Passeig en barca pel riu. Voltant per Varanasi. Amb el sadhu argentí. Retrobament amb l'Angel i la Lucía. Visita a l'altre crematori (sí, som massoquistes). Tornant a fregar el desastre...
Ens llevem d'hora perque diuen que val la pena fer una excursió amb barca pel riu quan surt el sol. De tota manera, no volem sortir a primeríssima hora (quan no hi haurà prou llum per fer bones fotos), sinó que sortim cap a les 7h. Al Ghat del costat de l'hotel, un home ens demana 1000inr per fer el passeig. La Lonely diu que hauria de costar 100, pero el riu baixa molt crescut i l'home diu que son 3 remers i que la feina és molt dura. Regategem per deixar-lo en 600inr (9eur) per 1h riu avall.
Durant l'excursió no veiem res especialment nou: mogollón de gent banyant-se al riu, rentant la roba, nedant, etc. 400 metres més avall d'on llencen els cadàvers al riu. Arribem al Ghat Marmanika (el crematori), que a aquesta hora no té molta activitat. Tornem a pujar, la corrent és forta i els homes suen de valent. Quan acaba l'excursió, 1h aprox., el patró (que només duia el timó), ens demana una propina per als seus homes, i també per a ell. Per no sentir-lo mes, els donem 20inr per cap.
Tornem a l'hotel per esmorzar, trobarem a faltar el banana lassi! Hem quedat amb l'Angel i la Lucía al migdia. Ells arriben avui amb tren de Khajuraho. Aprofitarem el matí passejant tranquil-lament per la ciutat. Varanasi no té monuments d'especial rellevància, és el seu ambient, amb els personatges estrambòtics que trobes al carrer, el que fa que sigui una ciutat única al mon.
I coneixem un d'aquests personatges. Algú ens diu "Hola". No és indi, i està acompanyat de dos nois de la nostra edat i d'un sadhu. Els sadhus (també anomenats baba o santons) són d'allo més curiós: vesteixen només amb uns pantalons taronja (alguns fins i tot van completament despullats), descalcos, amb llargues barbes, melenes emmaranyades o rastes, la majoria d'edat avancada (50 anys o mes)... Aqu se'ls considera homes sants; sent la seva única ocupació la meditació. No tenen una residència fixa, són rodamons que la majoria del temps viuen i dormen al carrer, no per obligació, sinó per convicció. No són captaires o persones que visquin al marge de la societat, simplement han triat viure d'una manera diferent. En qualsevol altre lloc del món serien pàries, observats amb despreci, pero aquí formen part del mobiliari urbà. El noi que ens ha saludat es francès, i està amb un mexicà, un indi i el sadhu, que és... argent! Qualsevol que no l'hagi vist no podra entendre per què ens surt la goteta de suor de l'Arale quan comença a parlar: "Sí, sho soy argentino, boluuudo!!" ;)
Ens quedem amb ells durant gairebé dues hores; tots 4 són personatges curiosos. El francès es informàtic i ha estat voltant pel mon durant diversos anys, treballant de qualsevol cosa a cada país; tot just acaba de tornar d'estar-se 6 mesos col-laborant amb una ONG al Nepal. El mexicà fa dos anys que viu a Varanasi. L'indi toca un instrument curiós dels aborígens australians (la MTV li va gravar un videoclip que ens ensenya i que és espectacular). I l'argentí... bé, és difícil d'explicar. Fa 20 anys que va començar a viatjar pel món, vivint ara uns dies en una pensió barata, ara al carrer, sobrevivint venent petites peces d'artesania que confecciona ell mateix (pero que no porta a sobre i en cap moment fa cap tipus d'intenció de voler vendre'ns). És un home amb una filosofia de la vida molt diferent, amb una personalitat fascinant. Només el fet d'haver quedat a les 13:30h aconsegueix desenganxar-nos.
Despres de 2 dies sense veure'ns, ja tenim un munt d'anècdotes per explicar-nos amb els valencians. 2 dies a la Índia donen per molt ;) Ells encara li estan donant voltes al tema de la seva maleta, resulta que ara els hi han enviat a una adreça desconeguda de Delhi... té tela! Sort que a nosaltres ens va sortir tot bé al final... Esperem que ells també en tinguin i la puguin recuperar, demà a Delhi.
En dos dies a Varanasi ja som experts guies de la ciutat ;) Allò que el primer dia semblava un laberint caòtic, ara són carrers autèntics, per on ens orientem d'una manera relativament fàcil. Varanasi és una ciutat molt gran (3 milions d'habitants), però el centre històric és relativament compacte, i sembla un poble: la gent ja ens coneix i ens saluda, i nosaltres també coneixem als botiguers i alguns vianants. És increïble!
Anem a visitar alguns Ghats pels quals encara no havíem passat. Bàsicament a tots és el mateix, molta gent va al Ganges a netejar-se o purificar-se. En un moment donat, un home ens ofereix una barca per fer un passeig, per només 100inr per cap. Al final ho acabem deixant en 350inr tots 4. Tot i que ja hem fet un passeig al mati, pensem que val la pena tornar a pujar-hi, és barat i veurem una part diferent de la ciutat.
A només 100 metres, hi ha l'altre Ghat on fan cremacions. A diferència del Marmanika, que ens va impressionar per l'ambient però on les cremacions es realitzen en un punt elevat i una mica apartat de la vista, aquí les pires funeràries es troben just al costat del riu, de manera indecentment visible per a tothom... incloent-nos a nosaltres. El barquer ens hi acosta a potser 5 metres de la pira. La olor del fum (barrejada amb una certa flaire a carn xamuscada) és molt forta, algunes cendres ens cauen al damunt, veiem perfectament el que "es cou" si se'm pot perdonar la ironia...
El cert és que aquest crematori no ens agrada gaire, és molt "gore" i veiem bastant més del que necessitàvem... El barquer ens deixa allà una estona, davant mateix de la família que estaran esperant durant les 3 hores que dura la incineració, fins que li diem que ja en tenim prou i que segueixi riu amunt. El corrent és molt fort, i no pot avançar gaire. Ens ensenya un palau i la "casa dels sadhus", on se n'allotgen alguns. En 30 minuts aproximadament tornem a ser a terra. No ha estat una experiència gaire agradable, la olor ens dura una bona estona...
Passejant una estona ens tornem a trobar l'argentí... hem dit ja que Varanasi es com un poble? El nostre tren surt a les 22:35, aixi que aprofitem per anar a comprar a una botiga regentada per un indi que ha viscut 9 anys a Barcelona i parla perfectament castellà (i entén el català). Aquí ens trobem amb el mexicà del matí... hem dit de debò que Varanasi és com un poble? No tenim pressa, estem xerrant tranquil-lament. En un moment donat, quan diem que hem de començar a tirar per no anar justos, ens pregunten el nom del nostre tren. Busco el bitllet... posa "Mughal Sarai". L'indi i el mexicà es miren amb els ulls oberts i ens diuen: "sortiu corrents JA!".
Ens quedem parats. Que passa? Resulta que Mughal Sarai no es el nom del tren, sino el nom de l'estaci... que es troba a 20km de Varanasi!!!! El dia abans, l'home de la taquilla ens va dir vàries vegades que el nostre tren es deia "Mughal Sarai", a nosaltres ens va estranyar tanta insistència en el nom del tren, al cap i a la fi tambe tenen un número... Ara ho entenem, ens ho deia perquè a Varanasi hi ha dues estacions, una al centre de la ciutat i aquesta, que està on Déu va perdre les espardenyes!
Anem corrents a l'hotel, recollim les maletes i anem a buscar un tuk tuk. L'excursió ens porta una estona, el nostre hotel esta al bell mig de la zona peatonal, on no entren els rickshaws. N'agafem un, sense regatejar (250inr). Ens han dit que trigarem una hora aproximadament (el caos circulatori de les ciutats indies és increïble), i encara ens en queden gairebé dues per la sortida del tren, però estem una mica amoïnats, si perdem el tren no sabem si hi hauria una manera alternativa d'arribar a Delhi abans de la sortida del nostre vol a Barcelona...
Arribem a l'estacio a les 21:30h, encara tenim una hora de marge. Uffff!!!! Pel camí anem pensant que ens hem tornat a salvar per la campana, si no ens arriben a preguntar pel nom del tren haguessim anat sens dubte a l'estació principal, i allà estariem esperant... Fins que ens adonéssim que ens trobàvem a l'estació equivocada, i potser no haguéssim estat a temps d'arribar a l'estació adient...
Sigui com sigui, ja estem a l'estació, només falta trobar l'andana. Mirem a les pantalles, surten tots els trens... menys el nostre! Preguntem i ens diuen que el nostre tren no te una andana fixada, que hem d'estar atents a la megafonia (en hindu, iuju!!!). Estem d'allò mes tranquils ;)
Decidim menjar alguna cosa per sopar en un tenderete del mig de les andanes. Mengem tres 'samoses' que estan boníssimes i valen 5inr cadascuna (hem sopat tots dos per menys de mig euro!!!). Aquí ens trobem amb un nen que ens demana menjar. Li donem un paquet de galetes que teníem a la bossa. Craso error! Es queda amb les galetes a les mans i ens senyala la Coca-Cola. Li diem que no, que es conformi amb el que li hem donat. El nen erre que erre; aquí els dónes la mà i t'agafen tot el braç, no en tenen mai prou! Es queda allà palplantat mirant-nos mentre mengem, demanant tota l'estona, sense fer cas a les galetes que li hem donat, vol mes, el que sigui! Al final un empleat de la botiga l'espanta.
Pensem que ja podem sopar... Doncs no. Dos minuts després torna el nen... amb reforços. Ens enrecordem del que va dir l'Ernest, a la Índia hi ha 1000 milions de persones, i la majoria són pobres, no els pots alimentar a tots. I si li dónes a un, de seguida en tens 100 més demanant. Doncs això. Ara ja són 3 o 4 els nens que demanen, insistentment. Tenim més galetes, decidim donar-los un paquet a cadascun perque se'n vagin. No hi ha manera, guarden les galetes i segueixen allà, ara volen Coca-Cola, patates o el que sigui. Ens senyalen a la botiga, volen que els comprem "no-se-que", la qüestió es demanar...
En tot el viatge no havíem tingut un moment tant incòmode, nosaltres allà menjant i ells palplantats, mirant-nos i senyalant el nostre menjar... Al final, l'empleat surt amb una especie de fuet, amenacant-los perque se'n vagi (els havia fotut crits prèviament vàries vegades, pero no n'havien fet ni cas). Som en una estació on van a parar molt pocs turistes, i suposem que el problema es que han vist que li donàvem menjar a un, i per això són més insistents.
Per cert, mentre mengem, veiem uns simpàtics animalons corretejant pel xiringuito del menjar, ens acabem el sopar procurant fer com els indis i ignorar completament les ratetes que corretegen alegrement per la zona ;)
En un moment donat un noi jove s'asseu al nostre costat i comencem a xerrar. Li expliquem que no sabem l'andana de la qual surt el tren, i el noi s'ofereix a ajudar-nos. M'acompanya per preguntar a un empleat de l'estació (en hindu), i ens diu que el tren sortirà de l'andana 3 o la 4. Hi anem. Ell està pendent de les indicacions de la megafonia (que evidentment són incomprensibles per a nosaltres). Arribat el moment, ens indica que el nostre tren ja s'acosta. Li agraïm la seva ajuda, la veritat es que per ser l'últim tren (el que no podíem perdre de cap manera!) ha estat una aventura més complicada per agafar-lo del que ho havia estat en cap altre punt el viatge ;)
Quan pugem al tren ja veiem que no estem en un tren turístic, som els únics occidentals... pero això no impedirà que dormim tranquil-lament fins que demà a les 7 arribem a Delhi, preparant ja la tornada :(
Un altre sadhu
Ens llevem d'hora perque diuen que val la pena fer una excursió amb barca pel riu quan surt el sol. De tota manera, no volem sortir a primeríssima hora (quan no hi haurà prou llum per fer bones fotos), sinó que sortim cap a les 7h. Al Ghat del costat de l'hotel, un home ens demana 1000inr per fer el passeig. La Lonely diu que hauria de costar 100, pero el riu baixa molt crescut i l'home diu que son 3 remers i que la feina és molt dura. Regategem per deixar-lo en 600inr (9eur) per 1h riu avall.
Durant l'excursió no veiem res especialment nou: mogollón de gent banyant-se al riu, rentant la roba, nedant, etc. 400 metres més avall d'on llencen els cadàvers al riu. Arribem al Ghat Marmanika (el crematori), que a aquesta hora no té molta activitat. Tornem a pujar, la corrent és forta i els homes suen de valent. Quan acaba l'excursió, 1h aprox., el patró (que només duia el timó), ens demana una propina per als seus homes, i també per a ell. Per no sentir-lo mes, els donem 20inr per cap.
Tornem a l'hotel per esmorzar, trobarem a faltar el banana lassi! Hem quedat amb l'Angel i la Lucía al migdia. Ells arriben avui amb tren de Khajuraho. Aprofitarem el matí passejant tranquil-lament per la ciutat. Varanasi no té monuments d'especial rellevància, és el seu ambient, amb els personatges estrambòtics que trobes al carrer, el que fa que sigui una ciutat única al mon.
I coneixem un d'aquests personatges. Algú ens diu "Hola". No és indi, i està acompanyat de dos nois de la nostra edat i d'un sadhu. Els sadhus (també anomenats baba o santons) són d'allo més curiós: vesteixen només amb uns pantalons taronja (alguns fins i tot van completament despullats), descalcos, amb llargues barbes, melenes emmaranyades o rastes, la majoria d'edat avancada (50 anys o mes)... Aqu se'ls considera homes sants; sent la seva única ocupació la meditació. No tenen una residència fixa, són rodamons que la majoria del temps viuen i dormen al carrer, no per obligació, sinó per convicció. No són captaires o persones que visquin al marge de la societat, simplement han triat viure d'una manera diferent. En qualsevol altre lloc del món serien pàries, observats amb despreci, pero aquí formen part del mobiliari urbà. El noi que ens ha saludat es francès, i està amb un mexicà, un indi i el sadhu, que és... argent! Qualsevol que no l'hagi vist no podra entendre per què ens surt la goteta de suor de l'Arale quan comença a parlar: "Sí, sho soy argentino, boluuudo!!" ;)
Ens quedem amb ells durant gairebé dues hores; tots 4 són personatges curiosos. El francès es informàtic i ha estat voltant pel mon durant diversos anys, treballant de qualsevol cosa a cada país; tot just acaba de tornar d'estar-se 6 mesos col-laborant amb una ONG al Nepal. El mexicà fa dos anys que viu a Varanasi. L'indi toca un instrument curiós dels aborígens australians (la MTV li va gravar un videoclip que ens ensenya i que és espectacular). I l'argentí... bé, és difícil d'explicar. Fa 20 anys que va començar a viatjar pel món, vivint ara uns dies en una pensió barata, ara al carrer, sobrevivint venent petites peces d'artesania que confecciona ell mateix (pero que no porta a sobre i en cap moment fa cap tipus d'intenció de voler vendre'ns). És un home amb una filosofia de la vida molt diferent, amb una personalitat fascinant. Només el fet d'haver quedat a les 13:30h aconsegueix desenganxar-nos.
Despres de 2 dies sense veure'ns, ja tenim un munt d'anècdotes per explicar-nos amb els valencians. 2 dies a la Índia donen per molt ;) Ells encara li estan donant voltes al tema de la seva maleta, resulta que ara els hi han enviat a una adreça desconeguda de Delhi... té tela! Sort que a nosaltres ens va sortir tot bé al final... Esperem que ells també en tinguin i la puguin recuperar, demà a Delhi.
En dos dies a Varanasi ja som experts guies de la ciutat ;) Allò que el primer dia semblava un laberint caòtic, ara són carrers autèntics, per on ens orientem d'una manera relativament fàcil. Varanasi és una ciutat molt gran (3 milions d'habitants), però el centre històric és relativament compacte, i sembla un poble: la gent ja ens coneix i ens saluda, i nosaltres també coneixem als botiguers i alguns vianants. És increïble!
Anem a visitar alguns Ghats pels quals encara no havíem passat. Bàsicament a tots és el mateix, molta gent va al Ganges a netejar-se o purificar-se. En un moment donat, un home ens ofereix una barca per fer un passeig, per només 100inr per cap. Al final ho acabem deixant en 350inr tots 4. Tot i que ja hem fet un passeig al mati, pensem que val la pena tornar a pujar-hi, és barat i veurem una part diferent de la ciutat.
A només 100 metres, hi ha l'altre Ghat on fan cremacions. A diferència del Marmanika, que ens va impressionar per l'ambient però on les cremacions es realitzen en un punt elevat i una mica apartat de la vista, aquí les pires funeràries es troben just al costat del riu, de manera indecentment visible per a tothom... incloent-nos a nosaltres. El barquer ens hi acosta a potser 5 metres de la pira. La olor del fum (barrejada amb una certa flaire a carn xamuscada) és molt forta, algunes cendres ens cauen al damunt, veiem perfectament el que "es cou" si se'm pot perdonar la ironia...
El cert és que aquest crematori no ens agrada gaire, és molt "gore" i veiem bastant més del que necessitàvem... El barquer ens deixa allà una estona, davant mateix de la família que estaran esperant durant les 3 hores que dura la incineració, fins que li diem que ja en tenim prou i que segueixi riu amunt. El corrent és molt fort, i no pot avançar gaire. Ens ensenya un palau i la "casa dels sadhus", on se n'allotgen alguns. En 30 minuts aproximadament tornem a ser a terra. No ha estat una experiència gaire agradable, la olor ens dura una bona estona...
Passejant una estona ens tornem a trobar l'argentí... hem dit ja que Varanasi es com un poble? El nostre tren surt a les 22:35, aixi que aprofitem per anar a comprar a una botiga regentada per un indi que ha viscut 9 anys a Barcelona i parla perfectament castellà (i entén el català). Aquí ens trobem amb el mexicà del matí... hem dit de debò que Varanasi és com un poble? No tenim pressa, estem xerrant tranquil-lament. En un moment donat, quan diem que hem de començar a tirar per no anar justos, ens pregunten el nom del nostre tren. Busco el bitllet... posa "Mughal Sarai". L'indi i el mexicà es miren amb els ulls oberts i ens diuen: "sortiu corrents JA!".
Ens quedem parats. Que passa? Resulta que Mughal Sarai no es el nom del tren, sino el nom de l'estaci... que es troba a 20km de Varanasi!!!! El dia abans, l'home de la taquilla ens va dir vàries vegades que el nostre tren es deia "Mughal Sarai", a nosaltres ens va estranyar tanta insistència en el nom del tren, al cap i a la fi tambe tenen un número... Ara ho entenem, ens ho deia perquè a Varanasi hi ha dues estacions, una al centre de la ciutat i aquesta, que està on Déu va perdre les espardenyes!
Anem corrents a l'hotel, recollim les maletes i anem a buscar un tuk tuk. L'excursió ens porta una estona, el nostre hotel esta al bell mig de la zona peatonal, on no entren els rickshaws. N'agafem un, sense regatejar (250inr). Ens han dit que trigarem una hora aproximadament (el caos circulatori de les ciutats indies és increïble), i encara ens en queden gairebé dues per la sortida del tren, però estem una mica amoïnats, si perdem el tren no sabem si hi hauria una manera alternativa d'arribar a Delhi abans de la sortida del nostre vol a Barcelona...
Arribem a l'estacio a les 21:30h, encara tenim una hora de marge. Uffff!!!! Pel camí anem pensant que ens hem tornat a salvar per la campana, si no ens arriben a preguntar pel nom del tren haguessim anat sens dubte a l'estació principal, i allà estariem esperant... Fins que ens adonéssim que ens trobàvem a l'estació equivocada, i potser no haguéssim estat a temps d'arribar a l'estació adient...
Sigui com sigui, ja estem a l'estació, només falta trobar l'andana. Mirem a les pantalles, surten tots els trens... menys el nostre! Preguntem i ens diuen que el nostre tren no te una andana fixada, que hem d'estar atents a la megafonia (en hindu, iuju!!!). Estem d'allò mes tranquils ;)
Decidim menjar alguna cosa per sopar en un tenderete del mig de les andanes. Mengem tres 'samoses' que estan boníssimes i valen 5inr cadascuna (hem sopat tots dos per menys de mig euro!!!). Aquí ens trobem amb un nen que ens demana menjar. Li donem un paquet de galetes que teníem a la bossa. Craso error! Es queda amb les galetes a les mans i ens senyala la Coca-Cola. Li diem que no, que es conformi amb el que li hem donat. El nen erre que erre; aquí els dónes la mà i t'agafen tot el braç, no en tenen mai prou! Es queda allà palplantat mirant-nos mentre mengem, demanant tota l'estona, sense fer cas a les galetes que li hem donat, vol mes, el que sigui! Al final un empleat de la botiga l'espanta.
Pensem que ja podem sopar... Doncs no. Dos minuts després torna el nen... amb reforços. Ens enrecordem del que va dir l'Ernest, a la Índia hi ha 1000 milions de persones, i la majoria són pobres, no els pots alimentar a tots. I si li dónes a un, de seguida en tens 100 més demanant. Doncs això. Ara ja són 3 o 4 els nens que demanen, insistentment. Tenim més galetes, decidim donar-los un paquet a cadascun perque se'n vagin. No hi ha manera, guarden les galetes i segueixen allà, ara volen Coca-Cola, patates o el que sigui. Ens senyalen a la botiga, volen que els comprem "no-se-que", la qüestió es demanar...
En tot el viatge no havíem tingut un moment tant incòmode, nosaltres allà menjant i ells palplantats, mirant-nos i senyalant el nostre menjar... Al final, l'empleat surt amb una especie de fuet, amenacant-los perque se'n vagi (els havia fotut crits prèviament vàries vegades, pero no n'havien fet ni cas). Som en una estació on van a parar molt pocs turistes, i suposem que el problema es que han vist que li donàvem menjar a un, i per això són més insistents.
Per cert, mentre mengem, veiem uns simpàtics animalons corretejant pel xiringuito del menjar, ens acabem el sopar procurant fer com els indis i ignorar completament les ratetes que corretegen alegrement per la zona ;)
En un moment donat un noi jove s'asseu al nostre costat i comencem a xerrar. Li expliquem que no sabem l'andana de la qual surt el tren, i el noi s'ofereix a ajudar-nos. M'acompanya per preguntar a un empleat de l'estació (en hindu), i ens diu que el tren sortirà de l'andana 3 o la 4. Hi anem. Ell està pendent de les indicacions de la megafonia (que evidentment són incomprensibles per a nosaltres). Arribat el moment, ens indica que el nostre tren ja s'acosta. Li agraïm la seva ajuda, la veritat es que per ser l'últim tren (el que no podíem perdre de cap manera!) ha estat una aventura més complicada per agafar-lo del que ho havia estat en cap altre punt el viatge ;)
Quan pugem al tren ja veiem que no estem en un tren turístic, som els únics occidentals... pero això no impedirà que dormim tranquil-lament fins que demà a les 7 arribem a Delhi, preparant ja la tornada :(
Un sadhu
Un membre de la casta dels intocables, transportant fusta per a una cremació
Mirades de Varanasi... m'encanta aquesta foto...
Un altre sadhu
No comments:
Post a Comment