Dia 7
27 de juny - Parc nacional Tanjung Puting (Borneo)
Avui no hem matinat gaire... fins a les 6 no sonava el despertador. Comparat amb els dies anteriors, això és glòria ;) Ens resulta curiosa la seguretat de l'aeroport: el Sergi passa amb el mòbil i les claus a la butxaca, la màquina comença a pitar i una noia de seguretat fa una ràpida ullada i li diu que segueixi endavant :D A tot això, a la maleta de mà portem aigua, suc, ... i cap problema. Ni tan sols ens demanen els passaports ni una vegada i això que aquest és el segon aeroport més important d´Indonèsia :D I un altre detall curiós: la targeta d'embarcament està escrita a mà.
A l'avió (i creiem que en tot l'aeroport) no hi ha cap altre estranger, tots són indonesis. Possiblement per això ens donen tracte VIP i ens asseuen a la primera fila de l'avió :D El vol transcorre sense incidents però arribem mitja hora tard, fent honor a la fama de les companyies indonèsies. A l'aeroport, ens espera en Jenie, un noi amb el que havíem contactat a través d'internet per organitzar l'excursió al parc de Tanjung Puting. Quan ens veu ens crida "Betty y Santi?" i nosaltres li diem "sí, Beth i Sergi, are you Jenie?" i ell respon afirmativament. El noi sembla una mica estressat, ens comenta que hem de pagar un suplement si volem fer la visita completa que nosaltres ja teníem contractada. No entenem res. Tot s'aclareix quan s'adona que no som la parella que ell esperava i li agafa un atac de riure histèric :D Ens presenta el Robby, que serà el nostre guia els propers 3 dies.
Arribem al poble de Kumai i pugem al klotok que ens està esperant. Un klotok és un petit vaixell amb una planta inferior per la tripulació i la coberta, amb un sostre de lona, destinada a nosaltres. La nostra tripulació són: el capità Ipan, el seu assistent Jonni, la cuinera Ula i el guia Robby. L'encant que té aquesta excursió és que al klotok només hi anirem nosaltres, a part de la tripulació, i l'utilitzarem per remuntar el riu i endinsar-nos a la selva, on passarem 3 dies i 2 nits. Com a curiositat el vaixell té aquest nom pel soroll que fa el motor: klo-toc-klo-toc... que originals aquests indonesis :D
Partim de seguida i als pocs minuts ja entrem dins de la zona del parc nacional: selva a banda i banda d'un riu d'aigües argilenques i el soroll d'incomptables animalons. En poc menys de 2 hores, ens aturem al primer dels 3 campaments que visitarem. A Tanjung Puting viuen uns 6000 orangutans salvatges en llibertat i és la seu del centre d'estudi d'aquests animals més important del món. Aquest centre disposa de 5 campaments de rehabilitació, on recullen orangutans que han estat en captivitat i els alliberen, proporcionant-los alimentació una vegada al dia, que els animals poden aprofitar si volen. D'aquests campaments, 3 estan oberts al públic. Sortosament, el parc està excel·lentment gestionat i només hi ha un màxim de 20 klotoks simultàniament en un mateix campament :)
Als 5 minuts de baixar del vaixell, ens trobem per primera vegada amb un orangutà. Es tracta d'un mascle que està penjat d'un arbre a un metre i mig d'alçada. Ens quedem embaladits mirant-lo, sense crèure'ns que es tracta realment d'un animal de carn i ossos. Amb nosaltres hi ha una desena més de turistes. Ens preguntem què fa allà aquell orangutà, i no triguem en saber-ho: de seguida arriba un ranger del parc amb un gran sac ple de bananes, i l'orangutà s'oblida ràpidament dels guiris que no es mengen, baixa de l'arbre i comença a perseguir el ranger. Nosaltres hi anem al darrere, mantenint una distància prudencial: són animals molt grans i forts: les femelles 4 vegades més que una persona, i els mascles fins a 8 vegades més que nosaltres.
El camí fins a la plataforma d'alimentació són uns 10 minuts pel mig de la selva, un camí preciós (que no mirem gaire, tot sigui dit, perquè tenim els ulls clavats en l'orangutà). Ens expliquen que hi ha un mascle alfa, que és el que té el dret sobre totes les femelles de la seva zona; el que està davant nostre és un mascle jove, un aspirant al lloc de l'actual mascle alfa. Quan ens acostem al final del camí veiem que els arbres (molt alts, potser 20 metres) comencen a moure's: són els altres orangutans, que s'acosten a buscar el menjar.
El ranger deixa totes les bananes a la plataforma, i s'aparta. Nosaltres estem a menys de 5 metres, i mirem bocabadats com els orangutans van saltant d'arbre en arbre amb una agilitat increïble. Hi ha el mascle que anava davant nostre i unes 5 femelles adultes (una portava un bebè), més un parell d'orangutans joves. Mengen per torns, tot i que no sembla que estiguin organitzats, sinó que van baixant, s'atipen ràpidament (tot vigilant que no s'acosti un orangutà més fort que ells) i marxen amb les mans i la boca plena de provisions. És increïble com utilitzen els seus peus com si fossin mans: tenen el dit gros del peu prènsil (com el de la mà), i per tant poden utilitzar els peus per penjar-se d'un arbre, agafar menjar o qualsevol altra cosa.
La veritat és que es tracta d'una experiència fascinant. Ens passem més d'una hora contemplant-ho (i fent fotos ;). Quan es dispersen els orangutans, enfilem el camí de tornada. Passem per un antic cementiri musulmà; el guia ens explica que fa anys allà hi havia un poble, on vivia el seu avi, i que va ser traslladat quan van fundar el parc. Pugem al vaixell, on la cuinera ens obsequia amb una tapeta de banana fregida, per llepar-se els dits.
Arrenquem i baixem un tros riu avall, a mig camí ens aturem perquè hem divisat un grup de "monos narigudos", uns micos endèmics de Borneo que són increïblement graciosos a causa del seu nas. No es pot explicar, cal veure'ls en foto, però tenen una cara sorprenentment humana (especialment les femelles), i són molt divertits de veure.
Continuem riu avall; ja s'està fent fosc i gaudim d'una posta de sol increïble, amb el cel reflectint-se al riu, tot emmarcat per la selva. El guia ens vol portar a un lloc romàntic per sopar, que trobem al cap de 15 o 20 minuts: ja és completament fosc, però alguns arbres estan il·luminats com si fossin arbres de nadal: es tracta de cuques de llum, n'hi ha un munt! No n'havíem vist mai, i fan molta llum per ser un bitxet tant petit. Ens preparen el sopar amb espelmes i les cuques de llum de fons, súper xulo! Els sopar està per llepar-se el dits, el cert és que aquesta cuinera és increïble, per dinar ja ens ha preparat un peix amb salsa boníssim, i ara per sopar ens ha fet una espècie de gambes amb gabardina i espinacs d'aigua, acompanyats de sopa de verdura i arròs. A aquest pas, tornarem a casa amb 10 kg de més ;)
Quan acabem de sopar, tornem a arrencar per pujar novament el riu fins a l'embarcader on passarem la nit. Baixem per passejar una estona, el guia ens vol ensenyar l'enèsima meravella que amaguen les selves de Borneo: uns bolets fosforescents. Primer en trobem un grapat, però caminant una mica més endins del bosc de seguida trobem zones on n'hi ha a desenes. És espectacular, sembla que estiguem al món d'Avatar :) Només faltaria que els bolets estiguessin flotant enlloc de ser al terra ;)
Mentre passejàvem, ens han preparat el llit: dues colxonetes a la coberta, amb una mosquitera perquè no ens ataquin aquests animalons tant simpàtics que es riuen del nostre repel·lent "especial climes tropicals". Ens adormim tot escoltant els sons de la selva: ocells, grills, granotes, monos, ... tota una simfonia natural!
27 de juny - Parc nacional Tanjung Puting (Borneo)
Avui no hem matinat gaire... fins a les 6 no sonava el despertador. Comparat amb els dies anteriors, això és glòria ;) Ens resulta curiosa la seguretat de l'aeroport: el Sergi passa amb el mòbil i les claus a la butxaca, la màquina comença a pitar i una noia de seguretat fa una ràpida ullada i li diu que segueixi endavant :D A tot això, a la maleta de mà portem aigua, suc, ... i cap problema. Ni tan sols ens demanen els passaports ni una vegada i això que aquest és el segon aeroport més important d´Indonèsia :D I un altre detall curiós: la targeta d'embarcament està escrita a mà.
A l'avió (i creiem que en tot l'aeroport) no hi ha cap altre estranger, tots són indonesis. Possiblement per això ens donen tracte VIP i ens asseuen a la primera fila de l'avió :D El vol transcorre sense incidents però arribem mitja hora tard, fent honor a la fama de les companyies indonèsies. A l'aeroport, ens espera en Jenie, un noi amb el que havíem contactat a través d'internet per organitzar l'excursió al parc de Tanjung Puting. Quan ens veu ens crida "Betty y Santi?" i nosaltres li diem "sí, Beth i Sergi, are you Jenie?" i ell respon afirmativament. El noi sembla una mica estressat, ens comenta que hem de pagar un suplement si volem fer la visita completa que nosaltres ja teníem contractada. No entenem res. Tot s'aclareix quan s'adona que no som la parella que ell esperava i li agafa un atac de riure histèric :D Ens presenta el Robby, que serà el nostre guia els propers 3 dies.
Arribem al poble de Kumai i pugem al klotok que ens està esperant. Un klotok és un petit vaixell amb una planta inferior per la tripulació i la coberta, amb un sostre de lona, destinada a nosaltres. La nostra tripulació són: el capità Ipan, el seu assistent Jonni, la cuinera Ula i el guia Robby. L'encant que té aquesta excursió és que al klotok només hi anirem nosaltres, a part de la tripulació, i l'utilitzarem per remuntar el riu i endinsar-nos a la selva, on passarem 3 dies i 2 nits. Com a curiositat el vaixell té aquest nom pel soroll que fa el motor: klo-toc-klo-toc... que originals aquests indonesis :D
Partim de seguida i als pocs minuts ja entrem dins de la zona del parc nacional: selva a banda i banda d'un riu d'aigües argilenques i el soroll d'incomptables animalons. En poc menys de 2 hores, ens aturem al primer dels 3 campaments que visitarem. A Tanjung Puting viuen uns 6000 orangutans salvatges en llibertat i és la seu del centre d'estudi d'aquests animals més important del món. Aquest centre disposa de 5 campaments de rehabilitació, on recullen orangutans que han estat en captivitat i els alliberen, proporcionant-los alimentació una vegada al dia, que els animals poden aprofitar si volen. D'aquests campaments, 3 estan oberts al públic. Sortosament, el parc està excel·lentment gestionat i només hi ha un màxim de 20 klotoks simultàniament en un mateix campament :)
Als 5 minuts de baixar del vaixell, ens trobem per primera vegada amb un orangutà. Es tracta d'un mascle que està penjat d'un arbre a un metre i mig d'alçada. Ens quedem embaladits mirant-lo, sense crèure'ns que es tracta realment d'un animal de carn i ossos. Amb nosaltres hi ha una desena més de turistes. Ens preguntem què fa allà aquell orangutà, i no triguem en saber-ho: de seguida arriba un ranger del parc amb un gran sac ple de bananes, i l'orangutà s'oblida ràpidament dels guiris que no es mengen, baixa de l'arbre i comença a perseguir el ranger. Nosaltres hi anem al darrere, mantenint una distància prudencial: són animals molt grans i forts: les femelles 4 vegades més que una persona, i els mascles fins a 8 vegades més que nosaltres.
El camí fins a la plataforma d'alimentació són uns 10 minuts pel mig de la selva, un camí preciós (que no mirem gaire, tot sigui dit, perquè tenim els ulls clavats en l'orangutà). Ens expliquen que hi ha un mascle alfa, que és el que té el dret sobre totes les femelles de la seva zona; el que està davant nostre és un mascle jove, un aspirant al lloc de l'actual mascle alfa. Quan ens acostem al final del camí veiem que els arbres (molt alts, potser 20 metres) comencen a moure's: són els altres orangutans, que s'acosten a buscar el menjar.
El ranger deixa totes les bananes a la plataforma, i s'aparta. Nosaltres estem a menys de 5 metres, i mirem bocabadats com els orangutans van saltant d'arbre en arbre amb una agilitat increïble. Hi ha el mascle que anava davant nostre i unes 5 femelles adultes (una portava un bebè), més un parell d'orangutans joves. Mengen per torns, tot i que no sembla que estiguin organitzats, sinó que van baixant, s'atipen ràpidament (tot vigilant que no s'acosti un orangutà més fort que ells) i marxen amb les mans i la boca plena de provisions. És increïble com utilitzen els seus peus com si fossin mans: tenen el dit gros del peu prènsil (com el de la mà), i per tant poden utilitzar els peus per penjar-se d'un arbre, agafar menjar o qualsevol altra cosa.
La veritat és que es tracta d'una experiència fascinant. Ens passem més d'una hora contemplant-ho (i fent fotos ;). Quan es dispersen els orangutans, enfilem el camí de tornada. Passem per un antic cementiri musulmà; el guia ens explica que fa anys allà hi havia un poble, on vivia el seu avi, i que va ser traslladat quan van fundar el parc. Pugem al vaixell, on la cuinera ens obsequia amb una tapeta de banana fregida, per llepar-se els dits.
Arrenquem i baixem un tros riu avall, a mig camí ens aturem perquè hem divisat un grup de "monos narigudos", uns micos endèmics de Borneo que són increïblement graciosos a causa del seu nas. No es pot explicar, cal veure'ls en foto, però tenen una cara sorprenentment humana (especialment les femelles), i són molt divertits de veure.
Continuem riu avall; ja s'està fent fosc i gaudim d'una posta de sol increïble, amb el cel reflectint-se al riu, tot emmarcat per la selva. El guia ens vol portar a un lloc romàntic per sopar, que trobem al cap de 15 o 20 minuts: ja és completament fosc, però alguns arbres estan il·luminats com si fossin arbres de nadal: es tracta de cuques de llum, n'hi ha un munt! No n'havíem vist mai, i fan molta llum per ser un bitxet tant petit. Ens preparen el sopar amb espelmes i les cuques de llum de fons, súper xulo! Els sopar està per llepar-se el dits, el cert és que aquesta cuinera és increïble, per dinar ja ens ha preparat un peix amb salsa boníssim, i ara per sopar ens ha fet una espècie de gambes amb gabardina i espinacs d'aigua, acompanyats de sopa de verdura i arròs. A aquest pas, tornarem a casa amb 10 kg de més ;)
Quan acabem de sopar, tornem a arrencar per pujar novament el riu fins a l'embarcader on passarem la nit. Baixem per passejar una estona, el guia ens vol ensenyar l'enèsima meravella que amaguen les selves de Borneo: uns bolets fosforescents. Primer en trobem un grapat, però caminant una mica més endins del bosc de seguida trobem zones on n'hi ha a desenes. És espectacular, sembla que estiguem al món d'Avatar :) Només faltaria que els bolets estiguessin flotant enlloc de ser al terra ;)
Mentre passejàvem, ens han preparat el llit: dues colxonetes a la coberta, amb una mosquitera perquè no ens ataquin aquests animalons tant simpàtics que es riuen del nostre repel·lent "especial climes tropicals". Ens adormim tot escoltant els sons de la selva: ocells, grills, granotes, monos, ... tota una simfonia natural!
jo, quina experiencia aixo de les cuques de llum i els bolets fosforescents,,, per recordar-ho per sempre,no?
ReplyDeleteJa us ho munteu be, ja...
Sí, la veritat és que són experiències noves per nosaltres i molt xules, d'aquelles sensacions que queden grabades per sempre, sí :)
ReplyDelete