Visita al fort de Jodhpur. La tempesta perfecta. Tarda tranqui-la a la guesthouse.
Ens despertem després d'una plàcida nit amb el so dels trons a la llunyania. Després de dutxar-nos la tempesta és ja tota una realitat i descarrega amb força sobre la ciutat. Esmorzem a la terrassa que, com imaginàvem, ens proporciona grans vistes sobre la ciutat i el seu fort, que diuen que és el més maco del Rajhastan. Quan hem acabat d'esmorzar, la tempesta ja ha amainat, així que ens posem en marxa cap al fort, que es troba a uns 30 minuts caminant, dalt d'un imponent turó que domina tota la ciutat.
Els carrerons de Jodhpur són estrets i plens de vida, però potser una mica més tranquils que a Jaisalmer. Durant el trajecte hem vist un home amb un elefant pel carrer, com qui treu a passejar el gos, vaja! Crec que el tenia ensinistrat per fer algun tipus d'acrobàcia (abans que algú ho pensi, no es balancejava sobre la tela d'una aranya jeje), però no ho acabem de tenir clar.
Del fort diuen que és el més bonic del Rajhastan. És possible, a nosaltres ens ha agradat molt. La visita (700inr) incloïa una audioguia en castellà molt interessant i entretinguda. El fort és espectacular, quan estàs allà t'imagines els exèrcits de fa 500 anys arribant a la ciutat i en trobar-se amb aquell castell imponent devien pensar que era impossible prendre'l. A més, dins hi ha un museu on descobreixes moltes coses sobre la vida dels majarahas (el fort ha estat la residència del majaraha de Jodhpur durant més de 500 anys, fins que l'actual va marxar a un altre palau que hi ha als afores). Sabeu allò que diuen de viure com un majaraha? Doncs no és un dit, la veritat és que no s'estaven de res...
La visita al fort ens ha consumit gairebé tot el matí. Tot seguit hem agafat un rickshaw (hem regatejat però hem acabat pagant 80inr, una mica més d'un euro) per anar a la torre del rellotge, que és com un big ben en miniatura enmig d'un mercat. Crec que ells n'estan orgullosos, però no és gran cosa. Jodhpur és famosa pels seus mercats d'espècies, i passejant ens han convençut per entrar en una botiga, ens han convidat a un tè, blablabla i al final, com no, n'hem comprat unes quantes. Tot i que ens ha semblat barat segur que ens han pres una mica el pèl, perquè al final el venedor ens ha omplert de regals ;)
Buscant un lloc per dinar ens ha tornat a ploure. Sembla que els indis no mengen en restaurants, sinó que ho fan de peu, al carrer. Nosaltres volíem una cadira i sobretot una Coca-Cola, perquè feia molta calor i una humitat força agobiant, però ens havíem allunyat de la zona "turística" (ho fico entre cometes perquè realment aquí no hi ha una gran infraestructura pels turistes, algun restaurant al costat de la torre del rellotge i poc més) i no hi havia manera de trobar un lloc per dinar. Després d'una estona de buscar sense èxit hem trobat una guesthouse anomenada Sarwar on hem menjat molt bé per 320inr tots dos (4eur aprox), incloent beguda i chai (tè indi); és el lloc més barat fins al moment. Allà hem conegut un noi americà que treballa com a redactor per a una guia de viatges; la seva feina és estar de vacances... Quina enveja!!!
Després hem decidit tornar a la guesthouse passejant tranquil-lament. El problema és que a la India els carrers no estan indicats (no tenen el nom escrit enlloc), i a Jodhpur són molt estrets, recargolats, i molt semblants entre sí (botigues a tots els baixos i un munt de gent i vaques al carrer). En definitiva, hem començat a donar voltes i al final hem perdut completament el sentit de la orientació. Hem intentat tornar a la torre del rellotge, per tenir un punt de referència, però els indis són pèssims donant indicacions (diuen que s'estimen més donar-te indicacions equivocades que admetre la seva ignorància, i que si els preguntes "la torre del rellotge és per aquí?" segur que et responen que sí encara que no en tinguin ni idea jeje!) i no hi havia manera de trobar-lo.
En aquestes ha començat a ploure a bots i barrals. Ens hem ficat a sota d'un balcó veient com en qüestió de 5 minuts els carrers desapareixien, convertits en autèntics rius. No és una exageració, pel carrer on estàvem baixava un pam d'aigua, i els forats de les clavegueres eren autèntiques fonts, escupint litres i litres d'aigua cap amunt. A tot això, els nens jugaven dins de la piscina en què s'havia convertit el carrer (uns quants despullats, potser les mares els havien enviat perquè aprofitessin i es banyessin -l'avantatge que tenen és que són de pell molt bruna i es dissimula la ronya, però a alguns sí que se'ls notava que els feia falta...). No vull pensar en la salubritat d'aquella aigua, que en part venia del clavegueram que evidentment no està preparat per assumir una tromba com la que estava caient.
Aquí ens ha succeït una anècdota desagradable. Unes nenes petites (6 i 4 anys aprox) han vingut a parlar amb nosaltres sota del nostre balcó. No parlaven anglès, però li feien senyals a la Beth per veure si els donava una polsera, i també volien fotos. Finalment els ha donat la goma del cabell que portava i s'han posat contentes. En aquestes ha vingut un noi de vint-i-tants amb una moto i els ha dit alguna cosa. Devia ser algú de la família, perquè s'han posat serioses, i la petita s'ha amagat darrere de la Beth. El noi intentava atrapar-la, però la nena s'escapava ficant-se ara a l'esquerra, ara a la dreta. A mi em semblava que estaven jugant, fins que el noi l'ha atrapat i li ha fomut una pallissa, colpejant-la amb força al cap i al coll. Quan s'ha quedat descansat ha tornat a pujar a la moto i ha fomut el camp. Realment no li ha fet mal de veritat a la nena (que pobra deu estar acostumada perquè no ha deixat caure ni una llàgrima) i evidentment a nosaltres ni se'ns ha passat pel cap ficar-nos enmig, però m'ha resultat xocant veure tanta violència contra una nena tant petita sense cap mena de vergonya.
Després d'aquest incident, ha deixat de ploure, i nosaltres hem arrencat de nou, intentant trobar el camí de tornada a la guesthouse. Els carrers eren autèntics torrents, i en 30 segons ja teníem els peus xops, i seguíem sense tenir ni idea d'on érem, així que hem agafat un rickshaw pensant que en 5 minuts arribaríem. Craso error! El noi que el portava no parlava anglès. Bé, cap problema, portem una targeta de l'hotel, amb una foto, l'adreça i un mapa. Doncs resulta que el noi tampoc sap llegir! Mira la foto i diu "yes yes". Pensem que coneix l'hotel, fins que al cap de 5 minuts s'atura davant d'un hotel que realment s'assemblava al de la foto... Però no era el nostre. Li fem entendre que no és aquest i es queda una mica amb cara de dir "què collons faig ara". El que ha seguit són 15 minuts de donar voltes, aturant-se cada 300 metres per preguntar, i tot i que crec que en general la gent li donava indicacions correctes, el noi ja estava desesperat i s'estava fent la pitxa un lío. No sabem ni com, al final hem arribat... Havíem pactat 30inr, però al final ens ha cobrat 70. No ens ha importat gaire, amb la mala estona que ha passat el noi ;)
A tot això ja eren les 18h i hem passat la resta de la tarda relaxadament a l'hotel actualitzant el blog i xerrant amb el propietari de l'hotel, que ens ha explicat que aquesta ha estat la casa de la família durant 8 generacions i que s'ha gastat 7 milions de rupies (100.000 eur) arreglant-la, la qual cosa és una autèntica fortuna per a un indi. Diu que van estar 2 anys d'obres amb 30 o 40 persones treballant 7 dies a la setmana. Evidentment cobren una misèria, i ho fan tot manualment, de manera rudimentària.
Aquest home és propietari d'una altra guesthouse, molt més modesta i econòmica, i li va tocar la loteria el dia que els de la Lonely Planet es van fixar en ella (surt la primera entre els allotjaments econòmics de Jodhpur). Òbviament això va multiplicar per molts el nombre de turistes, i li va permetre llançar-se a l'aventura de reformar aquesta casa (que es veu que la tenia tancada perquè es trobava en males condicions). De tota manera deia que té una hipoteca de 4 milions de rupies, i que amb els tipus d'interès al 13%! paga 40.000inr cada mes. Es veu bon home, esperem que li vagin bé les coses. De moment aquesta nit érem els únics hostes, però per la propera ja espera unes altres dues parelles.
Pels que no saben gaire anglès, guesthouse vol dir literalment "casa de convidats". Podem afirmar amb rotunditat que, de moment, les dues en les que hem estat responen totalment a aquesta definició, ja que en tot moment et fan sentir com si estiguessis a casa: no et pressionen en absolut (per exemple, sabem que venen tours per la ciutat i els afores, però ell ni tan sols ens ho va comentar), ens ha deixat el seu propi ordinador per navegar, els veus fent la seva pròpia vida al menjador... Probablement tot és part d'una eficaç estratègia comercial (els indis són molt eficients en la tasca de separar els turistes dels seus diners jeje), però semblen sincers en la seva animositat (no són com els musulmans, per exemple, amb aquell somriure fals i els seus "amigo amigo" incesants ;)
Ens despertem després d'una plàcida nit amb el so dels trons a la llunyania. Després de dutxar-nos la tempesta és ja tota una realitat i descarrega amb força sobre la ciutat. Esmorzem a la terrassa que, com imaginàvem, ens proporciona grans vistes sobre la ciutat i el seu fort, que diuen que és el més maco del Rajhastan. Quan hem acabat d'esmorzar, la tempesta ja ha amainat, així que ens posem en marxa cap al fort, que es troba a uns 30 minuts caminant, dalt d'un imponent turó que domina tota la ciutat.
Els carrerons de Jodhpur són estrets i plens de vida, però potser una mica més tranquils que a Jaisalmer. Durant el trajecte hem vist un home amb un elefant pel carrer, com qui treu a passejar el gos, vaja! Crec que el tenia ensinistrat per fer algun tipus d'acrobàcia (abans que algú ho pensi, no es balancejava sobre la tela d'una aranya jeje), però no ho acabem de tenir clar.
Del fort diuen que és el més bonic del Rajhastan. És possible, a nosaltres ens ha agradat molt. La visita (700inr) incloïa una audioguia en castellà molt interessant i entretinguda. El fort és espectacular, quan estàs allà t'imagines els exèrcits de fa 500 anys arribant a la ciutat i en trobar-se amb aquell castell imponent devien pensar que era impossible prendre'l. A més, dins hi ha un museu on descobreixes moltes coses sobre la vida dels majarahas (el fort ha estat la residència del majaraha de Jodhpur durant més de 500 anys, fins que l'actual va marxar a un altre palau que hi ha als afores). Sabeu allò que diuen de viure com un majaraha? Doncs no és un dit, la veritat és que no s'estaven de res...
La visita al fort ens ha consumit gairebé tot el matí. Tot seguit hem agafat un rickshaw (hem regatejat però hem acabat pagant 80inr, una mica més d'un euro) per anar a la torre del rellotge, que és com un big ben en miniatura enmig d'un mercat. Crec que ells n'estan orgullosos, però no és gran cosa. Jodhpur és famosa pels seus mercats d'espècies, i passejant ens han convençut per entrar en una botiga, ens han convidat a un tè, blablabla i al final, com no, n'hem comprat unes quantes. Tot i que ens ha semblat barat segur que ens han pres una mica el pèl, perquè al final el venedor ens ha omplert de regals ;)
Buscant un lloc per dinar ens ha tornat a ploure. Sembla que els indis no mengen en restaurants, sinó que ho fan de peu, al carrer. Nosaltres volíem una cadira i sobretot una Coca-Cola, perquè feia molta calor i una humitat força agobiant, però ens havíem allunyat de la zona "turística" (ho fico entre cometes perquè realment aquí no hi ha una gran infraestructura pels turistes, algun restaurant al costat de la torre del rellotge i poc més) i no hi havia manera de trobar un lloc per dinar. Després d'una estona de buscar sense èxit hem trobat una guesthouse anomenada Sarwar on hem menjat molt bé per 320inr tots dos (4eur aprox), incloent beguda i chai (tè indi); és el lloc més barat fins al moment. Allà hem conegut un noi americà que treballa com a redactor per a una guia de viatges; la seva feina és estar de vacances... Quina enveja!!!
Després hem decidit tornar a la guesthouse passejant tranquil-lament. El problema és que a la India els carrers no estan indicats (no tenen el nom escrit enlloc), i a Jodhpur són molt estrets, recargolats, i molt semblants entre sí (botigues a tots els baixos i un munt de gent i vaques al carrer). En definitiva, hem començat a donar voltes i al final hem perdut completament el sentit de la orientació. Hem intentat tornar a la torre del rellotge, per tenir un punt de referència, però els indis són pèssims donant indicacions (diuen que s'estimen més donar-te indicacions equivocades que admetre la seva ignorància, i que si els preguntes "la torre del rellotge és per aquí?" segur que et responen que sí encara que no en tinguin ni idea jeje!) i no hi havia manera de trobar-lo.
En aquestes ha començat a ploure a bots i barrals. Ens hem ficat a sota d'un balcó veient com en qüestió de 5 minuts els carrers desapareixien, convertits en autèntics rius. No és una exageració, pel carrer on estàvem baixava un pam d'aigua, i els forats de les clavegueres eren autèntiques fonts, escupint litres i litres d'aigua cap amunt. A tot això, els nens jugaven dins de la piscina en què s'havia convertit el carrer (uns quants despullats, potser les mares els havien enviat perquè aprofitessin i es banyessin -l'avantatge que tenen és que són de pell molt bruna i es dissimula la ronya, però a alguns sí que se'ls notava que els feia falta...). No vull pensar en la salubritat d'aquella aigua, que en part venia del clavegueram que evidentment no està preparat per assumir una tromba com la que estava caient.
Aquí ens ha succeït una anècdota desagradable. Unes nenes petites (6 i 4 anys aprox) han vingut a parlar amb nosaltres sota del nostre balcó. No parlaven anglès, però li feien senyals a la Beth per veure si els donava una polsera, i també volien fotos. Finalment els ha donat la goma del cabell que portava i s'han posat contentes. En aquestes ha vingut un noi de vint-i-tants amb una moto i els ha dit alguna cosa. Devia ser algú de la família, perquè s'han posat serioses, i la petita s'ha amagat darrere de la Beth. El noi intentava atrapar-la, però la nena s'escapava ficant-se ara a l'esquerra, ara a la dreta. A mi em semblava que estaven jugant, fins que el noi l'ha atrapat i li ha fomut una pallissa, colpejant-la amb força al cap i al coll. Quan s'ha quedat descansat ha tornat a pujar a la moto i ha fomut el camp. Realment no li ha fet mal de veritat a la nena (que pobra deu estar acostumada perquè no ha deixat caure ni una llàgrima) i evidentment a nosaltres ni se'ns ha passat pel cap ficar-nos enmig, però m'ha resultat xocant veure tanta violència contra una nena tant petita sense cap mena de vergonya.
Després d'aquest incident, ha deixat de ploure, i nosaltres hem arrencat de nou, intentant trobar el camí de tornada a la guesthouse. Els carrers eren autèntics torrents, i en 30 segons ja teníem els peus xops, i seguíem sense tenir ni idea d'on érem, així que hem agafat un rickshaw pensant que en 5 minuts arribaríem. Craso error! El noi que el portava no parlava anglès. Bé, cap problema, portem una targeta de l'hotel, amb una foto, l'adreça i un mapa. Doncs resulta que el noi tampoc sap llegir! Mira la foto i diu "yes yes". Pensem que coneix l'hotel, fins que al cap de 5 minuts s'atura davant d'un hotel que realment s'assemblava al de la foto... Però no era el nostre. Li fem entendre que no és aquest i es queda una mica amb cara de dir "què collons faig ara". El que ha seguit són 15 minuts de donar voltes, aturant-se cada 300 metres per preguntar, i tot i que crec que en general la gent li donava indicacions correctes, el noi ja estava desesperat i s'estava fent la pitxa un lío. No sabem ni com, al final hem arribat... Havíem pactat 30inr, però al final ens ha cobrat 70. No ens ha importat gaire, amb la mala estona que ha passat el noi ;)
A tot això ja eren les 18h i hem passat la resta de la tarda relaxadament a l'hotel actualitzant el blog i xerrant amb el propietari de l'hotel, que ens ha explicat que aquesta ha estat la casa de la família durant 8 generacions i que s'ha gastat 7 milions de rupies (100.000 eur) arreglant-la, la qual cosa és una autèntica fortuna per a un indi. Diu que van estar 2 anys d'obres amb 30 o 40 persones treballant 7 dies a la setmana. Evidentment cobren una misèria, i ho fan tot manualment, de manera rudimentària.
Aquest home és propietari d'una altra guesthouse, molt més modesta i econòmica, i li va tocar la loteria el dia que els de la Lonely Planet es van fixar en ella (surt la primera entre els allotjaments econòmics de Jodhpur). Òbviament això va multiplicar per molts el nombre de turistes, i li va permetre llançar-se a l'aventura de reformar aquesta casa (que es veu que la tenia tancada perquè es trobava en males condicions). De tota manera deia que té una hipoteca de 4 milions de rupies, i que amb els tipus d'interès al 13%! paga 40.000inr cada mes. Es veu bon home, esperem que li vagin bé les coses. De moment aquesta nit érem els únics hostes, però per la propera ja espera unes altres dues parelles.
Hola nois,,, veig que us ho passeu be,,,
ReplyDeleteEs veritat aixo que dieu,,, els indis normalment et contestaran afirmativament a qualsevol pregunta que els facis,,, no saben dir que no !! Suposo que es perque volen ser agradables amb l,estranger... pero la veritat es que et poden liar ben liat,,,
No has de preguntar si vas be per anar a la torre del rellotge,,, sempre diran que si ,,, has de preguntar on es´`a la torre del rellotge i que es mullin amenys senyalant una direcció,,, i si veus que dubta massa,,, es que no ho sap!!
Estic llegint la guia de la India,,, aquest any hem triat la gua trotamundos,,, ens venia de gust canviar d,editorial, a mes que es bastant menys voluminosa que la lonely,,,
Entre el vostre blog i la guia estic super animat a marxar cap alla ja mateix!!!
Per cert,,, nosaltres trobarem millor temps que vosaltres d,aqui un mes,,, je,je,je,,,
Una abraçada, macos,,, ja xerrarem de les vostres experiencies quan torneu
Wow! Les fotos són fantàstiques. No comento res del que esteu veient perquè em feu "dentetes" i ja tinc prou llegint-vos, hahaha! El dia 11 va ser fantàstic. Vam anar tots (excepte vosaltres i la Sílvia i en Gil, és clar) però cadascú pel seu cantó. Per cert, n'hi havia una manera de participar-hi a la mani "virtualment" però ho vaig veure tard. Jo vaig estar a Barcelona des de les 10 del matí i no havia vist mai, però, mai, la ciutat tal i com estava: un ambient festiu increïble, il.lusió per totes bandes, complicitat, etc, etc. També us haig de fer dentetes a vosaltres, eh! Tot i que sé perfectament que, per molt històrica que fos la mani, evidentment no ho canviaríau. Jo, si estigués amb el vostre cas, tampoc ho hauria fet, hahaha. Vigileu la salut, ok? Petonets!!
ReplyDelete