Dia 14
4 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)
Avui hem dormit com un liró! Ni els cants de la mesquita que, com deia l'Ernest, sempre té uns altaveus dpm ha estat capaç de despertar-nos. A aquest respecte, un detall curiós: els Toraja són cristians-animistes, però hi ha una petita comunitat musulmana provinent d'altres parts d'Indonèsia. El que ens ha sorprès és que, tot i ser una minoria a la regió, hagin construït una mesquita amb els altaveus, tocant els o** a la immensa majoria de la gent que no segueix la mateixa religió. Després sabríem que a Indonèsia la religió és molt important, fins al punt que, al carnet d'identitat, posa la religió que professa cada persona! I donat que els musulmans són el 85% de la població del país (i lògicament són els que tenen el poder), doncs aquí no tenen més que callar i aguantar les crides a la oració cada matinada.
El Hendrik ens ha vingut a buscar ben puntual, i hem començat una ruta pel nord de la regió. La carretera transcorre per paratges d'un verd increïble, amb terrasses de caps d'arròs encaixonades entre muntanyes amb una vegetació frondosa. La vegetació a Sulawesi és completament diferent de la que hem vist a les altres illes d'Indonèsia; l'explicació és que aquí la flora i la fauna és la propia d'Oceania, mentre que a la resta d'illes, és asiàtica.
La primera parada la fem en un "rante", que és un camp ple de menhirs (sí, els que li molen a l'Obelix ;) Aquests Toraja tenen una gran inventiva per tot el que està relacionat amb els enterraments, i un altre dels seus costums, per a la gent noble, és plantar un menhir en aquest camp, en record de la persona morta. Aquestes persones d'alta alcúrnia tenen un funeral de 3 dies "convencional" (sacrifici de búfals, cants, balls, etc.) i els altres 2 dies els celebren al rante, on planten el menhir (rante significa "camp"). Aquí trobem un home que està tallant un menhir; com sempre, ho fa a mà (martell i escarpa), porta ja 2 mesos i encara li queden 3 o 4 mesos més de feina.
Continuem el viatge muntanya amunt. Al cap de 10 o 15 minuts, ens aturem per fer un trekking d'un parell d'hores que ens portarà cap al poblat de Battutumonga (el cotxe ens esperarà allà). El camí és absolutament preciós, passem pel mig de camps d'arròs, plantacions de cafè i cacau, petites zones boscoses de bambú, creuem rierols saltant per sobre d'inestables ponts fets de bambú, ... De tant en tant trobem un grup de camperols treballant el camp, alguns nens carregats amb sac d'arròs, una noia assecant els grans d'arròs ja collits, ... Es tracta d'un passeig poc exigent físicament, i molt gratificant, la veritat és que ens ha encantat.
Parem a dinar a l'hotel-restaurant que hi ha a Battutumonga. Es tracta d'un lloc per turistes, amb unes vistes espectacular sobre la vall. Demanem un bistec de búfal, per tastar-lo (ja se'ns ha passat una mica la impressió d'ahir). El menjar és bo, però són extraordinàriament lents, i ens hi estem més d'una hora i mitja.
Havent dinat, comencem el camí de baixada per tornar a Rantepao. Als 5 o 10 minuts, ens aturem al poblat de Lokotomo (o alguna cosa així), format per només 2 cases, però que té una de les vistes panoràmiques més espectaculars que hem vist mai, si no la que més: una successió interminable de camps d'arròs en terrasses, amb un parell de rius creuant-los, les muntanyes al fons, i un cel amb núvols prims que filtren la llum del sol, donant una amalgama de tonalitats de verd als camps.
Seguim baixant per la carretera, preciosa, fins que arribem a Rantepao. Aquí agafem un desviament per anar a visitar unes tombes excavades a una paret de roca, similars a les que ja vam veure ahir. D'aquí ja anem directament a l'hotel, on paguem al Hendrik (li donem 50.000 rúpies de propina, perquè hem estat molt bé amb ell) i dediquem el que queda de tarda a descansar, aprofitant el porxo del nostre bungalow, que dóna a un bonic jardinet de l'hotel.
Per sopar havíem encarregat dues de les especialitats de la cuina Toraja a l'Ares Café, on vam sopar ahir. Es tracta de pollastre cuinat amb llet de coco, i porc amb vegetals indígenes, cuinats dins d'una canya de bambú sobre unes brases. Es tracta de plats amb una preparació molt lenta, tant que només els preparen si els encarregues amb 4 o 5 hores d'antelació. Estan boníssims, però són enormes, si ho arribem a saber en demanem només 1! Ja ho tenim clar: tornarem amb 5 kgs de més a casa :P
Mentre sopem, se'ns acosta un noi, un guia que havíem trobat al restaurant de Battutumonga. Parla castellà, perquè la seva ex-parella és basca. El tio és molt enrotllat, i canta súper bé, ens ho demostra cantant vàries cançons d'Amaral i de El canto del loco, a capela. Al cap d'una estona, se'n va cap a un jardinet que hi ha al fons del restaurant, on uns quants nois de Tana Toraja estan rasguejant una guitarra. Uns minuts després, comencen a cantar: una cançó que parla de les vistes de Battutumonga (xulíssima), l'Hotel California, la Cucaracha (dedicada a nosaltres, amb un final "sorpresa": acaba amb "la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar, porque no tiene, porque no tiene, marihuana que fumar" :D
El restaurant s'ha anat buidant, i un dels nois que està tocant la guitarra ens convida a que seiem amb ells. El que vindria a continuació és un d'aquells moments que donen sentit a aquests viatges, un moment que no pots planificar, que no apareix a la Lonely Planet ni als blogs de viatges. Vam estar un parell d'hores amb ells, bebent cervesa, parlant de la Tana Toraja, de política, de futbol, dels valors de la societat occidental, dels problemes als que s'enfronten els Toraja davant d'un cert racisme religiós, ... Els nois són tots guies Toraja, i quan portem una hora i mitja, un d'ells ens confessa que és l'Ares, l'amo del restaurant, i entenem per què al començament estava tant interessat en saber si el restaurant sortia a la Lonely, i si el deixaven bé o malament :D
El dia 9 de juliol són les eleccions a la presidència del país. Es presenten dos candidats: un d'esquerres i un de dretes (i ex-militar per més inri). El país està ple de cartells electorals, i es nota que els indonesis viuen les eleccions amb intensitat (al cap i a la fi, fa menys de 10 anys que tenen democràcia). Els nois del restaurant (com la majoria dels Toraja, pel que hem vist) estan a favor del Jokowi, el candidat d'esquerres. En un moment donat, un d'ells ens dóna dues samarretes de propaganda electoral, vol que ens les fiquem i ens fem unes fotos amb ells. Els hi diem que farem campanya pel Jokowi, demà ens les posarem i descobrirem la reacció de la gent (ja veurem si acabarem pagant més o menys als llocs, dependrà de les afinitats polítiques dels venedors ;)
El cert és que ha estat una nit fantàstica, tornem a l'hotel amb ganes de quedar-nos a Tana Toraja, cada vegada ens sorprèn més aquest país, ens estem enamorant d'ell!
4 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)
Avui hem dormit com un liró! Ni els cants de la mesquita que, com deia l'Ernest, sempre té uns altaveus dpm ha estat capaç de despertar-nos. A aquest respecte, un detall curiós: els Toraja són cristians-animistes, però hi ha una petita comunitat musulmana provinent d'altres parts d'Indonèsia. El que ens ha sorprès és que, tot i ser una minoria a la regió, hagin construït una mesquita amb els altaveus, tocant els o** a la immensa majoria de la gent que no segueix la mateixa religió. Després sabríem que a Indonèsia la religió és molt important, fins al punt que, al carnet d'identitat, posa la religió que professa cada persona! I donat que els musulmans són el 85% de la població del país (i lògicament són els que tenen el poder), doncs aquí no tenen més que callar i aguantar les crides a la oració cada matinada.
El Hendrik ens ha vingut a buscar ben puntual, i hem començat una ruta pel nord de la regió. La carretera transcorre per paratges d'un verd increïble, amb terrasses de caps d'arròs encaixonades entre muntanyes amb una vegetació frondosa. La vegetació a Sulawesi és completament diferent de la que hem vist a les altres illes d'Indonèsia; l'explicació és que aquí la flora i la fauna és la propia d'Oceania, mentre que a la resta d'illes, és asiàtica.
La primera parada la fem en un "rante", que és un camp ple de menhirs (sí, els que li molen a l'Obelix ;) Aquests Toraja tenen una gran inventiva per tot el que està relacionat amb els enterraments, i un altre dels seus costums, per a la gent noble, és plantar un menhir en aquest camp, en record de la persona morta. Aquestes persones d'alta alcúrnia tenen un funeral de 3 dies "convencional" (sacrifici de búfals, cants, balls, etc.) i els altres 2 dies els celebren al rante, on planten el menhir (rante significa "camp"). Aquí trobem un home que està tallant un menhir; com sempre, ho fa a mà (martell i escarpa), porta ja 2 mesos i encara li queden 3 o 4 mesos més de feina.
Continuem el viatge muntanya amunt. Al cap de 10 o 15 minuts, ens aturem per fer un trekking d'un parell d'hores que ens portarà cap al poblat de Battutumonga (el cotxe ens esperarà allà). El camí és absolutament preciós, passem pel mig de camps d'arròs, plantacions de cafè i cacau, petites zones boscoses de bambú, creuem rierols saltant per sobre d'inestables ponts fets de bambú, ... De tant en tant trobem un grup de camperols treballant el camp, alguns nens carregats amb sac d'arròs, una noia assecant els grans d'arròs ja collits, ... Es tracta d'un passeig poc exigent físicament, i molt gratificant, la veritat és que ens ha encantat.
Parem a dinar a l'hotel-restaurant que hi ha a Battutumonga. Es tracta d'un lloc per turistes, amb unes vistes espectacular sobre la vall. Demanem un bistec de búfal, per tastar-lo (ja se'ns ha passat una mica la impressió d'ahir). El menjar és bo, però són extraordinàriament lents, i ens hi estem més d'una hora i mitja.
Havent dinat, comencem el camí de baixada per tornar a Rantepao. Als 5 o 10 minuts, ens aturem al poblat de Lokotomo (o alguna cosa així), format per només 2 cases, però que té una de les vistes panoràmiques més espectaculars que hem vist mai, si no la que més: una successió interminable de camps d'arròs en terrasses, amb un parell de rius creuant-los, les muntanyes al fons, i un cel amb núvols prims que filtren la llum del sol, donant una amalgama de tonalitats de verd als camps.
Seguim baixant per la carretera, preciosa, fins que arribem a Rantepao. Aquí agafem un desviament per anar a visitar unes tombes excavades a una paret de roca, similars a les que ja vam veure ahir. D'aquí ja anem directament a l'hotel, on paguem al Hendrik (li donem 50.000 rúpies de propina, perquè hem estat molt bé amb ell) i dediquem el que queda de tarda a descansar, aprofitant el porxo del nostre bungalow, que dóna a un bonic jardinet de l'hotel.
Per sopar havíem encarregat dues de les especialitats de la cuina Toraja a l'Ares Café, on vam sopar ahir. Es tracta de pollastre cuinat amb llet de coco, i porc amb vegetals indígenes, cuinats dins d'una canya de bambú sobre unes brases. Es tracta de plats amb una preparació molt lenta, tant que només els preparen si els encarregues amb 4 o 5 hores d'antelació. Estan boníssims, però són enormes, si ho arribem a saber en demanem només 1! Ja ho tenim clar: tornarem amb 5 kgs de més a casa :P
Mentre sopem, se'ns acosta un noi, un guia que havíem trobat al restaurant de Battutumonga. Parla castellà, perquè la seva ex-parella és basca. El tio és molt enrotllat, i canta súper bé, ens ho demostra cantant vàries cançons d'Amaral i de El canto del loco, a capela. Al cap d'una estona, se'n va cap a un jardinet que hi ha al fons del restaurant, on uns quants nois de Tana Toraja estan rasguejant una guitarra. Uns minuts després, comencen a cantar: una cançó que parla de les vistes de Battutumonga (xulíssima), l'Hotel California, la Cucaracha (dedicada a nosaltres, amb un final "sorpresa": acaba amb "la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar, porque no tiene, porque no tiene, marihuana que fumar" :D
El restaurant s'ha anat buidant, i un dels nois que està tocant la guitarra ens convida a que seiem amb ells. El que vindria a continuació és un d'aquells moments que donen sentit a aquests viatges, un moment que no pots planificar, que no apareix a la Lonely Planet ni als blogs de viatges. Vam estar un parell d'hores amb ells, bebent cervesa, parlant de la Tana Toraja, de política, de futbol, dels valors de la societat occidental, dels problemes als que s'enfronten els Toraja davant d'un cert racisme religiós, ... Els nois són tots guies Toraja, i quan portem una hora i mitja, un d'ells ens confessa que és l'Ares, l'amo del restaurant, i entenem per què al començament estava tant interessat en saber si el restaurant sortia a la Lonely, i si el deixaven bé o malament :D
El dia 9 de juliol són les eleccions a la presidència del país. Es presenten dos candidats: un d'esquerres i un de dretes (i ex-militar per més inri). El país està ple de cartells electorals, i es nota que els indonesis viuen les eleccions amb intensitat (al cap i a la fi, fa menys de 10 anys que tenen democràcia). Els nois del restaurant (com la majoria dels Toraja, pel que hem vist) estan a favor del Jokowi, el candidat d'esquerres. En un moment donat, un d'ells ens dóna dues samarretes de propaganda electoral, vol que ens les fiquem i ens fem unes fotos amb ells. Els hi diem que farem campanya pel Jokowi, demà ens les posarem i descobrirem la reacció de la gent (ja veurem si acabarem pagant més o menys als llocs, dependrà de les afinitats polítiques dels venedors ;)
El cert és que ha estat una nit fantàstica, tornem a l'hotel amb ganes de quedar-nos a Tana Toraja, cada vegada ens sorprèn més aquest país, ens estem enamorant d'ell!
No comments:
Post a Comment