Dia 11
1 de juliol - Yogyakarta (Java)
Hem dormit força bé, tot i que a les 3:30h han començat a cridar a la oració a la mesquita del costat i ens hem despertat tots dos. Les mesquites a Indonèsia són com les ales dels avions: estiguis on estiguis, sempre et sembla que estàs just al costat, sobretot quan comencen a tocar els o*** vull dir, quan comencen a resar a les 3 de la matinada ;)
Esmorzem un sandwich d'ou ferrat (podíem triar entre això o nasi goreng -l'arròs a la cubana que fan aquí, sembla que no sàpiguen fer una altra cosa-) i anem a buscar el bus. Avui volem visitar Borobudur, el monument més important d'Indonèsia, que està a uns 50km de Yogya. A l'hotel ens han ofert una excursió de 5 hores per 65.000 rúpies per persona, però som massoquistes i volem provar de fer-ho amb transport públic... no en vam tenir prou ahir ;) Realment, el que volem és anar amb bus fins allà i llogar una moto per explorar els voltants, que diuen que són espectaculars.
El bus cap a Borobudur surt de l'estació de Jombor. La Lonely diu que hem d'agafar un bus urbà fins allà; sembla fàcil (i barat ;) així que ens hi animem. A la parada, ens trobem una parella de francesos que estan fent una marató (Yogya-Bali-Tailàndia-Hong Kong-Singapur, tot en 17 dies, OMG estan bojos aquests gals!), i ens ofereixen de compartir un taxi, sortiríem a 250.000 per barba i és molt més ràpid que el bus. Però com que no volem anar amb presses, i se suposa que el bus triga 1 hora i escaig, declinem la oferta. Al final, venen amb nosaltres al bus.
Com sempre a Indonèsia, les distàncies a la realitat són MOLT més grans que al mapa, i de Malioboro Street fins a l'estació del bus triguem 1.5 hores! Un cop allà, ens fiquem en una tartana com la d'ahir, i com ahir comencem a omplir el bus de gent durant el camí. Per sort, aquesta vegada és poc més d'una hora, així que no es fa tant pesat. Malgrat tot, entre una cosa i l'altra arribem a Borobudur cap a les 12. Allà ens comença a assaltar gent per portar-nos fins al monument, diuen que està a 3km. Hem llegit que no és veritat, així que comencem a caminar pel carrer, molt transitat i flanquejat de botigues a banda i banda. Uns 10 minuts més tard arribem a la porta del monument; hem anat preguntant per algun lloc on llogar la moto i ens han dit "cap allà" però sense gaire convenciment. Passem el temple de llarg, a la recerca de la moto perduda ;) Finalment, arribem a una guesthouse on un noi ens mira amb cara rara quan li diem el que volem, s'ho pensa i finalment ens demana 50.000 rúpies, que deixem en 40.000 quan li diem que total són 4 hores, o sigui 2.5 euros. Ens dóna tota la sensació de que és la seva moto, el tio ha pensat que es podia treure uns calers extra si ens la llogava. Això és Indonèsia :D
Quan hem arribat a l'estació hem preguntat per l'hora a la que surt l'últim bus i ens han dit que són les 17:30, aquest noi ens diu que a les 16:30 o les 17h, ja veurem si tornarem a Yogya...
Amb l'experiència de Bali, el primer que provem són els frens ;) OK, frena. Ara bé, el retrovisor de l'esquerra està penjant. De tota manera, aquesta moto és molt més confortable, ho notem només pujar-hi. La idea és explorar una mica els poblets del voltant, anem sense rumb fix, gaudint d'un paissatge sublim de cultius, muntanyes i cases desperdigades. No fa calor, i estem gaudint molt del passeig.
De cop i volta, s'acaba l'asfalt i la carretera es converteix en una "estora" de canyes de bambú. Resulta hi ha un riu i el pont que el creua ha caigut; l'estan reconstruint però mentre no l'acaben, han construit un pont de canyes (un senyor pont, deu fer uns 30 metres de llarg i uns 20 d'alçada). Davant nostre van uns nois amb moto, s'aturen just abans del pont i els paguen a uns nois que estan en una mena de peatge. Creiem que el pont l'han construit els propis vilatans, i que el paguen amb aquesta col·lecta. Els nois de la moto tiren i en un minut ja són a l'altre costat.
Com podeu imaginar, la Beth està emocionadíssima amb la possibilitat de creuar un inestable pont de canyes amb la moto. Jo, amb la prudència que em caracteritza, sóc molt més caut, i m'ho penso durant una llarga estona. Mig segon més tard, després d'una profunda reflexió entre la neurona de l'amor al risc i la de l'amor a la meva vida (com sempre, guanya la del risc ;) dóno gas i creuem el pont. És emocionant, realment el pont sembla més estable una vegada estàs al damunt, o potser és perquè com que no pots donar mitja volta, el cervell et diu "no pensis, tira endavant" ;)
A l'altra banda hi ha uns nens de 10 o 11 anys, control·lant el "peatge". Es nota que aquí no arriben turistes, estan molt emocionats de tenir uns guiris per aquí, ens fem fotos amb ells i practiquem les paraules que hem après de bahasa indonesia (i ells les que saben d'anglès). Ens estem una estoneta amb ells i continuem per la carretera, que ja torna a ser normal, asfaltada.
Al cap d'una mica, abandonem la zona més poblada i la carretera es torna més agreste, amb fortes pujades que ens fan patir per si la moto serà capaç d'arribar fins a dalt amb el nostre "pes pluma" (després dels dies amb la cuinera del klotok jo crec que ara som "peso gallo" ;) El paissatge és idílic, passem per cases desperdigades on els nens ens saluden "hello, mister", les noies somriuen tímidament i ens saluden amb la mà, els motoristes que trobem de cara afluixen sense excepció tot obrint els ulls i somrient d'orella a orella, els camperols aixequen la vista del seu camp per mirar-nos i saludar-nos, ... És fantàstic. Pugem sense rumb fins que decidim que hem de donar la volta, tenim una hora límit per tornar a Yogya i encara hem de dinar i visitar el temple. De tornada, anem preguntant a cada cruïlla, a iaies que no tenen ni papa d'anglès però ens indiquen el camí, a vells que estan asseguts prenent la fresca, a d'altres motoristes que ens trobem pel camí. En tots els casos, trobem somriures i amabilitat, els indonesis són tots encantadors.
Volíem dinar pel camí, però això és 0% turístic, i no hi ha ni un warung per ells, així que tornem a Borobudur, i mengem fantàsticament i molt bé de preu a un warung al davant de l'entrada del temple. Tornem la moto i ens dirigim a la guixeta. L'entrada per estranger és un timo, 250.000 rúpies cadascú (15 euros), els locals paguen 10 vegades menys! Et donen un aigua de regal, a sobre recochineo ;)
Una vegada passat el disgut de deixar anar mig milió de rúpies, comencem a gaudir de la visita. El temple és espectacular; és budista, una enorme estupa el corona però, a diferència de tots els altres monuments budistes que hem vist, Borobudur està construït en diferents nivells, i cadascun d'ells té relleus d'una exquisita factura (1500 aproximadament). Les talles ens recorden molt a Khajuraho, però sense el toc porno ;)
L'entorn és meravellós, des de dalt del monument hi ha unes vistes espectaculars de la plana que hi ha als seus peus, amb camps i palmeres, i uns quants volcants al fons. A més, com que són les 15:30, no fa calor i hi ha molt poca gent, podem gaudir del temple amb tranquil·litat. Ens entretenim una estona fent fotos, però tampoc no podem abusar, perquè no tenim clar a quina hora surt el bus de tornada, i ens hem quedat gairebé sense rúpies, així que no tenim prou per pagar un taxi si el perdem...
Quan sortim del temple (però encara dins del recinte), anem seguint els cartells de sortida (en indonesi), i passem pel mig d'una espècie de "mercadillo". Al començament ens sembla que és la típica zona de souvenirs, però allò és immens. Passem parada rere parada, sembla una laberint de ratolins! Comencem a deixar molletes de pà just in case ;) No exagerem si diem que potser hem passat per 500 parades abans d'aconseguir arribar a la sortida. Per sort, a aquella hora estaven gairebé totes tancades, no volem ni imaginar com ha de ser allò en cap de setmana a hora punta, amb milers de turistes i tots els botiguers atossigant...
Gairebé a la carrera, tornem cap a l'estació de busos. Quan arribem, hi ha un mini bus (també més vell que Matusalem) que surt en 10 minuts. Encara hem tingut sort ;) Una hora i mitja més tard, arribem a Yogya. Pel camí hem vist una cosa curiosa: a les 18h el conductor del bus s'ha aturat a la benzinera, ha tret una bossa amb menjar, i ha començat a cruspir-se'l. El més curiós és que la majoria de la gent que s'aturava allà feia el mateix, i fins i tot els nois de la benzinera aprofitaven els moments entre repostatge per menjar. És clar, s'acabava de fer fosc, i estaven tots afamats!
La tornada des de l'estació de busos de Yogya fins a Malioboro ens porta únicament 15 minuts; és curiosa la diferència tant gran de temps respecte a l'anada però té una explicació: a Indonèsia, molts carrers i carreteres de 2 carrils són d'una única direcció. Així, hi ha un carril per vehicles lents i incorporacions, i un altre per anar tirant. Per tant, pel carrer Malioboro passa un bus cap al sud que fa una volta de la hòstia i acaba arribant a Jombor. En canvi, quan l'agafes en direcció contrària (Jombor- Malioboro) tens un altre bus diferent que va molt més ràpid.
Passegem una estona per la zona de Malioboro, està ple de botigues i xiriginguitos i hi ha molta animació. Sopem en un restaurant que es diu "Mi casa es tu casa" (tenen truita de patates i tot). El restaurant, com el d'ahir, està molt ben decorat i té molt d'encant, realment Yogya ens està agradant molt. Demà marxem de Java cap a Sulawesi; hem de dir que aquesta illa, en les dues etapes que hi hem dedicat, ens ha sorprès molt gratament, tant pels seus paratges naturals com per l'extraordinària simpatia i amabilitat de la seva gent.
1 de juliol - Yogyakarta (Java)
Hem dormit força bé, tot i que a les 3:30h han començat a cridar a la oració a la mesquita del costat i ens hem despertat tots dos. Les mesquites a Indonèsia són com les ales dels avions: estiguis on estiguis, sempre et sembla que estàs just al costat, sobretot quan comencen a tocar els o*** vull dir, quan comencen a resar a les 3 de la matinada ;)
Esmorzem un sandwich d'ou ferrat (podíem triar entre això o nasi goreng -l'arròs a la cubana que fan aquí, sembla que no sàpiguen fer una altra cosa-) i anem a buscar el bus. Avui volem visitar Borobudur, el monument més important d'Indonèsia, que està a uns 50km de Yogya. A l'hotel ens han ofert una excursió de 5 hores per 65.000 rúpies per persona, però som massoquistes i volem provar de fer-ho amb transport públic... no en vam tenir prou ahir ;) Realment, el que volem és anar amb bus fins allà i llogar una moto per explorar els voltants, que diuen que són espectaculars.
El bus cap a Borobudur surt de l'estació de Jombor. La Lonely diu que hem d'agafar un bus urbà fins allà; sembla fàcil (i barat ;) així que ens hi animem. A la parada, ens trobem una parella de francesos que estan fent una marató (Yogya-Bali-Tailàndia-Hong Kong-Singapur, tot en 17 dies, OMG estan bojos aquests gals!), i ens ofereixen de compartir un taxi, sortiríem a 250.000 per barba i és molt més ràpid que el bus. Però com que no volem anar amb presses, i se suposa que el bus triga 1 hora i escaig, declinem la oferta. Al final, venen amb nosaltres al bus.
Com sempre a Indonèsia, les distàncies a la realitat són MOLT més grans que al mapa, i de Malioboro Street fins a l'estació del bus triguem 1.5 hores! Un cop allà, ens fiquem en una tartana com la d'ahir, i com ahir comencem a omplir el bus de gent durant el camí. Per sort, aquesta vegada és poc més d'una hora, així que no es fa tant pesat. Malgrat tot, entre una cosa i l'altra arribem a Borobudur cap a les 12. Allà ens comença a assaltar gent per portar-nos fins al monument, diuen que està a 3km. Hem llegit que no és veritat, així que comencem a caminar pel carrer, molt transitat i flanquejat de botigues a banda i banda. Uns 10 minuts més tard arribem a la porta del monument; hem anat preguntant per algun lloc on llogar la moto i ens han dit "cap allà" però sense gaire convenciment. Passem el temple de llarg, a la recerca de la moto perduda ;) Finalment, arribem a una guesthouse on un noi ens mira amb cara rara quan li diem el que volem, s'ho pensa i finalment ens demana 50.000 rúpies, que deixem en 40.000 quan li diem que total són 4 hores, o sigui 2.5 euros. Ens dóna tota la sensació de que és la seva moto, el tio ha pensat que es podia treure uns calers extra si ens la llogava. Això és Indonèsia :D
Quan hem arribat a l'estació hem preguntat per l'hora a la que surt l'últim bus i ens han dit que són les 17:30, aquest noi ens diu que a les 16:30 o les 17h, ja veurem si tornarem a Yogya...
Amb l'experiència de Bali, el primer que provem són els frens ;) OK, frena. Ara bé, el retrovisor de l'esquerra està penjant. De tota manera, aquesta moto és molt més confortable, ho notem només pujar-hi. La idea és explorar una mica els poblets del voltant, anem sense rumb fix, gaudint d'un paissatge sublim de cultius, muntanyes i cases desperdigades. No fa calor, i estem gaudint molt del passeig.
De cop i volta, s'acaba l'asfalt i la carretera es converteix en una "estora" de canyes de bambú. Resulta hi ha un riu i el pont que el creua ha caigut; l'estan reconstruint però mentre no l'acaben, han construit un pont de canyes (un senyor pont, deu fer uns 30 metres de llarg i uns 20 d'alçada). Davant nostre van uns nois amb moto, s'aturen just abans del pont i els paguen a uns nois que estan en una mena de peatge. Creiem que el pont l'han construit els propis vilatans, i que el paguen amb aquesta col·lecta. Els nois de la moto tiren i en un minut ja són a l'altre costat.
Com podeu imaginar, la Beth està emocionadíssima amb la possibilitat de creuar un inestable pont de canyes amb la moto. Jo, amb la prudència que em caracteritza, sóc molt més caut, i m'ho penso durant una llarga estona. Mig segon més tard, després d'una profunda reflexió entre la neurona de l'amor al risc i la de l'amor a la meva vida (com sempre, guanya la del risc ;) dóno gas i creuem el pont. És emocionant, realment el pont sembla més estable una vegada estàs al damunt, o potser és perquè com que no pots donar mitja volta, el cervell et diu "no pensis, tira endavant" ;)
A l'altra banda hi ha uns nens de 10 o 11 anys, control·lant el "peatge". Es nota que aquí no arriben turistes, estan molt emocionats de tenir uns guiris per aquí, ens fem fotos amb ells i practiquem les paraules que hem après de bahasa indonesia (i ells les que saben d'anglès). Ens estem una estoneta amb ells i continuem per la carretera, que ja torna a ser normal, asfaltada.
Al cap d'una mica, abandonem la zona més poblada i la carretera es torna més agreste, amb fortes pujades que ens fan patir per si la moto serà capaç d'arribar fins a dalt amb el nostre "pes pluma" (després dels dies amb la cuinera del klotok jo crec que ara som "peso gallo" ;) El paissatge és idílic, passem per cases desperdigades on els nens ens saluden "hello, mister", les noies somriuen tímidament i ens saluden amb la mà, els motoristes que trobem de cara afluixen sense excepció tot obrint els ulls i somrient d'orella a orella, els camperols aixequen la vista del seu camp per mirar-nos i saludar-nos, ... És fantàstic. Pugem sense rumb fins que decidim que hem de donar la volta, tenim una hora límit per tornar a Yogya i encara hem de dinar i visitar el temple. De tornada, anem preguntant a cada cruïlla, a iaies que no tenen ni papa d'anglès però ens indiquen el camí, a vells que estan asseguts prenent la fresca, a d'altres motoristes que ens trobem pel camí. En tots els casos, trobem somriures i amabilitat, els indonesis són tots encantadors.
Volíem dinar pel camí, però això és 0% turístic, i no hi ha ni un warung per ells, així que tornem a Borobudur, i mengem fantàsticament i molt bé de preu a un warung al davant de l'entrada del temple. Tornem la moto i ens dirigim a la guixeta. L'entrada per estranger és un timo, 250.000 rúpies cadascú (15 euros), els locals paguen 10 vegades menys! Et donen un aigua de regal, a sobre recochineo ;)
Una vegada passat el disgut de deixar anar mig milió de rúpies, comencem a gaudir de la visita. El temple és espectacular; és budista, una enorme estupa el corona però, a diferència de tots els altres monuments budistes que hem vist, Borobudur està construït en diferents nivells, i cadascun d'ells té relleus d'una exquisita factura (1500 aproximadament). Les talles ens recorden molt a Khajuraho, però sense el toc porno ;)
L'entorn és meravellós, des de dalt del monument hi ha unes vistes espectaculars de la plana que hi ha als seus peus, amb camps i palmeres, i uns quants volcants al fons. A més, com que són les 15:30, no fa calor i hi ha molt poca gent, podem gaudir del temple amb tranquil·litat. Ens entretenim una estona fent fotos, però tampoc no podem abusar, perquè no tenim clar a quina hora surt el bus de tornada, i ens hem quedat gairebé sense rúpies, així que no tenim prou per pagar un taxi si el perdem...
Quan sortim del temple (però encara dins del recinte), anem seguint els cartells de sortida (en indonesi), i passem pel mig d'una espècie de "mercadillo". Al començament ens sembla que és la típica zona de souvenirs, però allò és immens. Passem parada rere parada, sembla una laberint de ratolins! Comencem a deixar molletes de pà just in case ;) No exagerem si diem que potser hem passat per 500 parades abans d'aconseguir arribar a la sortida. Per sort, a aquella hora estaven gairebé totes tancades, no volem ni imaginar com ha de ser allò en cap de setmana a hora punta, amb milers de turistes i tots els botiguers atossigant...
Gairebé a la carrera, tornem cap a l'estació de busos. Quan arribem, hi ha un mini bus (també més vell que Matusalem) que surt en 10 minuts. Encara hem tingut sort ;) Una hora i mitja més tard, arribem a Yogya. Pel camí hem vist una cosa curiosa: a les 18h el conductor del bus s'ha aturat a la benzinera, ha tret una bossa amb menjar, i ha començat a cruspir-se'l. El més curiós és que la majoria de la gent que s'aturava allà feia el mateix, i fins i tot els nois de la benzinera aprofitaven els moments entre repostatge per menjar. És clar, s'acabava de fer fosc, i estaven tots afamats!
La tornada des de l'estació de busos de Yogya fins a Malioboro ens porta únicament 15 minuts; és curiosa la diferència tant gran de temps respecte a l'anada però té una explicació: a Indonèsia, molts carrers i carreteres de 2 carrils són d'una única direcció. Així, hi ha un carril per vehicles lents i incorporacions, i un altre per anar tirant. Per tant, pel carrer Malioboro passa un bus cap al sud que fa una volta de la hòstia i acaba arribant a Jombor. En canvi, quan l'agafes en direcció contrària (Jombor- Malioboro) tens un altre bus diferent que va molt més ràpid.
Passegem una estona per la zona de Malioboro, està ple de botigues i xiriginguitos i hi ha molta animació. Sopem en un restaurant que es diu "Mi casa es tu casa" (tenen truita de patates i tot). El restaurant, com el d'ahir, està molt ben decorat i té molt d'encant, realment Yogya ens està agradant molt. Demà marxem de Java cap a Sulawesi; hem de dir que aquesta illa, en les dues etapes que hi hem dedicat, ens ha sorprès molt gratament, tant pels seus paratges naturals com per l'extraordinària simpatia i amabilitat de la seva gent.
Ostres Sergi, quin fart de riure amb les teves reflexions prèvies abans de traspassar el pont,,, ha,ha,,, que bo!,, sou uns bons reporters... llegint-vos em sento que estic allà amb vosaltres, nois,,, seguiu aixi!!
ReplyDeleteGràciesa vosaltres per seguir-nos! Sé que les entrades són una mica extenses, però és el nostre diari, i ens agrada apuntar les anècdotes i els detalls que amb el temps s'acaben esborrant de la memòria... justament l'objectiu és que quan ho llegim d'aquí a un temps, ens sentim també nosaltres transportats aquí, si a tu et passa vol dir que ho estem fent bé :-)
DeleteNo et preocupis, sergi,,, ja t'ensenyare jo les fotos del temple quan tornis,,, ha, ha,. ha !!
ReplyDeleteOstres que bo... quin fart de riure amb les reflexions del pont. Sergi ets un crack tot ique jo entenc perfectament a la Beth. Jo estic amb tu guapa, tot i que l'Ernest es mes tipo suicida, es a dir tipu Sergi.
ReplyDeleteEsteu fent un gran viatge i celebro que us agradi. Nosaltres estem rient moltissim!
Que no, la Beth vinga a insistir "tira pel pont, mira què guai i emocionant", i jo que li deia "vols dir? I si cau quan passem pel damunt?", i ella "doncs més emocionant encara, serà com a les pelis d'Indiana Jones" :D
DeleteLa veritat és que tinc sort i la Beth s'està convertint en un lemming, pobreta :D