Vivint una cerimònia Toraja ben diferent

Dia 15
5 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)

Avui ha tornat a ser un d'aquells dies sorprenents en els quals te n'adones que, de vegades, és indiferent com hagis planificat el viatge, els moments memorables apareixen de sobte, com per accident.

Estàvem esmorzant al porxo del bungalow quan ha aparegut l'Hendrik, el guia d'ahir. Avui la nostra idea era llogar una moto i visitar el sud de Rantepao, on hi ha diversos punts d'interès fàcilment accessibles per lliure. Per tant, no esperàvem veure l'Hendrik, i ens ha fet gràcia que ens vingués a visitar. La sorpresa ha vingut quan ens ha preguntat si ens faria gràcia anar de bodes OoO Resulta que el seu cosí es casava avui, i com que ahir, per curiositat, li vam preguntar com eren els casaments Toraja, ha pensat que potser ens feia gràcia anar-hi, sense cobrar-nos res, "perquè vosaltres sou amics", ens ha dit (també li ha dit a un altre noi canadenc, però a aquest sí que li ha demanat 100.000 rúpies).

Com que nosaltres ens apuntem a un bombardeig, li hem dit que és clar que sí, però que no portem roba de mudar. Ens ha dit que ens fiquessim roba normal, que no passava res, però millor que no portéssim la samarreta del candidat a les eleccions, per no crear polèmica al casament ;)

Total, que hem agafat una moto a l'hotel (una mica més cara que les altres vegades, 80.000 rúpies, uns 5 euros) i l'hem seguit cap al poblet on se celebrava el casament, a uns 15 minuts de Rantepao. Com que son cristians, els nuvis s'han casat a l'església (on nosaltres no hem anat), i tot seguit feien la cerimònia tradicional Toraja en una de les places on fan també els funerals. Quan hem arribat, ja hi havia més de 300 persones, les dones ben mudades, i els nens i nenes vestits a la manera tradicional. Els convidats de cada poble, i cada família, estaven dins d'una de les cases tradicionals (que no tenen parets, només sostre). Hem conegut la dona i el fill de l'Hendrik, i ens hem assegut amb ells. Hi havia uns músics, tocant cançons Toraja i indonèsies, amenitzant l'espera. Nosaltres l'espera l'hem amenitzant tot fent fotos, i deixant-nos fer per part dels altres convidats (semblava que fossim nosaltres els que ens casàvem, tothom ens mirava i volia parlar amb nosaltres ;)

En un moment donat, se'ns ha presentat el germà del nuvi (un d'ells, són 11 germans!), i ens ha convidat a seure a la "zona vip", una zona amb cadires des d'on tindríem una millor perspectiva quan vinguessin els nuvis que, per cert, s'han fet de pregar, ja que han trigat més de 2 hores en arribar. Al final l'espera s'ha fet una mica llarga, ja que la última mitja hora o així ens l'hem passat asseguts, i una mica cohibits per com ens estaven tractant (ens han donat un regalet de casament i tot!).

Finalment han arribat els nuvis, precedits per unes 30 persones, vestides totes amb elaborades vestimentes tradicionals (molt guapes les noies, i elegants els nois, amb un matxet al cinto). Els nuvis portaven també vestits tradicionals Toraja, súmmament elaborats. Estaven seriosos, solemnes, i amb la vestimenta, realment semblava que fossin maharajas. Han pujat a una estrada, flanquejats pels pares d'un i de l'altra (també vestits a la manera tradicional). Un noi jove ha començat a parlar, ens han dit que utilitza una forma especial de llengua toraja, reservada només per les cerimònies funeràries i els casaments, literalment li deien "alt toraja". Ha estat una estona xerrant i, quan ha acabat, un altre home ha pres la paraula i els nuvis han signat. No hi ha hagut intercanvi d'anells (suposem que ho han fet a l'església), ni els convidats cridant allò del petó de cine damunt de la cadira, tot era molt formal i solemne.

En un moment donat, el germà del nuvi ha tornat i ens ha demanat si volíem dinar. Resulta que els casaments Toraja no són com els nostres, no hi ha un banquet on t'asseus a taula i els cambrers van portant el menjar, sinó que cada grup de convidats porta menjar (l'Hendrik va matar ahir un porc i el van estar cuinant tota la nit). El menjar és el tradicional Toraja: porc cuinat dins de llargs troncs de bambú. Els nuvis en porten també, i cadascú va menjant conforme li vé de gust. Tant formal com és la cerimònia, ens ha xocat molt que no mengessin tots plegats.

De fet, nosaltres hem menjat una mica apartats, porc amb arròs i unes broixetes que picaven una mica però que també estaven molt bones. Quan hem acabat, el germà del nuvi (què atent aquest noi, li ha fet molta gràcia tenir-nos per allà), ens ha acompanyat perquè poguessim saludar els nuvis i fer-nos unes fotos amb ells. Li hem preguntat com es diu "felicitats" en indonesi. Quan hem saludat als pares i als nuvis en indonesi es partien la caixa, de fet l'indonesi és molt fàcil perquè té els mateixos sons que el català i es pronuncia tal i com s'escriu, així que hem après unes quantes paraules i sempre que saludem, donem les gràcies, o diem adéu en indonesi, es pixen de riure, sembla que no es creuen que un guiri pugui parlar la seva llengua. De fet, en algun cas he tingut problemes quan després de saludar en indonesi a algú, aquest ens ha començat a fotre una parrafada que ens ha deixat amb cara de tontos, es veu que pronunciem tant bé que es pensen que parlem bahasa indonesia :D

Total, que hem saludat els nuvis, els pares i els nombrosos germans, tots en han donat les gràcies per venir (les gràcies a vosaltres, per deixar-nos venir, no? ;) i ja hem marxat, aquí tampoc fan ball. En resum, ha estat molt interessant, una mica massa llarg, però ens ha agradat molt, i és una altra d'aquelles experiències que estem vivint a Indonèsia de manera totalment casual i que estan convertint aquest viatge en memorable.

A tot això ja eren les tres de la tarda, ens quedaven encara 3 hores de sol, que hem aprofitat per anar cap al sud de Rantepao (que eren els nostres plans originals). Com que no podíem fer totes les visites previstes (i de fet, vàries d'elles eren una mica més del mateix que ja hem vist aquests últims dies), hem decidit de fer les dues que semblaven més interessants: Londa i Ke’te Kesu.

La carretera cap al sud està en bones condicions, però no hi ha gaires indicacions i hem hagut de preguntar un parell de vegades per trobar el desviament cap a Londa. A partir d'aquí, hi havia una carretera bastant feta caldo, calia anar una mica amb compte, però no era molta estona (5 o 10 minuts). Londa és una gran cova utilitzada per fer enterraments. Hi ha uns guies locals amb unes làmpares de gas per ensenyar-te l'interior, però com que som garrepes, hem decidit que amb la nostra súper llanterna n'hi havia prou. Quan hem entrat, allò estava fosc com la gola del llop, el terra relliscava, i de tant en tant et trobaves un taüt trencat amb calaveres i ossos a la vista... no hi havia ningú més, amb prou feines ens hi veiem, i semblava que estiguessim dins de la peli de la Bruja de Blair ;)

Intel·ligentment, hem decidit de reconsiderar la nostra decisió i agafar un guia (30.000 rúpies -2 euros-), la qual cosa ha fet que l'experiència canviés radicalment. El guia portava una làmpara de gas, que il·luminava suau però suficientment el camí. Ens ha anat explicant el que veiem, potser el més impressionant és quan hem trobat dues calaveres una al costat de l'altra, i ens ha dit que pertanyien a dos joves enamorats que no s'havien pogut casar a causa de pressions familiars (eren cosins) i s'havien suïcidat. Així explicat sembla que hagi de fer molt mal rotllo, però suposo que ja estem curats d'espants, i ens hem dedicat a fer-nos fotos amb les calaveres, jugant amb la iso i la obertura de camp per obtenir la millor il·luminació ;) Crec que estem pujant de nivell de frikisme ;)

El guia ens ha preguntat si volíem donar la volta, quan hem arribat a un tram estret, on ens havíem de ficar a quatre grapes. Sense pensar-ho gaire, hem dit que no, que endavant. La resta del camí era tot així, a estones fins i tot hem hagut de reptar, i ha hagut algun moment que hem pensat que si el camí s'estretava encara més potser no podríem continuar. A tot això, amb la il·luminació de la làmpara de gas allà al davant, i els esquelets al darrere, ha estat una experiència molt emocionant ;) La veritat és que la cova ens ha encantat, tot i que en algun moment feia una mica de yuyu, ha estat genial (i per aquells desconfiats, sí, ens ha encantat a tots dos ;)

Després de la cova, hem retrocedit cap a Ke'te Kesu. La carretera passa pel mig d'un paissatge de camps d'arròs amb les muntanyes al fons, també preciós. El poble en sí consisteix en una dotzena de cases tradicionals; al darrere del poble hi ha una paret vertical amb tombes, "tau taus" (les figures que representen els morts) i taüts penjant, alguns d'ells han caigut i ara estan trencats a terra, amb els ossos a la vista (que sembla que els han recol·locat estratègicament per crear un efecte més fantasmagòric). Seguint el camí de les tombes, hem arribat a una cova; en aquest cas molt més petita que Londa, el major interès de la qual era contemplar un grup de 20 o 30 ratpenats que estaven penjats del sostre, a l'entrada. Tot plegat, ens ha donat la sensació de que això era com un "Tana Toraja en miniatura", no perquè fos un fake (és autèntic), sinó perquè sembla que aquí hi ha concentrat, en petites dosis, tot el que hem estat veient aquests dies en diferents indrets de la regió. Per aquest motiu, normalment això està fins als topes de turistes, però avui no n'hi havia gairebé cap.

De fet, estem al juliol (temporada alta) i no hem trobat gaire turisme enlloc (ni aquí ni a la resta d'Indonèsia). Ahir ens van donar l'explicació: s'està disputant el mundial de futbol, i la gent ha decidit ajornar les vacances per quan acabi. Com que nosaltres tornem a casa el dia que es disputa la final, bingo!, viatge en temporada alta sense turistes emprenyant per tot arreu ;) A respecte del futbol, ens ha sorprès la dèria que tenen a Indonèsia amb el futbol, i especialment amb el Barça, que sembla que és l'equip preferit de tots els indonesis: trobes samarretes del Barça per tot arreu, i quan li diem a la gent que som de Barcelona, sempre ens reciten l'alineació (també hem trobat alguns del Madrid, però són els menys).

Ja s'havia fet fosc, així que hem tornat la moto i hem anat a sopar a un warung cutrecillo que hi ha al costat de la parada del bus. Allà hem menjat uns fideus amb unes mandonguilles sospitoses, però val més no ratllar-se, i ens hem fet a la idea que són de pollastre ;)

A les 20:30 hem anat a buscar el bus; aquest matí hem comprat els bitllets i ens han assegurat de que els seients es reclinen tots dos; per si les mosques hem canviat de companyia (vam venir amb Kharisma i tornem amb Primadona). Ens han dit que ens deixaran directament a l'aeroport, la qual cosa ens va de conya, perquè arribarem sobre les 6h i a les 9h agafem un vol cap a la que serà la última etapa del nostre viatge: Bali. Amb l'emoció d'anar cap a un nou lloc, però la tristesa de marxar d'un indret que ha deixat un record inesborrable en la nostra memòria, ens adormim, pregant perquè al conductor no li doni per apujar el volum de la música.

De trekking per Tana Toraja

Dia 14
4 de juliol - Tana Toraja (Sulawesi)

Avui hem dormit com un liró! Ni els cants de la mesquita que, com deia l'Ernest, sempre té uns altaveus dpm ha estat capaç de despertar-nos. A aquest respecte, un detall curiós: els Toraja són cristians-animistes, però hi ha una petita comunitat musulmana provinent d'altres parts d'Indonèsia. El que ens ha sorprès és que, tot i ser una minoria a la regió, hagin construït una mesquita amb els altaveus, tocant els o** a la immensa majoria de la gent que no segueix la mateixa religió. Després sabríem que a Indonèsia la religió és molt important, fins al punt que, al carnet d'identitat, posa la religió que professa cada persona! I donat que els musulmans són el 85% de la població del país (i lògicament són els que tenen el poder), doncs aquí no tenen més que callar i aguantar les crides a la oració cada matinada.

El Hendrik ens ha vingut a buscar ben puntual, i hem començat una ruta pel nord de la regió. La carretera transcorre per paratges d'un verd increïble, amb terrasses de caps d'arròs encaixonades entre muntanyes amb una vegetació frondosa. La vegetació a Sulawesi és completament diferent de la que hem vist a les altres illes d'Indonèsia; l'explicació és que aquí la flora i la fauna és la propia d'Oceania, mentre que a la resta d'illes, és asiàtica.

La primera parada la fem en un "rante", que és un camp ple de menhirs (sí, els que li molen a l'Obelix ;) Aquests Toraja tenen una gran inventiva per tot el que està relacionat amb els enterraments, i un altre dels seus costums, per a la gent noble, és plantar un menhir en aquest camp, en record de la persona morta. Aquestes persones d'alta alcúrnia tenen un funeral de 3 dies "convencional" (sacrifici de búfals, cants, balls, etc.) i els altres 2 dies els celebren al rante, on planten el menhir (rante significa "camp"). Aquí trobem un home que està tallant un menhir; com sempre, ho fa a mà (martell i escarpa), porta ja 2 mesos i encara li queden 3 o 4 mesos més de feina.

Continuem el viatge muntanya amunt. Al cap de 10 o 15 minuts, ens aturem per fer un trekking d'un parell d'hores que ens portarà cap al poblat de Battutumonga (el cotxe ens esperarà allà). El camí és absolutament preciós, passem pel mig de camps d'arròs, plantacions de cafè i cacau, petites zones boscoses de bambú, creuem rierols saltant per sobre d'inestables ponts fets de bambú, ... De tant en tant trobem un grup de camperols treballant el camp, alguns nens carregats amb sac d'arròs, una noia assecant els grans d'arròs ja collits, ... Es tracta d'un passeig poc exigent físicament, i molt gratificant, la veritat és que ens ha encantat.

Parem a dinar a l'hotel-restaurant que hi ha a Battutumonga. Es tracta d'un lloc per turistes, amb unes vistes espectacular sobre la vall. Demanem un bistec de búfal, per tastar-lo (ja se'ns ha passat una mica la impressió d'ahir). El menjar és bo, però són extraordinàriament lents, i ens hi estem més d'una hora i mitja.

Havent dinat, comencem el camí de baixada per tornar a Rantepao. Als 5 o 10 minuts, ens aturem al poblat de Lokotomo (o alguna cosa així), format per només 2 cases, però que té una de les vistes panoràmiques més espectaculars que hem vist mai, si no la que més: una successió interminable de camps d'arròs en terrasses, amb un parell de rius creuant-los, les muntanyes al fons, i un cel amb núvols prims que filtren la llum del sol, donant una amalgama de tonalitats de verd als camps.

Seguim baixant per la carretera, preciosa, fins que arribem a Rantepao. Aquí agafem un desviament per anar a visitar unes tombes excavades a una paret de roca, similars a les que ja vam veure ahir. D'aquí ja anem directament a l'hotel, on paguem al Hendrik (li donem 50.000 rúpies de propina, perquè hem estat molt bé amb ell) i dediquem el que queda de tarda a descansar, aprofitant el porxo del nostre bungalow, que dóna a un bonic jardinet de l'hotel.

Per sopar havíem encarregat dues de les especialitats de la cuina Toraja a l'Ares Café, on vam sopar ahir. Es tracta de pollastre cuinat amb llet de coco, i porc amb vegetals indígenes, cuinats dins d'una canya de bambú sobre unes brases. Es tracta de plats amb una preparació molt lenta, tant que només els preparen si els encarregues amb 4 o 5 hores d'antelació. Estan boníssims, però són enormes, si ho arribem a saber en demanem només 1! Ja ho tenim clar: tornarem amb 5 kgs de més a casa :P

Mentre sopem, se'ns acosta un noi, un guia que havíem trobat al restaurant de Battutumonga. Parla castellà, perquè la seva ex-parella és basca. El tio és molt enrotllat, i canta súper bé, ens ho demostra cantant vàries cançons d'Amaral i de El canto del loco, a capela. Al cap d'una estona, se'n va cap a un jardinet que hi ha al fons del restaurant, on uns quants nois de Tana Toraja estan rasguejant una guitarra. Uns minuts després, comencen a cantar: una cançó que parla de les vistes de Battutumonga (xulíssima), l'Hotel California, la Cucaracha (dedicada a nosaltres, amb un final "sorpresa": acaba amb "la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar, porque no tiene, porque no tiene, marihuana que fumar" :D

El restaurant s'ha anat buidant, i un dels nois que està tocant la guitarra ens convida a que seiem amb ells. El que vindria a continuació és un d'aquells moments que donen sentit a aquests viatges, un moment que no pots planificar, que no apareix a la Lonely Planet ni als blogs de viatges. Vam estar un parell d'hores amb ells, bebent cervesa, parlant de la Tana Toraja, de política, de futbol, dels valors de la societat occidental, dels problemes als que s'enfronten els Toraja davant d'un cert racisme religiós, ... Els nois són tots guies Toraja, i quan portem una hora i mitja, un d'ells ens confessa que és l'Ares, l'amo del restaurant, i entenem per què al començament estava tant interessat en saber si el restaurant sortia a la Lonely, i si el deixaven bé o malament :D

El dia 9 de juliol són les eleccions a la presidència del país. Es presenten dos candidats: un d'esquerres i un de dretes (i ex-militar per més inri). El país està ple de cartells electorals, i es nota que els indonesis viuen les eleccions amb intensitat (al cap i a la fi, fa menys de 10 anys que tenen democràcia). Els nois del restaurant (com la majoria dels Toraja, pel que hem vist) estan a favor del Jokowi, el candidat d'esquerres. En un moment donat, un d'ells ens dóna dues samarretes de propaganda electoral, vol que ens les fiquem i ens fem unes fotos amb ells. Els hi diem que farem campanya pel Jokowi, demà ens les posarem i descobrirem la reacció de la gent (ja veurem si acabarem pagant més o menys als llocs, dependrà de les afinitats polítiques dels venedors ;)

El cert és que ha estat una nit fantàstica, tornem a l'hotel amb ganes de quedar-nos a Tana Toraja, cada vegada ens sorprèn més aquest país, ens estem enamorant d'ell!

Tana Toraja: un intens i emocionant viatge cultural

Dia 13
3 de juliol - Rantepao (Tana Toraja - Sulawesi)

La nit ha l'autobus "deluxe" ha estat un infern. El bus tenia wifi. "Ohhh! Brutal! Excels! Kamehàmic!", com diria en Basté. Però la wifi no fa que dormis com un nadó. El que ajuda molt a dormir és una cosa ben simple: el silenci! Resulta que el nostre conductor devia tenir son, i a quarts de dues de la matinada s'ha aturat a una "àrea de servei" (és a dir, un xiringo cutre al costat de la carretera), ha encès els llums i ha ficat la música a tot drap. Evidentment, ens hem despertat, i fins que no ha arrencat de nou al cap de mitja hora ha estat impossible que tornessim a dormir.

A tot això, els súper seients de la hòstia en vinagreta que es reclinen com si fossin llits són força còmodes: però resulta que els nostres eren els del final del tot (possiblement perquè vam comprar els bitllets a última hora), i un dels dos no es reclinava (perquè xocava amb una espècie de columna que hi ha al final del bus). Hem començat la nit amb la Beth en aquell seient, estirada al meu damunt, i tot anava força bé fins que al conductor li ha donat per aturar-se i despertar-nos a tots perquè compartim el seu patiment...

Total, que he aprofitat que el conductor estava despistat parlant amb la gent del bar per afluixar el volum, tornar al nostre seient, ficar-nos taps a les orelles i intentar dormir de nou. Gairebé ho havíem aconseguit quan el tio ha tornat a fotre la música a tota hòstia. Mira que hi ha música per ficar en un bus nocturn (no sé jo, l'Albert Pla a mi em fa venir son ;) però no, el tio ha ficat la Shakira i música de l'estil. Allò semblava una disoteca, portàvem els taps a les orelles però no servien per res. Al bus anava una monja (sí, amb l'hàbit i tot), jo estava esperant l'inevitable moment en el que s'aixecaria i començaria a desmelenar-se en plan Sister Act ;)

Com que era impossible dormir amb aquell escàndol, finalment he decidit aixecar-me jo, anar cap al conductor i demanar-li "amablement" que fes el favor d'afluixar el volum, per atendre la nostra necessitat fisiològica de descansar. Suposo que he estat prou amable, perquè el tio se m'ha quedat mirant com el gat d'Shrek, ha abaixat el volum i no hem tornat a sentir música en tota la nit :D

De tota manera, la carretera és d'aquelles d'anunci de Biodramina, i té tants forats que sembla com si l'haguessin minat, així que anàvem botant tota l'estona, allò era com el Dragon Kahn ;) I si a sobre t'han despertat just quan portaves un parell d'hores dormint, ens ha costat la hòstia tornar a dormir.

A les 6 en punt arribàvem a Rantepao, el poble més important de la regió de Tana Toraja. Només baixar, tots adormits, ja ens han assaltat uns quants tios demanant-nos on anàvem. A un d'ells li hem dit que a fer un cafè, i ja se'ns ha enganxat i ens ha portat a un bar que estava obert. Una vegada allà, hem mirat un hotel de la Lonely que pintava bé, i el noi (que es diu Hendrik) ens ha començat a explicar què podíem fer (amb ell com a guia, naturalment) els propers tres dies. Ens ha fet un plàning complert, en plan Viajes el Corte Inglés ;)

La nostra idea era agafar un guia per un o dos dies, i després llogar una moto per fer-ho per lliure. El noi ens ha caigut bé, parla un anglès molt bo i no ens ha pressionat gaire. El preu ens ha semblat una mica car (750.000 rúpies -uns 45 euros- per dia, amb el cotxe, la benzina, el conductor i ell), i ho hem negociat perquè ens ho deixi per 650.000.

Ens ha acompanyat a l'hotel, que està de conya: 250.000 rúpies (15 euros) amb esmorzar inclòs. Són bungalows de fusta, amb el disseny tradicional de les cases Toraja (la teulada amb forma de vaixell, súper xules) i... atenció... aigua calenta! Sí... oh sí... no vegis quin gustet dutxar-se amb aigua calenta després d'una setmana de dutxes d'aigua freda!

Hem quedat amb l'Henrik a les 8. Resulta que ell avui està ocupat amb un altre client, així que ens farà de guia un amic seu. No ens ha agradat gaire (ho hagués pogut dir d'entrada), així que li hem dit que porti al seu amic, l'entrevistarem i si no ens agrada, no fem el tour amb ell (a veure si al final ens porta un guia que no parla anglès o que és molt borde). Per sort, el nostre temor es dissipa aviat, el noi es diu Daud, és també natiu Toraja, parla un anglès fluid i és molt simpàtic.

El primer que cal saber dels Toraja és que són una petita ètnia del centre de Sulawesi la vida dels quals gira al voltant de la mort. Quan una persona es mor, la tenen dins de casa (momifiquen el cadàver i el fiquen dins d'un taüt dins de casa) fins que reuneixen els diners suficients per preparar un funeral com Déu mana. Mentrestant, consideren que la persona no és morta, sinó que encara està malalta. Per tant, s'asseuen al seu costat, li ofereixen menjar o la beguda que li agradava en vida, la saluden a l'entrar... extraordinàriament curiós.

Una vegada preparats (poden passar 6 mesos, 1 any o fins i tot ens han explicat el cas d'una família que ha trigat 30 anys en fer el funeral pel seu ésser estimat!), fan una gran cerimònia funeraria, que dura entre 1 i 5 dies, en funció de la capacitat econòmica de la família. Els Toraja són cristians-animistes, i creuen que, perquè l'esperit de la persona pugui anar al cel, ha d'anar acompanyat de les ànimes de mots animals. Així doncs, als funerals Toraja se sacrifiquen búfals, porcs i pollastres. Els búfals són especialment importants, i tenen uns preus astronòmics: entre 7.000 euros els més barats i 40.000 euros un d'albí amb taques negres i ulls blaus (que es veu que és com la Claudia Schiffer dels búfals). En un funeral es poden sacrificar 20, 30 o 50 búfals, depenent de l'estatus de la família. En un país on el sou mensual està entre els 150 i els 250 euros al mes, és increïble que siguin capaços de gastar-se aquesta fortuna en un funeral, literalment estan estalviant tota la vida per poder enviar adequadament els seus morts al més enllà.

A tot això, el primer que hem fet és anar al mercat més important de la regió, que se celebra una vegada cada 6 dies, i on vé gent de tots els racons de Tana Toraja a vendre i comprar búfals i porcs pels enterraments. Està a 5 minuts de Rantepao amb cotxe, i quan baixem, flipem. És com estar en un mercat medieval, o de l'oest americà: desenes (més de 100 segur) de búfals lligats pel nas, enmig d'un recinte circular (com una plaça de toros, en petit i sense graderies); els venedors al voltant, fumant i xerrant, amb tot de pollastres per allà campant. Hi ha 3 o 4 recintes similars, el guia ens va explicant el preu aproximat de cada búfal, mentre caminem esquivant (de vegades sense gaire fortuna) els excrements dels animals, que estan per tot arreu. Hi ha alguns compradors que miren i remiren, és com si compressis un cotxe, no agafes el primer que et passa pel davant!

Si la secció de búfals impressiona, la dels porcs encara ho fa més. Es tracta d'un recinte amb sotre, compartimentat com una granja, amb potser uns 250 porcs en total. Els van agafant, els lliguen per les potes, els passen un pal de bambú entre les potes lligades, els carreguen entre 2 i se'ls emporten (en alguns casos els carreguen en ranxeres, però n'hem vist un que el lligava a la moto!). A tot això, el porc xiscla com si li anés la vida (que realment l'hi va, pobre), i no para de remenar-se violentament. No és un espectacle apte per a estómacs sensibles, i a la Beth casi li agafa un patatús, hem hagut de marxar ràpid d'allà.

La resta del mercat és una mica més "convencional", dins dels estàndards de païsoss com la Índia o Cambodja, és a dir, un caos de parades de verdura, peix assecat, carrets de plàtan fregit, fruita, roba, llibres, ... els colors, les olors, els sorolls, la multitud, ens recorden molt els mercats exòtics que hem vist en aquests dos països, però aquí tot és com un pèl més "salvatge" si se'ns permet l'expressió: per exemple, trobem gent amb un pollastre (viu) sota el braç (hi ha venedors que porten sacs d'aquests de patates de 50kg plens de pollastres, la gent va allà, li paga, i s'emporta l'animal per dinar). A tota la regió viuen unes 600.000 persones, i sembla que la meitat estiguin aquí al mercat. Quan sortim, veiem desenes de ranxeres que venen, amb un búfal carregat; alguns es vendran avui per als funerals d'aquesta setmana, i d'altres tindran sort i viuran una setmana més.

Després del mercat, anem a presenciar el funeral d'una dona de classe mitjana-alta. Per arribar al poblat passem per una carretera en bon estat, i després per un camí de pedra, uns 5 o 10 km. Quan arribem, veiem potser una desena de búfals esperant; només entrar al recinte on s'està celebrant la cerimònia (una gran plaça rodejada per una desena de cases tradicionals Toraja), passem pel costat de dos homes que estan treient els budells a un porc que acaben de sacrificar... potser ens acabarem tornant vegetarians :S

A la cerimònia potser hi ha 1000 persones, i ni un turista. Ens presenten a una de les nétes de la finada, que ens convida a seure, i ens porta tè i pastetes. Nosaltres li donem un cartró de tabac i li donem les condolències en indonesi. Són molt atents i simpàtic, allò no és una festa trista, sinó una celebració (cal tenir en compte que la dona fa un any i mig que va morir!). Hi ha un "speaker" que va parlant, indicant quins són els convidats que venen a continuació, que es presenten amb els seus animals pel sacrifici. Els Toraja mantenen una espècie de comptabillitat, i apunten exactament el valor de cada animal que porten els seus convidats: quan els toqui a ells anar al funeral d'aquell convidat, hauran de portar un animal d'exactament el mateix valor. Súmmament curiós!

Avui és el segon dia del funeral i sacrificaran 2 búfals (a part d'uns quants porcs). Arribat el moment, en lliguen un al mig de la plaça, s'acosta un home, desenfunda un llarg ganivet, i amb un ràpid moviment li talla la jugular al búfal, que fa uns quants salts d'agonia mentre la sang brota com per un sortidor, i cau a terra, on s'estremeix durant uns segons fins que resta immòbil. Tot plegat impressiona molt, però de fet no fan patir a l'animal, i després ho aprofitaran tot (pell, carn i ossos), així que és molt més civilitzat que les corrides de toros. Al cap d'un moment, porten a un altre búfal, al lliguen al costat del que acaben de sacrificar, i tornen a utilitzar el mateix procediment. Al cap de 5 minuts, s'acosten uns homes i amb gran habilitat comencen a separar la pell, i després a escorxar els dos búfals: això serà el dinar d'avui de la multitud que està convidada al funeral.

Mentrestant, un grup d'uns vint homes es fiquen en rotllana i comencen a ballar i cantar davant de la casa on està el taüt, és un ball molt tribal, com els que es veuen als vídeos de la Polinèsia. Quan acaben, vé un altre grup de convidats, amb les seves ofrenes. Després d'un parell d'hores, ens acomiadem dels anfitrions i marxem. Tot plegat ha estat molt impressionant, hem tingut la sensació d'estar dins d'un documental cultural; cal dir que allò no és pas un circ preparat pel turista (només hem coincidit una estoneta amb un altre grup de turistes), sinó que és una de les experiències més autèntiques que hem viscut mai. A estones surrealista, però molt interessant i emocionant.

Tot seguit, hem anat a veure les tombes infantils. Fins fa uns 50 anys, els Toraja enterraven els nadons (només als que no els havien sortit encara les dents) dins d'un arbre d'una espècie en concret, que té una fusta tova. Feien un forat a l'arbre, ficaven el cos del nen de peu, en posició fetal, i ho tancaven amb una porteta de fusta. Ells creien que el nen seguia vivint dins de l'arbre, i per aquest motiu, el cos no podia estar mirant en la direcció de la casa dels pares (o voldria tornar-hi). Regularment (encara avui dia) porten ofrenes als nens, com aigua, llet o un caramel, i no mengen mai el fruit de l'arbre, ja que seria com menjar-se al propi nen. Amb el temps, el forat es tanca, i el cos queda completament incrustat a l'interior de l'arbre. Ens ha impressionat molt, es respirava un ambient de pau...

La següent visita ha estat a una cova on "enterraven" els morts. Realment no els enterraven, sinó que deixaven els taüts penjant d'unes vigues. Amb el temps, els taüts han caigut, i el lloc està ple d'ossos humans: calaveres, fèmurs, peronés... a banda de les restes dels taüts. En un forats a les parets, hi ha unes titelles que representen les persones mortes. Tot plegat, una mica escabrós, però suposo que avui ja estàvem curats d'espants i no ens ha donat mal rotllo, de fet ens ha agradat molt.

Passant per un paissatge espectacular de camps d'arròs, hem arribat a una paret vertical on fan les tombes per enterrar les persones d'alta alcúrnia; concretament, aquí només es poden enterrar els familiars del rei del sud de la Tana Toraja. Precisament estaven construint una d'elles: dos homes, amb escarpa i martell, amb un andami inestable de 15 metres d'alçada fet de bambú, fan un forat d'1.5 per 1.5 metres, que donarà a una estància de 2.5m per 10m, i dos metres i mig d'alçada. Tota la feina els portarà uns sis mesos treballant de sol a sol 6 dies a la setmana, i el guia diu que és una bona feina, ben pagada. Des d'on som, sentim el clink-clonk de l'escarpa picant la pedra (els dos homes són dins de la tomba, ja van per la meitat). Allà mateix hi ha una precària cabana on viuen els dos homes, amb una col·lecció d'escarpes i unes brases, on les fiquen al roig per esmolar-les regularment.

Després de dinar, anem directament a l'hotel, estem rebentats de tantes emocions i gairebé sense dormir tota la nit! El poble és petit, passegem una estoneta, sopem i a dormir, aquesta nit segur que no ens desperta ni un terratrèmol!

Últim dia a Yogya i arribada a Sulawesi

Dia 12
2 de juliol - Yogyakarta (Java) - Makassar (Sulawesi)

Avui dedicarem el matí a visitar la ciutat de Yogya. Hi ha un temple hindú molt important (Prananban) que en teoria és visita obligada, però nosaltres passem perquè les entrades són molt cares (com les d'ahir a Borobudur) i la opinió d'altres viatgers que hem anat trobant és que si hem vist Angkor (a Cambodja), això ens semblarà una mala còpia. Entre això i la nostra tacanyeria, ens quedem a Yogya ;)

El que hem fet és visitar el Kraton, que és el palau on viu el sultà de la ciutat (que de pobre no té un pèl). Es tracta d'un recinte emmurallat on viuen unes 25.000 persones, 1.000 d'elles al servei del sultà, que viu (literalment) com un rei. La visita ha estat interessant, l'entrada era barata i a més l'hem fet amb una guia (cobrava només un donatiu) que ens ha fet més interessant la visita perquè ens ha contextualitzat tot (de fet, sense l'explicació, creiem que la visita et pot deixar bastant indiferent, no es tracta d'un palau espectacular).

Quan sortíem, ens ha "assaltat" un home que ens ha convençut perquè l'acompanyéssim al Water Palace. Xerrant, ens ha preguntat si encara estudiàvem; quan li hem dit que tenim 33-34 anys no s'ho creia, deia que com a màxim tenim 25! :D Em sembla que ens quedarem a viure a Indonèsia, des que hem arribat ja és el segon que ens treu una dècada :D

Com acostuma a ser normal en aquests casos, el paio volia que anéssim a una botiga de batik (una tela tradicional de Yogya) abans del palau. De manera educada però ferma li hem dit que nanai; a diferència de la Índia o el Vietnam, per exemple, on era impossible desempallegar-te d'aquests tios, a Indonèsia, fins ara, s'ho prenen força bé, i no cal insistir fins a l'infinit, quan veuen que et fiques una mica ferm, desisteixen, la qual cosa és molt d'agrair, i és un dels motius pels quals ens està agradant tant la gent d'aquí (no són gens plastes).

El Water Palace tampoc té un excessiu interès, es tracta d'un palau que utilitzava el sultà per a banyar-se, veure les cortesanes amb biquini, triar la que més li agradava i... podeu imaginar el que feia a continuació amb la noia :P La visita l'hem fet també amb guia, en aquest cas se'ns ha acoplat directament a l'entrada i ens ha portat a una botiga de batik que estava dins del recinte. De fet, els quadres que tenien exposats eren força macos i bastant barats, però ens hem promès a nosaltres mateixos no comprar souvenirs fins a Bali, per no anar carregant com a burros les maletes tot el viatge, així que l'hem deixat amb un pam de nassos.

En sortir, hem decidit d'agafar un rickshaw. A mi no em feia molta gràcia per principis (estar tots dos asseguts mentre un paio de 50 anys pedaleja sota un sol de justícia em sembla una mica esclavista), però anàvem una mica apurats de temps i, al final, com diu la Beth, els ajudes més contractant els seus serveis, ja que normalment són els treballadors més pobres i més mal pagats.

Hem recollit les maletes a l'hotel i hem agafat el bus cap a l'aeroport, que ha trigat menys de 30 minuts, la veritat és que el bus urbà de Yogya funciona molt bé. Havíem comprat uns rollitos a un xiringo cutre del carrer (els que havíem comprat al bus de Semarang ens van agradar molt), però en aquest cas no hem tingut molt d'èxit: primer la Beth ha trobat un pèl en un d'ells, i al següent n'he trobat jo un de ben llarg (i ben incrustat dins del rollito). Total, que ens ha agafat una mica de mania i hem decidit llençar-los.

El vol ha arribat 10 minuts d'hora; mentre esperàvem les maletes, un suposat treballador de l'aeroport se'ns ha acostat, ens ha preguntat que si érem espanyols (li hem dit, com a tothom, que som de Barcelona ;) i ens ha dit que ens podia acompanyar en cotxe a l'estació d'autobusos. Quan li hem dit que sabíem que hi ha transport públic, ens ha dit que el bus deixava de passar a les 18:30... Com que ja sabem de què va el tema, li hem dit que ens deixés esbrinar-ho per nosaltres mateixos i, evidentment, hi havia un bus que ens portava a l'estació.

Aquest bus ens ha deixat enmig d'una carretera; l'estació no es veia per enlloc. Ens han dit "cap allà", indicant un descampat. Estava completament fosc, per sort hi havia un altre turista que anava en la mateixa direcció (un suís que parlava castellà) i hem pensat que si ens atracàvem diríem "agafeu al suís, que allà tenen molts bancs :)"

Finalment, hem arribat a la destartalada estació de Makassar. Ens han tornat a assaltar uns nois que ens volien fer pujar en una tartana de bus que anava a Rantepao; com que ja tenim (mala) experiència, i havíem llegit que els busos que fan la ruta noctura són molt còmodes, hem declinat amablement la oferta de passar tota la nit olorant el "sobaco" del senyor del costat.

Ens ha costat una mica aclarir-nos per comprar el bitllet, però finalment hem aconseguit 2 seients pel bus (surt a les 21h i arriba a les 6h), per 140.000 rúpies cadascun (9 euros). Hem sopat allà a l'estació (molt bé i barat), i hem conegut un novaiorquès que parlava català perfectament (amb un fort accent americà) perquè viu a Barcelona, fa gràcia la gent que et vas trobant en aquests viatges...

El bus realment és una passada, l'espai entre seients és el doble del normal, els seients es reclinen gairebé completament i... té wifi! La veritat és que és al·lucinant que uns pocs euros de diferència facin que vagis en un autobus de la segona guera mundial o un de futurista ;)

Quan hem arrencat, han tancat el llum i pels altaveus, no gaire alt, sonaven els Scorpions (de debò). El primer problema l'hem trobat quan he intentat reclinar el meu seient: resulta que ens han tocat els del final del tot, i un d'ells xoca contra una espècia de columna i no es pot reclinar! Molta wifi i moltes mandangues, però al final, el que ens importava, que era reclinar els seients, no funciona! En fi, intentarem passar la nit com poguem...

Visitant Borobudur

Dia 11
1 de juliol - Yogyakarta (Java)

Hem dormit força bé, tot i que a les 3:30h han començat a cridar a la oració a la mesquita del costat i ens hem despertat tots dos. Les mesquites a Indonèsia són com les ales dels avions: estiguis on estiguis, sempre et sembla que estàs just al costat, sobretot quan comencen a tocar els o*** vull dir, quan comencen a resar a les 3 de la matinada ;)

Esmorzem un sandwich d'ou ferrat (podíem triar entre això o nasi goreng -l'arròs a la cubana que fan aquí, sembla que no sàpiguen fer una altra cosa-) i anem a buscar el bus. Avui volem visitar Borobudur, el monument més important d'Indonèsia, que està a uns 50km de Yogya. A l'hotel ens han ofert una excursió de 5 hores per 65.000 rúpies per persona, però som massoquistes i volem provar de fer-ho amb transport públic... no en vam tenir prou ahir ;) Realment, el que volem és anar amb bus fins allà i llogar una moto per explorar els voltants, que diuen que són espectaculars.

El bus cap a Borobudur surt de l'estació de Jombor. La Lonely diu que hem d'agafar un bus urbà fins allà; sembla fàcil (i barat ;) així que ens hi animem. A la parada, ens trobem una parella de francesos que estan fent una marató (Yogya-Bali-Tailàndia-Hong Kong-Singapur, tot en 17 dies, OMG estan bojos aquests gals!), i ens ofereixen de compartir un taxi, sortiríem a 250.000 per barba i és molt més ràpid que el bus. Però com que no volem anar amb presses, i se suposa que el bus triga 1 hora i escaig, declinem la oferta. Al final, venen amb nosaltres al bus.

Com sempre a Indonèsia, les distàncies a la realitat són MOLT més grans que al mapa, i de Malioboro Street fins a l'estació del bus triguem 1.5 hores! Un cop allà, ens fiquem en una tartana com la d'ahir, i com ahir comencem a omplir el bus de gent durant el camí. Per sort, aquesta vegada és poc més d'una hora, així que no es fa tant pesat. Malgrat tot, entre una cosa i l'altra arribem a Borobudur cap a les 12. Allà ens comença a assaltar gent per portar-nos fins al monument, diuen que està a 3km. Hem llegit que no és veritat, així que comencem a caminar pel carrer, molt transitat i flanquejat de botigues a banda i banda. Uns 10 minuts més tard arribem a la porta del monument; hem anat preguntant per algun lloc on llogar la moto i ens han dit "cap allà" però sense gaire convenciment. Passem el temple de llarg, a la recerca de la moto perduda ;) Finalment, arribem a una guesthouse on un noi ens mira amb cara rara quan li diem el que volem, s'ho pensa i finalment ens demana 50.000 rúpies, que deixem en 40.000 quan li diem que total són 4 hores, o sigui 2.5 euros. Ens dóna tota la sensació de que és la seva moto, el tio ha pensat que es podia treure uns calers extra si ens la llogava. Això és Indonèsia :D

Quan hem arribat a l'estació hem preguntat per l'hora a la que surt l'últim bus i ens han dit que són les 17:30, aquest noi ens diu que a les 16:30 o les 17h, ja veurem si tornarem a Yogya...

Amb l'experiència de Bali, el primer que provem són els frens ;) OK, frena. Ara bé, el retrovisor de l'esquerra està penjant. De tota manera, aquesta moto és molt més confortable, ho notem només pujar-hi. La idea és explorar una mica els poblets del voltant, anem sense rumb fix, gaudint d'un paissatge sublim de cultius, muntanyes i cases desperdigades. No fa calor, i estem gaudint molt del passeig.

De cop i volta, s'acaba l'asfalt i la carretera es converteix en una "estora" de canyes de bambú. Resulta hi ha un riu i el pont que el creua ha caigut; l'estan reconstruint però mentre no l'acaben, han construit un pont de canyes (un senyor pont, deu fer uns 30 metres de llarg i uns 20 d'alçada). Davant nostre van uns nois amb moto, s'aturen just abans del pont i els paguen a uns nois que estan en una mena de peatge. Creiem que el pont l'han construit els propis vilatans, i que el paguen amb aquesta col·lecta. Els nois de la moto tiren i en un minut ja són a l'altre costat.

Com podeu imaginar, la Beth està emocionadíssima amb la possibilitat de creuar un inestable pont de canyes amb la moto. Jo, amb la prudència que em caracteritza, sóc molt més caut, i m'ho penso durant una llarga estona. Mig segon més tard, després d'una profunda reflexió entre la neurona de l'amor al risc i la de l'amor a la meva vida (com sempre, guanya la del risc ;) dóno gas i creuem el pont. És emocionant, realment el pont sembla més estable una vegada estàs al damunt, o potser és perquè com que no pots donar mitja volta, el cervell et diu "no pensis, tira endavant" ;)

A l'altra banda hi ha uns nens de 10 o 11 anys, control·lant el "peatge". Es nota que aquí no arriben turistes, estan molt emocionats de tenir uns guiris per aquí, ens fem fotos amb ells i practiquem les paraules que hem après de bahasa indonesia (i ells les que saben d'anglès). Ens estem una estoneta amb ells i continuem per la carretera, que ja torna a ser normal, asfaltada.

Al cap d'una mica, abandonem la zona més poblada i la carretera es torna més agreste, amb fortes pujades que ens fan patir per si la moto serà capaç d'arribar fins a dalt amb el nostre "pes pluma" (després dels dies amb la cuinera del klotok jo crec que ara som "peso gallo" ;) El paissatge és idílic, passem per cases desperdigades on els nens ens saluden "hello, mister", les noies somriuen tímidament i ens saluden amb la mà, els motoristes que trobem de cara afluixen sense excepció tot obrint els ulls i somrient d'orella a orella, els camperols aixequen la vista del seu camp per mirar-nos i saludar-nos, ... És fantàstic. Pugem sense rumb fins que decidim que hem de donar la volta, tenim una hora límit per tornar a Yogya i encara hem de dinar i visitar el temple. De tornada, anem preguntant a cada cruïlla, a iaies que no tenen ni papa d'anglès però ens indiquen el camí, a vells que estan asseguts prenent la fresca, a d'altres motoristes que ens trobem pel camí. En tots els casos, trobem somriures i amabilitat, els indonesis són tots encantadors.

Volíem dinar pel camí, però això és 0% turístic, i no hi ha ni un warung per ells, així que tornem a Borobudur, i mengem fantàsticament i molt bé de preu a un warung al davant de l'entrada del temple. Tornem la moto i ens dirigim a la guixeta. L'entrada per estranger és un timo, 250.000 rúpies cadascú (15 euros), els locals paguen 10 vegades menys! Et donen un aigua de regal, a sobre recochineo ;)

Una vegada passat el disgut de deixar anar mig milió de rúpies, comencem a gaudir de la visita. El temple és espectacular; és budista, una enorme estupa el corona però, a diferència de tots els altres monuments budistes que hem vist, Borobudur està construït en diferents nivells, i cadascun d'ells té relleus d'una exquisita factura (1500 aproximadament). Les talles ens recorden molt a Khajuraho, però sense el toc porno ;)

L'entorn és meravellós, des de dalt del monument hi ha unes vistes espectaculars de la plana que hi ha als seus peus, amb camps i palmeres, i uns quants volcants al fons. A més, com que són les 15:30, no fa calor i hi ha molt poca gent, podem gaudir del temple amb tranquil·litat. Ens entretenim una estona fent fotos, però tampoc no podem abusar, perquè no tenim clar a quina hora surt el bus de tornada, i ens hem quedat gairebé sense rúpies, així que no tenim prou per pagar un taxi si el perdem...

Quan sortim del temple (però encara dins del recinte), anem seguint els cartells de sortida (en indonesi), i passem pel mig d'una espècie de "mercadillo". Al començament ens sembla que és la típica zona de souvenirs, però allò és immens. Passem parada rere parada, sembla una laberint de ratolins! Comencem a deixar molletes de pà just in case ;) No exagerem si diem que potser hem passat per 500 parades abans d'aconseguir arribar a la sortida. Per sort, a aquella hora estaven gairebé totes tancades, no volem ni imaginar com ha de ser allò en cap de setmana a hora punta, amb milers de turistes i tots els botiguers atossigant...

Gairebé a la carrera, tornem cap a l'estació de busos. Quan arribem, hi ha un mini bus (també més vell que Matusalem) que surt en 10 minuts. Encara hem tingut sort ;) Una hora i mitja més tard, arribem a Yogya. Pel camí hem vist una cosa curiosa: a les 18h el conductor del bus s'ha aturat a la benzinera, ha tret una bossa amb menjar, i ha començat a cruspir-se'l. El més curiós és que la majoria de la gent que s'aturava allà feia el mateix, i fins i tot els nois de la benzinera aprofitaven els moments entre repostatge per menjar. És clar, s'acabava de fer fosc, i estaven tots afamats!

La tornada des de l'estació de busos de Yogya fins a Malioboro ens porta únicament 15 minuts; és curiosa la diferència tant gran de temps respecte a l'anada però té una explicació: a Indonèsia, molts carrers i carreteres de 2 carrils són d'una única direcció. Així, hi ha un carril per vehicles lents i incorporacions, i un altre per anar tirant. Per tant, pel carrer Malioboro passa un bus cap al sud que fa una volta de la hòstia i acaba arribant a Jombor. En canvi, quan l'agafes en direcció contrària (Jombor- Malioboro) tens un altre bus diferent que va molt més ràpid.

Passegem una estona per la zona de Malioboro, està ple de botigues i xiriginguitos i hi ha molta animació. Sopem en un restaurant que es diu "Mi casa es tu casa" (tenen truita de patates i tot). El restaurant, com el d'ahir, està molt ben decorat i té molt d'encant, realment Yogya ens està agradant molt. Demà marxem de Java cap a Sulawesi; hem de dir que aquesta illa, en les dues etapes que hi hem dedicat, ens ha sorprès molt gratament, tant pels seus paratges naturals com per l'extraordinària simpatia i amabilitat de la seva gent.

Anant cap a Yogya: el viatge de mai acabar

Dia 10
30 de juny - Kumai (Borneo) - Semarang - Yogyakarta (Java)

Avui ha estat un dia poc productiu des del punt de vista turístic. Ho podem resumir com: taxi fins aeroport. Stop. Avió fins a Semarang (Java). Stop. Taxi fins estació de busos. Stop. Bus fins a Yogyakarta. Stop. Bus des de l'estació de busos fins a l'hotel. Stop. Sopar. Stop fins demà :D

En resum: fins al gorro de busos ;)

El nostre destí avui era la ciutat de Yogyakarta (Yogya pels amics), situada al centre de Java. Com que des de Pangkalan Bun (Borneo) no hi ha vols directes fins a Yogya, vam agafar-ne un fins a Semarang, que, suposadament (MOLT SUPOSADAMENT) està a 2.5 hores de Yogya. A les 8:30, el Jenie ens ha recollit a l'hotel i ens ha portat a l'aeroport; de camí ens ha estat explicant que està intentant fer créixer el seu negoci per involucrar més gent local (dels que vivien al parc abans de que aquest s'establís) i així donar-los oportunitats de feina i que no hagin d'acabar a les companyies de plantació de palma, que estan destruint el seu territori. A Internet havíem llegit reviews meravelloses del Jenie; el cert és que té una energia que ens recorda molt al Demba, el guia que vam tenir a Senegal i que, sincerament, és la persona que més ens ha impactat en tots els nostres viatges. Malauradament, l'èxit del Jenie fa que ara ja no pugui fer els tours personalment. Estem molt contents amb el nostre guia, però sí que és veritat que ens dóna la sensació de que el Jenie és una d'aquelles persones en un milió que té un aura especial, que et magnetitza. De tota manera, estem satisfets sabent que estem col·laborant amb gent del territori, i que els nostres diners no es perden en intermediaris que possiblement mai no han trepitjat el parc i sens dubte no faran res per conservar-lo.

El vol fins a Semarang ha anat bé, una altra vegada ens han donat seients de business class, així que hem anat la mar d'amples :D Ja veuràs quan tornem i agafem un vol de RyanAir, ens donarà un patatús :P Quan hem arribat a Semarang, el primer que hem fet és anar a buscar els bitllets pel següent vol, d'aquí a 2 dies. No sé si ho hem comentat, però la majoria de companyies indonèsies no tenen venda online (sí, en ple segle XXI!) i els indonesis agafen l'avió com qui agafa el bus: es presenten a l'aeroport una estona abans del vol i compren els bitllets pel mateix dia :S Nosaltres som una mica més previsors i aprofitem que arribem a un aeroport per comprar el següent vol, així no tenim tot el viatge tancat (tenim una certa capacitat d'improvitzar, de fet ja hem canviat 2 vols de dia!), però tampoc no ens arrisquem a quedar-nos amb cara de tontos si resulta que justament el vol que volem agafar està ple. El vol de Java a Sulawesi era una mica més car que els altres dos que hem agafat (60 euros cadascú), però tot i així està força bé de preu.

Tot seguit, hem agafat un taxi fins a l'estació d'autobusos. Els aeroports indonesis són molt catxondos i donen el monopoli del taxi a una única companyia; això fa que no hi hagi competència i els tios fiquen el preu que volen (de fet, no van amb taxímetre, sinó per zones). Hem hagut de pagar 70.000 rúpies (4 euros) pel trajecte de 15 minuts (sí, sé que no sembla molt, però pels estàndards indonesis és una pasta...). Quan arribem a l'estació d'autobusos, ens porten a una oficina per vendre'ns el bitllet: 100.000 rúpies cadascú (6 euros). L'Ernest ens havia dit que no cal comprar els bitllets a la guixeta, sinó que se li paga directament al conductor. Així doncs, aquestes "oficines" no són més que intermediaris que agafen a l'incaut turista i li treuen una pasta. Quan li diem que a la guia diu que el mateix trajecte val 40.000 enlloc de 100.000, ens ensenya "amablement" la porta de sortida.

Caminem 10 metres i arribem a la zona on estan aparcats els busos. Alguns es veuen força bé, i altres són tartanes que no sembla que puguin fer el viatge ni d'aquí al desguàs ;) Preguntem quin és el que porta a Yogya i podríem dir que no és dels millors busos que hem anat. Aire condicionat? No. Espai per les cames? Tampoc. Espai per les motxilles? Tampoc. Total, que entre tots dos ocupem 6 seients, 3 per seure nosaltres (de costat, de cara no hi cabem ;) i 3 més per les motxilles (és curiós, el bus té 2 seients a l'esquerra, i 3 a la dreta). Per sort el bus va gairebé buit, així que creiem (il·lusos nosaltres!) que tampoc no anirem tant malament, total són dues hores i mitja... ejem... sí, pobrets, ells...

Quan portem 10 minuts (el bus estava en marxa des que hem pujat i sense el conductor, sembla que els hi regalin la benzina), em plantejo si potser hi ha algun altre bus una mica millor i podem viatjar una mica més còmodes... però just quan m'aixeco, puja el conductor i arrenca. En fi, part de la gràcia és viatjar com els locals, i segur que és més barat... Tal com arrenca el bus, hi ha un home (suposem que és el revisor), que treu el cap per la porta (que evidentment està oberta) i va cridant "Yogya, Yogya, Yogya" tota l'estona a la gent que va caminant per la carretera. Evidentment, aquí la gent que no té molta pasta va caminant des de la ciutat cap a l'estació de bus, i aquest espera caçar-ne algun, ja que el bus va mig buit. Puja algú, però seguim estant relativament còmodes.

Al cap de 30 minuts o així, el bus s'atura en una intersecció, i comença a pujar gent. Primer un tio que cantava tot tocant l'ukelele, i que tenia el mateix do musical que un gat al que li trepitgen la cua mentre li pessiguen els ous :D Li donem 2000 rúpies perquè calli, si hem d'anar així fins a Semarang ens tirarem del bus en marxa :D Tot seguit, un home venent tisores i ganivets (va deixant un paquet a cada passatger, i un minut després torna i els recull -els paquets o la pasta, la dona del nostre costat li ha comprat un-). A continuació, un home venent beguda, després un altre venent menjar, un altre venent no-sé-què de la Hello Kitty, un altre de begudes, un altre de menjar, un de carteres... i així fins l'infinit, allò sembla la Pasarel·la Gaudí ;) Aprofitem per comprar alguna cosa de menjar a un d'ells, són les 14h i ja tenim gana. La veritat és que estava bo, i era tant barat que podríem dir que hem menjat gratis ;)

Després de mitja hora aturats, per fi arrenquem de nou. El bus està més ple, potser a tres quarts. A tot això, el revisor ens ha cobrat, després de mirar-nos amb cara de "nens sou uns abusons ocupant 6 places", ens ha cobrat tres bitllets, 25.000 rúpies cada bitllet (els nostres dos i un per les motxilles, encara s'ha enrotllat i no ens ha cobrat 6). Total, que el viatge ens ha costat 75.000 rúpies, uns 5 euros, enlloc dels 12 que ens volia cobrar l'altre home per un bus amb aire condicionat i totes les comoditats del món. És genial això de viatjar com els locals, i a sobre t'estalvies un dineral :P Amb el que ens hem estalviat, ens permetrem algun capritx quan tornem, potser una bossa de pipes :D

Mitja hora més de bus i tornem a aturar-nos. De nou comencen a desfilar venedors, i el bus cada vegada s'omple més. Ens treuen un dels llocs de les bosses i, finalment, una noia s'asseu al seient del nostre costat. Ara el bus ja està completament ple, i nosaltres comencem a entendre com se senten les sardines quan les fiquen dins de la llauna ;) Per sort, portem ja 1 hora de camí, podem aguantar una hora i mitja més, i no vegis tu com de divertit és viatjar com els locals... I la pasta que ens hem estalviat, no ens oblidem d'això! :D

Una hora després, comencem a estar cansats, el viatge s'està fent llarg. Ha pujat més gent al bus, ara està tant ple que hi ha gent de peu al passadís. El paissatge, que al començament era exhuberant, amb turons del color verd llampant dels caps d'arròs, s'ha tornat monòton, una successió sense fi de zona urbanitzada: cases baixes, cadascuna amb una botiga a la planta baixa, el típic paissatge de les zones interurbanes d'Indonèsia. Dormim una estona, però entre la calor, els crits del revisor "Yogya, Yogya, Yogya" (però que no veus que no hi cap una agulla al bus, bon home?), i la incomoditat de no poder moure't un milímetre (són MOOOLT més còmodes dels seients de RyanAir ;) no tenim gaire èxit. Eh, però ens hem estalviat 7 euros, tu! ;)

Passen els minuts, els minuts es converteixen en hores, i les hores en dies... bé, tant, no ;) Cinc hores després de sortir (sense parada per fer pipí, només perquè pugin venedors) arribem a l'estació de busos de Yogya. A aquestes alçades, ens fan mal tots els ossos, però encara no podem cantar victòria, hem d'arribar fins al carrer dels backpackers, Malioboro Street, i buscar un hotel on passar la nit. Només baixar del bus, ens assalten uns taxistes, demanen 70.000 rúpies. Sí, home, pagarem 5 euros pel taxi! Que s'han begut l'enteniment??? Es nota que no saben que som catalans... :D Res, directes al bus! Yogya té una xarxa de busos urbans molt bona (TransYogya), hi ha parades elevades, amb tres treballadors (una taquillera que et cobra, un tio que li agafa el ticket a la taquillera i el passa per una màquina per validar-lo -i deixar-te passar- i un altre que s'ho mira tot). Això és Indonèsia, les hores són barates! Com el bus, per cert... 3000 rúpies (uns 20 cèntims) cada bitllet. Ala, 4 euros i mig més estalviats... ens apareix el símbol del dòlar als ulls només de pensar-hi :D

Esperem 10 minuts, fins que arriba el bus 3A i ens fan pujar. És un bus modern, amb aire condicionat i seients còmodes ;) I, sobretot, només val 3000 rúpies ;) Som feliços :D

Ja s'ha fet fosc, anem passant carrers força buits (és clar, la gent està menjant, estem al Ramadà). Finalment, uns 25 minuts més tard, el revisor (sí, el bus té conductor i revisor, per què ficar una persona a treballar quan pots tenir-ne 2?) ens diu "Malioboro" i baixem. Això no té res a veure amb la idea de carrer de backpackers que portàvem, està completament buit, ni una botiga, ni un hotel, ni un turista, ni un indonesi... Hi ha uns homes amb uns rickshaws (dels que van amb bici, no dels motoritzats com hem vist en altres països asiàtics, sinó de força humana, com a la Índia); un d'ells ens veu cara de perduts i molt amablement ens diu que hem de tornar a la parada del bus per fer transbordament, això encara no és Malioboro. Anem a passar una altra vegada per guixeta, i l'home vé corrents i diu que no cal pagar un altre bitllet, que hem de fer transbordament i prou. Ens hem estalviat 6000 rúpies més! Ens fa mal tot el cos i estem fins als nassos d'autobusos, però estalviar-nos 40 cèntims ens fa oblidar tots els mals, visca! :D

30 minuts més tard, el revisor diu "Malioboro" i sí, això sí que sembla un carrer de backpackers: multituds pel carrer, una successió de xiringos per menjar i botigues per gastar rúpies en samarretes i "oleh-oleh", que és com es diu "souvenir" en indonesi (no és conya): segurament el primer turista que va venir a Indonèsia era andalús i quan li van dir el preu dels souvenirs va dir "olé olé tus huevos, shaval, darme un puñao que me los llevo pá Sevilla" :D

Hem buscat un hotel a la guia que té bona pinta (és el més barat, però no l'hem triat per això ;) Està en un carreró secundari, ens fiquem el primer a la dreta i ja ens comencen a assaltar buscavides, preguntant d'on som i on anem (jo li dic a un "¿de dónde soy o de dónde vengo?", però es veu que aquí no veuen l'APM, perquè se'm queda mirant amb cara de poker ;) Això és com un laberint, petits carreros peatonals, amb tot de trencants a dreta i esquerra, de nit i amb les motxilles al damunt... Finalment, trobem l'hotel, amb un indonesi enganxat a l'esquena com una paparra. Malauradament, està ple. Preguntem al del davant, i també està ple. Ens deiem convèncer pel buscavides, que ens porta a un hotel (força maco, això sí) on treuen una "segona llista de preus", crec jo, de sota del mostrador, 450.000 rúpies la nit (25 euros). Li diem que és caríssim per nosaltres, i fem mitja volta.

El buscavides ens comença a portar per carrerons i carrerons, això és com la marxeta però sense brúixola ;) Pregunta en un parell de llocs, tots plens. Sembla que això de venir en temporada alta i de nit ens pot portar algun problema (jo abans dormo al ras que pagar 25 euros per una nit d'hotel ;) Finalment, trobem un tal "Utar Losmen" (després sabríem que "Losmen" significa guesthouse), on ens demanen 175.000 per una habitació amb aire condicionat i esmorzar inclòs. L'habitació està prou bé i el lavabo té WC per seure i tot, no sabeu el que costa fer popò en un WC indonesi... oi que sóc fi? Millor no explicar la nostra experiència de la nit anterior a l'hotel de Kumai, és força escatològic :P

Una dutxa d'aigua freda més tard (hem pagat 11 euros la nit, tampoc no podem demanar luxes asiàtics) estem una mica més recuperats i anem a fer un volt. Trobem un restaurant xulíssim per sopar, està molt ben decorat amb quadres a les parets, llum tènue i música de cabaret dels anys 50... el sopar està prou bo, i gaudim d'uns bons banana lassi (no són com els de la Índia, però no ens podem queixar).

Ens anem a dormir d'hora, estem rebentats després de tantes hores de viatge (hem sortit a les 8:30 de Kumai i hem arribat a l'hotel de Yogya a les 19h, així que ha estat una bona pallissa). Comptant les rúpies que ens hem estalviat, ens adormim feliçment :D

El final d'una experiència meravellosa

Dia 9
29 de juny - Parc Tanjung Puting - Kumai (Borneo)

Després de la meravellosa experiència d'ahir, avui ens llevem amb el soroll de la selva... i la de la nostra tripulació, que han començat a menjar cap a les 3:30h de la matinada. El motiu d'aquest comportament estrany és que avui comença el Ramadan a Indonèsia. Durant el Ramadan, que dura un mes, els musulmans no poden menjar ni beure des de la sortida del sol fins que aquest es pon (tampoc no poden mantenir relacions sexuals, insultar ni tenir mals pensaments). Suposem que entre unes coses i altres els tios haurien d'estar de mala llet tot el dia, però per a ells és un període de reflexió, ho tenen interioritzat a la seva cultura i és un moment important de l'any. Doncs bé, com que durant el dia no poden menjar ni beure, fan un gran àpat de matinada per aguantar tot el dia, i quan es fa fosc, tornen a fer-se un festí.

Com que nosaltres no som musulmans ni tenim cap intenció de practicar el Ramadà, seguim dormint fins a les 6, que ja clareja. Sortim a donar un volt, seguint uns camins que utilitzen els rangers. Aquí la selva és molt diferent, poc tupida. Ens explica el guia que es tracta d'una zona en regeneració, perquè fa uns anys aquí hi havia cultius; quan la zona va ser inclosa dins del parc, van reforestar-la. El problema és que el sòl de Borneo és molt poc fèrtil, i els arbres triguen molts anys en créixer, i per això els arbres aquí són encara petits.

Esmorzem i continuem riu avall. Una hora més tard arribem al punt d'alimentació 2. Aquí trobem força gent, incloent un grup d'indonesis (els primers turistes locals que hem vist al parc). El camí fins al punt d'alimentació és d'uns 15 minuts; el nostre guia ens busca un camí alternatiu on no hi ha ningú i des d'on anem veient una orangutana i la seva cria saltant d'arbre en arbre a sobre dels nostres camps, acompanyats únicament dels sorolls de la selva i de les nostres passes. Borneo té més de 7000 espècies d'arbres diferents (per comparació, la Gran Bretanya en té només 35!), i per aquest motiu, cada zona del parc és diferent, hi ha una diversitat espectacular.

Quan arribem al destí, ja han posat el menjar i hi ha un orangutà agafant tants plàtans com pot a la boca i a les mans, i marxant com si fos un lladre, ràpidament. L'explicació d'aquest comportament la trobem un minut després, quan fa la seva entrada el mascle alfa de la zona, que s'asseu a menjar i foragita la resta d'orangutans... tret d'una femella i la seva cria (crescuda), suposem que es tracta de la reina.

Tot i que hi ha força gent (potser 30 persones), veure els orangutans segueix sent una experiència màgica. El seu comportament és tan humà que no pots evitar pensar en ells com si fossin persones, amb els seus sentiments i anhels. Per això és tant trist pensar en la situació en la que es troben, amb el seu hàbitat destruint-se a gran velocitat. Els orangutans viuen entre 50 i 60 anys, i el seu cicle vital és gairebé idèntic al nostre. Per aquest motiu, els adults tenen aproximadament la nostra edat; això ens fa reflexionar en com de dur ha de ser per a molts d'ells recordar la seva joventut, quan el seu món era tan diferent i no veien perillar el seu futur.

L'amenaça principal per a la seva supervivència és la deforestació desenfrenada, sobretot deguda a les plantacions de palma, per extreure'n l'oli. El guia (que també té la nostra edat) ens ha explica que quan ell era un nen, la vida aquí era molt més relaxada, la gent agafava de la terra el que necessitava per sobreviure: tallava la llenya necessària, pescava per menjar, cultivava per la seva família. Després va arribar la globalització, van aterrar les grans corporacions provinents de Java, Xina o els EUA, arrossegant milions d'immigrants a la recerca de feina (immigrants que no coneixen la terra ni en tenen un especial apreci), i va accelerar-se un procés que ja feia anys que es produïa a menor escala: la destrucció del territori per accedir als recursos naturals (finits, lògicament) de la illa.

Reflexions mediambientals a banda, quan finalment marxen els orangutans i tornem al klotok per continuar baixant cap al port de Kumai i acabar el nostre viatge, anem parlant amb el guia, admirant el paissatge que corre plàcidament pel nostre costat, i pensem en com de feliços ens hem sentit aquests tres dies. En conjunt és una de les millors experiències que mai hem viscut. Han estat tres dies que, en començar, ens preníem com una excursió, però que ara que s'acaba, ens adonem que és un viatge en sí mateix. Un viatge natural espectacular, però també un viatge cultural, ja que hem estat 3 dies amb la nostra tripulació, el nostre guia (i també els altres guies i turistes que hem anat trobant als punts d'alimentació), i durant tot aquest temps hem tingut moltes oportunitats de mantenir llargues converses, intercanviar opinions i, també, fer moltes bromes, que han fet que ens sentissim tremendament feliços d'haver vingut fins aquí i, per què no dir-ho, tremendament tristos d'haver de marxar.

Però malauradament demà hem d'agafar un avió, i cap al migdia arribem al port de Kumai. Ens acomiadem del Ipan, el Jonni i l'Ula, amb els qui hem compartit aquests moments meravellos. El Robby ens acompanyarà a l'hotel. Aquí només hi ha dos hotels i ens quedarem al millor, que tot i que no és cap meravella (per exemple, el lavabo no té WC com els nostres, sinó del tipus oriental, sense tassa, no hi ha pica, i la dutxa no té aigua calenta), és barat (150.000 IRD la nit amb A/C, 9 euros) i està bastant net, així que no hi ha problema.

Després del check in (avui no ens han demanat proves de que estem casats ;) anem a treure diners al caixer per pagar l'excursió. Hem de treure 5 milions, que formen un gruix de bitllets força impactant. Li donem al Robby, ja que el seu cap està fent un tour i li ha demanat que ens ho cobri ell. Aproximadament són 300 euros, i quan té els diners ens mira i amb una certa amargor ens diu que amb això pot viure la seva família tot un mes. Està preocupat per la feina, té 3 fills i només fa de guia en temporada alta, així que no té clar què podrà fer al setembre, quan marxin els turistes. Ens passem un parell d'hores xerrant, i prenent un suc d'alvocat per llepar-se els dits.

Amb tristesa ens acomiadem d'ell, fem una migdiada reparadora i sortim a donar un volt just quan es pon el sol. El carrer principal del poble està ple de restaurants, amb les portes mig tancades (estem al Ramadà, els musulmans no poden menjar ni beure durant el dia, però alguns fan trampes i per això els restaurants estan amb la porta mig ajustada, perquè des de fora no puguis veure qui hi ha dins). Ens uns minuts, el sol es pon completament, i els carrers queden gairebé deserts. Sembla com un poble de l'oest americà, nosaltres dos caminant per un carrer ample, fosc, sense ni un ànima a la vista, només amb els llums de l'interior de les cases i establiments... L'explicació a aquesta "abducció col·lectiva" és fàcil: acaba de fer-se fosc, i els afamats musulmans estan tots tancats a casa, menjant i bebent!

Arribem a la mesquita (una d'elles, un poble de 23.000 habitants i té 8 mesquites!), és molt bonica, tota il·luminada, de marbre, un gran contrast amb la resta d'edificis del poble, que no estan en gaires bones condicions de manteniment. Decidim anar a prendre un altre suc, ens hem tornat addictes ;) i a planificar la següent etapa del viatge, que encara no tenim clara. Al cap d'una estona, comencem a sentir la crida a la oració, i anem passejant de nou cap a la mesquita, just quan comença a marxar la gent. És força espectacular, hi ha centenars de persones, totes vestides de la manera tradicional: les dones amb vel i vestit, els homes amb faldilla i el típic gorro musulmà (té nom, però no el recordem). La gent ens mira, i molts ens saluden, somrient. Els més atrevits, s'acosten a intercanviar quatre frases en un anglès vacil·lant. Està clar que aquí paren pocs turistes, la majoria arriben de l'aeroport al klotok i del klotok de tornada a l'aeroport, i per això estem creant sensació per allà on anem ;) Som com el Brad Pitt i l'Angelina Jolie, però en guapos :D

Caminant pel carrer, de cop s'atura una moto, i veiem un gran somriure a la foscor (sembla el gat de Chesire d'Alícia al País de les Meravelles ;) És el Jonni, el nostre assisstent del klotok, que no parla res d'anglès però li ha fet molta gràcia trobar-nos (i a nosaltres trobar-lo a ell :) Parem a sopar en un warung (2 euros tots dos), i cap a l'hotel a dormir, demà (per fi!) no ens cal matinar, hem quedat a les 8:30 per anar a l'aeroport i tornar cap a Java.