Aquesta nit ha estat un infern. O, parlant amb propietat, ha estat una glacera. Tailàndia és famosa per les seves tòrrides temperatures tot l'any (30 graus de mitjana, baixant rarament dels 25), però al tren, aquesta nit, ens ha semblat que estàvem atrapats en un trekking a l'Everest ;)
Quan ens vam anar a dormir, l'aire condicionat estava una mica fort, però teníem una manta, i mitjons, així que cap problema. Però a mitja nit ens hem despertat completament congelats. Allò que vas donant voltes, pensant que tampoc pot ser per tant, però llavors perds la sensibilitat als dits dels peus, i te n'adones que ha arribat l'hora de ficar-te màniga llarga. Jo m'he ficat tres samarretes (2 de màniga curta + 1 de llarga + la manta), i tot i així tenia tant de fred que no he pogut tornar a dormir...
La veritat és que no es tracta de cap exageració dir que el vagó era una nevera: l'aigua estava freda com si l'acabessim de comprar al Seven Eleven, i fins i tot la roba, dins de la maleta, estava congelada. Per moments, i en veure que era l'únic que donava voltes pel vagó intentant descongelar-me, he pensat que la resta de passatgers havien mort d'hipotèrmia... M'he acostat a la llitera de la Beth, en plan Leonardo Di Caprio al final de Titanic (sí, amb la cara blava i treient baf amb cada alè) i he vist que encara respirava, la qual cosa m'ha deixat una mica més tranquil ;) He intentat fer exercici, acurrucar-me, tapar-me fins l'últim foradet del cos amb la manta, ... tot inútil, la p*** màquina seguia tirant aire a 0 graus contra la llitera :( Al final ha sonat el despertador i he aprofitat per despertar a la Beth (bé, ella tampoc dormia, imagineu intentar dormir al mig del pol nord, només ens faltaven els pingüins i algun ós polar -hi havia un anglès de 120kg que en el meu deliri m'ha semblat que era un ós, però la seva panxa de beure birra enlloc de menjar foques m'ha fet sortir del meu error-). Per més inri, el tren anava amb retard, al final la última hora ens l'hem passat al vagó del costat, on afortunadament la temperatura no era digna d'un congelador, sinó únicament d'una nevera ;)
La resta del viatge ha estat un viatge de 20 minuts en una espècie de camió (com les que utilitza l'exèrcit per al transport de tropes) i 2,5h en un ferry, que ens ha permès veure la sortida del sol al mar. Molt bucòlic, compensant una mica la mala nit que hem passat. De camí hem conegut els primers catalans del viatge, l'Eduard i l'Anna, una jove parella gironina que porten 3 mesos viatjant i encara els queda un mes. Quina enveja! Ens han caigut molt bé i hem estat tota l'estona amb ells.
Quan ens vam anar a dormir, l'aire condicionat estava una mica fort, però teníem una manta, i mitjons, així que cap problema. Però a mitja nit ens hem despertat completament congelats. Allò que vas donant voltes, pensant que tampoc pot ser per tant, però llavors perds la sensibilitat als dits dels peus, i te n'adones que ha arribat l'hora de ficar-te màniga llarga. Jo m'he ficat tres samarretes (2 de màniga curta + 1 de llarga + la manta), i tot i així tenia tant de fred que no he pogut tornar a dormir...
La veritat és que no es tracta de cap exageració dir que el vagó era una nevera: l'aigua estava freda com si l'acabessim de comprar al Seven Eleven, i fins i tot la roba, dins de la maleta, estava congelada. Per moments, i en veure que era l'únic que donava voltes pel vagó intentant descongelar-me, he pensat que la resta de passatgers havien mort d'hipotèrmia... M'he acostat a la llitera de la Beth, en plan Leonardo Di Caprio al final de Titanic (sí, amb la cara blava i treient baf amb cada alè) i he vist que encara respirava, la qual cosa m'ha deixat una mica més tranquil ;) He intentat fer exercici, acurrucar-me, tapar-me fins l'últim foradet del cos amb la manta, ... tot inútil, la p*** màquina seguia tirant aire a 0 graus contra la llitera :( Al final ha sonat el despertador i he aprofitat per despertar a la Beth (bé, ella tampoc dormia, imagineu intentar dormir al mig del pol nord, només ens faltaven els pingüins i algun ós polar -hi havia un anglès de 120kg que en el meu deliri m'ha semblat que era un ós, però la seva panxa de beure birra enlloc de menjar foques m'ha fet sortir del meu error-). Per més inri, el tren anava amb retard, al final la última hora ens l'hem passat al vagó del costat, on afortunadament la temperatura no era digna d'un congelador, sinó únicament d'una nevera ;)
La resta del viatge ha estat un viatge de 20 minuts en una espècie de camió (com les que utilitza l'exèrcit per al transport de tropes) i 2,5h en un ferry, que ens ha permès veure la sortida del sol al mar. Molt bucòlic, compensant una mica la mala nit que hem passat. De camí hem conegut els primers catalans del viatge, l'Eduard i l'Anna, una jove parella gironina que porten 3 mesos viatjant i encara els queda un mes. Quina enveja! Ens han caigut molt bé i hem estat tota l'estona amb ells.
Hem arribat a Koh Tao cap a les 10h. Ens esperava un taxi per portar-nos al resort d'Ihasia, situat a la zona més tranquil·la de la illa. Aquest resort pertany a un noi espanyol (que es fa dir "el brujo") que fa 6 anys que viu a la illa, i que és tot un personatge (va sortir a un capítol de "Callejeros viajeros"). Koh Tao és el lloc del món que expedeix més títols de buceig, en part perquè hi ha mogollón de centres de buceig i la tremenda competència fa que els preus siguin molt més barats que a qualsevol altre lloc (menys de la meitat que a Espanya!). Quan vam estar mirant-ho, però, teníem clar que volíem fer el curs en castellà, ja que les normes de seguretat són molt importants, has d'aprendre com funciona tot l'equip, la tècnica, etc. i fer-ho en anglès segur que significaria perdre'ns conceptes.
L'Anna i l'Eduard han anat amb un noi d'un altre resort, molt a prop del nostre, que els ha ofert fer també el curs en castellà a un preu una mica més econòmic. Nosaltres ens ho hem estat pensant, però finalment el "Brujo" ens ha convencut, ja que ens ha donat molta confianca, i al final, en això del buceig, és fonamental tenir un bon instructor, que estigui per tu. A Ihasia fiquen un monitor per a cada parella, així que tens l'instructor tota l'estona pendent de tu, i ràpidament pot solucionar qualsevol dubte o problema que tinguis. Amb el preu del curs inclouen l'allotjament al seu "resort". Fiquem resort entre cometes perquè ningú no pensi en el típic resort "tot inclòs" de la polsereta; això és tot el contrari, un allotjament per a motxillers, amb habitacions bàsiques: no tenen ni aigua calenta, ni endolls, ni llencols, ni llit... bé, llit sí que tenen, encara que una mica dur ;)
Aquesta mateixa tarda hem comencat amb la teoria. La classe ens l'ha donat el David, un noi de Torelló, així que al final hem vingut a l'altra punta del món i hem fet el curs en català ;)
Després de donar-nos deures per demà (vacances... deures... estudiar... hi ha alguna cosa que no lliga ;) hem anat a fer una excursioneta que ens ha recomenat. Koh Tao és una illa petita però forca muntanyosa, i hem estat uns 30 minuts caminant, al final grimpant per sobre les roques. Les vises eren espectaculars, amb una cala d'aigües turquesa a cada cantó. A més, hem arribat a temps de gaudir de la posta de sol allà dalt. Què més es pot demanar?
Hem anat a sopar amb l'Anna i el David (mola això de fer amics als viatges ;) i després hem anat a fer els deures a un garito espectacular que hi ha al costat del nostre hotel. Es tracta d'un bar on fiquen música chillout (avui Mano Negra gairebé tota l'estona), il·luminat únicament amb espelmes a sobre les taules, situat a peu de platja (literalment, les taules estan a la mateixa platja), amb una noia fent malabars amb foc... No havíem estat mai en un lloc com aquest, ens ha encantat! No teníem clar si quedar-nos a Koh Tao fins al diumenge o marxar abans per veure alguna altra illa, ara ja ho sabem: ens volem quedar aquí per sempre!
Nota: una cosa és voler i una altra és poder. No patiu: tornarem a casa. Però ens hauran d'arrossegar ;)
No comments:
Post a Comment