Dia 6
26 de juny - Bromo (Java) - Surabaya (Java)
A les 3:30 comença a sonar el despertador... Maleïdes vacances ;)
Arribem "puntuals" com sempre a la cita amb el conductor; havíem quedat a la porta de l'hotel, però allà només hi ha uns nois que volen vendre souvenirs... no comencem gaire bé. Al cap d'un quart d'hora (les 4 tocades) comencen a passar jeeps pel carrer, però de moment ni rastre del nostre conductor. Un home de l'hotel ens demana el número d'habitació, fa una trucada i ens diu que en 5 minuts ja vé el nostre jeep. Passen els minuts i res, un munt de jeeps carrer amunt, però cap s'atura al nostre hotel. Finalment, cap a les 4:20, ens diuen que ens fiquem en un dels jeeps. Nosaltres esperàvem veure el conductor d'ahir (ens havia dit que vindria ell), però ens diuen que no, que hem de pujar en aquell jeep. No entenent res, pugem, i comença el rally Cemoro Lawang-Bromo. I diem rally perquè el tio corria com si el perseguís la ex-dona, pel mig del "mar de sorra", com li diuen a l'extensió erma que hi ha entre el poble de Cemoro Lawang i la muntanya que es troba davant del Bromo i que s'utilitza com a mirador privilegiat per veure la sortida del sol.
Botant amunt i avall arribem a destí, uns 15 minuts màxim de trajecte. Una petita pujada i ens asseiem, amb uns 40 o 50 turistes més (molts indonesis, probablement la meitat), a esperar que es faci de dia. Poc a poc desapareixen els estels i comencem a intuir les formes de les muntanyes del davant. A l'esquerra, el Bromo, un volcà amb una àmplia caldera, no gaire alt, que treu un continu núvol de fum. Al seu costat, un altre volcà, amb foma perfectament cònica, com si l'hagués dibuixat un nen. I al fons, un altre, el més alt d'Indonèsia (més de 3000 metres), retallat contra el firmament. Feia un fred que pelava, així que hem hagut d'exercitar els dits apretant el disparador de la càmera ;)
Com acostuma a passar, la bellesa del paissatge no es perceb durant la primera mitja hora; quan el sol ja comença a despuntar i a il·luminar les muntanyes és quan el Bromo desplega la seva majestuositat. El que fa aquesta zona tant curiosa és que es tracta de volcans dins d'un súper volcà: ens trobem a la part superior d'un cràter que fa quilòmetres d'amplada; i al seu interior han aparegut uns altres volcans. El fons de la caldera és completament pla (un desert de sorra marró fosc, amb traços de gespa verda), i per això els dos "baby volcans" del seu interior tenen una forma tant perfecta. El poble de Cemoro Lawang, on ens allotjàvem, es troba a la part superior del cràter (ja diem que és un "mega cràter").
La veritat és que és molt bonic, no arriba al nivell de l'Ijen, però és el segon millor volcà que hem vist mai ;) Seriosament, val la pena matinar. Quan ens cansem de fer fotos i de congelar-nos vius, tirem cap avall i el Carlos Sainz, vull dir, el nostre conductor, ens porta cap al Bromo. Aquests indonesis són molt vius, i ens deixen a 3km del volcà. Per què? Doncs perquè hi ha uns homes que per 20.000 rúpies (poc més d'un euro) t'ofereixen portar-te en cavall. Evidentment, passem i hi anem caminant. El tros del final consisteix en uns 300 graons que pugen per la falda del volcà. Hem arribat a dalt esbufegant, entre dos dies dormint poc, la caminata de l'Ijen, i moltes hores de bus, les cames ja comencen protestar (i això que estem en plena forma) ;)
Una vegada a dalt, podem veure la caldera del volcà, amb un enorme forat del qual surt fum sense parar. És ben bé la idea que tens d'un volcà, només li falta la lava sortint a xorro ;) De fet, el Bromo és molt actiu, i de tant en tant han de tallar l'accés a causa de les erupcions. Sortosament, avui estava dormint, suposo que no es volia llevar tant d'hora com nosaltres ;)
A dalt del cràter hi ha una barana que protegeix de la caiguda a la caldera, durant un tram d'uns 100 metres. Més enllà, hi ha un "camí" d'un metre d'amplada que continua rodejant tot el cràter, amb una caiguda (fatal) cap al cantó de dins de la caldera, i una caiguda lleugerament menys mortal cap al cantó de l'exterior del cràter. El camí no té cap tipus de protecció, i recorre el cràter al llarg de potser un quilòmetre. Des d'on estavem nosaltres es podia veure com els més agosarats el feien, fins arribar al punt més alt (es veia la gent així petiteta a la llunyania). Qualsevol persona amb dos dits de seny s'hagués quedat a la protecció de la barana. Com que la Beth té dos dits de seny, s'hi ha quedat. "Y hasta ahí puedo leer".*
Mentre la Beth esperava la tornada (o no) del Sergi, ha descobert que a Indonèsia succeeix com a la Índia: la gent no està acostumada a veure turistes i els fem molta gràcia. Al Bromo hi ha molt de turista indonesi (eren majoria), així que com que la veien sola, la miraven amb curiositat i li demaven de fer-se fotos amb ella. Beth superstar 2 ;)
Una vegada fet el cabra, vull dir, feta la visita del volcà, hem tornat cap al jeep. A aquella hora allò s'havia omplert de gent i semblava les Rambles (sembla que als indonesis no els fa gràcia matinar i han començat a arribar en tropel a partir de les 7). Total, que hi havia (sense exagerar) més de 100 jeeps, tots més o menys iguals, i no trobavem el nostre. Com que *ejem* a un de nosaltres li agrada un pèl massa fer fotos ja anàvem tard. Total, que quan al final l'hem trobat ja fèiem 30 minuts tard, i el conductor estava que trinava. La tornada ha estat digna de Need for Speed, ni la Esperanza Aguirre corre tant ;)
Hem fet el checkout i hem anat a comprar esmorzar a una botigueta del poble. Hem de dir que Cemoro Lawang ens ha encantat, tot i ser turístic, no sembla un decorat enfocat al turista, hi ha horts, petites botigues per a ells, ... La majoria de turistes arriben de nit i se'n van a les 9 del matí següent, així que bàsicament hi van a dormir. La gent del poble deuen viure bàsicament del transport al Bromo (jeeps i els cavalls), i les botiguetes de guiris que hi ha al peu del volcà. Això fa que el poble en sí no s'hagi pervertit, i conserva tot l'encant d'un poble rural javanès. Per altra banda, contràriament al que ens pensàvem (per les nostres experiències prèvies en països de majoria musulmana), la gent de Java és extraordinàriament agradable. Són simpàtics, pressionen molt poc al turista (accepten un "no, gràcies" sense insistir!), legals (no intenten fotre-te-la contínuament, tot i que lògicament procuren vendre't el màxim possible) i en general sempre els veus de bon humor. Una prova més que de vegades els prejudicis no porten enlloc.
A partir de les 9:30h, unes quantes hores de bus fins a Surabaya. Aquesta ciutat (la segona més gran del país, una metròpoli de 8 milons d'habitants) no té cap interès i ningú la visita, però l'hem utilitzat com a escala per agafar demà l'avió cap a Borneo. Després de fer unes gestions a l'aerport (és una llarga història, que ha acabat amb nosaltres una mica emprenyats i pagant l'exorbitant xifra de 10 euros de més), hem anat amb taxi a un hotel que havíem buscat per internet perquè està a prop de l'aeroport. El taxista ens ha demanat 50.000 rúpies per la carrera; quan li hem dit "no, taximeter" el tio ens ha fet baixar! No és la primera vegada que ens passa, però toca una mica els nassos :S
El problema és que tots els taxistes ens han demanat el mateix preu (o més), així que al final hem tornat amb la cua entre les cames i pagant les 50.000 rúpies... Quan hem arribat a l'hotel (vindria a ser un tipu "Ibis"), ens ha donat el preu (més barat que el que havíem vist a Booking, per 280.000 rúpies -18 euros- ens inclou el taxi fins a l'aeroport demà) i els passaports. Fins aquí, normal. Ens ha preguntat si estàvem casats, i li hem dit que sí. I aleshores ens ha demanat un document que ho demostrés. Com? Per què? Evidentment no portem el llibre de família al damunt! "I no teniu una foto del vostre casament?". Ein? Què ha begut aquest home? Doncs resulta que l'hotel es regeix per la Syariah (la llei islàmica) i no poden donar una habitació a una parella que no estigui casada (no hi a smiley per a "ous com a plats", però si n'hi hagués, és el que caldria utilitzar aquí). Hem començat a buscar pel mòbil, però no portem a sobre cap foto del nostre casament... Per sort, la Beth li ha dit "mira els anells, et serveix com a prova?" i l'home, tímidament, ha dit que sí, i ens ha demanat disculpes... És un d'aquells petits moments surrealistes que fan que un viatge així valgui la pena ;)
Després d'una bona migdiada, hem sortit a donat un volt. Com que Surabaya és 0 turística, la majoria de la gent no ha vist mai a un occidental, i se'ns quedava mirant tothom pel carrer ;) Semblava que fossim un home orquestra ;) Hem entrat en un súper i la gent (els propis treballadors) s'amagaven darrere dels prestatges per poder-nos mirar dissimuladament ;) Ens ha fet molta gràcia, era com a la Índia però en educat i tímit ;)
Quan ens hem cansat de la nostra fama i els paparazzi, hem tornat a l'hotel a dormir. Demà anem a Borneo, en el que (creiem) serà una de les millors etapes del viatge: visitarem un parc nacional on viuen orangutans.
---------------------------------------
* Donat que estic escrivint l'entrada del blog, encara sóc viu. I de fet no era tant perillós com sembla, si proves de caminar recte per una vorera d'1 metre d'amplada és impossible no encertar. La qual cosa no treu que ha estat una experiència molt emocionant ;)
** Nota per patidores: no tenim previst visitar cap més volcà a Indonèsia, així que no repetiré l'experiència ;)
26 de juny - Bromo (Java) - Surabaya (Java)
A les 3:30 comença a sonar el despertador... Maleïdes vacances ;)
Arribem "puntuals" com sempre a la cita amb el conductor; havíem quedat a la porta de l'hotel, però allà només hi ha uns nois que volen vendre souvenirs... no comencem gaire bé. Al cap d'un quart d'hora (les 4 tocades) comencen a passar jeeps pel carrer, però de moment ni rastre del nostre conductor. Un home de l'hotel ens demana el número d'habitació, fa una trucada i ens diu que en 5 minuts ja vé el nostre jeep. Passen els minuts i res, un munt de jeeps carrer amunt, però cap s'atura al nostre hotel. Finalment, cap a les 4:20, ens diuen que ens fiquem en un dels jeeps. Nosaltres esperàvem veure el conductor d'ahir (ens havia dit que vindria ell), però ens diuen que no, que hem de pujar en aquell jeep. No entenent res, pugem, i comença el rally Cemoro Lawang-Bromo. I diem rally perquè el tio corria com si el perseguís la ex-dona, pel mig del "mar de sorra", com li diuen a l'extensió erma que hi ha entre el poble de Cemoro Lawang i la muntanya que es troba davant del Bromo i que s'utilitza com a mirador privilegiat per veure la sortida del sol.
Botant amunt i avall arribem a destí, uns 15 minuts màxim de trajecte. Una petita pujada i ens asseiem, amb uns 40 o 50 turistes més (molts indonesis, probablement la meitat), a esperar que es faci de dia. Poc a poc desapareixen els estels i comencem a intuir les formes de les muntanyes del davant. A l'esquerra, el Bromo, un volcà amb una àmplia caldera, no gaire alt, que treu un continu núvol de fum. Al seu costat, un altre volcà, amb foma perfectament cònica, com si l'hagués dibuixat un nen. I al fons, un altre, el més alt d'Indonèsia (més de 3000 metres), retallat contra el firmament. Feia un fred que pelava, així que hem hagut d'exercitar els dits apretant el disparador de la càmera ;)
Com acostuma a passar, la bellesa del paissatge no es perceb durant la primera mitja hora; quan el sol ja comença a despuntar i a il·luminar les muntanyes és quan el Bromo desplega la seva majestuositat. El que fa aquesta zona tant curiosa és que es tracta de volcans dins d'un súper volcà: ens trobem a la part superior d'un cràter que fa quilòmetres d'amplada; i al seu interior han aparegut uns altres volcans. El fons de la caldera és completament pla (un desert de sorra marró fosc, amb traços de gespa verda), i per això els dos "baby volcans" del seu interior tenen una forma tant perfecta. El poble de Cemoro Lawang, on ens allotjàvem, es troba a la part superior del cràter (ja diem que és un "mega cràter").
La veritat és que és molt bonic, no arriba al nivell de l'Ijen, però és el segon millor volcà que hem vist mai ;) Seriosament, val la pena matinar. Quan ens cansem de fer fotos i de congelar-nos vius, tirem cap avall i el Carlos Sainz, vull dir, el nostre conductor, ens porta cap al Bromo. Aquests indonesis són molt vius, i ens deixen a 3km del volcà. Per què? Doncs perquè hi ha uns homes que per 20.000 rúpies (poc més d'un euro) t'ofereixen portar-te en cavall. Evidentment, passem i hi anem caminant. El tros del final consisteix en uns 300 graons que pugen per la falda del volcà. Hem arribat a dalt esbufegant, entre dos dies dormint poc, la caminata de l'Ijen, i moltes hores de bus, les cames ja comencen protestar (i això que estem en plena forma) ;)
Una vegada a dalt, podem veure la caldera del volcà, amb un enorme forat del qual surt fum sense parar. És ben bé la idea que tens d'un volcà, només li falta la lava sortint a xorro ;) De fet, el Bromo és molt actiu, i de tant en tant han de tallar l'accés a causa de les erupcions. Sortosament, avui estava dormint, suposo que no es volia llevar tant d'hora com nosaltres ;)
A dalt del cràter hi ha una barana que protegeix de la caiguda a la caldera, durant un tram d'uns 100 metres. Més enllà, hi ha un "camí" d'un metre d'amplada que continua rodejant tot el cràter, amb una caiguda (fatal) cap al cantó de dins de la caldera, i una caiguda lleugerament menys mortal cap al cantó de l'exterior del cràter. El camí no té cap tipus de protecció, i recorre el cràter al llarg de potser un quilòmetre. Des d'on estavem nosaltres es podia veure com els més agosarats el feien, fins arribar al punt més alt (es veia la gent així petiteta a la llunyania). Qualsevol persona amb dos dits de seny s'hagués quedat a la protecció de la barana. Com que la Beth té dos dits de seny, s'hi ha quedat. "Y hasta ahí puedo leer".*
Mentre la Beth esperava la tornada (o no) del Sergi, ha descobert que a Indonèsia succeeix com a la Índia: la gent no està acostumada a veure turistes i els fem molta gràcia. Al Bromo hi ha molt de turista indonesi (eren majoria), així que com que la veien sola, la miraven amb curiositat i li demaven de fer-se fotos amb ella. Beth superstar 2 ;)
Una vegada fet el cabra, vull dir, feta la visita del volcà, hem tornat cap al jeep. A aquella hora allò s'havia omplert de gent i semblava les Rambles (sembla que als indonesis no els fa gràcia matinar i han començat a arribar en tropel a partir de les 7). Total, que hi havia (sense exagerar) més de 100 jeeps, tots més o menys iguals, i no trobavem el nostre. Com que *ejem* a un de nosaltres li agrada un pèl massa fer fotos ja anàvem tard. Total, que quan al final l'hem trobat ja fèiem 30 minuts tard, i el conductor estava que trinava. La tornada ha estat digna de Need for Speed, ni la Esperanza Aguirre corre tant ;)
Hem fet el checkout i hem anat a comprar esmorzar a una botigueta del poble. Hem de dir que Cemoro Lawang ens ha encantat, tot i ser turístic, no sembla un decorat enfocat al turista, hi ha horts, petites botigues per a ells, ... La majoria de turistes arriben de nit i se'n van a les 9 del matí següent, així que bàsicament hi van a dormir. La gent del poble deuen viure bàsicament del transport al Bromo (jeeps i els cavalls), i les botiguetes de guiris que hi ha al peu del volcà. Això fa que el poble en sí no s'hagi pervertit, i conserva tot l'encant d'un poble rural javanès. Per altra banda, contràriament al que ens pensàvem (per les nostres experiències prèvies en països de majoria musulmana), la gent de Java és extraordinàriament agradable. Són simpàtics, pressionen molt poc al turista (accepten un "no, gràcies" sense insistir!), legals (no intenten fotre-te-la contínuament, tot i que lògicament procuren vendre't el màxim possible) i en general sempre els veus de bon humor. Una prova més que de vegades els prejudicis no porten enlloc.
A partir de les 9:30h, unes quantes hores de bus fins a Surabaya. Aquesta ciutat (la segona més gran del país, una metròpoli de 8 milons d'habitants) no té cap interès i ningú la visita, però l'hem utilitzat com a escala per agafar demà l'avió cap a Borneo. Després de fer unes gestions a l'aerport (és una llarga història, que ha acabat amb nosaltres una mica emprenyats i pagant l'exorbitant xifra de 10 euros de més), hem anat amb taxi a un hotel que havíem buscat per internet perquè està a prop de l'aeroport. El taxista ens ha demanat 50.000 rúpies per la carrera; quan li hem dit "no, taximeter" el tio ens ha fet baixar! No és la primera vegada que ens passa, però toca una mica els nassos :S
El problema és que tots els taxistes ens han demanat el mateix preu (o més), així que al final hem tornat amb la cua entre les cames i pagant les 50.000 rúpies... Quan hem arribat a l'hotel (vindria a ser un tipu "Ibis"), ens ha donat el preu (més barat que el que havíem vist a Booking, per 280.000 rúpies -18 euros- ens inclou el taxi fins a l'aeroport demà) i els passaports. Fins aquí, normal. Ens ha preguntat si estàvem casats, i li hem dit que sí. I aleshores ens ha demanat un document que ho demostrés. Com? Per què? Evidentment no portem el llibre de família al damunt! "I no teniu una foto del vostre casament?". Ein? Què ha begut aquest home? Doncs resulta que l'hotel es regeix per la Syariah (la llei islàmica) i no poden donar una habitació a una parella que no estigui casada (no hi a smiley per a "ous com a plats", però si n'hi hagués, és el que caldria utilitzar aquí). Hem començat a buscar pel mòbil, però no portem a sobre cap foto del nostre casament... Per sort, la Beth li ha dit "mira els anells, et serveix com a prova?" i l'home, tímidament, ha dit que sí, i ens ha demanat disculpes... És un d'aquells petits moments surrealistes que fan que un viatge així valgui la pena ;)
Després d'una bona migdiada, hem sortit a donat un volt. Com que Surabaya és 0 turística, la majoria de la gent no ha vist mai a un occidental, i se'ns quedava mirant tothom pel carrer ;) Semblava que fossim un home orquestra ;) Hem entrat en un súper i la gent (els propis treballadors) s'amagaven darrere dels prestatges per poder-nos mirar dissimuladament ;) Ens ha fet molta gràcia, era com a la Índia però en educat i tímit ;)
Quan ens hem cansat de la nostra fama i els paparazzi, hem tornat a l'hotel a dormir. Demà anem a Borneo, en el que (creiem) serà una de les millors etapes del viatge: visitarem un parc nacional on viuen orangutans.
---------------------------------------
* Donat que estic escrivint l'entrada del blog, encara sóc viu. I de fet no era tant perillós com sembla, si proves de caminar recte per una vorera d'1 metre d'amplada és impossible no encertar. La qual cosa no treu que ha estat una experiència molt emocionant ;)
** Nota per patidores: no tenim previst visitar cap més volcà a Indonèsia, així que no repetiré l'experiència ;)
Ara si que puc veure les fotos.
ReplyDeleteMolt xulo i divertit. He rigut molt com sempre amb la vostra narració i ja us estic imaginant amb la llengua fora. I Sergi em sap greu però la edat no perdona a ningú...ja t'hi acostumaras.
Disfruteu molt i jo vaig a llegir les entrades anteriors. Sort amb els orangutans. A mi Borneo hem va encantar.
Mmmm què vols dir que no perdona a ningú? Si estic fet un yogurín ;)
DeleteDoncs fa poc ens vas enviar una foto que et contradiu :-P
DeleteQuines fotos tan impressionants i quins relats tan emocionants!
Boníssim això de l'hotel, juasss
Quins objectius t'has endut per a la càmera?
Sí, és que estic utilitzant Just for men, jejeje.
DeletePorto l´objectiu del kit i un 55-250 que vaig comprar abans de venir cap aquí. La veritat és que estic super content amb la càmara, ara ja he començat a apendre com funciona i fa unes fotos i uns videos DPM :)
Que divertit aixo de Surabaya,,, et fa sentir una mica estrany ser el centre d,atencio, oi?
ReplyDeleteVeig que a les fotos surt fum del volca,,, nosaltres no en vam veure gens quan vam anar-hi, estava tranquil sense fumejar.
i viatjant s,ha de ser una mica atrevit, clar que si Sergi!!
Anims
Sí, sort que ja ens havia passat abans a la Índia i ja sabiem de que anava :D
DeleteCreiem que hem tingut sort amb els volcans, els hem vist molt actius però no massa :D De fet l'accés a l'Ijen de nit ha estat restringit durant alguns mesos a causa de l'activitat, i realment creiem que anar-hi de di només et perds més de la meitat de l'espectacle.