Tornem a l'hotel. Hem estat pensant en tornar a canviar de plans (i van...); volem cancel-lar el vol que tenim demà i canviar-lo per un tren nocturn. Ens estalviarem una mica de diners (hotel, transport dels aeroports) i tindrem unes hores més a Varanasi. Per internet veiem que hi ha trens que ens anirien bé, així que agafem un tuktuk per anar a l'estació. Regategem, però acabem pagant 200inr (3 eur) per anada i tornada.
A l'estació hi ha una taquilla exclusiva per turistes. El senyor que ens atén ens diu que pel trem que hem mirat no hi ha places, però ens en busca un altre que surt a les 22:30 i arriba a Delhi a primera hora del matí. Ens pregunta si som vegetarians. Per què, que donen menjar? Ens diu que a aquesta hora no, però que si volem, busquem al revisor i lo diem que tenim gana i que no coneixem les normes índies, que probablement ens en donaran ;) Incredible India!
Tornem a l'hotel per cancel-lar el vol per internet. Al final ens costa 40eur la broma, però ens en tornen 60 i segueix sortint molt a compte. Anem a passejar una estona; ja és fosc. De sobte sentim uns paios cantant una cancó gens fúnebre, carregant un mort a sobre d'una camilla de bambú. Un altre cadàver segueix la primera comitiva. Els seguim, així som els guiris ;)
Tornem a estar al crematori, però no té res a veure amb el que hem vist aquest matí. Els focs cremen amb força; les flames ressalten contra el negre firmament. Hi ha una multitut, cada 5 minuts arriba una nova comitiva carregant un difunt, que espera el seu torn. Es veu que aquí cremen entre 200 i 300 cadàvers al dia!
Hi ha crits, empentes, gent carregant llenya a les seves esquenes (són intocables, membres de la casta més baixa, que tradicionalment tenen reservada aquesta feina). Els cadàvers són pujats a la part superior de Ghat, on el fill primogènit, amb el cabell rapat al zero, el fica dins de la seva foguera.
El caos sembla absolut; ningú plora ni fa cara de pena: per ells la mort no és sinó un pas més dins de l'etern cicle de resurreccions, i aquests familiars seus han tingut la sort de morir a Varanasi i així trenquen el cicle i van al paradís...
En un moment donat marxa el llum (les apagades són constants a Varanasi); amb el carrer completament a les fosques, la única llum és la de les pires funeràries. Nosaltres ens trobem en un minúscul temple contigu, on uns monjos custodien dia i nit el foc sagrat que utilitzen per encendre les pires i que ha cremat ininterrompudament des de fa més de 3000 anys!!!
Tothom pot veure "l'espectacle" mentre no fem fotos i ens comportem respectuosament. Decideixo pujar les escales per entrar a la zona de les pires. Les tinc a 5 metres, és impressionant... Els homes passen de pressa pel meu costat pujant llenya que afegeixen a les pires; una comitiva amb un cadàver s'obre pas a empentes entre els homes que criden, les escales amb prou feines fan 2 metres d'ample... En un moment donat, un home em diu "Down!", donant a entendre que ja he vist prou i que allà molesto. Baixo força impressionat.
Tornem a l'hotel, païnt el que hem vist. No ha estat tan gore com em pensava (feia olor a fum, no hem vist escenes macabres més enllà del pas dels cadàvers a mig metre), però malgrat tot, és sens dubte un dels moments que quedaran gravats a la nostra memòria.
Ha tornar a marxar el llum, i els carrers són foscos i amb poca gent; hem d'utilitzar la llanterna i acabem perduts. En un moment donat, unes rates ens passen tranquil-lament entre els peus; la Beth porta les sandàlies noves i comença a fer saltets ;) Accelera, i més ratetes li passen pel costat. Sembla la flautista d'Hamelin ;)
Per sort avui no trobem bitxos a l'habitació...
Avui dormim més de 8 hores. Iuju!! Ens dutxem i sorpresa! l'aigua no s'apaga! Li donem voltes a les aixetes (n'hi ha 4!) però no hi ha manera... A tot això no hem explicat que ela lavabos indis són una mica peculiars: no tenen dutxa ni banyera, simplement un desaigüe al mig del lavabo i la carxofa allà penjada... Vaja, que si a un li entra cagalera mentre l'altre es dutxa, es mullarà el cul ;)
Al que anava, no hi havia manera de tancar l'aigua (que per cert esperem que no la captin del Ganges; com a mínim no surt marró), així que avisem un noi (sembla que tingui 14 anys però probablement és més gran, els indis sembla que passen de la infància a l'edat adulta saltant-se els passos intermitjos), que no parla anglès. Ho intenta i res. Un altre "nen" el mira, el primer està ja xop... Criden a un tercer, després d'una estona barallant-s'hi, bingo!, l'aigua s'atura. Ara, ja veurem si demà no tornem a tenir merder...
Després d'esmorzar, ens dirigim am Marmanika Ghat. A Varanasi hi ha dos Ghats on es realitzen les cremacions rituals, amb fusta i a l'aire lliure; aquest és el més important i es troba a 5 minuts caminant de l'hotel. El problema és que els carrers són increïblement enrevessats, i és fàcil perdre't... com ens passa a nosaltres. Sortosament, els habitants de Varanasi són amables, i ens indiquen el camí.
Sabem que ens acostem quan comencem a veure piles enormes de fusta, al carrer i dins de magatzema oberts. Al costat de les piles, enormes balances (d'aquestes que tenen dos cistells: en un posen la llenya i a l'altre la llenya) on la família del difunt compra la necessària per a la cremació. Baixem una mica i ens trobem al Ghat. A sota de les escales hi ha un cadàver petit (sembla que pertanyi a un nen o una senyora baixeta), cobert amb un sudari blanc, a sobre d'una espècie de camilla de bambú.
Un noi jove se'ns acosta i ens diu que ena portarà a un lloc des d'on podrem observar millor les cremacions (morbo al poder!). He llegit a la Lonely Planet que no segueixis a aquests nois, perquè després et demanen "una donació". Li dic que no. El noi diu que no podem ser aquí, que això és una zona reservada per la família. No el crec, al voltant no hi ha gairebé gent però els que hi ha no semblen familiars del difunt, no hi ha ningú mirant-lo... La Beth, però, està intranquil-la i dubta, no vol estar-se en un lloc on la nostra presència no estigui permesa...
El noi ho aprofita i ens urgeix a pujar, diu que molts turistes ho fan... Ja, però jo no vull anar-hi! Li dic que ens deixi sols. Insisteix; la Beth està cada vegada més nerviosa i jo començo a empipar-me... Li dic que marxem i segueixo endavant, pel mig d'una zona atepeïda de llenya... El paio segueix a la càrrega, això també és zona restringida...
Jo no em crec ni una paraula i m'estic enfadant, però transigim per culpa d'una vaca que no té altra cosa a fer que passar per allà... El carrer és tant estret que o saltes la vaca o recules, i la punyetera ens fot cap a dins de l'edifici on ens vol fer pujar el noi, que sembla com una casa okupa, però sense graffities ;)
Pugem les escales i trobem un home mal vestit i amb bastanta mala pinta (li fa falta una bona dutxa... i no al Ganges precisament) que ens explica que aquell edifici i el contigu són hospicis pels pobres que van a morir, on els deixen estar-s'hi gratis, i que hem de fer una donació. Li dic que no tenim diners i li ensenyo la cartera, buida (justament ens hem quedat sense diner petit, i la pasta "gansa" la portem amagada). El tio diu que és igual, qud puc pagar amb dòlars o euros. Li dic que tampoc tenim euros. Diu que no problem, que anem a l'hotel a buscar-ne. Li dic que allà tampoc no en tenim. No problem, with credit card!!!!! Estem flipant amb colors, ni que això fos el Corte Inglés!!!
Marxem cap avall. Allà ens trobem novament amb el pesat d'abans, que ens torna a dir que no podem ser aquí. Diuen que tothom que viatja a la India perd la paciència en algun moment; doncs bé, aquest és aquell moment. Ja estic molt emprenyat, em toca els dallonsis veure un noi ben vestit intentant treure profit del dolor aliè, i a sobre mentint... Li dic que estic enfadat, que ens està intentant enganyar i que aquest és un lloc on s'ha de mostrar respecte. Ens diu que tornem a pujar, que no ens cobrarà, però que no parlem amb els altres turistes... Evidentment, estem fent un espectacle i li fa por que algun altre guiri ho escolti i se senti com un imbècil pagant a aquest idiota...
Tornem a pujar; l'home de la credit card ja no hi és. El cadàver que hi havia a la riba l'han pujat a una barca; ara aquesta torna buida. Després sabríem que els nens, les dones embaraçades, els leprosos, els morts per picadura de cobra i els animals no són incinerats, i els seus cadàvers són llençats al riu (per aquest motiu de tant en tant apareixen surant riu avall). El crematori en aquest moment està gairebé buit; des d'aquí només veiem brases.
Sortim i per fi ja no trobem ningú. De tota manera estem una mica estressats amb la discussió prèvia, així que marxem. Comencem a vagar sense rumb, gaudint de la vida de la ciutat, passejant pels carrerons tranquils, sense trànsit. En un moment donat anem a parar a un dels carrers principals, que és un caos perfecte. Aquí sí que hi ha trànsit, i la marabunta és espectacular. Creuem i ens endinsem en una altra zona, allunyada de turistolàndia; aquí no veiem ni un occidental durant tot el matí (tampoc és que abans n'haguem vist una multitut, però sí que n'hi trobàvem de tant en tant). També notem que estem a la India autèntica pel fet que ningú no ens fa cas. Varanasi és com un mercat gegant: està ple de botigues de tot tipus; en un parell d'hores no parem de trobar-ne a banda i banda. Després de l'estrés de primera hora, ara ens estem relaxant.
La Beth vol comprar unes sabates (sí, jo també tinc sensació de dejà vu ;) però té el peu massa gran pels estàndarss indis... No problem, els botiguers surten corrent i suposem que en demanen a d'altres botiguers, per portar-nos sabates més grans. De tota manera, no troba res que la convenci. Finalment acabem trobant-ne unes per les que ens demanen 170inr (2.50eur). Començo a regatejar (més per costum que per altra cosa; els altres botiguers havien començat demanant el doble), però el senyor m'ensenya un cartell que diu "fixed price". Ens explica que a la seva botiga no hi ha preu de guiri i que no es pot regatejar: ell cobra el preu just. Això serveix per confirmar el que ja intuíem: has de treure els productes per la meitat del que et demanen.
Passejant veig una nena amb tratge escolar (amb corbata i tot), i li faig una foto. S'atura i comença a parlar en un anglès perfecte. Es diu Rashni i té 8 anys. Li diu a la Beth que si vol comprar una història per fer-se dibuixos al cos. Li diem que en vam comprar ahir... Ens diu que si volem anar a casa seva, que viu aquí al costat i ens pot fer uns tatuatges de henna... La nena és encantadora, i ens n'hi anem.
La casa realment és allà mateix. Entrem i ens descalcem; els seus avis estan al menjador-cuina-el que sigui allò. La casa està en molt males condicions; la pintura de les parets es cau a trossos, enlloc d'armaris tenen prestatges d'obra amb maletes de la segona guerra mundial on guarden la roba i resta d'objectes personals. Allà tenen uns fogons amb un pot a sobre. Per allà corretegen alegrement uns ratolins, es passegen pels fogons i entren i surten tranquil-lament del pot del menjar, sense que ningú en faci cas... En un moment donat, un ratolí es fica dins del cassó (el foc està apagat, és clar); l'àvia s'hi acosta i l'hi fica un plat al damunt! Juro que no he vist sortir el ratolí... S'entendrà que quan una mica més tard la nena ens ofereix dinar amb ells, declinem amablement la proposta...
Malgrat tot, la nena és un encant... I una ferotge negociadora. Ens embauca com si fossim pardillos i la Beth li diu que ok, que li faci el tatuatge. La nena comença a buscar henna, però no en troba. Remena per tot arreu, no hi ha manera. Ens diu que ens esperem un minut i surt corrents.
Torna al cap d'uns minuts, esbufegant. S'ha fet una carrera fins al mercat per comprar-ne! Mentre treballa, ens explica que va a l'escola de 6:30 a 13:00; dina i a les 16:00 se'n va al Ghat a treballar, venent coses als turistes. A les 21:00 torna a casa, fa els deures i a dormir. Ens ensenya els llibres de text, fotos de la família, ... Al final li donem 200inr pel tatuatge i un kit de pintures; segur que ens hem passat tres pobles, però ens ha robat el cor... Encén la tele i es queda embobada mirant el Doraemon... Aquí els nens es veuen obligats a créixer molt ràpid, però en el fons no són més que nens...
Després d'aquesta experiència, anem a dinar. A la India la majoria de la població és vegetariana, i molts restaurants ho són 100%, no fan servir ni tan sols ous (només vegetals i llet). Dinem en un d'aquests tirat de preu (menys de 200inr -3eur- tots 2), sota la mirada de la nena d'ahir, a la que li vam comprar un kit de pintures, i que ens ha reconegut i s'ha enfadat una mica quan ha vist el tatuatge de la Beth.
Quan acabem, ens "obliga" a anar a la seva botiga. El ritual habitual és treure una llibreta on altres viatgers lloen la botiga, els botiguers, els preus, etc. Normalment busquen el que han escrit altres espanyols. Ho llegim cortèsment, tot i que aquí venen seda i no tenim intencions de comprar-ne. L'home ens comença a preguntar per la nostra vida... fins i tot quant guanyem! Li dic que 1 milió d'euros, però insisteix: 2000? 1500? 1000? 800? Per treure-me'l de sobre li dic que 600 i que paguem 1000 d'hipoteca, així que no podem comprar seda... El tio fa cara de calculadora i ens deixa marxar ;
Tornem a l'hotel. Hem estat pensant en tornar a canviar de plans (i van...); volem cancel-lar el vol que tenim demà i canviar-lo per un tren nocturn. Ens estalviarem una mica de diners (hotel, transport dels aeroports) i tindrem unes hores més a Varanasi. Per internet veiem que hi ha trens que ens anirien bé, així que agafem un tuktuk per anar a l'estació. Regategem, però acabem pagant 200inr (3 eur) per anada i tornada.
A l'estació hi ha una taquilla exclusiva per turistes. El senyor que ens atén ens diu que pel trem que hem mirat no hi ha places, però ens en busca un altre que surt a les 22:30 i arriba a Delhi a primera hora del matí. Ens pregunta si som vegetarians. Per què, que donen menjar? Ens diu que a aquesta hora no, però que si volem, busquem al revisor i lo diem que tenim gana i que no coneixem les normes índies, que probablement ens en donaran ;) Incredible India!
Tornem a l'hotel per cancel-lar el vol per internet. Al final ens costa 40eur la broma, però ens en tornen 60 i segueix sortint molt a compte. Anem a passejar una estona; ja és fosc. De sobte sentim uns paios cantant una cancó gens fúnebre, carregant un mort a sobre d'una camilla de bambú. Un altre cadàver segueix la primera comitiva. Els seguim, així som els guiris ;)
Tornem a estar al crematori, però no té res a veure amb el que hem vist aquest matí. Els focs cremen amb força; les flames ressalten contra el negre firmament. Hi ha una multitut, cada 5 minuts arriba una nova comitiva carregant un difunt, que espera el seu torn. Es veu que aquí cremen entre 200 i 300 cadàvers al dia!
Hi ha crits, empentes, gent carregant llenya a les seves esquenes (són intocables, membres de la casta més baixa, que tradicionalment tenen reservada aquesta feina). Els cadàvers són pujats a la part superior de Ghat, on el fill primogènit, amb el cabell rapat al zero, el fica dins de la seva foguera.
El caos sembla absolut; ningú plora ni fa cara de pena: per ells la mort no és sinó un pas més dins de l'etern cicle de resurreccions, i aquests familiars seus han tingut la sort de morir a Varanasi i així trenquen el cicle i van al paradís...
En un moment donat marxa el llum (les apagades són constants a Varanasi); amb el carrer completament a les fosques, la única llum és la de les pires funeràries. Nosaltres ens trobem en un minúscul temple contigu, on uns monjos custodien dia i nit el foc sagrat que utilitzen per encendre les pires i que ha cremat ininterrompudament des de fa més de 3000 anys!!!
Tothom pot veure "l'espectacle" mentre no fem fotos i ens comportem respectuosament. Decideixo pujar les escales per entrar a la zona de les pires. Les tinc a 5 metres, és impressionant... Els homes passen de pressa pel meu costat pujant llenya que afegeixen a les pires; una comitiva amb un cadàver s'obre pas a empentes entre els homes que criden, les escales amb prou feines fan 2 metres d'ample... En un moment donat, un home em diu "Down!", donant a entendre que ja he vist prou i que allà molesto. Baixo força impressionat.
Tornem a l'hotel, païnt el que hem vist. No ha estat tan gore com em pensava (feia olor a fum, no hem vist escenes macabres més enllà del pas dels cadàvers a mig metre), però malgrat tot, és sens dubte un dels moments que quedaran gravats a la nostra memòria.
Ha tornar a marxar el llum, i els carrers són foscos i amb poca gent; hem d'utilitzar la llanterna i acabem perduts. En un moment donat, unes rates ens passen tranquil-lament entre els peus; la Beth porta les sandàlies noves i comença a fer saltets ;) Accelera, i més ratetes li passen pel costat. Sembla la flautista d'Hamelin ;)
Per sort avui no trobem bitxos a l'habitació...
Vistes de Varanasi des del nostre hotel.
Encens, en un temple
La Beth i l'encantadora (i embaucadora ;) Rashni
Gent banyant-se en un Ghat de Varanasi... Sincerament, no estem segurs de que després del bany estiguin més nets que abans...
Un jove fent els rituals de purificació al riu Ganges
No comments:
Post a Comment