Dia 11 - 17 de setembre: Agra

L'aventura de la waiting list... I l'aventura del rickshaw a Agra. Primera visió del Taj Mahal: ohhhh!!!!!! 

Sona el despertador a les 5 del matí... Quina mandra, això són unes bones vacances i no estar-se una setmana a la Riviera Maia! ;) Ahir ja van deixat fet el check out (3000inr -42eur- per parella, comptant dues nits, dos sopars, un esmorzar, un dinar i la laundry -vam aprofitar aquí per rentar tota la nostra roba, ja que havíem portat la d'una setmana comptant en rentar-la a mig camí-). La veritat és que la relació qualitat-preu d'aquest hotel és fantàstica!

Quan sortim evidentment encara és tot fosc, però a la mateixa cantonada hi ha un grup d'una desena de rickshaws amb els seus conductors (suposo que hi dormen dins...). És sorprenent, perquè no estem pas en un carrer principal, però s'ha de tenir en compte que la immensa majoria dels indis no disposen de mitjà de transport privat, i utilitzen els rickshaws a tot hora. Regategem poc perquè ja és tard i pugem en un d'ells. Per arrencar-lo, el conductor utilitza una corda amb nusos que lliga al motor i estira amb força (com els motocultors). Ho intenta 1, 2, 3, 4, 5 vegades sense èxit. Nosaltres ja ens estem posant nerviosos, cada vegada és més tard i no sabem què és el que haurem de fer per poder pujar al tren... El conductor agafa una corda d'un altre rickshaw i ho torna a provar. Res. Una altra vegada. Res. Pànic. Una tercera. Brummmmmm! Sospir. Ja podem sortir cagant llets!!

Arribem a l'estació quan falten 20 minuts per la sortida del tren. Anem als mostradors, ens havien dit que busquéssim el num. 10 però només n'hi ha 9... M'acosto a un d'ells, el que veig més buit. Hi ha gent per tot arreu, i suposo que allò de "fila india" no té res a veure amb aquest país, perquè estan tots apilotonats al voltant del mostrador; ara fico un peu cap aquí, ara un cop de colze discret, ara una senyora gran s'esmunyeix per sota i es fica al davant... El temps va passant, i el tren que no sabem si ens portarà a Agra a punt de sortir...

Quan aconsegueixo arribar al mostrador, el senyor mira el meu bitllet i em diu "mostrador 10". Collons, això ja ho sabia jo! Però on és? Inside, right. Veus, allò de "parlar com un indi" SÍ que té a veure amb ells, són d'un explícit ;)

Doncs res, anem "inside" colant-nos al control de seguretat (tampoc és que siguem els únics en fer-ho ;) i anem a la "right". Davant nostre tenim el tren aturat a l'andana, que surt en 5 minuts. On nassos està el mostrador 10??? Comencem a caminar per l'andana, i passem per una sala d'espera, el cloackroom (guardarroba), una altra sala d'espera, despatxos,... Finalment trobem unes pantalles on diu alguna cosa així com "electronic booking enquire". Hi ha unes llistes de passatgers. Ens busquem a la primera. No luck. A la segona... Yes!!! Aquí estem, i posa "status cnf". Suposem que vol dir "confirmed"... Queden 2 minuts perquè surti el tren, l'Angel i la Lucía estan buscant el revisor per veure si ens pot ajudar; anem cap a ells i ja l'han trobat. Li ensenyem la reserva i efectivament està ok (en realitat ens han confirmat els dos bitllets, el de classe sleeper i el d'AC3). Lògicament pujarem a AC3; en teoria hauríem de poder cancel-lar l'altre, però total ens van costar 4eur i ens en tornariem la meitat, així que lògicament passem i busquem directament el nostre vagó. És el contigu al dels valencians; pugem i quedem que ens veiem a Agra, d'aquí 4h.

Al tren ens han tocat dues literes al passadís (els vagons tenen compartiments de 6 persones (3 lliteres per banda) que es tanquen amb una cortina, i 2 lliteres més al passadís (t'estires en paral-lel al passadís). Tot i que pugui semblar un rotllo és una canya, jo pujo a la de dalt, tanco la cortina i em quedo dormit fins que em sona l'alarma a les 10h. La Beth no té tanta sort, ella té la finestra a un costat per on li entra llum, i la gent que passa no para d'obrir-li la cortina per veure qui s'amaga al darrere ;)
Amb l'estona que falta, aprofitem per esmorzar (ahir vam entrar en un súper "modern" -amb preus indis- i vam comprar suc i unes galetes). Amb 2 minuts de retard arribem a la ciutat que acull una de les 7 meravelles del món: el Taj Mahal.

Agra rep cada any 3 milions de turistes, i això comporta, com a Jaipur, que hi hagi un nombre inversemblant de gent disposada a buscar els límits de la teva paciència. Només baixar del tren ja tinc 3 tios al damunt preguntant-me si vull un rickshaw, si tinc hotel, etc. Busquem el mostrador del "rickshaw prepaid"; això significa que pagues a una agència del govern i ells li dónen després els diners al conductor (amb un resguard que li entregues quan et deixa a destí). En teoria se suposa que és més barat que negociar-ho pel teu compte; en la pràctica ens va costat 100inr tots 4 quan a la tornada faríem el recorregut invers per 70inr (regatejant).

Amb el nostre resguard, pugem al rickshaw perquè ens porti a l'hotel que hem triat: Kamal, que surt a la Lonely i unes noies li havien recomenat a la Lucía. De camí, el conductor es fa el simpàtic i ens diu que ell coneix un hotel millor i més barat, que mirem el Kamal si volem però que és car pel que ofereixen. Anem l'Angel i jo a veure les habitacioms del Kamal. No podem dir que siguin maques, ni de bon tros, i especialment el lavabo necessita una bona reforma. No està brut, però tampoc menjaria al terra ;) Les habitacions sense aire condicionat són barates: 650inr una i 750inr l'altra, sense cap diferència significativa entre les dues.

Pugem a dalt per veure les vistes del restaurant. Increïble, tenim a tocar el Taj, ocult únicament un dels minarets per una de les portes de la muralla que envolta el complex (que són monuments per sí mateixes). És només un edifici, però és soberbi, preciós, crec que no es pot explicar amb paraules ni transmetre-ho amb una fotografia; has de veure'l amb els teus propis ulls, la bellesa dels seus colors, del seu disseny, per poder entendre-ho.

Malgrat tot, no estem convençuts de l'hotel, sens dubte el pitjor de tots els que portem de viatge. Decidim donar una oportunitat al conductor, tot i que sabem que els donen elevades comissions (un 40% de l'import final) i això ho acabes pagant després. El primer que ens ensenya és un antre de mala mort, molt més brut i pel mateix preu si fa no fa. Quan li diem que és car ens enseya una habitació que té un llit gegant, amb forma rodona, i ens diu que allà podem dormir els 4... Es pensa que volem fer una orgia o què? ;) Evidentment, marxem.

El conductor insisteix que coneix un altre hotel que està millor. Nosaltres volem anar al Shiva, que també apareix a la Lonely, però ell diu que és en una zona on no poden entrar rickshaws (cert) i que hi ha una bona caminata (mentida). Transigim, i ens porta a un altre hotel semblant al Kamal però més car. Decidim que ens quedem al Kamal, tot i la insistència (interessada) del conductor.

Aquesta conducta ens hagués hagut de previndre, però ens ha menjat el coco i el contractem per a tot el dia, per 400inr (uns 5eur) per visitar els principals punts d'interès de la ciutat. La primera parada és al fort d'Agra. S'assembla una mica al d'Amber, és molt impressionant; amb un fossar que rodeja les muralles i diversos edificis al seu interior, destacant una torre on el fill del rei que va construir el Taj Mahal va tancar al seu pare després de destronar-lo.

Tot seguit anem a dinar. Havíem vist un restaurant que ens feia gràcia a la Lonely, i li diem al conductor. Aquest ens diu que està molt lluny i que ens porta a un altre millor. Li insistim que volem anat al que diem nosaltres, però ell com si sentís ploure. Al final ens acaba portant on li surt dels **. Només entrar ja veiem que no és el que volem, hi ha fins i tot un paio tocant un instrument suposem que típic. Els preus són d'escàndol (per la India), i no estem disposats a pagar-los, així que marxem. El conductor insisteix en portar-nos on li donen comissió, i ens tria un altre restaurant amb preus econòmics. El problema és que no hi ha menjar occidental, i la Lucía ja no s'atreveix amb el menjar indi. Marxem. El conductor erre que erre que jo us porto on a mi em dóna la gana. El tercer lloc és només una mica més barat que el primer, però estem cansats de donar voltes i ens quedem. Com a mínim les racions són generoses i el menjar és bo.
Després de dinar, el nostre dictador, vull dir, conductor, ens porta al Baby Taj, que és com un Taj Mahal en miniatura (infinitament menys impactant). De camí comença a caure un aiguat d'aquests que sembla que s'ha trencat una comporta al cel, però que sabem que durarà només una estona. Aquí tornem a tenir una anècdota per explicar als néts ;) Resulta que a mig camí, plovent a bots i barrals, el rickshaw s'atura. El conductor diu que "no problem", però el trasto (que sens dubte és més vell que nosaltres) diu que jo d'aquí no em moc que plou massa. Aleshores el conductor ens diu a mi i a l'Angel que si podem baixar a espitjar! Ja ens veus tots dos amb la que estava caient espitjant un rickshaw (a sobre feia pujada) mentre les noies (i el conductor!) estaven tranquil-lament assegudes...

Evidentment el trasto no arrenca, i el tio ens diu que el Baby Taj està a 1 minut caminant, que el visitem i ell mentrestant buscarà un mecànic... Ens esperem allà dins fins que deixa de ploure, i quan sortim el rickshaw ja està arreglat.

Després anem a visitar un altre monument que no val la pena esmentar, i per últim ens dirigim a l'altra banda del riu, on hi ha un parc que ofereix unes vistes meravelloses del Taj des del darrere, mentre el sol es pon. Evidentment, no fem ni una sola foto ;)

En teoria ja hem d'anar a l'hotel, però en Hitler decideix que és el moment ideal per anar de compres. El tio es fa el simpàtic, però passa olímpicament de nosaltres quan li diem que no volem anar de botiguetes (ens diu directament que li donen comissió). Ens porta a una botiga de marbre, on tenien coses xules que no teníem cap intenció de comprar (i així li fem saber al botiguer només entrar per la porta). Després de 5 minuts marxem educadament.

Per fi, el conductor ens porta a l'hotel (hem aconseguit convèncer-lo d'anar a una botiga enlloc de 3). Quan ens deixa, ens pregunta si ens ha donat un bon servei i ens demana una tip (propina). Li dic que nanai, i començo a explicar-li que si segueix exercint tanta pressió sobre els turistes, el més probable és que aquests, com nosaltres, acabim emprenyats i no li donin propina. El tio em talla a mig discurs perquè veu que s'està començant a congregar gent per veure quin és l'embolic (els indis són tafaners com ells sols). Bé, si no li interessa la meva opinió, allà ell.

Sopem a l'hotel (una truita i un fruit lassi; que és com un iogurt líquid amb trossos de fruita dins) i anem a dormir d'hora; demà volem matinar per veure la sortida del sol des del Taj Mahal.

El Taj Mahal, al capvespre. Ohhh!